Kantugansu

Port de Ransol- Coma de Varilles

2012-01-15T16:12:00.000+01:00

Avui, diuen els entesos que era l' últim dia d'anticicló... Esperem que sigui veritat.
Segueix la tònica dels darers dies: inversió tèrmica a fondo. Fred a Ransol (-6) i primavera als cims.
Avui he fet aquesta bonica volta amb bona companyia.
Al cim ens hem esperat pacientment, tot xerrant de lo afortunats que som de viure on vivim i filosofant sobre vanitats de la vida, que transformes la neu.
Bona i bonica baixada primaveral a ple mes de gener... Viure per veure
Ha valgut la pena rematar la setmana dins d'un sector del tot solitari.

Una setmana intensa

2012-01-13T17:20:00.002+01:00

Avui he posat punt i final a una setmana intensa d'esquí de muntanya.

Anticicló a fondo, neus guarrotes però no em queixo, s'ha d'esquiar amb tot.
He pogut fer cims, crestes i alguna canal divertida, majoritàriament pel sector d'Arcalís que es on hi ha més neu i amb millors condicions...
M'ho he passat genial buscant la sol·litud, que alguns cops he pogut trobar i així poder retrobar sensacions perdudes que he intentat recuperar intensament.

Les vacances del mes de gener del 2012 s'han esfumat, però em quedo amb bones imatges, amb mal de cames inhumans, baixades guapes i algun puntet d'adrenalina que sempre et fa estar despert.
Salut

L'altre cara de la lluna i el Pic de la Sal

2012-01-10T22:57:00.000+01:00

Aquest matí quan la majoria de despertadors a les cases sonàven, ja havia trepitjat el pic del Cubil a Pal.
Ahir era lluna plena i valia la pena fer la matinada.

Més tard, quand el sol ha pres el protagonisme d'un dia una miqueta més fresquet, he fet una pujada complicada al pic de la Sal a la vall de Sorteny.
La veritat es que el tema esta difícil, neus dolentes: dura, gelada, ventada... una cabronada de neu. El vent va fer molt mal i ha deixat l'alta muntanya delicada. S'ha de vigilar i portar els grampons dins de la motxilla es un acte de prudéncia que val la pena fer.
A Andorra ja portem uns quant accidents seriosos i per desgràcia amb més d'un mort.
Una jornada llarga i divertida.

Pic de la Sal a la vall de Sorteny. Neus brillants...

CATAPERDÍS

2012-01-09T16:43:00.001+01:00

Un altre dia de sol i poc fred, la veritat, però la neu sembla una miqueta més estabilitzada i un pèl més dura a les parts altes. El vent que encara feia dissabte, ho ha deixat tot ben ventilat.
Amb el dia que feia valia la pena anar carregat amb la càmera grossa i algunes panoràmiques he pogut fer.
He pujat per una canal fins el cim del Cataperdís amb grampons, un piolet petit i lleuger per si les mosques i els esquís a l'esquena
Un bon dia de sol·litud i sol

El Cataperdís

Entre d'altres el Medacorba

Coll i cim d'Arcalís

Volta per Arcalís

2012-01-07T20:00:00.001+01:00

Després d'un dia de Reis ventós, aquest matí he fet una volteta molt "airejada" i amb neus estranyes per Arcalís...
El fred i el vent han valgut la pena. Sol·litud assegurada !!!

AMADEUS, ROCA ALTA

2012-01-05T17:44:00.001+01:00

Ahir, amb el Bernat, volíem fer la nostra primera via llarga de l'any.

L'Amadeus. 135 metres 7a (6c obligat) , a la Roca Alta, és una d'aquelles vies que sempre m'havia fet molta il·lusió de fer i ahir, amb el Bernat (qui ens ho havia de dir , eh nanu?), hi varem dedicar 2h i 40 minuts per fer-la realitat.

La via és una línia fantàstica.
Un primer llarg (IV+) de 30 metres, primer contacte amb la roca i amb la via.
El segon llarg (V+) de 30 metres, amb un diedre final molt guapo.
Tercer llarg (6c) de 30 metres, és un llarg amb una inici amb dos bombos amb canto i una excel·lent placa amb final difícil.
Quart llatrg (7a) de 45 metres. Llarg estrella: dur, vertical, mantingut i amb aire entre bolts. Excel·lent llarg. El passo com puc i de segon, el Bernat el fa a vista.
Per fer la via hem portat 14 cintes i semàfor d'Aliens.
Aquí i aquí dos blocs amb la resenya

Una gran via per un gran inici d'any!

Roca calenta, neu fresca

2012-01-03T15:53:00.002+01:00

L'any 2012 va fent xino-xano menjant-se els dies tranquil·lament.

I entre dia i dia d'aquest nou any anem fent, de la roca calenta de Perles a la neu fresca aprofitant la nevadeta de la darrera nit...

Increïble !!!

Perles, un bon lloc per escalar amb la millor companyia...

I avui tocava la panoràmica des del cim de Creussans

Excel·lent sortida al Cim de Creussans

Salut gent

1/01/2012

2012-01-01T12:11:00.001+01:00

Primer dia de l'any i primer cim amb esquís, el Peyreguils, a Creussans, a la vall d'Ordino.

Estic estirat al llit i veig com la negra nit deixa pas a un blau fosc, intens i pur.

Bé, el primer dia de l'any farà sol i fred !!! Genial, penso, encara mig estabornit per una plàcida nit de cap d'any.

Trastos i amunt.

Em fa molta il·lusió recuperar aquell esperit més autèntic de l'esquí-alpinisme i, per això, vull començar l'any fent un cimet fàcil, que els genolls encara no estan per tirar coets per no parlar dels quadríceps. Per poc que la cosa aguanti, serà qüestió d'anar fent cames i cims.

Arribo al pàrquing d'hora, ben d'hora (com diu aquell) i no estic sol...L'incombustible Agustí Roc em saluda amb un bon any !!!

Eps, què tal com vas?
Bé, a estrenar l'any cap a Creussans.
Doncs vaig tirant i ja m'atrapes...
La il·lusió de ser el primer em fa apretar les dents, però la lògica s'imposa i em passa, xerrant sobre la temperatura i tal i qual, jo no puc dir ni fava, mare meva!!! la mala vida de dos anys passa factura... Però ben mirat, ara no hauré d'obrir traça, tinc un traçador de luxe.

Doncs res, xino xano cap a Creussans.

Neu nova, bona temperatura i amunt.

Panoràmic des del cim

L'Agustí obrint traça

Quina baixada !!!!

L'Home dels Nassos

2011-12-30T13:54:00.001+01:00

I demà?
Demà ? Doncs demà serà el dia dels homes dels nassos,
l'any 2011 se'n va...
I aquí queden moltes històries,
per sort la majoria han sigut fantàstiques,
i ens espera un any 2012 diuen que complicat.
Aquí, a can Kantagunsau serà un any, esperem i desitjem, un cop més fantàstic.
Bon any nou !!!!

I avui, com cada any l'acabaré fent una esquiadeta, avui la primera, en mig del torb i del fred però molt ben acompanyat... El genoll millora !!!

Salut

Sol a Perles, fred a Terradets

2011-12-23T18:50:00.000+01:00

El dissabte volíem aprofitar el solet del primer cap de setmana amb les temperatures que toquen al mes de desembre.
Els dos estem tocats i decidim anar a rodar per Perles. Ara fa molts dies que no hi anem i sempre ve de gust notar el tacte d'aquell calcari gris i compacte.
Temperatura ideal i sol·litud màxima ens fa passar un dia genial !!! Bons records

El diumenge a les 9h30 del matí estem parats al pàrquing de les Bagasses sols, bé, acompanyats de l'amable home de la mel.
-4 és un xifra més, però saps que vol dir que calor, calor justament no farà... Però tot i així provem de fer la via escollida. Primer llarg i morts de fred. Estem a la part més baixa de la paret i el sol trigarà a tocar-nos i passa un ventet que t'aireja les idees... Quina rasca !!!
Ràpel i al cotxe... Al pàrquing ja fa estona que hi toca el solet (perquè avui és fluixet) però el termòmetre ha pujat poquet , 4 graus positius al sol.
Canvi de xip i a fer esportiva al al Barranc dels Grillons, caloreta però vent gelat.

BONES FESTES !!!!

Via del Sergio a Terradets i Fanal Nocturn a Àger

2011-12-11T20:20:00.001+01:00

Al Montsec m’hi perdria constantment. És un lloc que t’enganxa des de la primera esnifada, que hi fas... Esnifada del seu aire fresc i sec, dur i salvatge, càlid i caluròs...

El Montsec enganxa ...

Doncs sí, entre lesió i lesió ens hem estat passejant pel Montsec, buscant agradables vies i buscant boniques i tranquil·les zones d’esportiva...

La via del Sergio a les Bagasses, 6b (V+ oblig.) 355m, que nosaltres els vàrem tallar a la falsa Feixa (255 mts). Via per col·leccionar, gaudida als L4 i L5, especialment el cinquè. Per a mi els millors. Fàcil el L1, però no caiguis !!! Bona via, entretinguda i mig equipada: joc tascons, bagues sabineres, friends del 0,75 al 2 i alien groci verd.

Fanal Nocturn al cap del Ras. 6a+ 255m. Guapa via, entretinguda i mig equipada. Vàrem portar peces petites fins el 0,75, semàfor i dues cintes sabiners. La ressenya diu més, però ho varem fer així i varem anar molt bé, potser una tercera cinta sabinera pel penúltim llarg no ens hagués sobrat. Llargs guapos L1 de 6a+, concentrat a les quatre primeres cintes, tibadeta en fred, però és més tècnica que de força, guapa entrada. L3 diedrillo per equipar, llarg xulo. I els llargs estrelles són el L5 i L7. Al L7 tens una entrada guapíssima, equipada, per anar a buscar un fisura cega i aquí sí, aquí és on s’ha d’escalar per anar a xapar la segona... És el millor llarg. Reunió a reforçar, travessia fàcil a la dreta, parabol i sortida per un guapo “diedrillu”, on s’hi poden posar peces. Bona via. Peu de via amb un clar FC.

Ara tocar recuperar-se una miqueta més i a tornar-hi!

Salut

13, rue del Percebe

2011-10-25T22:02:00.001+02:00

“Cuando baje te va a caer la del atún “....

... Resava el tio que tenia escalant a la via del meu costat. Més que resar, ELL cridava i cridava com un posseït perquè el seu simpàtic fill el sentís 25 metres més avall, cosa més que complicada, pobre crio, amb tot el merder que hi havia muntat a peu del sector.

Res de nou ja sabeu, gossos amunt i avall perseguint-se, escaladors “cantant” flashos per tota la gent del sector... En definitiva, l’entorn idíl·lic, ple de pau, amor i harmonia en que s’estan convertint alguns sectors d’esportiva...

I és que és tant i tant bonic escalar a segons quins sectors, que la veritat és que t’en treuen les ganes. Aquest dia en concret, quan vaig arribar a la reunió de la via que estava fent i vaig mirar avall, em va caure l’ànima als peus i, senzillament, no hagués tornat a baixar si no fos perquè el Nanu em mirava volent dir “baixa d’una vegada i canviem...”.

La vista que tenia des d’aquell punt elevat era genial. Al fons veia la realitat de tot el que tenim i de cap on anem... Cada dia més, els sectors d’esportiva tenen una semblança més gran a una de les tires de 13, rue del Percebe.

Per cert, i el pobre atún?

Feta aquesta petita introducció bucòlica del tema, avui reprenc una miqueta el bloc.

Lesions a banda, que encara duren, i escenes de la vida quotidiana de l’esportiva com la que us acabo d’explicar em van fer parar i baixar del tren modern i ràpid al que havia pujat conscientment, tornar a agafar aire i esperar-me tranquil·lament assegut a que en passi un altre per intentar començar un nou cicle. És un dels meus objectius el poder triar un nou destí.

Aquests dies estic rodant una miqueta per algunes parets, com la Bucòlica a l’Alt Urgell, els Puntals d’Àger, Terradets... en definitiva, intentant retrobar noves motivacions per entendre de nou que l’escalada és molt més que una 13, rue del Percebe.

En aquest antic tren on estic intentant pujar de nou, m’acompanyen bons i vells amics d’això de la vertical i tinc sort, molta sort, perquè algú ple d’energia, d’inquietuds, motivació juvenil i molt proper vol fer el viatge amb mi, encara que no sabem de quantes estacions, dins d’aquest antic i atrotinat però conservat tren que va carregat d’aroma, d’autenticitat, de caràcter i que para a totes les parets del recorregut i, si vols, baixes i, si no, busques la millor parada...

Salut!

Paret Bucòlica Trentaitantos 6b+

Puntals d'Àger Inversió tèrmica 6b

Terradets Engendro 6c

Noves companyies a la paret

Nou bloc de fotografies

2011-09-23T12:29:00.000+02:00

Tinc uns amics que han creat un nou bloc de fotografia i un nou col·lectiu Made you look i no costa res fer-li un cop d'ull.
Idees fotogràfiques fresques i divertides.
Somnis a la xarxa
Aquí el teniu:

http://fototrip-trip.blogspot.com/

IMST REFLEXIONS (SEGONA PART)

2011-08-30T18:58:00.000+02:00

“La gent està cridant,

els temps estan canviant.

Si surts a fora,

ho veuràs de prop”

Què voleu que us digui del grup de música Sau... Personalment no em feia ni fred ni calor la veritat. Això del rock ensucrat i convergent català mai m’ha emocionat massa, però he de reconèixer que la lletra d’aquesta cançó em sembla molt encertada.

S’ha de sortir de casa i obrir la ment per veure el que està passant...

Imst és un petit poblet del Tirol austríac a 55 Km d’Innsbruck, bonica ciutat amb una tradició i una cultura de l’esquí i de la muntanya més que envejable.

Doncs com deia, Imst és un petit poblet envoltat de prats alpins, boscos de coníferes, alts cims rocallosos, alguna petita estació d’esquí i una instal·lació d’escalada esportiva que et fa obrir la boca i et fa reflexionar del perquè els austríacs són uns autèntics craks de l’escalada esportiva de competició.

He tornat d’Imst desconcertat i impressionat, la veritat. Ara sí que veig que el món de les competicions és una altra dimensió de l’escalada esportiva i que nosaltres estem a anys llum dels que actualment tallen el bacallà. En aquest petit, modest i personal escrit de reflexions (ja ho dic per endavant) quan parli de nosaltres, i per no despertar malestar ni ferir possibles sentiments identitaris, em referiré als que vivim a la Península, malgrat que els que som del petit país pirinenc ens agafi de resquitllada.

Crec que l’escalada esportiva de competició ha agafat una nova dimensió. Vies tècniques, de resistència, de força neta, amb desploms espectaculars i llargs recorreguts i amb poc temps d’execució fan que les finals siguin dinàmiques i espectaculars.

Nois i noies, amb una disciplina d’entrenament digna de qualsevol esport d’alt nivell, equips formats per tècnics, entrenadors, fisios, delegats i més de deu joves per equip ens fan veure que la dedicació i serietat de moltes federacions agafen forma i, lògicament, donen els seus fruits.

Està clar, però, que no podem prentendre competir amb les actuals potències juvenils del moment com poden ser Àustria, Eslovènia, França, Alemanya, Japó... I atenció amb els països nòrdics !!! Sense les seves infraestructures (instal·lacions indoors) ni la seva mentalitat poc podem fer. D’acord, ja sé que direu que nosaltres tenim roca i ells no. Que França no té roca? Alemanya? Àustria?...Ells viatgen a casa nostra a l’hivern buscant el sol i la dificultat de les nostres vies d’esportiva i nosaltres anem a veure’ls a l’estiu... Ah si, i també molts dels nostres competidors no tenen més remei que desplaçar-se als seus països per poder entrenar en condicions.

Llavors... on està la gran diferència? Potser és que no acabem d’entendre que no és viable intentar competir contra ells amb els actuals plantejaments d’infraestructures i de mentalitat, sobretot institucional. Fer competicions nacionals amb plafons de 12 metres!!! on per fer-ho difícil s’inventen vies de passos llarguíssims, a bloc i on predomina el “garrulisme” col·lectiu.

Ja sé que molts de vosaltres pensareu que no sé el que em dic quan el Ramon, campió de campions, és català i és dels nostres. Sí, és veritat, però el Ramon és un punt i apart, un rara avis (amb el bon sentit) un crak, un fora de sèrie. Però, quants Ramons hi ha? I què pasarà el dia que el Ramon miri enrere buscant un relleu natural? Voldria creure que les federacions de torn ja hi pensen. Em resulta una mica sorprenent que les federacions que han vist sorgir dos campions del món absoluts i dos juvenils d’entre nosaltres no facin bones inversions en infraestructures, en tècnics que s’escoltin a la gent que hi entén i deixin de banda les mediocritats per poder seguir al capdamunt d’aquest esport que, ens agradi o no, cada dia mou més diners, més gent i més competitivitat. I si tot va bé serà olímpic.

Que consti que estic parlant de l’escalada esportiva de competició. En d’altres activitats competitives de muntanya s’ha cregut amb projectes a llarg plaç, s’ha escoltat a la gent que hi entén i s’ha fet una aposta cega i ferma per un grup de joves i de tècnics, i els resultats actualment són més que evidents. Així, perquè no fer-ho en el nostre esport?

Crec, sincerament, que si les nostres federacions volen que el nivell de l’escalada esportiva de competició agafi volada potser que fem una volteta per Europa... i és que ja ho diu la cançó

“La gent està cridant,

els temps estan canviant.

Si surts a fora,

ho veuràs de prop”

Seré el primer en reconèixer el meu error de plantejament si les coses no són així.

IMST (PRIMERA PART)

2011-08-29T22:32:00.002+02:00

EL MUR D'IMST

LES VIES CLASSIFICATORIES

BERNAT ESCORIHUELA

ESCALADORS DE 50 PAÏSSOS

HAN SEURAN DEL TEAM KOREA

LES CLASSIFICACIONS

JOHANNA ERNST I SASHA DIGIULIAN

SEBASTIAN HALENKE

PIOTR SCHAB

LES FINALS

VOLTANT PER ANDORRA II

2011-08-21T18:04:00.000+02:00

VOLTANT PER ANDORRA

2011-08-15T09:42:00.000+02:00

TOT FLUEIX

2011-08-08T19:45:00.000+02:00

Quan tens poc més de vint anys i fas un viatge inoblidable amb una colla d'amics al paradís somiat dels escaladors de grans parets i d'una filosofia d'entendre l'escalada i la vida, està clar que acabes aterrant d'una manera o altra a Yosemite...
Però el més màgic de tot plegat és quan la teva edat es dobla i encara segueixes escalant amb els mateixos amics, i a més a més s'hi suma el teu fill com un més del grup i com un més d'entendre l'escalada tal com l'hem entès i la seguim entent...
I és aquí quan la màgia flueix....

GRÀCIES AMICS (amb majúscules)

SWITZERLAND

2011-07-11T19:40:00.002+02:00

XINO XANO VAREM FER CAMÍ BUSCANT ROCA SUÏSSA

I VAREM TROBAR UN BONIC JARDÍ,

UNS BONS AMICS,

ZONES TRANQUILES,

VIES DURES,

CIUTATS PRECIOSES,

LLOCS PLENS DE MÀGIA,

ROCÒDROMS INCREÏBLES,

I MOLTS BONS RECORDS

ANYS I ANYS...

2011-06-21T23:22:00.001+02:00

Sí gent, just avui, 21 de juny, és l'aniversari del Bernat! concretament va nèixer a les 15h05 fa diset anys.

I molt bé, us preguntareu.

I tenio raó, tampoc n'hi ha per fer-ho saber a tothom...

Però, resulta que el passat divendres a la tarda, al peu de la via que estava provant, i que la tenia a una caiguda, li dic: "Què et sembla si el dia del teu aniversari m'agafo festa i venim?"

"Genial!" em respon. I dit i fet. Avui, dia del seu aniversari, a les 17h10 s'ha autoregalat el seu primer 8b a Tres Ponts. Es tracta de la via Aonvolsnà d'entre 45 i 50 metres, amb ambient, regletera i amb passos físics. Tothom diu que és un viot. Pel Bernat ha estat més que això.

MOLTES FELICITATS NANU...T'ho mereixes.

I ara marxem de vacances !!!!! Fins la tornada

... I AL FINAL PARADA A BARCELONA (ciutat bastonera)

2011-05-30T12:35:00.000+02:00

La paraula Barcelona està de moda arreu del món. Com va dir aquell il·lustre home petit i no gaire eixerit, però rei del totxo, “aquesta ciutat que porta el nom d’un club”. Doncs sí, el món coneix aquesta ciutat, ribera de la Mediterrània, principalment pel seu equip de futbol, pels valors que transmet i per una manera de fer que alguns no acaben d’entendre. Però, malauradament, divendres passat Barcelona va ser coneguda arreu d’aquest món, que va a la deriva absoluta, per l’actuació absurda i brutal d’una policia que fot bastonades i pilotades (no tan boniques com les del Messi) a punta pala i sense gaires miraments, però tots tranquils que ho fan en català, que deuen fer menys mal que les que fotien uns que anaven vestits de gris i els deien repressors del sistema i, a més, te les fotien en castellà!!! I com tots sabeu, els les fotien, les bastonades catalanes, als indignats que n’estan i n’estem fins als mateixos pebrots (que els publicistes de Nike van utilitzar, diuen que brillantment, per celebrar un títol) que la classe política prengui la gent per ximplets... Ja és hora que diguem prou!!!

I aquesta ciutat tan tolerant a la ribera de la Mediterrània, aquest cap de setmana va rebre la visita del circuit de la Copa d’Espanya d’escalada a la sala Climbat, al costat de la “Fuixi”.

I és que amb la prova de Barcelona es posava punt final a la tournée que ens ha tocat fer per les espanyes i, finalment, per terres catalanes.

Com sempre, diumenge al matí, dia de la competició juvenil, la manifestació d’hormones era d’alta intensitat i la ratlla, amb la calor, marcava el punt vermell de màxima alerta del descontrol hormonal. Sort que el conseller bastoner, Felip Puig, no en va estar informat perquè potser, confós per l’emoció del càrrec, hauria enviat a la “Fuixi” l’esbart bastoner que actua a cop de xiulet.

A la categoria sub-18 hi havia molts nervis per aconseguir pujar al podi. Quatre escaladors es jugaven estar al segon o al tercer lloc. El primer estava decidit per a l’escalador andalús Jose Miguel Martín. Un d’ells era el Bernat, que durant una final molt emocionant va aconseguir fer tercer. Amb aquest lloc aconseguia els punts necessaris per pujar al tercer graó del podi de la classificació general de la Copa d’Espanya. Felicitats, nanu!!!!

Fotos de família, abraçades, petonets... i carretera i manta. Aquest cop ho tenim a prop, dues horetes i a caseta...

Però ves per on i casualitats de la vida, mentre alguns seguien indignats a la plaça de Catalunya, uns altres indignats a casa pels cops rebuts, un altre indignat a l’UCI d’un hospital en hores baixes per les retallades i sense la seva melsa gràcies als cops precisos d’un bastoner català... Érem, el Bernat i jo, parats amb el cotxe en un semàfor de la Gran Via de Barcelona que pel nostre davant passa el gran Millet tan tranquil·lament, amb la seva dona passejant sota el solet primaveral de la ciutat que porta el nom d’un club. Sí senyors, viure per veure.

Salut!

Felicitats un cop més, Bernat.

SARAMAGO MÉS QUE MAI

2011-05-20T13:11:00.000+02:00

Sincerament volia fer un panflet del que esta passant a Espanya...
Però de sobte he recordat aquest llibre de l'any 2004 que us recomano més que mai.

I com diuen alguns dels milers d' indignats

"Esta democràcia es nuestra desgracia"

"Apaga la TV enciende tu mente"

"Pienso luego estorbo"

GRÀCIES FEDME, DE DEBÓ US HO DIC

2011-05-18T14:03:00.002+02:00

...Y bajo tus besos
en la "madrugá"
sin que tú notaras
la cruz de mi angustia
solía cantar:

"Te quiero más que a mis ojos
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la mare mía....

Doncs sí, què voleu que us digui, sóc un Sabinero rematat i aquesta cançó va sonar durant el cap de setmana diverses vegades dins del petit cotxe amb el que vam travessar per segona vegada en quinze dies les carreteres de l’Imperi...

Gràcies FEDME per donar-me l’oportunitat de conèixer paisatges preciosos de la meseta ibèrica .

El Sabina sona amb energia (i no és conya) mentre miro pel retrovisor com el Bernat segueix aïllat amb els seus auriculars escoltant els seus rapers francesos preferits i fent deures, de reüll veig com l’Ester controla, amb tranquil·litat aparent, la velocitat i de tant en tant em recorda que a Espanya la velocitat màxima està 40 Km/h per sota de la que estic imposant al petit però valent Kia, sense oblidar a la noia invisible que ens ha acompanyat i guiat durant aquests quinze dies, i que ens recorda que d’aquí 800 metres he d’agafar la sortida de la dreta, quedar-me al carril esquerra, travessar la rotonda, sortir per la tercera sortida i agafar una altre cop l’autopista... I així anar fent durant 900 interminables quilòmetres.

Ni a Ponferrada ni a Astorga (parada obligatòria al restaurant La Peseta) tenen sidra però sí que tenen un bon paladar... Val la pena.

Ponferrada, des dels Pirineus, ens queda lluny, molt lluny! però la FEDME va decidir que en aquest poble del Bierzo, a cavall entre Castella-Lleó i Galícia (on tenen unes de les millors instal·lacions esportives que he vist mai) farien la segona prova de la copa d’Espanya d’escalada de dificultat, i he de reconèixer que tenen un bon roco de 15 metres d’alt i que els equipadors van muntar unes vies de les que s’han d’escalar “amb gesto”, és a dir que el gorileo, que sembla que tant agradi darrerament, quedava fora de joc. Ja era hora !!!! Molts dels escaladors que en van gaudir n’estaven més que satisfets.

El Nanu tenia ganes de que li sortís una bone compe, després de caure en un error de lectura a Arriondas. Quan va veure el roco de Ponferrada se li va il·luminar la cara! Un roco tècnic d’arquejar a muerte, amb placa desplomada i la traca final...

Sala d’aïllament, adolescents per tot arreu, feromones pels núvols repartides a tort i a dret, descontrol controlat, gats aquí gats allà, guerres de magnesi... Els jutges!!! repartiment de dorsals i samarretes taronges, explicacions estèrils, xerrada tècnica, que pocs escolten, escalfament, blocs, intimidació, relaxació i concentració...

Al flash, casc, gats, corda, nus, glop d’aigua, mirada de reüll, assegurador, nervis...

Riures, neguits, angoixes, plors, caigudes, llançaments, tècnica, força bruta, decepcions, alegries... I les finals!

Una bona via a escalar a la final de sub-18 i sub-20 el va portar al segon graó del podi.

Cara de felicitat a tope. Fotos de família amb tota la colla de companys/es que van fer podi.

Kebabs i falafels ràpids, un brindis pel podi, cafè carregat a tope, 900 km, el Kia, Sabina, rapers francesos, cops de cap, parada i canvi de xofer, a l’arribar a la rotonda travessar-la per girar a la dreta... Passem la frontera que separa les carreteres d’un i de l’altre quan el rellotge ens diu que ja som a dilluns.

CULET, CULET !!!!

2011-05-09T14:04:00.001+02:00

Venga, ¿otro culín?

Aupa! échale...

El Bernat i l’Ester riuen i em miren amb una cara com dient-me: “n’estàs segur?” i jo els hi responc amb una aclucadeta d’ull que demostra que estic feliç i content d’assaborir una excel·lent sidra asturiana amb la millor companyia del món.

Estem sopant a la Sidrería El Molin d’Arriondas, davant un pop a la planxa i de la típica i boníssima cuina asturiana.

A Arriondas, bonic poble al peu dels Pics d’Europa (és més conegut per la baixada del riu Sella que pel seu rocòdrom, la veritat sigui dita) he après que a les Sidreries que corren per fora de la Comunitat Asturiana ens prenen literalment el pèl quan al demanar un gotet de sidra te’l serveixen tant tranquil·lament. Doncs no amics meus!!! Un cop es destapa una ampolla s’ha d’acabar o llençar-la, ja que la sidra perd les propietats. No es pot guardar!!!

Així que ja ens veieu, amb una ampolla sencera per un servidor (que tot s’ha de dir no vaig ser capaç d’acabar-me). L’Ester no beu i el Bernat competeix i té 16 anys, és a dir que tampoc beu. O sigui que “aupa! échale un culín...” i amb aquella traça que Déu (o millor dit l’experiència d’anys de tradició) els hi ha donat, el cambrer, que resulta que és de Lleida, te “l’escancia” amb elegància... Fantàstic!!!!

Sí senyors! som a Astúries, paradís de la sidra, el cabrales, la verdor per antonomàsia, el bable i uns paisatges del Parc dels Pics d’Europa que et treuen l’aire.

I és que aquest any la FEDME ha decidit que per fer les compes de la Copa d’Espanya haurem de travessar la Nación Española (no vull respostes amb polèmiques) i de passada adonar-nos-en de que fins al País Basc ens tocarà rascar-nos la butxaca per anar ràpid però que només entrar a Cantabria podem gaudir d’unes autovies/autopistes que ens deixen anar tranquil·lament a la velocitat escaient sense haver de treure el moneder. Sí senyors, Espanya en estat pur !!! Com diu un amic dels cules, ¿Por qué?

Al tema senyors! Aparquem la sidra, el formatge i la bona gent asturiana.

Arribem a Arriondas just per veure les finals dels grans. Aquest any, el Ramon Julian ha decidit que participarà a totes les compes. Je, je, je... que qui va guanyar?

Amb noies, la cosa ja va estar més apretadeta i l’Elena Aleman i la Berta Martín van empatar al top de la via.

Molt bé! ja hem vist el tema i el roco/plafó de Top30 on es fa la compe.

El diumenge al matí, amb els nervis típics de la trobada, saludem a uns i altres, cares conegudes, gent nova, vells amics... Tothom està feliç de la vida i dels paisatges que han pogut visitar pels voltants d’Arriondas. Uns han aprofitat per anar a Covadonga, els altres han baixat pel riu Sella, alguns han fet visita cultural...

I nosaltres? Doncs res, hem fet quasi 900km i hem conegut una casa rural meravellosa... El temps dóna pel que dóna.

El Nanu està tranquil, això diu, i molt motivat. L’Ester i jo dels nervis, la veritat...

Ja sabeu com van les compes, tots són força col·legues, s’expliquen les vies, uns més motivats, els altres més tranquils, gent que escala amb classe, gent més plafonera, jovenets, adolescència, feromones, auriculars enormes i de colorins... En fi, les compes juvenils que omplen d’energia el poliesportiu d’Arriondas!!!

Aquest any la via classificatòria és al flash i els sub-20 i sub-18 fan la mateixa, que de passada serà la via de la final dels sub-16 (que en teoria havia de ser a vista) però és clar, la majoria s’ho imagina i s’estudien la via al mínim detall tot preguntant “com és la presa del costat de la cinquena cinta? Aquell romo què tal s’agafa?” Doncs això, a vista...

El Bernat surt el segon dels sub-18. No és el millor lloc per començar però ho resol força bé classificant-se segon per la final al darrera de l’andalús Juanmi, vell amic de temporades anteriors.

A la via de la final dels sub-18 (mateixa que els sub-20) sí que s’escala a vista. El nanu surt tranquil i escala amb bon ritme però una errada de lectura, o de mètode com diuen ells, el fa caure a una presa on rectificar és complicadíssim.

Resultat, quart a la final. Molt bé per començar la copa d’Espanya d’aquest any.

El proper cap de setmana tornarem a travessar la Nación i farem parada a Ponferrada.

Apali, a veure què hi trobem.

EL RITME DE L'ARRÍTMIC

2011-04-11T12:53:00.001+02:00

Tu a tope i amb ritme.... Em diu el Bernat, amb aquella cara de fanàtic motivat, al peu de la via que tinc ganes de fer.

Ritme? i de cop el temps s’atura al meu voltant i dins del meu cap s’obre un enorme parèntesi, com aquell de l’anunci d’una xocolatina. El temps se’m para de cop i una nuvolosa m’estaborneix el cap.

EL RITME !!! mare meva, quina paraula tant dura per un tio arrítmic com jo. No sé el què és el ritme ni de lluny.

El meu ritme a la classe de música era conegut per tots els meus 41 companys (tots nens) de la classe de 4art d’EGB dels “padres” Claretians.

Tots, però absolutament TOTS els meus companys feien sucoses “apostes” sobre quants minuts el “Padre” Pujades trigaria a expulsar-me de la classe per no seguir el ritme de la música, és a dir, per arrítmic. I no és que el meu petit cor anés a destemps emocionat pels angelicals cants a cànon de les cançons missaires del moment... No, res a veure amb les sensacions, cardíaques, que em produïen aquells crits alts i desesperats de tota la classe, pel goig i el gaudi del “Padre” Pujades que els escoltava apassionat amb el ulls tancats. Que va! Era jo que era una arrítmic total i era jo qui feia descompassar als 41 cantaires pre-adolescents d’aquella joiosa classe musical del “Padre”.

Era l’únic de la classe que tenia el goig, la joia i l’honor d’acabar cada classe d’introducció a la música clerical al “pasillo” llarg, tenebrós i vigilat per un enorme retrat del fundador de l’ordre, el padre Claret, mirant-me amb cara d’interrogant.

Mai vaig entendre el perquè de tanta devoció a aquell petit homenet embalsamat a la Catedral de Vic i a qui cada 24 d’octubre, dia de la seva mort, ens feien anar a visitar sí o sí amb ritme marcial.

L’hora de música la passava fotut de fred, amb aquells pantalons curts i mitjons fins el genoll, assegut damunt d’unes rajoles desangelades i desgastades per les passes de tot l’exèrcit de nanus de l’escola.

Què hi farem!!! Era un nen arrítmic. Però no us penseu, tenia certa gràcia ser l’únic de tota la classes que no seguia el ritme marcat per aquell home petitó, ex falangista, amb una sotana llarga, negra i brillant i amb una autopista de botons que fotia un impacte a la nostra innocent vista, habitual a l’època ... Sí senyor! era l’únic que no anava al seu ritme...

En aquell moment, ser arrítmic era una gran creu, em coneixien per l’“Escorihuela calla, calla y no cantes más”... però amb els anys, no deixa de tenir la seva conya. Anava al revés de la resta.

No tinc cap dubte de que això m’ha fet veure les coses del món fora de ritme. De fet, segueixo sense anar al ritme desitjat i no ho aconsegueixo corregir. L’altre dia, enmig de 18.000 persones picant de mans amb una compenetració envejable digna de la millor coreografia i seguint el ritme d’una emblemàtica cançó, la persona que m’ajuda a agafar el ritme de les coses, l’Ester, em mira i em diu: “no pot ser! no vas al ritme”... Doncs no, no hi anava, però en aquells instant era tant feliç!! I és que això d’anar a desritme té lo seu, no us penseu.

Però ben mirat, els ritmes de les coses són molt subjectius. Aquests dies, amb la calor, Tres Ponts està a petar de gent. Per gent a Tres Ponts entenem escaladors, encara que ara, amb els nous ponts, algun peregrí del camí de Sant Jaume també s’hi perd...

Tinc la sort de poder veure com molts d’aquests escaladors van al ritme, i en concret al ritme sambero de l’esportiva. Quina enveja que em fa la gent que té ritme i segueix amb gràcia, facilitat i sense preguntar-se el perquè de les corxeres, les semicorxeres, la fusa, la garrapatea... en definitiva, que segueix amb gràcia natural el ritme de la melodia.

Per entendre’ns, la cleca, la perxa, els escalextrics, el pilla pilla, el de cinta a cinta i em penjo perquè em toca, el dels mil pegues a una via que et va més gran que el vestit de l’Olivier Hardy al Karl Lagerfeld i sobretot, quan la via t’escup amb facilitat, començar a insultar-la com si la roca tingués la culpa del teu ritme mediocre creient-te un autèntic Nureyev de la vertical, la dels bonics i entranyables gossos que t’ensumen el menjar, et trepitgen la corda i s’afluixen on els hi va bé, del simpàtic espontani que et canta la via amb ritme i gràcia tropical...

Està clar, però, que tothom pot anar al ritme que vulgui per la vida, faltaria més! però no és bo creure que el ritme d’alguns és el ritme de tots...

Bufff! la nebulosa s’escampa del meu cap quan el pacient del Bernat, fart d’esperar, em diu: “tires amunt o no? Espavila que està a punt de ploure”.

Tiro amunt al meu ritme.

I sí, crec que tinc sort de ser arrítmic.

LA LLET (SEGONA PART)

2011-03-24T08:15:00.002+01:00

El free climbing era com una religió.

Més ben dit, sense el com. Era LA religió de la roca. Quants canvis !!!

Vam començar l’època dels viatges llunyans amb els grans de Sabadell: la Riba, la Musara, Siurana... i el K7 del Joe’s Garage de l’idolatrat Zappa sonava amb força:

“Noies catòliques, amb un petit bigotet,

noies catòliques, saps com van?,

noies catòliques,

al soterrani de la rectoria ....”

El Zappa sonava amb força i nosaltres fèiem la tornada amb un anglès macarrònicament vallesà, dins d’un cotxe carregat de fum. Però senyors!!! érem els autèntics free climbers i ningú ens feia ombra!!!

I així descobríem aquest nou món de la xapa brillant.

Tornava a casa amb els dits rebentats i amb aquella olor de magnesi de drogueria barrejat amb la intensa olor de roca. Amb el cap emboirat per les situacions viscudes... obria la nevera de la cuina de casa, tot tararejant la tornada del Zappa, i agafava el Tetrabrick de la llet semidesnatada, obviant la gerra de la llet fresca bullida per la mare, i en feia un glop directe. Era fàcil de beure-hi, com el free climbing, escalada directa de “chapa y sigue”.

El meu cervell, en aquells moments convulsos de canvis de tot tipus, ja havia emmagatzemat en el lloc que li correspon (les catacumbes) aquell jovenet provincià que havia al·lucinat amb l’irrecuperable sabor de la llet recent bullida.

I llavors, estirat al llit, agafava el llibre del Meyers i me’l mirava i remirava i amb el cap dins de la nuvolosa, marxava plàcidament i relaxadament cap a Yosemite.

Hi havia alguna cosa que no quadrava... Aquells paios que nosaltres imitàvem a la perfecció, cabells llargs, tios excèntrics bevent cerveses enllaunades a les reunions, fent “bouldering” amb la bossa de magnesi de bandolera, pantalons a ratlles... Ben mirat molt poc tenia a veure el que sortia en aquell llibre amb el que nosaltres fèiem a la Soleia, Sant Benet, Siurana... Les nostres llustroses xapes, i orgullosos que n’estàvem, en aquella bíblia rocallosa escrita pel Meyers no sortien per enlloc. Alguna cosa no devíem fer bé. Però al retornar a la nostra realitat això no importava en absolut.

I és que des de l’altra banda dels Pirineus, a l’avançada Europa, i sobretot des de la grandeur francesa, de mans d’un tio llarg i esquelètic ens arriben les malles de lycra i de colors !!!! Ja teníem, la versió europea del Meyers...

Vàrem descobrir que per fer free climbing s’havia d’entrenar!!! Entre campana i campana de l’Insti. nocturn ens escapàvem furtivament amb la bicicleta fins a l’apartada i amagada façana de la fàbrica de l‘empresa Mikalor de Sabadell, a fer travesses de “boulder”. Mai vàrem entendre perquè aquella gent avisava a la poli...

Tot va anar a tal velocitat que quan hi penso em marejo...

Era l’època que la paraula “hereje” va agafar la seva justa dimensió. Pobre del tio que es penges d’una cinta al mig de la paret de les Bagasses...T’asseguraves una bona xiulada dels “jutges” de l’escomesa, normalment els locals del lloc. Bah!!!! Penjar-se o agafar-se a la cinta? Això era imperdonable!!! Havies de tirar amunt fins que la caiguda fos inevitable o arribessis a la reunió, tu triaves. I ara, d’això (de penjar-se al mig d’una via) en diem assajar-la i ens quedem tant “pantxos”, abans senzillament estaves avançant per la via amb artificial. Més tard, gràcies a un altre il·lustre escalador centre europeu, varem aprendre que d’allò n’havíem de dir fer un rotpunkt, rocpunkt, redpoint, puntvermell o l’últim encadenar... la bonica paraula en qüestió depèn de la teva il·lustració dins del món de la vertical. Sí senyor!!! tots els inicis són durs.

Però per sobre de tot, hi havia la valentia d’un free climbing que l’heretgia d’un covard que, d’amagat a casa, amb la foscor de la cuina com a companya de crim, bevia la llet bullida de la mare, il·luminat tènuement per la llum de la nevera.

I com bons heretges que érem, alguna que altra via llarga fèiem per l’aeri de Montserrat o la novedosa (per nosaltres) Paret de Catalunya, lluny de l’esperit "free climbing" i del “chapa y sigue” i a prop del llibre de l’autèntica filosofia del Meyers.

Nosaltres sempre de retorn al nucli dur, calladets i muts no fos cas que els jutges ens fessin saber l’heretgia que havíem comès, però l’inevitable va passar, i un inoportú accident en una paret emblemàtica catalana, va deixar les cartes boca amunt i aquell as silenciós i amagat que tenia va sortir miserablement. Havia comès un error i els mateixos que em van il·luminar i em van ensenyar el camí a seguir aquell calorós dia primaveral al peu d’una cutre cadena del Dauet de la Soleia, em van dir que allò m’havia passat per “hereje” !!!

Durant la interminable convalescència, tot va seguir lògicament el curs inevitable dels esdeveniments: de l’espit al parabolt. I un altre cop molta llet bullida a casa, per poder tornar silenciosament a retrobar el sabor de les coses genuïnes.

Un inoblidable viatge a Yosemite! amb la mateixa colla que aquell dissabte primaveral estàvem penjats amb estreps i cap per avall al sostre de la Punta del Mig i que tots junts vàrem agafar el camí de la Soleia darrera d’un dels “senseis” del moment. Ens vam enfilar a un avió per veure les parets que tant havíem desitjat i somiat.

Allí vàrem veure que l’autenticitat de la Bíblia del Meyers era certa, i que aquella llet hipervitaminada, semidesnatada i amb tot el gust de la “llet de veritat” no tenia res a veure amb aquella llet de la botiga rància de Ca la Cinta. El retorn al sabor de veritat va ser molt dur, diria que pràcticament humiliant. Fissures netes, bavareses impol·lutes... En aquell precís moment vaig veure que aquells dubtes d’aquell cap emboirat quan mirava i remirava el llibre sagrat eren certs. Alguna cosa diferent havíem fet.

I el K7 del Zappa seguia sonant.

“Alguns pensen que si van massa lluny

mai més tornaran on estan tots.

Potser que estigui boig

Però una cosa segura sé

Et sorprendrà el que descobreixes quan hi vas...”

Fa pocs dies, passejant per la ciutat on vaig néixer, a prop del barri de la botiga de Ca la Cinta, vaig veure en un aparador una màquina dispensadora de llet fresca i natural que em va cridar l’atenció sincerament. No vaig resistir la temptació de fer una volta per la botiga. El lloc no feia olor a res, asèptic total. L’espai era insultantment net. Però en la mateixa botiga hi conviuen tot tipus de llets. Les més comercials i directes, aquelles que, durant anys, ens han marcat el camí ha seguir per una bona vida sana i equilibrada, i les que ara se’n diuen alternatives, per entendre’ns la llet natural que surt de la màquina dispensadora: La Llet !!!

Ni l’una ni l’altra em van bé. Amb els anys m’he tornat al·lèrgic a la lactosa.

Salut!

LA LLET (PRIMERA PART)

2011-03-22T21:59:00.006+01:00

Al meu barri, als anys 70 del passat S.XX, era molt habitual anar a Ca la Cinta a comprar la llet amb una lletera d’aquelles de color gris metàl·lic, amb una nansa de fusta gastada, sobada i tota abonyegada per la desgràcia d’aquell dia que vaig anar-la a buscar amb la bici i vaig tombar els dos litres de llet al mig del carrer.

Recordo aquella olor entre àcida i fètida que t’entrava fins al cervell cada cop que aquella vella porta de vidre i fusta tronada, de Ca la Cinta, s’obria. Era com un cop de puny de realitat saludable que avui hem perdut, barreja dels productes làctics frescos que la bona de la Cinta ens venia i de la ferum de les vaques que estaven a la rebotiga.

Els diumenges al matí, si em permeteu l’expressió, ja era l’hòstia, perquè anava amb la mare o amb algun dels meus germans a buscar la llet i la nata acabada de muntar, amuntegada en un plat i tapada amb un drap de cuina, per poder-hi sucar un bon tros de coca de pa...

Bullir la llet, menjar-nos aquell tel de nata, que sortia d’aquesta pasteurització casolana, untada per sobre una bona llesca de pa era un ritual que, ara que el recordo, no entenc com no m’hi posava de genolls !!! Mare meva!! qui ho ha viscut ja sap del que parlo. Del gust per lo natural, la raó d’existir i d’estar en contacte amb els aliments de primera línia...

Però els anys varen passar i aquella bonica lletera metàl·lica va quedar arraconada al fons de l’armari de les trasteries, al fons de tot de la cuina de casa, igual que Ca la Cinta que, amb els anys i la gran bombolla, es va convertir en un magnífic bloc de cases d’alt standing.

I com aquell que no vol la cosa, va venir la llet RAM amb ampolles de vidre que ja no calia bullir. Amb l’acne de la meva cara va aparèixer el tetrabrick. Podríem dir que els meus grans i aquest curiós embalatge varen formar part de la meva adolescència.

El tetrabrick era la “bomba”!!! Ja no tant sols no calia bullir la llet, sinó que a demés havies d’exercitar la ment fent autèntics esforços per recordar la seva olor i el seu gust...

El camí ja estava obert!!!! Les gran marques ens varen ensenyar el camí correcte de la nova alimentació: llets semis, llets desnatades, llets semis amb vitamines, llets desnatades amb calci, llets sense lactosa, llets especials pels primers mesos de vida, la llet amb l’autèntic sabor de la llet ¿...? I tot un sense fi d’inutilitats làctiques que es van convertir en “La Llet”.

Però, pobre de tu que diguessis que els dissabtes a la tarda, quan tornàvem de fer un volt per la Mola amb els pares, feies no sé quants quilòmetres per anar a buscar la llet acabada de munyir a una granja de vaques, remarco granja de vaques, perquè la gràcia de les granges urbanes tampoc té conya ni res. Arribaves a casa i esperaves amb ansietat com la llet començava a bullir, i miraves aquell color groc intens de la nata que pujava dins l’olla. Aaaaahhhh sí senyor !!!! Que bombin el tetrabrick, pensava jo envoltat dels de casa, com si fóssim d’una secta lletera, amagats dels moderns que prenien aquella llet aigualida que sortia d’aquell recipient de cartró.

Però en el fons, i ho sabia, era un cutre que prenia llet sense embassar...

Schssss, silenci !!!!!! la moda i el que es portava sens dubte era el tetabrik, això sí que era estar al dia, i no bullir la llet a casa.

Entre tetrabricks i les primeres llaunes de refresc, vaig començar a agafar el gust per la roca. Vaig deixar que fossin els pares, acompanyats per la meva germana petita, qui fessin quilòmetres per anar a buscar la llet mentre jo em quedava per Sant Llorenç, d’amagat, amb els amics per començar a escalar. Que si el Cap de Mort, que si el Cavall, l’Esquirol, el cap del Faró, el sostre de la Punta del Mig...

I així, amb la colla passàvem els dissabtes per les parets de Sant Llorenç i Montserrat. Sense adonar-nos-en, va arribar el doble burí, l’espit... el llibre del Meyers!!! Tot amb la mateixa rapidesa i intensitat que aquelles antigues ampolles de vidre de la RAM. Tot anava ràpid, molt ràpid. Pantalons blancs o de ratlles, mocadors al cap, magnesi comprat a les farmàcies de Sabadell i a la ja finiquitada drogueria de les “Drogues”... Quines olors de química , disolvents, neftalines, zotal... quan entravem a comprar una paperina de magnesi. Fanatisme !!!

La Canal de les Gaites es va convertir en un terreny de joc increïble, la Sardineta i l’emblemàtica “Moi indique” del camí dels monjos !!!!

I el Dauet de la Soleia!! allò va ser el tetrabrick de l’escalada vallesana. El Free climbing !!!

Encara recordo el primer dia que l’ amic “Wey” ens va veure penjats amb uns estreps al sostre de la Punta del Mig i ens va increpar contundentment. Ho recordo com la fortor de Ca la Cinta. El vàrem acompanyar al Dauet tot caminant fins a la Soleia. Quatre línies d’unes xapes que brillaven sota el sol primaveral de la Mola que ens va torrar tant el cervell que els quatre adolescents ens miràvem i no enteníem de què anava el joc... Nanus, això és el futur !!! Einnnggg ? Què t’has fumat, tio?

Sis xapes brillant al sol i una llarga cadena metàl·lica per poder evitar tot l’engrunament podrit de la base d’un dau de conglomerat gris i compacte. “Aquí és on s’ha d’escalar”, ens va dictar sentència. Tant sols li va faltar picar sobre una taula a l’estil de les pelis del Perry Maison. I nosaltres, amb els nostres pantalons a ratlles i els meus primers Pedriza Boreal als peus, varem pujar per aquelles cadenes fins passar els robustos mosquetons Faders per aquella xapa brillant. I així, com quan vaig veure el meu primer tetrabrick de llet de la meva vida, varem fer la nostra primera via free climbing.

Vinga nois! això sí que era estar al dia. Sí senyor, que grans que érem!!! No escalàvem, fèiem free climbing !!!

Ni llet de vaca bullida, ni la nata untada amb pa, ni hòsties. El Dauet a la Soleia, Sant Benet, la Riba, la Mussara... Els Exploitets de Montserrat !!!

Mort a la vaca, visca el Tetrabrik!!!

Continuarà...

EL RETORN DE LA CLECA

2011-03-22T06:04:00.001+01:00

Fa uns quants anys, quan era més jovenet, corria algun que altre cross, i un bon dia em van convidar a córrer al cross de Lasarte.

Entre d’altres atractius, aquesta mítica cursa és coneguda perquè, si el primer et dobla, ja pots plegar a l’instant! I ja us asseguro que és molt fàcil que el primer et dobli, perquè com diu el mateix nom de la cita esportiva en qüestió, el tema és internacional i això vol dir que els atletes de l’Àfrica negra corren (i mai més ben dit) per allà... i corren que se les pelen, ells i tots. Però aquest no és l’únic detall d’aquest mític cross. Hi ha molts altres al·licients: sempre, i sempre vol dir sempre, plou i es corre en un hipòdrom i es a Lasarte (País Basc) i en pocs llocs del món viuen l’esport, i si és èpic millor que millor, amb tota la seva intensitat. I els catxondos dels organitzadors et fan escalfar en un espai tancat on normalment escalfen els cavalls abans de les curses, i és just en aquests bonic i entranyable lloc on la gent mira els “podencos” neguitosos i nerviosos abans de sortir a la palestra. Els aficionats aprofiten el lloc per fer-te comentaris de com et veuen... i tu donant voltes com un cavall nerviós i més nerviós....

I tot aquest rotllo? Què té a veure amb la vertical ? Res i molt...

Per una part em recorda a les compes d’escalada. Tots els competidors tancats en un mini espai rodant i rodant per un mini plafó, nerviosos i neguitosos esperant el moment de sortir a la palestra....

I per una altra part, el cap de setmana passat no es va poder escalar per aigua i per exàmens i teníem al nanu una miqueta nerviós i amb ganes de tocar roca. Ja devia estar cansat de donar voltes i voltes al plafó... i decidim inaugurar la nostra temporada a Tres Ponts (ja sabem que hi ha gent que fa dies que l’ha estrenada).

Novetats a Tres Ponts !!! Accessos de luxe. La gent de la Seu d’Urgell està restaurant el camí medieval dels Pontarrons, que resulta que és el camí de Sant Jaume que surt des de la Seu d’Urgell. Doncs ja ho sabeu, just al peu de via hi passa aquest antic camí. Va ser una jornada diferent, saludant a gent de la zona (autèntics locals) que anaven a mirar les obres de Tres Ponts...Gent autèntica de la comarca que t’expliquen les curiositats del lloc, en quin moment desapareixen els pontarrons i a quins indrets hi ha tanta o més roca que el desplom central...Doncs ja ho sabeu, accessos més fàcils i esperem que es respectin.

Tornem al tema. Vent frescot i vies mullades per les intenses pluges.

Jornada inaugurada i ho deixem tot com estava al final de la temporada passada. El Bernat encadenant alguna coseta pendent i jo barallant-me amb les meves vies i repetint-ne algunes que em tenen el cor robat com la via Aonvolsnà L1+L2. Emblemàtic díedre fissurat d’estil alpí i amb aire entre xapes que li donen el punt just i necessari per fer-me posar la pell de gallina. Quina via!!!! Sincerament us ho dic, tant sols aniria a Tres Ponts per fer-la una i una altra vegada...

I un cop més, tooota la via marcada amb magnesi, la famosa cleca retorna a Tres Ponts.

Toooota la fisura de dalt a baix. I em pregunto, costa tant passar el raspall un cop feta la via si teniu la necessitat de marcar-la? Serà que no està clar on són els kantus, tenint en compte que és una fissura súper evident.

Ja està raspallada de dalt a baix, i ho faré les vegades que calgui.

Al final haurem de donar la raó al bon amic del bloc Escalada i Compromís. Aquest és l’autèntic camí de l’escalada? La veritat és que no ho crec.

Salut!

QUATRE PARADES

2011-03-08T23:25:00.001+01:00

- *Rueinats, pots fer-me d’intèrpret?

- Si es clar, què vols que faci.

- Mira, els hi expliques als guiris que estic fent un projecte que bla, bla, bla. Amb els “locals” ja m’espavilo jo.

- Ok, ok cap problema. Ho intento.

I així, entre guiris, locals, interpretacions més o menys encertades, vies dures, sectors que em costen, encadenaments guapos, fotos, sol, fred, neu, renecs i riures...hem passat la nostra setmana de Carnaval. Un cop més una molt bona setmana.

Primera parada: Bruixes

Primer, segon i tercer dia d’escalada.

Sol, caloreta agradable, fresqueta amb pell de gallina i fred a la nit.

Japos, ianquis, nòrdics, txecs, francesos...

Bon ambient i fanatisme.

Diuen que s’ha d’intentar torejar a totes les places (amb permís dels antitaurins).

Doncs aquí estem

Les vies se m’escapen amb passos llargs de pinces que no puc fer, hidràulics amb l’oli caducat, intents de bicicletes que es queden a mig camí, passos llargs, vies físiques, xurreres. La grapa se m’obra amb una sensació d’impotència tremenda, però és el que hi ha.

Cada dia torno a la furgo esgotat i rebentat, amb els avantbraços petadíssims...però amb les mateixes ganes i il·lusió que el Bernat, que ha vingut amb deures per fer i els fa!!!

Al final m’ho passo bomba !!! Ens ho passem bomba !!!

Segona parada: Margalef

Quart dia d’escalada.

Cel de color gris plom (conec aquest color de neu), fred que pela, poqueta gent, roca gelada.

Parada al refu. Saludem al Vicent i al Jordi.

Corba, recorba, pendent i més pendent. Al final l’Ermita.

Francesos que pleguen pel fred !!!

El Cabernet, vies guapíssmes. Forats i pilastrada això ja m’agrada més.

Neu !!!

Tatxem unes vietes guapes en aquest sector i algunes queden pendents per la insistent nevada !!!!

Gana.

Amanida amb truita, cerveseta genial al bar del poble al mig de la plaça. Recomanable al 100% per 100% amables i atents, no tothom pot dir el mateix.

Canvi de plans obligat.

Tercera parada: Masriudoms

Cinquè dia d’escalada.

Estic petat i rebentat. Però estem feliços, oi rueinats?

Plou i hi ha humitat.

Locals de la zona súper divertits. Gabatxos forts.

Es trenca el cel i surt el sol. Cinc minuts de verdor humida. Torna l’aigua. Seguim a cobert.

Vies a la cova “no hace falta desir nada más”.

El miratge de Margalef s’esvaeix ràpid. Torno a la realitat de la tunda i de la contundència física...Faig el que puc i intento sortir-ne dignament.

Sensacions estranyes al clatell i als braços.

El Bernat segueix fent deures, els seus deures. Acaba rebentat, però amb la feina feta.

Quarta parada: Siurana

Sisè dia d’escalada.

Torno a sentir-me bé. Hem fet una parada d’un dia amb l’Ester a la platja.

Can Pi qui Pugui.

Sol i bona temperatura per escalar.

Comencem sols i acabem ben acompanyats.

Escalfo de conya. Uauuu em sento finet. Regletes !!!

Quatre pegues i no encadeno el meu projecte, em sento mort, acabat... De fet estic molt acabat !!!

El Bernat fa canvi de plans, també està cansat, no hi ha bloqueig !!! Però ell si que encadena, aquí la diferència.

Siurana en versió pura. Vies dels 90, grau comme il faut i alejes que donen vidilla a la cosa.

Birreta i xerradeta al càmping.

*Argot familiar

VACANCES !!!!!!!!!!

2011-02-25T13:43:00.000+01:00

INSISTÈNCIA

2011-02-21T12:44:00.000+01:00

Fa dies i dies que no oloro una cadena, més ben dit ni les oloro ni les veig !!!

Però segueixo insistint a fer-ho, no desespero d’aconseguir-ho algun dia.

El tema és que ja fa uns quants caps de setmana que ens “passegem” per un sector concret de Coll de Nargó i allà hi ha un 7c/+ (en la meva vida escalatoril no n’he fet ni un) que és molt guapo i que no m’avorreix repetir-lo.

És una via del meu estil (si és que en tinc cap d’estil), cosetes petites i es deixa fer fins que t’infla (bé, a mi m’infla) de tal manera que quan arribo al sector dur (si fos un pro diria el cruntx) caic miserablement!!! I ho sé, però insisteixo i ho faig tant convençut que cada cop caic agafant-me a una nova presa. Diuen els experts en la matèria d’insistir-li a una via (deu ser com fer-te pesat quan intentes un bon ligue) que ja és això ¿...? Jo no ho tinc massa clar, mai he encadenat per avorriment i mai he lligat per pesat (clar que no ho he provat).

Arribats a aquest punt, hauria de saber-me la via de memòria, però ves per on NO és així! sempre la “cago” en algun moviment. Resulta que en faig de nous, o em salto preses, o em deixo els peus que facin un claqué buscant el cigronet adequat...En definitiva, que no em concentro! La veritat és que ho faig per anar estirant el tema perquè és l’única via que tinc per mi al sector.

Però resulta que el Bernat, encadenant la via núm. 11 del sector, ha acabat la seva feina...Ves per on, quina gràcia que em fot el nanu, amb el temps que ell ha fet les seves vies jo encara li estic insistint a la ben volguda via, i és que m’agrada tant i tant... Però és clar, si ell ha posat el punt i final al sector, jo he de fer alguna cosa, em dic a mi mateix. Intentaré escalar concentrat, fins i tot estic disposat anar a lo pro i saltar-me un xapatge al que no li veig color, si ho faig caurà la via segur...Però poc pensava que qui cauria saltant-me la cinta seria jo i que la volada d’antologia seria tant o més adrenalítica que encadenar la via. Doncs sí, incomprensiblement havent superat les dificultats, havent passat de xapar la cinta i tot plegat caic !!! Increïble oi ? Però la meva satisfacció és comparable al punt i final del Bernat al sector.

Tot i així, hi insistiré segur!!!!

The Asgard Project a Ordino (Principat d'Andorra)

2011-02-07T15:37:00.003+01:00

Si l'any passat va ser l'Alex Huber i el Cris Sharma aquesta any li toca el torn al Carlos Suárez i al seu Asgard Project.
El mateix Carlos Suárez ens presentarà el proper dia 23 febrer a les 21.30 h a Ordino (Ordino studios) aquesta espectacular i premiada peli.
Aquesta peli forma part del cicle de cinema de muntanya d'Andorra organitzat pel Comú d'Ordino i el de la Massana amb la col·laboració de la Fundació Muntanyencs per l'Himàlaia.
I com sempre el cicle es gratuït.
No falleu !!!!

Color? PK?

2011-01-31T21:17:00.000+01:00

SAMARKANDA

2011-01-23T22:59:00.005+01:00

Ho he de reconèixer i ho accepto (no sempre és fàcil acceptar-ho) però sóc un “cateto” avui he flipat amb el que vol dir la paraula Samarkanda.

Pels escaladors, locals, de l’Alt Urgell, pels d’Andorra i des de fa uns mesos gràcies a l’excel·lent guia d’escalades de Lleida, Lleida Climbs, o la bíblia com molts l’anomenen quan diuen la paraula Samarkanda vol dir que vas a escalar a un sector de la clàssica escola de Coll de Nargó. Aquesta bonica i dura escola va ser l’escenari, fa un grapat d’anys, quan la lycra i els colors fluorescents eren la tònica i la xispa de la verticalitat, entre d’altres substàncies més xisposes... d'una de les primeres competicions (si abans es feien en roca) del plural estat espanyol.

El sector Samarkanda, és un lloc ideal per escalar a l’hivern, vies dures de plaques revirades, on els peus, arquejar i tenir molta pell curtida, és la tònica i la xispa (sense additius) d’aquest sector. Vies clàssiques com “Carn de totxo” o “Almorranes on the rocks” no ens deixaran insatisfets. 30-35 metres de pilastrada regletera. Abstenir-se adictes al canto “gordo”. I al lloro amb les vies “fàcils”.

Us deixo unes fotos de la via núm. 13 feta a vista pel que surt a les fotografies i de passada ,ja que hi era ,també es va treure a vista la seva veïna núm. 14, les dues el dissabte buscant el sol dins del congelador del Pirineu.

El diumenge, amb més fred, hi tornem i amb un espectacular pegue se’n dur a casa la variant de l’esquerra de “Carn de totxo”.

Ui, quasi me n’oblidava, Samarkanda és la capital d’Uzbekistàn, però segur que ja ho sabeu !!!!

Roca dels Arcs: El Barón Rampante 7b (6b oblig.) 210 mts.

2011-01-16T17:52:00.003+01:00

Màgica paret on els voltors estan enfeinats preparant els nius! Et passen a la prop amb un interminable anar i venir de branques al bec... I és que el Montsec té aquell toc màgic que tant m'enamora!!!
Fa dies que, amb el Bernat, parlem d'escalar algunes vies llargues...
Tenim algunes vies al cap i ell té moltes ganes de fer-ne alguna "amb catxarros". Però, com tot a la vida, l'adaptació a noves situacions ha de ser progressiva i s'han d'assimilar les coses amb calma: "menjar poc i pair bé", i sota aquesta vella premisa dissabte ens vam decidir per una via de sis llargs i equipada... Tot al seu temps !!!
Finalment ens decidim per aquesta atractiva línia de la Roca dels Arcs oberta l'any 1990 pel Juani Espuny i el Luichy.

La via és molt guapa, amb dos llargs durs, el tercer i el quart que són 7b i 7a.

El 7b és un llarg de 35 metres que et deixa anar fent, (s'ha d'escalar!!!) anar jugant amb una fisura amb roca dubtosa per encarar una petita placa que et porta a sota del "tomàquet" que són les cinc darreres xapes, on s'han de superar dues panxes típiques de la zona i on la tècnica de peus i tibar de preses petites li donen el grau.
El Bernat l'encara a tope i poc pensa que està en una paret. El fa a vista, lluitant a fondo... Jo, de segon, no tinc més remei que penjar-me a les dues primeres cintes dures de les cinc finals, la resta perfecte. Arribo a la reunió més inflat que el Popeye.
Em miro el proper llarg (7a) i es veu molt guapo.
El Bernat em mira amb cara de corder degollat i pregunta el fas tu? Ho sento noi, però si...
Doncs ves a muerte !!!
15-20 metres mantinguts on les panxes típiques et van estovant, estovant i l'última cinta m'impedeix encadenar el llarg a vista... Uns cantos petits fan que les mans semblin de mantega i caic a l'últim suspir... Dos llargs 10.

Pel que fa a la resta de la via, al primer llarg s'han de vigilar els primers metres de roca trencada i un desplom (6b+) et dóna el bon dia i et posa a lloc. El segon llarg és súper! un 6b bonic, sobretot el tram de diedre... El cinquè llarg (6a) és un llarg amb alegries entre assegurances i amb un primer tram de roca dubtosa. El darrer és un llarg de 50 metres de roca grisa i compacta on les excursions entre xapes es fan divertides, navegant per aquest llarg compacte de V+. En aquests dos darrers llargs, unes "incòmodes" xapes d'una via de l'esquerra et poden portar a certa confusió.

Nosaltres vam portar 15 cintes i ens en va sobra alguna. I el C3 del primer llarg (mireu foto L1) no el vam posar. El Bernat creia que anava més amunt, però just s'ha de posar a sobre d'un tronc de sabina seca que es veu a la fotografia.
Més info: aquí i aquí

A la recerca del sol

2011-01-03T18:25:00.003+01:00

Durant una setmana ens hem mogut per diferents sectors d'escalada a la recerca de les bones temperatures del sol ,de línies màgiques i intentant buscar aquells sectors amb poca gent... Començar a rodar de nou.
Com qüasi be tot a la vida en algun lloc l'hem encertada de plè i d'altres la tria no ha complert l'expectativa i això ens va passar a Cubells.

A Cubells sol i tranquilitat no en van faltar, però les línies (per mi) no maten gens. Vàrem fer sis vies per cap amb graus diferents i de les sis que vaig fer tant sols en repetiría una... Però una flor no fa estiu i molt posiblement que per molta gent sigui un lloc excel·lent.

Al Montsant i a Siurana, la tria no es molt complicada tant sols fa falta que el dia que tu decideixis anar a un sector concret, la manifestació de guiris que corren per totes aquestes parets (inclossos nosaltres) decideixin anar al sector contrari. No deixa d'impresionar-me la gran tirada que te Siurana, sempre es un referent mundial i ja fa un grapat d'anys. És una autèntica Babilonia d'escaladors...guapo, guapo i amb un nivell que flipes.

Pujem al Montsant amb les primeres llums del sol (som de matinar) i això és un espectacle que no es paga amb diners. Fa vent, és fred i per un moment penso que no l'hem encertada. Però, el vent para de bufar i el sol escalfa. Clavada !!! Sols al Racó i amb solete...Però la felicitat serà compartida per unes 15 o 20 cordades al llarg del dia. Cap problema hi ha lloc per tots. Pocs "locals" i molts "guiris" amb ordre i calma tothom fa lo seu. Baixem quan el sol que tant busquem decideix plegar. Estem rebentats i petats desprès de fer un rodatge de pila que ens ha deixat k.o.

L'endemà decidim per vies més curtes i regleteres... Toca Siurana. El dia és increïble; fred i clar. Tacte bonísim. Triem sector comercial: Corral Nou i pam la clavem. Tot el dia sols... Un altre dia de rodatge llarg. Sis hores escalant fa que al final del dia la pell dels dits tingui aquell toc elèctric. Petats !!!
La meteo havia dit que entrava vent de mar això volia dir humitat i núbols. Dia de descans. Una "carrerilla" matinal per la pista de Siurana a Prades, ens confirma el grau important d'humitat. Trucada a casa i ens diuen que al nord fa sol, el cel es ras i fa fred.

Decidit farem nit a Àger i l'endemà tunda de placa gris i compacta al Camp 300. El darrer dia de l'any és gèlid i amb el cel enterayinat, però a mesura que ens anem escalfant el dia queda descobert. A les nou del matí quan el termòmetre ens diu que estem al moment de passar del - al + comencem a escalar. Dits de suro, adherència brutal... A mitja tarda donem per tancada aquesta petita recerca del sol.

Una setmana intensa de retrobar sensacions desprès del petit descans merescut de final de temporada.
Tornem amb les piles carregades per una any 2011 que desitjem que a tots ens ompli de felicitat.
Salut

ÀGER AMB PLUJA, POCA FEINA...

2010-12-21T16:23:00.000+01:00

Cloc,cloc,cli,clic,clic...

I l'acceleració del degoteig ha sigut el nostre despertador...

Miro el rellotge i són les sis del matí. Els del temps l'han encertada !!!

Cagun tot !!!

Xec, està plovent...

ANEM SUMANT

2010-12-12T17:46:00.000+01:00

El pic de Tristaina vista del cim del Peyreguils

Primeres llums al pic de Creusans i al pic de Cabayrou

Inseperables !!!

TONGARIRO, KAKATAHI

2010-12-10T07:42:00.000+01:00


Tongariro


Tongariro

Kakatahi

Ja hi tornem

2010-12-03T07:51:00.000+01:00

Ja hi tornem a ser-hi.
Després d'un any parat tornen les sensacions.
Fred, fred i més fred.
Neu, neu i molta neu freda i volàtil...
Puja baixa, treu i posa pells...
Frontalillo per la nit i anar fent...

De la compe a la roca

2010-11-22T18:29:00.001+01:00

Dissabte amunt i avall...
Cotxe i a fer quilómetres per les comarques lleidatanes buscant roca seca... Res a fer plou a "pinyó" per a tot arreu. A casa neva a fons.
Solució? La darrera compe de la copa d'Andorra. El nanu esta saturat de compes, però s'ha d'escalar. Bon ambient, bon "rotllo", una vintena de blocs i cap a casa.
Diumenge la boira ens tira enrrera d'un sectoret que volíem provar. No hi ha res a fer. Reculem i parada a Coll de Nargó. Sector Sarmankanda. Vies dures, grau ajustat, plaques tècniques, 35 metres de roca neta de magnesi... Menys la "Carn de totxo" 7c+ que algú l'ha pintada amb magnesi... "No hace falta desir nada más".
Jo encadeno un antic projecte i el Bernat un de nou i al segon tientu... Felicitats un cop més...

PÓDIUM

2010-11-15T09:06:00.001+01:00

Pòdium, estareu d’acord amb mi que és un bon nom per una disco de l’antiga ruta del bacalao (sobretot per un que ja té uns anyets).

Però per molta gent pòdium vol dir aconseguir la satisfacció d’un resultat després d’haver fet tot un recorregut llarg i dur per arribar en les millors condicions a una prova esportiva i en aquest cas concret d’escalada.

Aquest diumenge, la ciutat espanyola de Madrid posava el punt i final a la Copa d’España d’escalada de dificultat després de passar per Valladolid (sota un sol infernal) i Bilbao (amb pluja digna d’Euzkadi).

I a la tercera va la vençuda. Un pòdium que té molt bon gust i deixa molt bones sensacions després d’una llarga temporada de competicions i de bons resultats a la roca.

Els pòdiums, a banda de tenir nom de disco bacallanera, són els tres graons que omplen de satisfacció la trajectòria de qualsevol esportista.

Felicitats a tots els que vàreu aconseguir algun d’aquest tres graonets a Madrid. Sobretot al Víctor Esteller i al Bernat.

I felicitats al Ramón Juliàn per una victòria tant i tant buscada.

Fundació Muntanyencs per l'Himàlaia

2010-11-09T14:02:00.000+01:00

Per vuitè any consecutiu, ens plau presentar-te el calendari Himàlaia 2011 editat per la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia. Amb la compra del calendari esteu fent possibles els següents projectes:

· En el finançament de l’educació de nens i nenes, de districtes remots de l’Himàlaia, mitjançant l’apadrinament, en col·laboració amb Himalayan Children’s Foundation.

· En la millora de la qualitat de l’educació a Hushé, Pakistan, en col·laboració amb l’Associación Sarrabastall, Casp, Saragossa.

· En la construcció d’una aula de informàtica a l’escola Mount Kailish de Pokara, Nepal, en col·laboració amb Projecte E-malaya.

· En la rehabilitació de l’escola/residència de Jatson Chumig, Lhasa, Tibet, en col·laboració amb Comunidad Humana, de Aranjuez, Madrid.

· En la rehabilitació de l’escola de Pamboche, Nepal, en col·laboració amb Seppi Enzio i l’Instituto Comprensivo Mario Soldati di Orta S. Giulio”, Itàlia.

· En col·laboració amb la Plataforma d’ONGs del Principat d’Andorra en la recollida de fons destinats a fer front al terratrèmol ocorregut al Pakistan el 8 d’octubre del 2005.

· En la rehabilitació de l’escola de Thame, Nepal, en col·laboració amb Seppi Enzio.

· En la construcció d’un nou Kailash Hostel per als nens i nenes que tenim apadrinats al Nepal dins el projecte d’apadrinament que tenim engegat i que compartim amb la Himalayan Youth Foundation.

· En l’adquisició d’un vehicle 4x4 per a l’escola d’art CTAS al Bhutan.

· En la instal·lació de plaques solars al Kailash Hostel per pal·liar els constants talls de llum que pateix la ciutat de Katmandú.

· Realització d’un mural solidari a Katmandú per l'artista andorrà Jordi Casamajor i els nens i nenes del Kailash Hostel

· En la instal·lació d'un sistema de Bio Gas per a abastir ecològicament de calefacció i combustible al Kailash Hostel (Nepal).

Si vols comprar el calendari Himàlaia 2011, trobaràs una butlleta de comanda al nostre Web www.mount4him.org .

Agraint per endavant la teva amistat i col·laboració, des de la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia aprofitem per a saludar-te molt cordialment i desitjar-te un bon 2011.

Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia

Plaça de la Germandat, 9

AD600 Sant Julià de Lòria

Andorra

SINGAPORE, AUCKLAND... i a caseta

2010-11-07T18:48:00.001+01:00

Ja està, ja hi tornem a ser... A la vella Europa i a la bonica Andorra.
Tots els viatges t'aporten però aquest ha estat una experiència especial.
País bonic, cuidat i respectat... Bona gent i encantadors.
Com diu una bona amiga, un país fàcil.
I per aquí com sempre, ja hem escalat, hem trepitjat neu i el Nanu segueix fort i fanàtic encadenant graus durs al flash.

Pels seguidors del bloc us faig saber que després de quatre anys a la xarxa això farà un canvi.
Estarà enfocat a la fotografia i puntualment a la muntanya.
Salut a tots


Singapore... Més net impossible

Singapore

Auckland

L'Alternativa

2010-11-04T09:29:00.000+01:00

Via: L'alternativa
Sector: Tres Ponts

Lindis Pas, Lake Tekapo i Wahi-O-Tapu

2010-10-27T08:09:00.003+02:00

Lindis Pass. Petit coll de muntanya de l'illa sud, de 590 metres d'alçada i gens comercial. Els vents freds i australs de l'illa sud i van deixar la neu. Va ser la conecció entre el bonic poble de Wanaka i el llac Tekapo

Lake Tekapo. És un llac , de l'illa sud, d'aigües de color turquesa fluorescent, pròpi dels llacs de la zona a causa d'un fenòmen del moviment de les plaques calcàries

Wahi-O-Tapu és una zona volcànica de l'illa nord d'aigües sulfuroses de colors fluorescents. El lloc és màgic pels colors, les formes i les olors

Lindis Pass, Lake Ohau, Picton

2010-10-24T07:47:00.002+02:00

El Lindis Pass de 590 metres d'alçada, a l'illa sud. Va ser la nostre coneció entre la bonica Wanaka i el lake Tekapo.

El lake Ohau, es un espai de terra increïble per arriba-hi has de fer una solitaria carretera de 17 kms...La terra en estat pur

El Port de Picton (illa sud) és la conecció per mar de l'illa nord a l'illa sud, a través de l'estret de Cook de trenta quilómetres. L'entrada al port de Picton es fa a través d'un seguit de fiords impresionants

FRANZ JOSEF GLACIAR, ABEL TASMAN, TONGARIRO

2010-10-22T09:28:00.002+02:00

El Franz Josef Glaciar es un Par Nacional de l'illa sud i com a tal és un lloc molt controlat. Impresionant espai de muntanya, neu i gel. Es un dels glaciars del món que te més a prop el mar (mar de Tasmania). L'espai de tartera durant a finals del S. XIX era tot gel. El seu retrocés va fer que durant els anys 40 i 50 del S. XX es convertis en un llac i va seguir retrocedint fins la decàda dels 70's del S. XX. Actualment s'està recuperant i avança de nou

Abel Tasman National Parc (illa sud). És un espai on es barreja el bosc oceànic, les muntanyes i les platjes d'aigües tranquiles i transparents. Fer un dels molts treks que hi han per la zona mereix quedar-si us dies

Tongariro National Parc, a l'illa nord és mundialment conegut com a la terra de Mordor a la pel·lícula del senyor dels anells. La neu, el vent i el fred ens va sorpendre en aquest impresionant i innòspit espai- Impresionant !!!

YABADABADUUUUUUU

2010-10-19T05:00:00.001+02:00

FINS LA TORNADA

2010-09-29T12:07:00.003+02:00

APALI ENS VEIEM AL NOVEMBRE !!!!

JUSTÍCIA DIVINA

2010-09-28T08:52:00.003+02:00

Ahir vaig tornar a rebre un anònim, però aquest cop es va dedicar a repartir Justícia Divina (bonic nom de via). Més ben dit a repartir la seva pròpia justícia. El valent anònim ahir es va posar la toga de jutge i ell tot solet es va dedicar a jutjar uns encadenaments a unes vies, més ben dit a una via en concret. Però resulta que aquest anònim es tant i tant covard, que ni tant sols va ser capaç de dir-nos a quina via es referia, doncs molt bé anònim Manel (com finalment vas fer veure que et deies) Ja t’ho diré jo a quina via et referies. Als inconformistes a Tres Ponts (7c, 8a i 8a+).

Per la gent que no conegui Tres Ponts val a dir que hi ha diferents vies que tenen un primer llarg comú, com per exemple:

Tarragona 7c+ que té en comú l’entrada de l’Alt Urgell (7b+, 7c+/8a) i El Segre (7c/+, 8a), Els inconformistes (7c, 8a, 8a+) i L’alternativa (8a, 8a+) tenen un primer tram comú.

Aonvolsnà (6c, 7a i 8b)

Per posar uns exemples...

Jutge Manel, llavors vols dir que qualsevol persona que ja hagi fet una via d’aquestes i vulgui intentar fer a vista una altra variant mai més serà possible que pugui anar a vista?? Suposo que també has escrit al Sharma per a fer-li saber que alguns dels seus encadenaments a vista són mentida.

El Bernat mai s’ha amagat que el llarg del 7c ja el tenia fet, però la resta de la via, va ser a vista i passant cintes, encara que et sàpiga greu.

Però el jutge Manel va seguir repartint la seva Justícia Divina i es va treure de la màniga (deu ser de la toga) que els habituals d'un sector, coneguts popularment com a locals, no poden anar mai a vista ja que coneixen la gestualitat (bonica paraula) de les vies i senten comentaris de tal i qual.

Doncs senyor jutge; ja deus saber que molt poca gent deu escalar a vista. Que deuen fer els locals de Siurana quan estan al Campi, al Pati, a l’Olla o fent-se una birra al càmping? Que deuen fer els locals de la Font Soleia, durant toooot l’estiu?

Segur que el jutge Manel té la solució i properament farà un decàleg de les bones praxis del bon escalador, posant-se a ell com a exemple.

Per no parlar de les famoses cleques que molts escaladors deixen a les vies o senzillament les taques de magnesi on molt poca gent té la dignitat de passar-hi el raspall. Ja em suposo que algú que reparteix Justícia Divina deu passar-lo sempre...

Però el senyor jutge, que ahir estava finet, no en va tenir prou en jutjar aquestes males pràctiques i deixar anar que s’ha de ser cutre per fer publicitat del que un escala i deixa d’escalar.

Osti, jutge Manel! em sap molt de greu, però ja deu venir de família perquè quan els pioners catalans de la roca com per exemple els TIM de Sabadell (saps qui eren?) feien els seus llibres de piades i els deixaven dins d’un pot a qualsevol erre d’una via llarga eren senzillament uns cutres (com el senyor jutge diu) que tant sols es volien fer propaganda cutre i barata de les vies que escalaven.

Me n’alegro i molt que hi hagin escaladors anònims, catalans o no, que cada setmana fan 8a’s i 8c’s a cabassos, me n’alegro sincerament. Però senyor jutge, si em permets també et diré que me n’alegro dels centenars d’escaladors que, amb tota la il·lusió del món, cada cap de setmana practiquen el nostre esport preferit fent el seu grau, malgrat i hagin covards com tu que tant sol es dediquen a repartir Justícia divina, per cert bonica via que et recomano.

Espero que dins teu ja hagis dictat sentència i estiguis més tranquil i relaxat. Que l’enveja és molt dolenta i la covardia un defecte. T'animo a superar els dos traumes que sembla ser que tens molt arrelats.

Salut!

Isidre

Per cert el bloc xapa un mes perquè marxo a les antípodes a buscar aire fresc!!

DE SABADELL A TARRAGONA BAIXANT PEL SEGRE

2010-09-27T09:11:00.004+02:00

Ja aviso d’entrada, als que no els hi agradin els blocs personals no cal que segueixin llegint...

Dissabte al matí plou, fa fred i a les muntanyes està nevant. Són les 6 del matí i els carrers d’Andorra estan deserts, humits i amb penombra, la tardor ens va tapant tranquil·lament...

Furgo i cap a Sabadell a la darrera prova de la Copa Catalana. Un cop més, l’organització és desorganitzada amb ganes. Són les 11 i 15 minuts del matí i encara no ha començat a competir ningú quan en teoria a les deu s'havia de començar... Una cosa a millorar, crec jo pel bé dels escaladors i dels espectadors eh?

A la final de la categoria promoció hi va haver molta emoció fins el darrer bloc, on tots hi van arribar empatats i es va resoldre amb un pegue al límit a favor del Bernat.

De l’equip d’Andorra (que estem en ple canvi) van baixar dos debutants de 12 i 14 anys (el Roger i el Guillem Colell) per anar agafant experiència. Molts ànims nois !!!!

Diumenge fot un dia espectacular, amb un cel blau ras i amb les muntanyes més altes ben nevades... La cosa promet.

Al migdia cotxe i Tres Ponts. L’Ester, el nanu, el Guillem i un servidor.

El gorrito i el plumes ja són peces obligades... Per primer cop a la temporada a les cinc de la tarda ja estem sols !!!!! Es nota la rasca, però el tacte de la roca es boníssim i la tranquil·litat i la pau s’agraeixen...

Aquí ens retrobem amb uns bons amics ceretans que estan forts, forts i que per a ells els anys no passen...

Seguim el ritual de sempre i jo escalfo a les mateixes vies de sempre (des del mes d’abril que faig les mateixes...) i el Bernat a les seves... Més tard faré les mateixes vies de sempre que em serveixen per fer pila i agafar coco. A les parts altes hi bufa el vent i sumat als “alejes”, i que a baix ningú crida, li dóna tot plegat un ambient alpí excepcional...

El Bernat passa flotant per Tarragona i decideix fer-se un banyet al Segre per rematar la feina... Quin bou !!!!

Salut gent.

RAUXA

2010-09-20T08:14:00.002+02:00

Cap de setmana amb sensacions d'inici de tardor, fresqueta a peu de via i bona remullada de pluja de final d'estació...Això s'acaba i la tardor i les bones temperatures s'acosten.
Després de dos caps de setmana seguits de compes, tornem un cop més a Tres Ponts que està sota el virus de la revista Escalar i està ple de penya que es creu que estan sols als sectors... Sense comentaris i llàstima de gent.

Tornem a tocar roca que els dos ja en teníem mono.

Sector: Tres Ponts
Via: Rauxa

Nota als anòmins del bloc: Nois i noies, és molt fàcil d'entendre; en aquest bloc (com en la majoria dels blocs) explico el que a mi em ve de gust. I sí, efectivament, coses bàsicament meves i del meu entorn. Així de fàcil.

EDIMBURG (II)

2010-09-15T22:37:00.002+02:00

Mundials juniors a Edimburg (Escòcia)....
Categoria Male Youth A (1993-1994)

La benviguda en català

Més de 35 seleccions i totes amb la seva millor artilleria

Els plafons i el rocòdrom per flipar...

Amb els espanyols visualitazant la via de la primera eliminatòria

Escalfar, tensió, debut i escalar

Disgustos per molts i reflexió....

L'endemà. L'ahir ja és història i avui segona eliminatòria....

Nova via, nou grau 8a/+, noves il·lusions, més tranquilitat... I bona feina

Bon resultat per un debut, toca relaxar-se i celebrar-ho a l'escocesa...

Edimburg...Quina experiència !!!!

EDIMBURG (I)

2010-09-15T14:20:00.002+02:00

Demà crònica

LET'S GO !!!!!

2010-09-07T13:38:00.002+02:00

Demà marxem cap a Edimburg.
Primera prova internacional pel Bernat, representant a la Federació Andorrana de Muntanyisme. Campionat del món junior.

Si ho voleu seguir aquest es la pàgina oficial:
http://www.wyc-2010.com/

DE COMPES (Sant Cugat 2010)

2010-09-06T09:08:00.002+02:00

Matinar, és una actvitat que cada cop que tenim compe ens toca fer, no tenim més remei. Vivim a Andorra i tot ens queda lluny.
Cotxe, carretera, estrès, no arribem... Però sempre i som a temps.
Escalfar, visualitzar, nervis, escalar i top.
Finals, via dura 7c/+, escalada tècnica i dura. Dos presses i top...Arqueig dolent i caiguda. Tercer lloc.
Podiums, sorteig de material... Carretera i manta.
Fa 21 hores que ens hem eixacat del mateix llit que ara ens estirem, son qüasi les dues de la matinada. Reventats tornem a buscar el son, amb la tranquilitat de fer la feina ben feta.
Felicitats Nanu

A PEU DE VIA

2010-08-30T18:35:00.002+02:00

L'inconformista que batega

2010-08-30T08:22:00.005+02:00

Darrer cap de setmana d’aquest mes d’agost. Esperem que la calor afluixi i que els “guiris” vagin marxant, que Tres Ponts es buidi una miqueta, que l’aigua netegi la roca i que el proper estiu la gent sigui més neta tant a la roca com al peu de via...

A casa hi viu un inconformista nat, un inconformista que amb molt esforç i treball ha aconseguit tenir un mes d’agost de “luju” o de “cine” com diu ell quan una cosa és fantàstica... Un inconformista a qui l’escalada fa bategar com mai.

Dissabte
Lloc: Tres Ponts
Via: Els inconformistes L1+L2+L3

Diumenge
Lloc: Tres Ponts
Via: El batec

ESPACIO, AMOR Y LOCURA

2010-08-23T08:46:00.005+02:00

De fet i ben mirat hi han alguns noms de vies que son ben curiosos. Molts noms deuen tenir molt significat pels creadors, d’altres son més senzills i els agafes a la primera, alguns semblen noms trets de contes de fàbules... A la cap i a la fi els noms son noms.

La paret gran de la Font Soleia va ser, i es l’espai on a un munt de canalla imberbe del Vallès ens va fer canviar el concepte d’escalada durant els fantàstics i llunàtics anys vuitanta.

Aquest cap de setmana he reviscut l’amor i la bogeria per l’escalada a la Paret Gran, però no he sigut jo qui ha trobat en aquest enorme espai aquest bogeria, tant sols he estat testimoni d’aquest sentiments i curiosament a una via que porta per nom aquestes tres paraules Espai, amor i bogeria.

Felicitats nanu, per l’espectacular “encadene” d’un espai, d’un amor i d’una bogeria que ara ja es el teu terreny de joc.

A L'ATAC !!!!!

2010-08-09T11:27:00.005+02:00

Via: Nit
Grau: 7c
Sector: Font Soleia Mur Blau
Escalador: Bernat Escorihuela

A PEU DE VIA

2010-08-02T10:39:00.004+02:00

ESTIU 2010

2010-07-20T07:42:00.002+02:00

Fiu, fiu, fiu....

Au, ¡¡¡¡“se acabó ximpum” !!!!!

Que si la roja amunt, que si la roja avall, lo cuentu xino de l’Estatut i el T.C., que si l’Amstrong ens cau i fot el paripé al Tour que si el Madrid fitxa o no fitxa... Res, lo de sempre, l’estiu ja ho té això...

Ah! per cert i lo nostre!! “sinyor copríncep” Monsieur Sarkozy de visita pel Principat: ça va bien mes amis les Andorrans ? Cops de calor que no faltin.

I nosaltres fent una volteta per la France dels francesos... Quin jardinet que tenen els punyeterus...

Paradeta a Orpierre (cada any més i més sobat) però és un lloc molt còmode; tota la família hi podem escalar. Bones vies i graus variats per tothom. Des dels quintillos afrancesats, fins els 8a’s i més pel “Lolu” de la família, passant per la varietat intermitja... Escalada física, però rutes guapes.

Calor i xafogor a sac...Però es podia escalar força bé.

El Nanu fent amics grimpaires, alguns fills de la grandeur francesa i d’altres excel·lents companys de roca (tots, però, bona gent). L’Ester assaborint l’entusiasme d’un bon encadenament. I jo? Doncs, fent amistats nocturnes amb l’ensucrat del Monsieur Ricard i amb ell, la família i uns amics d’Andorra, fent uns riures a la fresca orpierroise.

Passem per alt la idea del Verdon. Molta calor i plaga mosquitera.

De retorn a Catalunya, buscant ombres per la Serra de Prades (28 graus a l’ombra a les vuit del vespre), platja de dia, regletes siuranenques a la tarda que, amb aquesta calor, qui les arqueja? Tot i així gaudint com a lokus de la roca...

Ara tornarem al patí del Bernat...Si més no jo. A ell li toca entrenar de valent.

Salut i ben retrobats...

VACACIONS !!!!!!!!!!!!!!!

2010-07-02T12:42:00.000+02:00

A la tornada renegociarem el bloc !!!!
Apa BOUS a tibar-li

VALLADOLID 2010

2010-05-25T11:22:00.000+02:00

Un viatget de 1h i 20 minuts amb un mini avió de 50 places ens porta directes de BCN a Valladolid.
Taxi !!! I cap al centre històric de la ciutat. Amb 14 km agafarem una impressió del pensar d’aquesta bona gent.
Els taxistes solen ser el reflex més clar del pensament d’un lloc, un País, una ciutat... Doncs, li donarem conversa. L’home molt amable, com l’immensa majoria de la gent que ens hem trobat aquests dies, ens fa una radiografia del pensament general de la zona. Amb el Bernat ens mirem amb uns ulls com plats. D’acord ja ho hem entès, ja sabem el que trepitgem.
La ciutat es molt bonica, la gent collunuda, les noies guapísimes (la veritat) i en general pensen, com pensen... Ah !!!! i es menja de pel·lícula.

Primera prova de la Copa d’Espanya d’escalada de dificultat 2010.
El lloc escollit per muntar l’estructura va ser la Plaza Mayor de la ciutat. Per mi un encert, malgrat la solana que ens vàrem xupar durant dos dies. El dissabte els BOUS GRANS (mascles i femelles). Mare meva quin nivell !!! Les finals a les vuit de la nit i molt, molt ambient a la plaça. Un espectacle. La Daila (guapa i simpàtica ella) es va passejar per la final.. I amb tius espectacle amb el Ramon, el Patxi i el Víctor (quin futur)...Molta emoció.
Amb el nanu a les onze al llit, desprès de menjar-nos un excel·lent pernil i una deliciosa zecina.
Esta motivat i nerviós, es el seu primer any a sub-18 i la situació li fa respecta. A la via classificadora s’entrebanca a la sortida del sostre i no veu la manera... Ha sortit el sisè dels 17 xavals de sub-18. Tocarà esperar, amb nervis, si l’objectiu de passar el tall dels vuit que van a la final l’assolim. Finalment es classifica cinquè. Esta molt content. La final ja es una altre història i escala sense pressió i això el fa escalar molt millor per una via regletera de placa desplomada (es lo seu) cau ha dos moviments del que fa tercer.
Baixa amb aquella carona de felicitat !!!!
Els companys del plafó del David Macià han brodat el cap de setmana. Finalistes a les categories que han participat i podiums a totes les finals que s’han colat. Moltes felicitats al David Macià i a tots els seus xavals i especialment al Marc. Desprès d’una operació i un mes parat, va i encadena i guanya a la sub-16, enhorabona crak!!!
I al Bernat el felicito per ser com ets, si senyor !!! Motivat, positiu i alegre, com ha de ser, Nanu
Un gran cap de setmana veient com apreten els actuals i els futurs Bous de l’escalada.
Una meravella !!!!
Salut gent

LA DURA REALITAT

2010-05-18T12:27:00.006+02:00

La via es llarga, 500 metres de recorregut de 7b+/7c al vell mig de la cara nord de la paret del Taoujdad. Llargs durs i mantinguts de 7b i 7b+ amb alegries entre xapes.

Estic concentrat, intentant xapar una cinta difícil, els peus amb adherències coral·lines, els dits de la ma dreta a unes minúscules i abrasives gotes d’aigua, dins d’aquest mar de corall de roca vermella, adherent, aspra, però franca i dura com tot el Marroc... la meva ma esquerra arquejant com un cabró una regleta petita, però solida i fiable. Se que si xapo aquest cinta sortiré victoriós d’aquest difícil i inhumà llarg de 7b+, el tinc apunt. Quin xapatge !!! Quins valents el Piola i el Petit, quin aleje que s’han marcat, la mare de Deu.

La suor em baixa pel casc i es filtra per sota del gorrito fet a ma per la guapisima Fatima, i ressegueix la torrada pell de la cara buscant el millor recorregut per arribar fins els ulls que em piquen com una mala cosa.

Ni els trons que pugen pel fons de la vall acompanyant un cel negre, amenaçador com el cavalls ferotges i violents dirigits pel malvat Sauron des de Mordor que ja han absorbit i deixat el petit poble del Taghia a les fosques tenebres d’una tempesta mes que evident, no em fan despistar. Magnesi mes magnesi, suco i torno a sucar les mans, recullons com em suen; angoixa, estrès, control mental, “tranqui tio, tot control” em dic a mi mateix però ni jo m’ho crec, bufo i rebufo. No puc mes, crido, ja em veig l’hostia... "Al lloro xec", li crido al Bernat 30 metres mes avall penjat a la desena reunió. Trec la cinta de l’arnes, la novena cinta del llarg, mare meva !!!. Un llamp que pica directament al cim del Isfoula seguit d’un tro que ressona per tota la bonica i verda vall del Taghia i que les parets de les Sources i del bonic i estret canó del Timrazine fan que sembli la fi del mon. Per un moment penso en la cordada que estan penjants a la Canyon Apache.

De sobte, com si aterres d’un “tripi” dur i contundent, m’adono del que m’envolta; collons, tan sols falta una tempesta de tarda al mig d’aquesta fenomenal paret. Però ni la cortina d’aigua que s’acosta sense pausa tranquil·lament sabent que res la pararà, aconsegueix desconcertar-me, estic a punt per agafar corda després de passar ràpidament el mosquetó per la xapa agònicament... L’àcid làctic no perdona i tinc els braços inflats com el Popeye mareta meva, quina volada que m’espera, però no, no pecaré i no m’agafaré a la cinta això mai !!! Vaig a vista i estic a la Rivieres Purpures. Pillo corda, ostia, m’he quedat curt ,uns segons de dubtes que seran claus. Mes corda, la boca seca, pastosa i la llengua de suro fa que em costi atrapar la corda amb la boca, aconsegueixo fer-la pujar, la corda evidentment, en aquest moment el braç esquerra diu Xaval fins aquí em arribat tu i jo. Miro avall, miro la ma amb la corda i tinc el temps just per veure la cara de pànic del Bernat, escupo la corda de la boca, babeixo un no ser que, que acompanya l’escopinada; els meus pobres dits que agafen amb avarícia les gotes d’aigua decideixen anar per lliure, ni les meves ordres contundents i dictatorials que venen de la part mes fosca del meu cervell els fan desistir del seu desig de separar-se de la roca i actuen amb independència, cagun amb els independentistes dels pebrots.

Noooooooo, avall !!!!!

Ei xec, xec, xec...Estàs be? Tinc la cara del Bernat a mig metre meu...Hostia !!! Que ha passat ?... Res que he fet tercer a la compe ¿...? Com ? Miro al meu voltant i el rellotge marca l’una de la matinada, el sofà, la manta i jo som tot una mateixa cosa, al damunt de la taula, al costat de l’infusio hi ha el llibre del Taghia, el Bernat amb car de cansat i adormit, riu i riu...

Osti Nanu, estava flipant amb el Taghia....M’he clapat esperant-te

Que tal la compe? Be he fet tercer... A la classificatoria m’he empanat, però molt bones sensacions a la final i tu que tal?

Be, be a Os de Balaguer un 7a a bloc de finures, slaps i romus al segon “pegue”; estic content

Demà al pati? Si, però ara a sobar, ok?

Siiiii que somiar es gratuït. De moment la realitat es una altra. La Rivieres encara queda lluny

Salut gent
p.d. perdoneu per la falta d'accents per``o aquest trasto fa aix``o

Pensa localment actua globalment....

2010-05-11T10:06:00.000+02:00

Ahir mirava les noticies per la catalana i res, ni piu.
Que si l' IBEX 35 (tots entretinguts), que si el Constitucional (espai nacionalista), que si la diagonal de Barcelona (cinc minuts de provicianisme), que si el Barça (borreguisme col·lectiu)...
I la BP? i el petroli? I els 800.000 de litres diaris de petroli que van a parar al mar? I l'impacte mediambiental? Doncs res de res. La veritat és que no ho vaig entendre. No vaig entendre que durant 35 minuts de noticies més 10 minuts més del "putu" temps no diguessin res de la BP, una mega multinacional que esta col·laborant a trinxar una miqueta més el planeta. Els compra?
Doncs aquest matí, miro per Internet alguns diaris digitals: El País ¿...? La Vanguardia ¿..? El Diari d'Andorra ¿...? i el Periòdic d'Andorra ¿..? I cap ni un res de res... La taca de greix no existeix. Molt bé !!!!
Però menys mal que remenant per Internet pots estar "una miqueta" informat. I llavors ens queixem de que hi ha països que no tenen llibertat d'informació. I a nosaltres, què ens fan?
A banda de que ens estem carregant el món, ens manipulen les informacions com ells volen i ens donen les noticies com ells volen i la immensa majoria traguem i anem fent... Futbol, basket, Ferrari, estatut.. I tots tranquils i cap a casa.

Des del dia 20 d'abril que la plataforma petrolera es va ensorrar. I van morir 11 treballadors i tres dies després, el 23, va començar a deixar anar 800.000 litres diaris de petroli a mar obert. Fem números ? I els mortals del món fins la setmana passada no en sabíem res de res...Quina pena que em fa tot plegat.
Les noticies que ens passen els mitjans oficials tant sols ens diuen que els bancs de pesca d'una part dels EUA corren perill. Ok. I les especies marines? i les aus? i com afectarà tot plegat a l'ecosistema?
Ens estem carregant el planeta i a sobre ens manipulen com i quan volen...
Menys mal que encara ens queda roca per escalar.

EL PATI DEL BERNAT

2010-05-10T15:16:00.002+02:00

Vies excel·lents. Itineraris llargs. Continuïtat, a bloc.

Taques de magnesi, cleques que "t’indiquen" el camí.

“Colilles” a dojo, paper brut.

Nius d’ocells que mai mes veuran posar-hi un trist ou, pollets amagats

Ocells que canten i xiulen. Voltors.

Riu, aigua.

Gent simpàtica, algun lolo i alguna lola que et treuen la son.

Ingravits, mutants, veterans.

Locals i guiris, Habituals i passants.

Assajar i persistir. A vista i al flash.

Pila i resistència.

Manresans i alt urgellencs.

Gent genial i algun borde com a tot arreu...

Aquest es el pati del Bernat

A les 11 del matí del dissabte ja som a lloc, encara tindrem una miqueta de sol

He perdut el conta i ja no ser quants caps de setmana seguits fa que hi baixem.

El Bernat està encantat de baixar-hi i jo estic encantat i empanat pensant i rumiant quina via puc provar...

El Nanu torna a tenir deures, ha de fer pila, el menda tornarà a pillar a alguna via, segur.

A les 19 h de la tarda mirem el riu i una colla baixa amb canoa aprofitant l’empenta de l’aigua. Per avui ja hem acabat.

El Nanu s’ho passat be a fet els deures; onze vies fetes d’un grau que l’ha fet suar, encadenar i caure, però aquest era l’objectiu...

I jo marxo tant empanat com he vingut, amb una caiguda lletja que gràcies a l’habilitat asseguradora del Nanu ha quedat amb un crit de pànic i un mecago en tot.

Encara no sabeu quin es aquest pati?

Evidentment, Tres Ponts

PAM... CONTUNDENT !!!

2010-04-26T09:08:00.000+02:00

Quart cap de setmana consecutiu a Tres Ponts i nou cap de setmana encadenant... La motivació, el seu estat mental, l’entrenament planificat i metòdic són part de la clau d’aquest mes d’abril inoblidable.

El dissabte va anar a l’Hospitalet de Llobregat a la primera compe de bloc de la copa catalana. El que va passar allà donaria per fer un serial de sèrie X. Jo no entraré aquí a discutir el que va passar...Crec que són ells mateixos els que han de reflexionar, i molt, sobre l’absurda categoria de promoció.

Fa anys que se’n parla i s’entesten a mantenir aquestes categories que ningú entén. Quan dic ningú em refereixo a competidors, entrenadors, públic...Es a dir, tothom menys la FEEC.

Doncs res, diumenge quedem per baixar de nou al rocòdrom natural de molts dels escaladors d’Andorra, i ahir n’érem 10 d’andorrans a Tres Ponts!!

Avui tenim poc temps, hem baixat tard i tornarem d’hora perquè el Nanu té deures i s’han de fer abans de tot! És a dir que amb quatre hores haurem d’aprofitar el temps!

El seu objectiu és Xarrup, un 7c+ poc fet però diuen que bo i maco, i el meu una combinació de dos 7a+ que dóna un 7b pilós com una mala cosa.

El Bernat va per feina, i amb dos pegues ja té una nova via per la seva llibreta i, amb aquest, ja tan sols li queda una via de setè grau per fer a Tres Ponts. Com sempre, té un segon pegue contundent. El primer el dedica a muntar-la i mirar-s’ho. Ja el conec, i com sempre dóna la sensació que va perdut. Prova els passos durs un parell de cops i baixa. Reposa i pam! Contundència!

Provo el 7b pilós i m’agrada...Baixo i faig un 7a+ amb alegries entre seguros...Bo Tres Ponts.

Per cert, dissabte vaig fer Tos de Gos (Perles). Vaig fer el L1+L2 i us puc assegurar que si el primer llarg és bo, el segon no us el podeu perdre...Per emmarcar, tècnic, finet i llarg, com a mi m’agraden. S’ha d’escalar! Mare meva quin tros de via !!!!

Felicitats un cop més al Bernat, per ser com ets, per escalar com escales i per acceptar les adversitats amb aquesta categoria. Molt bé Bernat.

Salut gent!

SETMANA "D'ENCADENES"

2010-04-11T17:48:00.000+02:00

EL NANU

Aquesta setmana la canalla a Andorra encara teníen festa al cole.
El pla era clar: combinar-ho amb el Nanu i la feina i fer algunes escapadetes a tibar-li.
El Bernat tenia alguna cosa pendent, idees al cap i nous projectes, tot combinat amb un fanatisme i il·lusió que s’enganxa… Amb aquestes ganes i energia no em queda més remei que posar-me les piles i buscar una bona via per deixar-hi la pell i l’energia.
La setmana la comencem el dia de la mona i la donem per acabada el dissabte. El diumenge a gaudir del sol…
El dilluns el Bernat té la cosa clara: intentar encadenar Mites moderns un 8a amb una secció de tres xapes contundent…Escala amb el seu ritme constant i tallant-lo quan cal…Té la lliçó apresa d’una patinada inoportuna (totes ho son), i encadena la via amb energia i contundència…Bon encadene.
El dimarts baixem molt motivats. La temperatura és excel·lent i vol provar El Segre un “rutón” de 50-55 metres amb una primera part de 7c+ i una segona que sumades fan un 8a espectacular….La munta i baixa estressat. Diu que és com fer una tàpia però amb grau…Al segon “pegue” es cau dues vegades i baixa ben satisfet…
Divendres és un dia rodó. Encadena en el dia La Pagesa, un 7c+ amb passos llargs i atlètics. Sorprenentment per a mi, es treu de la màniga un repòs inverosímil…Alucino…Una bona via més apuntada a la carpeta.
Dissabte el Nanu baixa amb uns amics d’Andorra a mig matí… Quan arribo ja té muntada Nidra, un 7c+ mític de Tres Ponts. Just arribo i li fa el segon pegue del dia i arriba a la cadena ple d’energia. Baixa eufòric i aprofitant que els d’Andorra tenen muntada El Segre li fa un pegue a mort, de fet va mort, però es buida totalment i encadena el seu segon 7c+ en una tarda…Està pletòric i feliç, feliç …Final d’una setmana (de fet un mes) per emmarcar.
Felicitats Bernat !!!!
I el menda? Doncs res, divendres amb l’eufòria i els ànims del Bernat vaig encadenar el meu primer 7b a Tres ponts… Lluita, lluita i més lluita. Via atlètica amb un parell de passos llargs i un aleje incorporat que et fa tenir el cap desconnectat una estoneta…Com a mi m’agrada.
Salut gent !!!!

ANDORRA TEAM

SS/2010

2010-04-06T11:37:00.005+02:00

Au, un altre SS al pot...
Ressaca brutal
Amunt i avall

Dos dies aquí i dos allà

Amics de Sabadell (Jordi, Mar, Tala, Rosa, Uri)

El Marc i el Tolo
El Nanu i jo

Pare, fill, companys

Sol, fred, vent

Roca

Calcari excepcional, conglomerat tècnic

Placa, desplom

Fisura, diedres

Romus, regletes, pinces, "hombrus"

Tècnic, físic, embargadura

Pila, abloc, resistència llarga i també curta

Riures, amargures, mals humors,resignació, alegries
A vista, pegues, flash
ara monto i desmonto

...i encadeno !!!
Bous, gas, a fondo...
Volar !!!
Vuelos llargs, curts i pànic

Àger, Montserrat, Tres Ponts

Sol, solitud
Gent ¿...?
Nit
Cel, estrelles, lluna, núvols

El Nanu encadena i fa els deures. Molts deures

Nosaltres encadenem sense deures
8a !!! el tercer
7c+,7c's,7b's,7a's,6c's
Fanatisme !!!!
Motivació !!!!

ADÉU HIVERN !!!!!!!!!!!!!

2010-03-22T08:04:00.003+01:00

Ei dissabte dèiem adéu a l’hivern 09-10...Durillo aquest hivern

El Nanu va quedar amb un company d’Andorra per anar a tibar a Montgrony i més concretament a la Vena. Primera visita a aquest escola tant famosa.

I jo? Doncs a rodar per Perles, amb uns companys de Sabadell. Vies que ja havia fet, però llargues, bones i que sempre venen de gust repetir.

El Bernat per acomiadar l’hivern va decidir que es rebentaria els braços per començar una bona primavera. I dit i fet el Nanu es va “rebentar”.... Durant la nostra habitual trucada nocturna em diu: Papa 7c+ i 7c en el dia. La veritat (estava a un bar amb molt soroll) que no el vaig entendre massa be i m’ho vaig fer repetir com dius? Que he encadenat El sur 7c+ i Amor i odi 7c en el dia.... Osti Bernat molt be no? (la veritat es que vaig quedar flipat) Si, esta be, quedem per demà? Ha estat la seva resposta. Ok quedem demà.

El diumenge decidim anar a un no sector de l’Alt Urgell. Entre el canvi d’estació i tot plegat anem al relantí. Vies llargues i dures ens donen el bon dia... Escalem de tranquis i amb la calma el lloc es molt solitari i bucòlic... Esperarem que hi passi més gent per fer net a les vies. Fem quatre vietes que ens deixen arreglats i cap a casa....Roca brutal.

Pel Nanu Bernat, ha sigut un excel·lent comiat d’aquest hivern. I de debò que me n’alegro molt, esportivament ha estat una any molt dur de lesions llargues i pesades. I per un xaval de 15 anys no abandonar i saber-ho gestionar ha tingut molt mèrit, us ho puc assegurar.

Moltes FELICITATS Bernat !!!!

Esperem que sigui un bon presagi d’aquesta primavera.

Salut i bona estació !!!!

Recompensa

2010-03-15T08:14:00.006+01:00

“Inglish main”, “Inglish main”, “Inglish main”, “Inglish main”,......

He sentit aquestes paraules centenars de vegades durant el dissabte i diumenge... El Nanu la tenia enregistrada al cap, com tenia gravada la via Mishi, un clàssic 8a, d’uns 30-35 metres de diversitat de moviments, de la fanàtica paret del Contrafort del Rumbau a Oliana. Crec que tenia tant memoritzats els passos com l' inglish main.

Com ja és costum, dissabte a les 9.30 del matí ja som a peu de via. Boira, sol, fresqueta, aigua que baixa per la paret a quasi totes les vies, a excepció de Mishi. Ell està nervi...Rituals de sempre. La via li té el cervell menjat. El dissabte passat va caure a tres moviments de l’erre. S'hi fot amb ganes i va fent els moviments. Per la placa final va volant i volar és el que fa quan toca l’últim canto de la via !!!! Buaaa el cervell li ha guanyat la partida. Males cares, cabreig.... Papapsicoleg i bla, bla, bla... es relaxa, s’espera; uns riures, abraçades, menjar, veure... I decidim que la faci per desmuntar-la que es relaxi, que és una via amb una número màgic (8a) però en definitiva un número i una lletra que els homes hem decidit posar-li...
Ell deu pensar: si, si, clar el que tu diguis... Però es relaxa... I escala com feia dies que no ho feia. Quina meravella sentir un crit d’alegria i ràbia al xapar l’erre de la Mishi. Felicitats nanu !!! A l'arribar a casa li espera una sorpre, que la gran Ester li tenia preparada...

Per la nit trucada de l’Albert de Lleida i el Pete i quedem per fer-li fotos a la via Carn de Totxo un 7c+ de 35 metres del sector Sarmankanda de Coll de Nargó. Una via molt guapa, amb uns moviments durs a l’inici i de placa tècnica a dalt de tot... La munta de tranquis. Un intent per encadenar i fer fotos. Patinada de peu Oooooohhhh!!! Però avui l'hi importa poc està feliç per tot plegat. M’assegura a mi a un 7a dur, dur. I em diu: va que faig un pegue per desmuntar-la i marxem...

I pam, flipem amb la fluïdesa de moviments fins a la preuada cadena. Feliç, feliç. Encadena i bones fotos.

El sacrifici: entrenaments durs, d’anar amunt i vall, de dir NO als amics, estudiar al càmping de Siurana, de fer deures fora d’hores, tirar endavant estudis i projectes...

La recompensa: un gran cap de setmana! 8a el dissabte i 7c+ el diumenge. Be Nanu !!!

Salut gent !
Les fotografies són gentilesa del Pete O'Donovan a la via Carn de Totxo 7c+

AMICS I ENCADENAMENTS

2010-03-01T08:44:00.005+01:00

Aquí no es para mai... El tema es tibar, estar amb els amics i si s’encadena millor que millor. I sí, aquest cap de setmana ha estat rodó en tots els sentits.

La setmana passada encara tenia alguns dies de vacances i els vaig aprofitar per escalar a La Pauta, Oliana i Coll de Nargó. A tots els sectors vaig encadenar alguna via i en vaig provar algunes de més dures... Però el cap de setmana toca tibar amb el Nanu i esta clar que cada dia anem a llocs a on els graus son més impossibles per a mi. He reflexionat sobre el tema i com que no em mola massa això de ser exclusivament un “papa-grigri” he decidit posar-me les piles i així poder compartir sectors amb els amics, el Nanu i fer feina.

El Bernat que ara li comença el “subidón” de les pallisses dels entrenos i de la setmana intensa de Siurana aquest cap de setmana ha fet molta feina a Oliana i la seva satisfacció, un cop més no te preu.... I jo finalment he pogut encadenar una molt bona via d’aquest dur sector. Una via del meu estil regletera i no massa física. Un 7b que he encadenat amb dos dies i que el Nanu la fa al flash flotant, desprès d’haver pujat per un 7c antològic... I de provar un futur projecte seu.

Un altre cop un 10 de cap de setmana acompanyats pels AMICS Jordi i Mar i tota una altre colla molt divertida i fent safareig alhora de la meditació, oi Marieta?.

Això no hi ha qui ho pari.

Salut gent

CHRIS SHARMA A ANDORRA

2010-02-27T11:59:00.004+01:00

EL PROPER DIMECRES TRES DE MARÇ EL CHRIS SHARMA FARÀ UN ESPECTACULAR PROJECCIÓ A ORDINO.
L'HORA ES A LES DEU DE LA NIT A L'ORDINO STUDIOS (antic centre de congressos d'Ordino) I COM SEMPRE GRATUÏT....

Roc Trip de carnaval

2010-02-21T11:00:00.006+01:00

“ Papa, em falta una cinta…Arribo a la reunió, la toco, desgrimpo i em tiro per recuperar-ne una”
“Com? Què dius?” Crido jo 35 metres més avall.
I… tot seguit la corda es destensa i veig passar un nanu volant !!!! Mare meva !! Aquesta és una de les moltes anècdotes que poden viure durant una setmana un pare i un fill engantxats a l’escalada.

Fred, molt fred, més fred, neu, sol, calor, aigua…Tot durant una setmana inoblidable d’escalada fanàtica.
Tot va començar un dissabte gèlid al Camp 300 amb la colla de Sabadell i va acabar una setmana després a La Pauta. L’objectiu de la setmana era clar: fer metres de roca, vies a vista pel Nanu, retrobar les sensacions pel pare i passar-ho bomba entre els dos.
Objectiu acomplert, eportivament i socialment: Àger, Siurana i La Pauta han estat els nostres terrenys de joc durant aquesta setmana carnavalasca.
Camp 300, Campi qui pugui, Can Toni Gros, les noves vies del Salt de la Reina Mora, sense oblidar-nos de l’enblemàtica i bucòlica Pauta.
El Nanu s’ha fet un fart de fer metres i metres de roca (una mitjana de set vies diàries) i d’apuntar-se a la llibreta forces vies a vista i algunes al segon pegue. El seu objectiu era recuperar el temps perdut a causa de la inoportuna lesió del dit que es va fer fa uns mesos.
Dies fanàtics escalant sota zero greus, dits de suro, mal a la pell, preses gelades, fred de peus, aguantant la neu, la fina pluja i de sobte la calor…
Mirant i remirant la meteo per internert per fer encaixar el dia de descans amb el dia de més pluja.

Riures i més riures de pare i fill amb una complicitat cada dia més gran entre un Nanu que ja és un xicot i un pare encantat de compartir moments preciosos amb el seu fill ben acompanyats d’una cervessa i d’una xocolata desfeta després d’un bon encadene i de saber perdre a una partida d’escacs… Oi Nanu?
Junts hem descobert les noves vies obertes pel Toni al Salt de la Reina Mora a Siurana (en faré un post).
Junts hem vist DVDs i més DVDs fanàtics al bar de Siurana.
Junts hem compartit les parets amb cordades de textcs, eslovacs, austríacs… que escalen tranquils, sense fer soroll ni cridar…
En definitiva, junts hem fet un dels nostres millors petits roc trips compartint més que una passió…
L’ESCALADA

Salut gent!

FINALMENT ELS DOS JUNTS

2010-02-08T08:20:00.007+01:00

Aquest cap de setmana ha estat quasi rodó. Bon temps, bons sectors, bones vies i tornar a escalar junts, el Nanu i jo....Tot un luxe

Feia molts dies que no escalàvem els dos plegats i cada cop això es més complicat, els seus sectors ja son estratosfèrics per a mi. Però ben mirat, serà una motivació extra per posar-me les piles.

El plan: dissabte quedo amb uns amics de Sabadell a Coll de Nargó el tema es rodar i fer el màxim de vies possibles. Al final en faig 8 (entre 6a i 6b). Fa un dia excel·lent per escalar i tots plegats ens en fem un fart. El Nanu està amb una colla d’Andorra, a Calders i també en fa 8 de vies però entre el 6c+ i el 7c, una petita diferència numèrica.

El diumenge el Bernat i jo quedem per anar a Oliana (sectoràs). El lloc es magnífic. Vies durísimes i llarguísimes. La vista es bucòlica i el lloc val la pena. Nosaltres el tenim a 40 minuts de casa. Entre aquest sector i 3 ponts tenim feina. El Bernat està rebentat. Setmana dura d’entrenament i tocadot del dissabte. Jo aquí “em menjarè els mocs”. El Nanu li fot tres tientus a un 7c que va amb diagonal. La via es de visionari...Molt guapa. I jo li foto dos tientus a un 7a que es molt guapu. Cap dels dos encadenem però marxem satisfets, les tenim amb dues caigudes....

Un cap de setmana ple d’imaginacions fanàtiques.

Salut gent

JA HI TORNEM A SER-HI

2010-01-31T19:10:00.004+01:00

Si, ja tornem a triscar per la roca. El Nanu i jo!!!!!!

Prova superada. Tres mesos al dic sec amb la pota més allà que aquí, però finalment unes molt bones mans (gràcies ;-) ), una gran dosi de paciència i amb molta voluntat ja he recuperat la cama!!! I el Nanu ja ha recuperat el dit i ja s'enfila pels 7b's i el 7b+.

Per a ell, quatre setmanes parat han significat perdre una miqueta de gas, però segur que ben aviat tornarà a estar a tope.

I jo començo de nou (un any parat) i de moment vaig fent els meus 6a's i 6b's. Agafant de nou el tacte amb la roca i l'energia suficient per poder tornar a fer alguna via llarga i començar a pensar nous projectes verticals.

Properament cròniques a "fondo".

Mala hierba...

Salut gent

LES FESTES !!!!!!!!!!!

2009-12-22T15:40:00.001+01:00

BONES FESTES I UN 2010 PLE DE BONES TIBADES I EXCELENTS ESQUIADES !!!!!

SALUT

L'ALEX HUBER DE GIRA (Andorra i Catalunya)

2009-12-10T14:23:00.004+01:00

L'Alex Huber està de gira. Son poquets dies, però el dilluns 14 de desembre a les deu de la nit el podrem veure a Ordino (Principat d'Andorra) a l'Auditori Nacional.

De cap manera us ho podeu perdre.
La projecció es: La 5a dimensió. Un pase per flipar una estoneta llarga i amb l'Alex a la sala per poder compartir amb tots nosaltres les seves darreres experiències en "solo integral" o fent cordada amb el seu germà Thomas.
Apali ens hi veurem segur. No hi falteu !!!!!!!

AROMES DE 8a

2009-12-09T10:08:00.004+01:00

Quan jo tenia 15 anys no recordo massa bé el que feia els caps de setmana i encara menys els dies de pont… Suposo que feia el que feien la majoria d’adolescents de l’any 1979… Ser relativament obedient, dinars familiars, sortidetes a la muntanya i quedar amb els amics al passeig de Sabadell… Anar fent…

I què fa un adolescent de 15 anys, com el Bernat (a) Nanu de Deu l’any 2009? Entrenar metòdicament, escalar fanàticament i encadenar vies dures…
Ahir va ser un gran dia per aquets xavalet. Ahir finalment va encadenar el seu primer 8a!!!!. Aquest sí, aquest és un 8a que no creiem que ningú decoti. És d’aquells que s’han de fer, que s’han de lluitar…

Els fets:

Dissabte dia dur moralment: Caiguda al quart pegue després de passar tota la secció dura, calia reflexionar i relaxar la ment i el cap. Sobredosis de papapsicòleg.
Diumenge dia d’escalar de tranquis per Bruixes, amb els companys d’Andorra.
Dilluns dia de sacrifici. Res d’esquí, res de roca. A caseta i com a molt sortideta amb els amics per alliberar-se.
Dimarts és el dia: Ja li porta vuit pegues a la via. La cosa està clara. El David (entrenador) ja li ha dit que si no surt no passa res i cap a una altre banda.
Després d’escalfar, el Nanu munta la via. Li han de dir que afluixi i que es pengi. Va espitós i sembla que la vulgui encadenar muntant-la. Tranqui Nanu.
El dia és bo, ni fred ni calor. Un punt agradable de sol.
Ara sí. A sobre del pedestal de roca que porta a la base de la via “Aromes d’Alòs” del sector de l’Estret d’Alòs de Balaguer, el Nanu i el Benoît, que l’assegura, estan a punt.
La via està més que estudiada, fins i tot ha tret un repòs d’un lloc inverosímil. Després vindrà l’agonia: quatre cintes intenses, plenes d’arqueigs al mig d’un bombo de roca grisa i compacta. Té el mètode aprés. Sap organitzar-se el temps d’execució. Té controlada la cinta que se salta i que tantes vegades l’ha vist passar volant. Al punt clau ha canviat el moviment i el tio sembla que floti per la via. Escala amb ritme… escala amb alegria fins el punt que li diu NANU has fet el teu primer 8a !!!!

Moltes felicitats Bernat. Per la teva constància, pel sacrifici (sense ell ja saps que no es va enlloc) pels teus entrenaments solitaris i sobretot per ser com ets.
Una abraçada.

QUÈ FAREM ?

2009-11-30T10:49:00.003+01:00

Tercer cap de setmana parat, diuen que encara en tinc per un o dos més… Què llarg que es fa tot plegat.
He practicat el croissing (dues crosses i gas), he fet vida social amb un sopar sorpresa el dissabte a la nit, envoltat de bona gent i fanàtics del “tueste”.
He patit mentalment amb els companys que feien la marató a Florència.
He somiat amb la platja de la Conxa, amb el “pinxos” bascos i la sidra.
A tres quarts de dotze del diumenge vaig tenir la sensació que entrava a l’estadi d’Anoeta i parava el crono per sota de 2h i 45 minuts.
He compartit la nevada amb l’Ester tancat a casa i gaudint d’una bona infusió.
He gaudit amb la crònica del Bernat i la seva lluita amb un 8a… (esperem que no el decotin) de moment no diem el nom. El té amb tots el moviments memoritzats i amb una sola caiguda.
I m’estic replantejant moltes coses de la meva activitat esportiva. De moment a recuperar-me i després tocarem roca.
Salut gent