Neix el dia al Cubil

Avui és dissabte, i em toca treballar fins l’una. Un dissabte de tant en tant em toca fer una guàrdia a la feina, generalment aquestes guàrdies son de lo més divertit del món...Però s’han de fer.
Per no perdre el dia aquest matí he matinat i a les 6 i 10 minuts ja tenia els esquís als peus, la temperatura era freda (-3 a 1.770 metres) i la neu torna ha estar dura. La intenció és fer una pujadeta i mitja de tranquis al Cubil per recuperar les cames. Inicialment començo tranqui, però darrerament tinc dubtes de si estic sobreentrenat i decideixo provar-me i de mica en mica vaig canviant el ritme, la respiració s’accelera, les pulsacions lentament van pujant, segueixen pujant, els esquís amb la neu dura i retracada llisquen la mar de be, em trobo be, còmode, apreto les dents, tinc dubtes i por de petar, vaig amb dejú, però una apretadaeta més...arribo al mur del Cubil, un altre apretadeta més, les pulsacions segueixen pujant, el fred apreta, la suor em cau per la cara, bavejo com un gos enrabiat. Al cel s’obre un fanal i la foscor es torna de color blau intens, intesíssim, miro al terra, la vista fixada, despunta el dia, tinc el cor a la boca, braços enrera remant a “MUERTE”, ja veig el Cubil, està tocat per un petit raig magistral de llum intensa...Bufo, bavejo i Cubil, Stop...He fet el meu rècord !!! Felicitat, estic feliç, les cames em bullen, el cor es va dessaccelerant, respiro... Estic content, veig que no estic sobrentrenat. M’espero que el sol em toqui a la cara i ens diem bon dia, ha estat el testimoni silenciós de la meva felicitat. M’abrigo i l’estació es tota per mi. Una baixada boja i a sac em porta ràpidament al peu de l’estació; posso pells i una pujadeta suau per recuperar. Ja tinc la feina feta. Guàrdia a la feina ? Ja veus, quin problema !!!
Arribo a casa (últims dies a Pal). Petonet a la Santa que encara “ronca” mig adormida em pregunta com anat. Molt be, l’estació era per mi. Un petó, dutxa calenta, esmorzo i de pet al curro.
Arribo amb temps per fer una repassada al blocs del col·legues i avui us presento a una penya que son dels que fan més activitat alpinística dura i dels que més s’ho callen, admiro a aquest tipus de gent, el silenci és la seva virtud.
Estic feliç, mol feliç...M’he llevat amb el sol.
Salut i bona guàrdia

FONT BLANCA I COMA PEDROSA. ESQUIADES PRIMAVERALS

Sol, calor, neu primavera i cims de cinc estrelles.
Aquest ha estat el meu cap de setmana.
El dissabte desprès de deixar al nanu a Gran Valira (és un majara del Free style) encaro la carretera direcció Sorteny. A les deu ja tinc els esquís als peus...estic neguitós. Vull fer el Besalí i el Font Blanca per la val de Rialb i fer el mateix retorn. Uns 1.300 metres de desnivell +. Em costa un infern agafar el ritme tinc els pernils rebentats del tute de la setmana. Tinc la sensació que vaig molt lent, però el rellotge no m’enganya i m’he plantat al cim del Font Blanc força ràpid. La neu està excel·lent i bones vistes. Estic sol al cim...Però avui es un dia de romeria. Comença a arribar gent. Marxo. Trec pells i una baixada ràpida hem porta a sota del coll de Besalí, posso pells i encaro la tornada cap a la vall de Rialb. La neu primavera i la calor em fan baixar ràpid al cotxe son les 12 i 20 i ja tinc el dia fet.


El diumenge no sortiré sol, he quedat amb l’Enric per fer el Coma Pedrosa. Com que la calor apreta molt decidim anar d’hora per evitar possibles ensurts.
Pujarem per les pistes d’Arinsal, farem el Port Vell, la Portella de Sanfons, Una baixadeta per encarar el Coma Pedrosa i farem el mateix retorn.






Comencem a les 8 i 15. La veritat es que la temperatura ja es alta, però es puja be. Anem xerrant de tot i de res. Coses típiques; entrenaments, curses, cims, les dones.... A l’arribar a la collada de Sanfons veiem l’enorme placa que tot just fa una setmana va enganxar a dos nois. Fa impressió i respecte. Decidim anar per feina, per evitar les hores de més sol. Hi ha forces plaques de vent. El tram final al Coma el fem amb grampons. El vent ha fet molta feina i l’ha deixat molt pelat i amb els primers gels del mes de novembre. Tota la neu està al fons de vall o als colls del davant. Tot està guapísim.
Un paravent, el casc i baixem esquiant des del cim... Neu brutal a partir de l’estany Negre.
Encarem amb precaució i buscant la nostra millor lògica la Portella de Sanfons...Fora pells i una bona diagonal i ja som al Port Vell....Deu minuts i al cotxe. Perfecta és l’hora del vermut....



Acabem de fer 1.550 metres de desnivell+. Molt bones sensacions.
Un bon cap de setmana amb una bona acumulada de metres.
Ara toca començar a corre
Salut



Panoràmic des del Coma Pedrosa

FINALMENT ZEGAMA

Desprès de dubtar i dubtar he decidit acceptar el dorsal de Zegama... Ufff, quina canya poder corre aquesta marató. De fet fins i tot ja he pillat el lloc per clapar i amb la Santa i el nanu hem organitzat un cap de setmana familiar pel País Basc.

Ara toca entrenar durillo per poder fer la transferència de l’esquí de muntanya a la cursa a peu, però segur que tot es farà...Sense pressa però sense pausa. Anar fonent-li quilòmetres i ritmes a les cames... Ahir vaig sortir a fer un rodatge de 725 metres de desnivell positiu, amb una baixada llarga, més 3, 5 quilòmetres de pla i vaig tenir molt bones sensacions...Per alçada i a les obagues baixes encara hi ha molta neu i això dificulta una miqueta el rodatge....Buscarem les solanes !!!

Ahir vaig acabar mullat i mort de fred...però content, content, content....Es que, que guapo que és corre per la muntanya. Segur que el nostre cervell fa un retrocés i recupera aquella reminiscència d'homus primitivus...corrent pel bosc i la muntanya buscant o escapant d'una presa...Ara per que correm? Per escapar dels nostres fantasmes? Per retrobar-nos?...La veritat es que no en tinc ni idea, però quan la ment desconecta de les cames i tant sols et sents a tu respirar...es com orgasmàtic, senzillament toco la felicitat !!!!

Avui toca entreno dur amb els esquís...Tot suma.

Salut i merci pels ànims a tots els que m’heu fet entendre que es una oportunitat.

DUBTES ?

Tio ara tens dubtes?

Doncs, si, crec que tinc dubtes.
No ser si és el respecte per la distància, el tortell de metres de desnivell, el sacrifici per l’entrenament, “oblidar-me” de la parella i del nanu durant uns quants dies, desconectar d’aquelles coses superfues que tant m’agraden; combinar feinafamiliaobligacions... No ser, potser senzillament soc JO.
Tinc dubtes sobre si acceptar el puto dorsal de Zegama o no acceptarlo.
Il·lusió es una paraula que em fascina i felicitat és una paraula que em fa enveja. I aquestes dues paraules es barregen dins del meu cap amb agosarat...
L’il·lusió d’aquest repte hem pot fer molt feliç i molt possiblement tocaré la felicitat i ompliré el meu ego d’enveja sana. Però tinc dubtes de ser massa agosarat de posar-me dins d’aquest merder.
Els MEUS amics, que en son poquets, em diuen que endavant, que es una gran cursa que és el Galibier de les curses de muntanya...
La meva Santa hem diu que si el sorteig m’ha tocat vol dir que l’haig de fer.
I el nanu? Doncs quan ho sàpiga hem dirà “Papa, tu a muerte” i dins meu, d’amagat, alguna llàgrima em caurà de sentir-lo, segur, segurísm, sempre em passa.

No ser...