CITA NOCTURNA AMB L’ ÀCID...

Dimarts a la nit feia una nit preciosa, una lluna grossa ens ensenyava que el cel estava ben net de núvols, un punt de fred agradable et feia sentir a gust sota la gorra i els guants, un punt d’humitat et deixava entendre que als cims hi havia neu nova. Les llums de l’estadi il·luminaven aquesta superfície traïdora, sintètica i de color terra que en diem pista... Tot indicava que seria una nit genial.

La meva cama era un clar reflex que estic en mans d’un fisio: uns esparadraps de color vermell indiquen un estrany camí per ha on passen interiorment tendons i muscles; els ressegueixen i s’entrelliguen amb una harmonia i construcció irreal...La construcció mental de les peces secretes de la cama. L’invent sembla que funciona.

Malgrat tota l’energia positiva que tots irradiem es respira cert nerviosisime en l’ambient. Bromes absurdes, ritmes de rodatge suaus, molt suaus, ens fan entreveure que s’acosten 50 minuts durs.
Avui toca viacrucis. Sèries de 800 metes amb 400 metres de recuperació al trot. 10 series terribles de 800. Aquesta nit la cita es amb l’àcid.
Som tota una colla però cada un de nosaltres passarà dins dels seus temps. Agonia assegurada. A mi em toca anar a 3’20 el km. És a dir a 2’40’’ els 800metres, a 1’20’’ els 400 metres a 40’’ els 200 metres a 20’’ els 100 metres i així deu vegades.
Tot i ser molts patin sobre la pista, el teu cap està sol i el teu cos deixa d’existir... Ni sens ni veus a ningú. Corres i corres, tant sols mirades assassines al crono per controlar el ritme. Saps que crides d’agonia per que perceps que algú et mira. Et mira amb cara de dir “que fot aquest”? . Les sèries van canyent ajustant matemàticament els ritme.
Que dur, que dur...
Quan has fet la cinquena queda el pitjor, l’àcid està tan incrustat als muscles que les cames no van... Ets tu qui tires d’elles.
Però amb la cinquena sèrie arriba la sisena i penses uauuuu ja be la baixada... I sense adonar-me’n ja estic començant la novena sèrie (ja ho tinc fet penso) passo el quatre cents cridant com una locomotora i a la curva del 600 una flipada increïble em deixa la cama tiesa com un pal... És el meu isquio esquerra que m’ha dit: “xavalito fins aquí em arrivat tu i jo”. Paro a l’acte incrèdul i al·lucinat. Que ha passat? Que m’ha passat?... Ràpidament una bossa de gel i al segon milions de fantasmes negres baixen de les muntanyes per entrar dins del meu cap i posseint-me...

Falten tres setmanes per la marató i hores d’ara res es blanc...
Salut gen

LA FÀBRICA

Cap de setmana dur...

ESCALADA:
El nanu de Deu, ahir diumenge, es va treure un altre 7b+ al segon tientu (la Cronos L1) a un sector que creia oblidat la Pauta, però reequipat per l’Albert Cortès i tota la colla de les terres de ponent . Sector dur, amb el grau collat i plaquero a tope. Felicitats nanu.

MARATÓ:
Res de nou, segueix el patiment. Ja portem 11 setmanes de 15 i també ja hem passat dels 1.000 km, anem caminant o millor dit corrent cap als 1.500 km
Cap de setmana amb un entrenament collat, collat. Sèries dures, el dissabte, que ha darrera hora les decidim fer en alçada i en pista de terra. El lloc és el llac d’Engolasters a 1.600 metres d’alçada (fàbrica de glòbuls vermells). Em fabricat més glòbuls rojos que l’EPO de l’Amstrong... Però també em agonitzat de valent (si us tinc de ser sincers). Temps collats i sèries llargues... Al finalitzar satisfacció. Estem “majares” perduts
Diumenge tornava el patiment i al mateix lloc, Engolasters, aquest cop tocaven dues horetes a ritme, però va ser a un bon ritme. Tocadot al final i mal de cames.
Però si el cos aconsegueix assimilar tot el càstig del cap de setmana estic segur que sortirem reforçats...Però pobres de nosaltres si no ho assimilem. El diumenge vinent a Castellò ho sabrem. Una mitja a ritme alt, no faig cap previsió estic a l’expectativa.
Demà toca fer el Tourmalet de la setmana 10x800 a 2’40 i recuperant un 400 al trot. Mareta meva !!! I donen pluja, ja hi tornem a ser.
Gas i salut gent

POTA DE GANSO

Primer un apunt:
El nanu de Deu existeix !!!!! Mireu aquí i aquí


Justament jo haig de tenir pota de ganso? Jo que pràcticament no menjo carn? I que la ploma em fa al·lèrgia?

Doncs si, la lleugera molèstia del meu genoll resulta que es una tendinitis de pota de ganso... Buaaaaaa. Ara no !!!! Tant sols queda un mes per la marató...
Ara no, si us plau

Solució: Aixecar una miqueta el peu, fer alguna sessió de fisio i estirar molt. De moment ja he baixat el volum, ara no doblo pels matins. Això vol dir menys quilòmetres. Però la qualitat la intentaré mantenir. Fer ben fetes les sèries serà l’objectiu, i els tiratges llargs dels diumenges i la cursa de qualitat que em queda avans de la marató. No tinc més remei que fe bondat.

Ahir sèries durísimes i ràpides. Un cop més les arcades amenaçaven de fotre un bon xou a sobre del tartar.
Les vaig fer en horari adult, a les vuit de la nit. Quin canvi poder veure com tots els maratonians patim. Som una gran família solidaria:
Tu pateixes
Jo pateixo
Nosaltres patim
Ahir vaig donar un bon cop de puny sobre la taula de la meva moral. Bones sèries, a uns ritmes altíssims. La moral pels núbols. Això si, l’adrenalina em va fer estar despert masses hores.
Avui toca gansejar una miqueta i demà descans !!!!!.
Esperant la nova tortura del cap de setmana; quilometrada a la vista
Salut gent

EL TEST

Ahir tocava test. El test de la marató 32 km a ritme. Per fer-lo em triat una marató, la de Tolosa. Circuit marcat (força pla), avituallaments, ritmes de cursa, animació, més de 3.000 corredors i molt ambient.
Tots els del club que anem a fer una marató a la tardor estem a punt a les 8h i 45’ del matí. Dorsal dolent 3.299 de 3.400 això vol dir que sortim al darrera de tot, però l’experiència és un grau....He, he, he i de sobte ja estic al darrera del segon calaix. M’estalviaré fer alguns slaloms perillosos per evitat a la multitud.

Un dia humit i amb un xim xim típic dels llocs atlàntics és el que ens espera durant aquests 32 km de cursa. El meu ritme de cursa ha de ser de 4’ 05 el km per anar trobant les sensacions. Com moltísimes vegades els primers quilòmetres surten ràpids, però amb calma i el cap fred anem buscant (el meu company i jo) el nostre ritme. En tant sols quatre quilòmetres estem conduint un bon autobús i es que resulta que marquem un ritme constant de 4 minuts el km. Vaig còmode i ja no el deixaré fins al Km 32.
Però la gent corre d’una manera molt estranya... No matenen els ritmes i van fent la goma tooota l’estona ¿...?. No entro al seu joc i poso el pilot automàtic de la compensació per marcar km a km el punt 4’ al rellotge i així aconsegueixo arribar tot solet al punt 32 amb 2h 8’ 55’’. Bones sensacions. Sóc conscient que encara quedava el pitjor, els 10 darrers km que son la MARATÓ de veritat. Però el cap estava programat per parar al 32 i la motivació és una altre.
Tinc un mes per acabar d’afinar el tema...
Bon test, bones sensacions, capacitat de canvi, si fa falta.
Salut
P.d Per cert es va guanyar amb 2h 14’....

PREGUNTES ESTUPIDES, RESPOSTES SABIES

Desprès de la duresa de les sèries del divendres tenia de recapacitar i assimilar el que em va passar al tartar de l’estadi. De tant en tant va molt be que les coses retornin al seu lloc i que una bona clatellada et torni a resituar.
El rodatge llarg del dissabte al matí, en alçada, em va ajudar a reflexionar i pensar molt be que ara no es el moment de tirar per la claveguera 800 km d’entrenament.
Reflexió i anàlisis personal fet. Ja dic jo que l’octubre es un més dur per mi.

Ahir tocava sèries. Tocava tornar a patir a l’estadi. Sèries llargues i ràpides, amb temps molt collats. En tenia ganes, però alhora estava molt a l’expectativa de la resposta de les meves cames i sobretot del meu cap.
A les 17 h estic aparcant el cotxe i plou a sac, fot un vent que flipo i fa fred. Brrrr. El meu cap es comença a revoltar. Trucada al “profesore”

Ei bones, has vist com plou?
Si i?
Que faig?
Doncs corre
Silenci....
I al moment faig la pregunta més estúpida de l’any
...i les sèries?
Res, tu tranqui si surten una miqueta més lentes no passa res.
AAAAAHHHH d’acord
Vale, no et cansis molt
Adéu
Adéu

30’ minuts de rodatge i estic xop xop. Cap al vestidor i canvi integral de roba i sabatilles. Em calço les voladores i al “ruedo”.
Que estrany estic solet !!!
Que be ara no plou, però fot un vent que flipo.
Vinga tio a corre i apretar les dents.
Bua, quines sensacions avui floto pel tartar...Quina canya. Sensacions brutals.
L’àcid va sumant i les cames son pals que es mouen amb habilitat per la pista mullada. Torna a ploure amb intensitat, l’aigua corre per la cara, baixa pel coll i es cola per l’esquena freda i suada. Les voladores trepitgen cada bassal amb energia, amb ràbia i amb potència. A la contrarecta el vent apreta de valent, corre tio, corre.
Cada lap, els minuts i els segons queden clavats en el moment precís, a l’instant en que l’àcid et fan venir arcades, en el moment en que el cor t’escalfa tot el pit.
L’aigua cau i cau amb una força que fa mal.
Corre tio, corre i un altre lap clavat, anem sumant... Tinc fred, i ganes de vomitar... No puc més, però cada segon es para en el moment just.
Penso en la trucada i apreto les dents cada cop més fort, no vull regalar ni un segon al tartar. El divendres ja em va humiliar prou. Avui em toca a mi. I li esgarrapo segons.
Subidón....Flipada, drogat d’emocions i d’àcid corro a la dutxa calenta. Més aigua, però aquesta es calenta, aixeco la cara i l'aigua rellisca coll avall, fins escolar-se per les cames carregades...
Increïble...Quin dia !!!!
Salut

CADA DIA UNA COSA NOVA

Cada dia el desperatdor sona a la mateixa hora; impassible, no s’inmuta, exerceix la seva feina elegantment, impecable, constant, metòdic, precís. El malparit no falla mai !!!
Cada dia sona a la mateixa hora, estiu, hivern.
Cada dia sona al mateix instant, tingui de doblar o tingui d’anar al laboro (com diuen els argentins)
I cada dia quan sona penso avui que et farà mal? Avans d’incorporar-me i recolzar els dos peus alhora al terra, noto com la tensió del cos arqueja i posa en avís a tots els sentits. Dècimes de segons, que transmeten milers de sensacions i d’informacions al cervell. En dècimes de segons recordes els dolors de la nit anterior. Ahir tenia el genoll esquerra, el turmell esquerra i els quadriceps carregats. Que passarà quan m’incorpori ? Amb un segon me n’adono que avui tot s’ha traslladat a la cama dreta.
Aquests dolors son com la màgia: que tu veus la pilotetat a un lloc i et surt a un altre.
Cada dia quan sona el cony de despertador tinc un dolor nou, un nou amic que amb sort tant sols m’acompanyarà les properes 24 hores fins que torni a sonar el punyetero despertador. M’acompanyarà al caminar, al seure, al rodar, al fer les sèries... Unes cremetes, una miqueta de gel, un antiinflamatori i molta paciència ens farà conviure plegats durant tot el dia d’avui.

Amb dolors o sense ja tenim una setmana més al pot i en van nou. Avui sèries llargues i amb els temps molt collats. Patiment assegurat.
Salut gent

RITMO SABROSÓN

Diumenge tocava córrer. Era una prova per saber ha on estem i com estem....

Mitja marató de Reus i campionat de Catalunya. M’estalviaré els comentaris de lo mal marcats que estaven els quilòmetres i del desastre del marcatge dels temps i això que corríem amb xip... Un drama.

El tema era provar-nos. Hem arribat a la meitat de l’entreno de la marató i el tema es veure sobre quins ritmes ens mourem el dia X.
La veritat es que fins diumenge no m’havia plantejat cap ritme i la veritat es que segueixo sense saber massa be com aniré. El test d’aquest diumenge no ha anat del tot malament, però el circuit de Reus no era el millor per provar-se. Molt puja baixa, carrers estrets, punts rodons, quilòmetres mal marcats... en definitiva difícil poder fer quadrar els ritmes.
El test consistia en fer un progressiu de menys a més. Un servidor tenia de sortir els primers 10 km a 4’05 arribats aquí, baixar a 4’ fins el quilòmetre 15 i a partir d’aquí tot el que el cos aguanti. Resultat una mitjana de 3’55’’ el quilòmetre. Això vol dir que en algun tram de la cursa devia anar força ràpid. Satisfet.
Curiosament molt nerviós els primer 8 km i normalment no m’hi poso... Un detall a polir.


Conclusions: Encara no ser el ritme de Donostia. Suposo que a 4’ el km...Ja ho veurem, de moment no mi atabalo. Acabem de començar la novena setmana de 16. Just a la meitat i ara comença el tema d’afinar temps, afinar-te de cos i posar el cap a lloc. Comença el més difícil. S’han acabat les bromes...
Ja sabeu que no sóc de donar masses dades dels entrenaments però com que estem a la meitat us diré que amb 8 setmanes he fet 835 km... Per volum que no sigui.

Salut i km