El dissabte al matí volíem conèixer un nou sector i vàrem escollir el Clot de l’Espasa (Ripollès). Un deu de lloc, entorn guapo, vies xules i llargues, sol, bona temperatura...però. Sempre a la vida et surt un però, en aquest cas una important encigalada a l’hora de fer l’aproximació. Ens vàrem colar de trencall i vàrem fer la ruta turística del Clot de l’Espasa, amb visita inclosa a l’ermita d’un Sant que no recordo el seu nom. En definitiva que l’agradable caminada de 40 minuts es va convertir en tota una excursió. Quaranta minuts que en realitat n’eren 15, això ho vàrem constatar al baixar. I es que per la insistència del nanu, vàrem aconseguir pujar amb el cotxe fins força amunt de la pista, en compte si pot passar. Ell que no volia caminar (he,he,he) Finalment vàrem arribar al peu de les vies cansats, però hi vàrem, arribar. Més tard ens vàrem adonar que no em sigut els únics a colar-nos. En definitiva, que vàrem fer totes les vies de 6a fins els 6c’s. Els 6b/6b+ i els 6cs molt bonics. Ara que les vies que es veuen més guapes son del 7a en amunt (a mi em queden lluny). Hi tornarem ara ja sabem el camí. No si pot arrivar tant cansat, he, he, he.
I el diumenge el nanu tenia de fer vies curtes i explosives. Vàrem anar a Sant Benet al totxo Mc Canna. Un lloc dels clàssics i dels inicis de l’esportiva als anys 80. Be ja us podeu imaginar que jo aquí em vaig menjar els mocs. Un 6a+ i un 6b+ i vaig quedar ben rostit. Vies dures curtes i intenses. El nanu s’ho va passar bomba i no li va anar del tot malament. S’hi estava de conya. Solet, bona temperatura i les vistes clàssiques dels gorros, la mòmia, momieta, elefant, la prenyada, la panxa del bisbe...
Ell i vol tornar, a mi em queda molt lluny tot això de Sant Benet. Lluny pels meus braços, pel meu pèsim bloqueig i encara més lluny en el record dels anys; d’aquelles mítiques trobades amb els exploiteds i tota la penya de Sant Benet. La concentració amb els “lolos” francesos.. Altres temps, altres mentalitats... En tot cas bons records.
Salut penya.
I el diumenge el nanu tenia de fer vies curtes i explosives. Vàrem anar a Sant Benet al totxo Mc Canna. Un lloc dels clàssics i dels inicis de l’esportiva als anys 80. Be ja us podeu imaginar que jo aquí em vaig menjar els mocs. Un 6a+ i un 6b+ i vaig quedar ben rostit. Vies dures curtes i intenses. El nanu s’ho va passar bomba i no li va anar del tot malament. S’hi estava de conya. Solet, bona temperatura i les vistes clàssiques dels gorros, la mòmia, momieta, elefant, la prenyada, la panxa del bisbe...
Ell i vol tornar, a mi em queda molt lluny tot això de Sant Benet. Lluny pels meus braços, pel meu pèsim bloqueig i encara més lluny en el record dels anys; d’aquelles mítiques trobades amb els exploiteds i tota la penya de Sant Benet. La concentració amb els “lolos” francesos.. Altres temps, altres mentalitats... En tot cas bons records.
Salut penya.
Foto "cedida" Simon Carter.
I per cert tinc un dubte que fa dies que ens preguntem amb algun amic. Vosaltres creieu qe hi ha un bon relleu generacional a l'escalad en tapia ?. A l'esportiva està clar, però que tal a la tapia, via llarga o via en paret ?...
