divendres, 29 de maig del 2009

...EL GAT COM VOL


Zegama sense cap mena de dubte ha estat tota una experiència. Una experiència plena d’emocions i sensacions. Altres cops he fet curses que m’han marcat, com el Cross de Lasarte, la meva primera marató d’asfalt, la pujada al Mulhacén...beno diferents curses petites o grans, però mai com Zegama...Ahir a la nit quant i pensava encara m’emocionava...

Però aquest no és el tema d’aquest post, si més no directament.
No ser si és motiu de que em faig gran o de que he madurat i veig les coses a distància o de que no visc a Catalunya i no “entenc” el catalanisme provincià d'alguns...Però encara em costa creure i entendre com hi ha gent principalment catalana o catalanista que va al País Basc amb tota una sèrie de simbologia a sobre que sincerament no entenc. Per simbologia heu d’entendre: fulards de scout amb l’estelada, samarretes que uneixen als pobles oprimits de Catalunya i Euzkadi, gent que quand entre a l’arribada o fan amb la Senyera i/o estelada a una mà i l’Ikurriña a l’altre... Em costa entendre-ho, que no vol dir que no ho respecti.
I encara més quan es tracta d’una cursa, no és cap acte polític ni concert de folklore basc/català. Que voleu que us digui, em costa entendreu (segur que soc curt de mires) i molt més quand curiosament no hi ha ni un corredor basc que porti a sobre tota aquesta artilleria de simbologia. És que els bascos no els hi fa falta? Es que el bascos estan per sobre dels provincionalismes? Potser senzillament es que els bascos son bascos i punt. Potser es que no els hi cal reafirmar res de res amb el “suport” de la simbologia catalana. En fí.
Ja ho diu un bon amic meu cada u es fo..a el gat com vol. Faltaria més !!!!

dijous, 28 de maig del 2009

SANT TORNEM-HI....



...Que no ha estat res.

Ja tinc al cap dues curses més. Be, una ja la tenia present la del 28 de juny. La goretex sèries de Vall Nord amb pujada inclosa al Comapedrosa... 35-37 Km i uns quants metres de desnivell (2.738 de positius). I el dia 6 de juny m’he apuntat a la cursa de les Tres comarques. Una cursa de 26 Km i 1.050 metres de desnivell positiu. És una cursa molt maca i força ràpida (per mi actualment no és el millor). Val la pena a fer-la, serà un bon entrenament de qualitat de cara al 28 de juny.
Aquest cop, en principi, m’he recuperat força be de la Marató. Tinc algunes articulacions, sobretot turmells, que els hi falta una miqueta d’oli, però en general força be.
De fet el dimarts ja vaig sortir per una pista de muntanya amb ondulats a rodar 45 minuts. A les baixades dels ondulats els quadriceps els tenia a parir i tota l’estona anava mig apajarat (marejat). Tot normal ¿...? Desprès d’estar cinc hores fonent-li una tunda al cos que més puc esperar ?. Trucada al Coach...
Nen que m’he marejat com un ocellet !!!

Home encara estàs buit del tot....Demà fes 50 minuts urbans.
Dit i fet ahir 50 minuts urbans. Quin canvi !!! El principi se’m feia estrany (ei, és veritat !!!) que els turmells no ballessin; i desprès que sorprenentment vaig anar força ràpid, desprès dels deu primers minuts (vaja com el Barça).
Estic content de la meva recuperació. Un cop més, crec que, em fet les coses molt ben fetes. Bons entrenaments, repòs, bona alimentació i ben hidratat. Que be.
Avui ja hem posaré a la muntanya “suavito mi amol”
Apali Salut

dimarts, 26 de maig del 2009

ZEGAMA. LES FOTOS

Aquí us deixo algunes fotillos de la cursa fetes pel Bernat i l'Ester. Menys tres que son de l'Assumpta de Corredors .cat

Apali fins aviat. Entre avui i demà començaré a rodar suau....



Zegama. 8 del matí


Bosc de la cursa


El nanu a Sancti Spiritu


Ambient a Sancti Spiritu


Pujada de Sancti Spiritu


Pujada del prat de Sancti Spiritu


L' arribada


El guanyador. L'anglès de l'equip Salomon SAAB.
Ricky Lightfoot

dilluns, 25 de maig del 2009

EL DIA DESPRÈS

La Zegama-Aizkorri és més que una cursa de muntanya ES LA CURSA. Havia mirat videos, fotos, m’havien explicat l’ambient...però de debò s’ha de veure !!! És tot un poble, una comarca, que es bolquen en cos i ànima perquè la cursa funcioni, perquè no falli res, perquè ets sentis a gust i com a casa. A qualsevol lloc de la comarca si saben que fas la cursa et feliciten i et diuen es duro !!!! Aupa valiente eres grande. Pell de gallina. Gent amable i solidaria. Aquest bascos viuen l’esport i la seva cultura molt intensament. Enveja sana

L’Ester i el Bernat em deixen sol solet a les vuit del matí a la plaça de Zegama. Ells agafen un bus que posar l’organització pels espectadors que volen anar a Santo Spiritu (km 20) ja us dic que està súper organitzat. Tenen de fer una excursioneta de dues horetes per arribar a lloc i no estaran sols...cents de persones t’esperen per aquest pas...

Aprofito l’horeta que em queda per relaxar-me una miqueta, avui estic nervi. Miro el cel que amenaça pluja, típic dia d’Euskalherria. Un cafetó, saludo als d’Andorra, rodo suau, una miqueta de música, control de dorsal i xip i a les nou en punt sortida...

No us explicaré el 42 km de la cursa ni els 2.250 metres de desnivell positius...Tant sols dir-vos que la cursa passa pel mig de prats, de corriols plens de fang, estravesses riuets de muntanya, boscos impressionants de faigs, terrenys ondulats, tobogans durísims, baixades tècniques i perilloses, baixades i plans a ritmes infernals, crestes delicades i pujades.
Pujades dures, autèntiques rampes llargues i mantingudes que et porten als cims més alts d’Euzkadi: l’Aratz, l’Aizkorri, l’Aitzuri i al port del Andraitz . Un recorregut, dur exigent i espectacular. Entre 3.000 i 4.000 persones, si ho heu llegit be, t’animen i et porten en braços per les pujades mítiques d’aquests cims i del sector dels prats, en dura pujada, de Santu Spiritu: Aupa, osondo, grande, valiente, poliki poliki i milers de mots i ànims en euskera que no saps que et diuen però flotes per aquelles rampes. Si tu els animes a ells es tornen bojos i els crits rebenten els decibels. Si flaqueges sempre, sempre, hi ha algú amb una miqueta d’aigua i molts ànims..Plores d’emoció. Així de curt i senzill es aquesta cursa.
Aquesta és la part bucòlica i romàntica, però lògicament també hi ha la part dura. La part de pàjara, de vomitar, de veure gent tirada per les rampes musculars. L’automasatge en cursa per no enrampar-te, el tram de 10 kms finals a un ritme dur i ràpid perquè una companya teva pugui fer tercera a l’arribada. L’emoció i els plors de l’arribada, l’abraçada amb el nanu que et crida ets un BOU papa i els petons de la Santa, més Santa que mai...I al final tu sol amb els teus fantasmes, els teus dolors i el teu repte personal assolit... I aquestes cinc hores de cursa que et permeten tenir un dorsal l’any que ve.
Demà les fotos.
Salut gent

dijous, 21 de maig del 2009

ALEA JACTA EST



Pujada a l'Aizkorri






Ahir últim entreno de qualitat. Crono d’Anyós a la Font del Mallol (41’29’’) 750 de desnivell positiu, acabar d’arribar fins a Beixalís (800 de desnivell) i baixada a casa, total 1h i 20’.
El temps de pujada va ser el mateix que la setmana passada, però amb molt males sensacions produïdes per la dieta de buidatge de carbohidrats o dieta Sueca o dieta dissociada...Cada u que es quedi amb el nom que vulgui. Però vaig pillar un PAJARÓN que no us explico. Però estic content, per que pajarito i caminant més que l’altre dia he fet el mateix temps !!!
Avui faré un rodatge suavito i s’ha acabat l’entreno. Feina ben feta. Més de 900 km a les cames, he passat dels 20.000 metres de desnivell i més de 65 hores d’entrenillos, sense comptar amb l’entreno de l’hivern. Ara falta que aquest constipat que em ronda es porti be i no em faci la guitza.
Moltísimes ganes de córrer, sense cap més pretensió que acabar i gaudir d’aquesta cursa amb el nanu i la Santa (que seran la meva assistència i suport).
Res, poca cosa més demà cotxe i cap a Zegama.
Ara toquen les paranoies de totes les maratons: la roba, les sabatilles, el menjar, ritmes de cursa, el temps (que donen pluja)...En definitiva nervis

...I desprès? A tibar amb el nanu, a pescar pel Madriu amb l’Ester i ...a entrenar que el 28 de juny s’acosta
Salut i gràcies als que hem llegiu.
Us deixo amb un recull de fotos que he tret de la pàgina oficial de Zegama.

dilluns, 18 de maig del 2009

COMPES: Bloc a Lleida. Cursa a Montblanc



Aquest cap de setmana el nanu i jo competíem ell, copa catalana de bloc a Lleida dissabte i diumenge em tocava a mi corre a Montblanc una mitja marató de muntanya.



Com sempre es diu el més important es participar (i es ben cert) però si un bon resultat t’acompanya encara millor.
De la compe de bloc no us puc explicar molta cosa, no hi vaig anar-hi. Tant sols us puc dir que el nanu a la classificatória va encadenar tots els blocs a vista, d’aquesta forma s’assegurava anar a la final i sortir l’últim (més temps per descansar). A les 7 de la tarda vaig rebre un missatge que hem deia: He guanyat !!!! Iuuuugu... Doncs ja sabia que la compe li havia anat be. Trucada ràpida i em diu que de quatre blocs de la final n’ha fet tres a vista i un al segon tientu. Aquest ha sigut el seu primer podi a la categoria promoció. Moltes felicitats Bernat. Tants esforços tenen recompensa i felicitats també al David Macià.



La Santa i jo a les 8.30 ja som a Montblanc...Rituals de sempre. Agafar el dorsal, buscar un bar per fer cafè depuratiu...Saludar a algun conegut, preguntar sobre el circuit, escalfar i nervis. Crec que devem ser uns 150 llargs o més, es el primer cop que es fa aquesta cursa i a la xerrada tècnica ens diuen que son 22 Km i uns 1025 metres de desnivell positiu i que hi ha força pista. Penso que serà una cursa ràpida. Hi ha el Just Sociats i algun altre monstre de les curses de muntanya.
La sortida es ven estranya no se surt massa a pinyó al davant es posa el Just i companys seus i marquen un ritme d’aquells “cansinos” però no ràpids, ningú tira i penso que no serè jo. Una volta pels carrers de Montblanc i la cosa segueix igual. Ja m’està be. Desprès d’una primera rampa la cosa s’estira jo estic al mig d’un grupet que em porta la mar de bé, el Just i uns altres s’escapen...Jo a lo meu....La cursa va passant i cada cop em trobo millor sobretot pujant i és aquí ha on pillo a dos dels que anaven al grup del davant, de cop penso que no vaig tanta malament i als avituallaments conto les ampolles d’aigua que hi ha al terra i tant sols en veig tres...Einng???. Vaig quart ? I, si, ha un control em diuen que tinc el primer a 6 minuts i el tercer a 1 minut i 25 segons. Osti, osti, de cop m’estresso...Tranqui tio. Penso que al tercer ja no el pillaré. Estem a l’inici de la baixada final i tant sols falten 6 km per Montblanc. Per lo tant l’objectiu es baixar a pinyó per que no m’atrapi el cinquè. Baixada a mort per una trialera, sèrie llargísim per una pista tobogan (dura), una altre trialera molt tècnica a pinyó i una sèrie de 1.500 metres pels voltants i carrers de Montblanc. Quart a l’arribada i primer veterà. Missatge al nanu: He fet primer de veterans !!!! iuuugu...
Una cursa ràpida, per sota de les dues hores. Bonica i ben organitzada sobretot perquè es la primera edició. Felicitats per la simpatia dels organitzadors i dels controls.
Gràcies a l’Ester per la paciència i al Xavi pels bons entrenaments.
Salut !!!
Última setmana i Zegama (glups)

divendres, 15 de maig del 2009

AVUI, UNA HORETA RÀPID QUE TINC PRESSA




Ahir va ser un dia de molta pluja.
Aigua, aigua i més aigua. Vaig estar dubtant de si sortir a fer l’entrenillu que hem tocava o quedar-me per casa fent el perru i cuinant que m’apassiona. Però ben mirat vaig pensar que millor sumar doble (pels que no van entrenar ahir) acostumar-me una miqueta més a la pluja, i sortir a conèixer un camí preciós que tinc literalment a 500 metres de la porta de casa.

A les sis faig un parell de trucades:
Que tios sortim?
Estic liat de feina hem diu un. L‘altre, passa de pillar un constipat i que va al gimnàs a fer cinta.
Ok, jo em quedo per casa els hi dic i ja tenia les sabatilles i la gorra posada...
El pla es fer una pujada des de casa (Anyós) fins la collada de Beixalís pillant el camí del Solà passant per les bordes d’Anyós i per la font del Mallol. Res 800 metres de desnivell pel mig de bosc, prats i més bosc. Tot amb una humitat i una olor de muntanya flipant. Tot el trajecte amb pluja.
Com que plou recordo la frase d’un gran atleta (el Pita) que un dia plovia i tenia presa. Li pregunto Pita que tens avui? Una hora i aniré ràpid que tinc pressa i plou...Ennngggg? Una hora és una hora, no? Si, però ja et dic tinc pressa i aniré ràpid.¿.....?
Doncs jo ahir vaig començar xino-xino (cada dia em costa més escalfar) i al final vaig intentar anar una miqueta a ritme i va ser genial; 55 minuts pujant i 35 baixant a pinyó entre mig de fang, bassals i torrents...Quines ganes de córrer que tenia ahir i que tinc avui. Sembla que hem fet be les coses (gràcies Xavi). Tinc el coco al 100% per córrer i patir.
Avui cotxe amb la Santa fins a Cambrils. Rodatge ràpid a la vora del mar i diumenge cursa a Montblanc.
La setmana que ve ja estaré en capella.
Ara si que oloro el formatge d’Idiazabal, la sidra basca i les rampes del Aizkorri. Fa vuit setmanes que penso en aquest dia....
Salut

dimecres, 13 de maig del 2009

EL MADRIU



El Madriu (la Vall del Madriu) és un d'aquells llocs que la gent d'Andorra li tenim una estima especial. És una de les ninetes dels nostres ulls.
De fet, és una sort que a deu minuts de la feina tinguem aquets espectacle de la natura.
Sortim dels 1.250 metres (carretera de la plana) o a mil i poc des del centre d'Escaldes-Engordany i ens poden endinsar per aquesta vall fins els cims de Perafita, collada de Vall Civera, la Maiana, l' Illa... És un lloc excepcional i cada dia que i passes descobreixes noves sensacions.
Podria dir que és un dels meus llocs ideals d'entrenament: volum, sèries, cronos...Tot i cap.
Amb respecte i de genolls la Vall del Madriu.

Ahir vaig sortir a fer un rodatge entre llindars de pulsacions pel Madriu (com divendres) però ahir vaig voler tirar amunt, sense fer bucles, fins ha on arribés.
Les cames i el bon estat del camí en van portar fins el refugi dels Orris (2.200 metres) a molt poca distància dels estanys de l’Illa. Aquí la neu va dir que ja no passava. Però per arribar-hi no us penseu que va ser fàcil, el riu Madriu baixa a tota castanya i carregat a tope. Tant, que a molts llocs a sortit de mare i tot el camí es riu, al principi vigiles; un peu aquí, un allà, ara faig una volta, però al final ja vas a pinyó...aigua, fang i neu tot barrejat. Va ser una tarda genial. Molta distància mantenint un bon ritme de pujada i intentant córrer a sac a les baixades no tècniques. Total 2 horetes i poc corrent per aquesta meravellosa vall.
Avui una matinada per fer el rodatge en dejú setmanal.
Un dia menys. Demà més tralla.
A part del mal de cames que ja comparteixo amb tota la filosofia que puc, ja començo a tenir algun dia que mentalment hem sento cansat, sobretot a l’inici de l’entreno. Un cop estic al “fregao” cap problema, però els inicis sempre son difícils...he,he,he.
Motivat a tope.
Avui visita al plafó del David amb el nanu per fer l’aposta apunt per la compe de bloc de Lleida.
Salut

dilluns, 11 de maig del 2009

DOS XAVALS I UNA COMPE


El nanu amb el seu company Marc Jimenez

Aquest cap de setmana, el nanu i jo, l’hem passat per Madrid.
Ha començat la copa d’Espanya d’escalada esportiva. Dissabte els “grans” tant nois com noies. I el diumenge els més peques des de sub 16 fins sub 20 també nois i noies. Quin nivell !!!
El dissabte vàrem arribar a la tarda (just per veure les finals). Amb noies la Daila Ojeda va levitar pel plafó, però la Sara Aicart (David Macià Team) i la Airati no es varen quedar curtes...Quin plaer veure escalar a TOTES les finalistes.
I amb nois, com diu el tòpic va saltar la sorpresa quan el Ramonet va quedar quart darrera d’un esplèndid Víctor Esteller, d’un grandiós Gerard Rull (els dos del David Macià Team) i del bou del Eric López.
El nanu i el seu amic Marc van flipar de l’actuació dels seus company/es de plafó. Tots els van animar a tope perquè l’endemà també ells fecin podi i així poder arrodonir un cap de setmana 10 per la gent del plafó del David Maciá.
Durant tot el dissabte per la nit va estar plovent. I el diumenge al matí el cel amenaçava turmenta i de fet va estar plovent molta estona. Aquest fet va condicionar molt la compe.
En principi van dir que seria final directa. Però que si feia bo farien finals. En definitiva que per si de cas es tenia d’escalar a tope. El nanu va ser el primer d’agafar la pressa del top (última pressa) però tal l’agafa tal se li escapa i avall...El Marc Jiménez i un xaval que es diu José de la federació andalusa varen fer el top...Els tres varen escalar de meravella.
El cel per un moment es va obrir i els organitzadors varen decidir fer les finals...Al cap de mitja hora tot era aigua per tot arreu. Tot suspès i es mantenia l’ordre de les finals directes. Total que el Marc i el José primers empatats i el nanu Bernat tercer.
Primer podi del Bernat a Espanya.


El nanu rebent la medalla de mans del "Finuco"
Súper content cap l’AVE i cap a casa.
Salut gent.
PD Jo no vaig oblidar els meus entrenaments i sota la pluja madrilenya una hora i mitja de canvis de ritme durillos, durillos...Això si per un parc meravellós d’aquests que tenen per la capital.


La canalla de la catalana i el de l'andorrana

divendres, 8 de maig del 2009

DIVENDRES !!!!




Uau queden tres dies per acabar aquesta setmana “infierno” d’entrenos....Que dura que se m’està fent. Ahir una altra bona pallissa. Aquest cop de farlecks amb pujada...Una tunda de 23 km per mitja muntanya amb 2h i 8 minutills... I quina calor !!! Vaig baixar a fer l’entreno a la Seu. Recordava uns vells circuits que tenia muntats de mitja muntanya (La Seu-camí de la Sardina-collada-cal Quimesó-La Bastida-La Serra-Ca l’Antona-La Serra-Canta Corbs-baixada trialera-Estahó-La Seu; amb algun bucle pel mig per fer-ho una miqueta més llarg) , que en teoria tenia d’anar-me be per poder fer-ho amb rapidesa a les cames. I, si he dit, en teoria perquè al final el meu cervell, que tampoc pensava massa, enviava les ordres a les cames i elles a la seva bola...La rapidesa un altre dia xato.
No em queixo, vaig patir com feia temps que no ho feia i vaig poder fer els cinc blocs agònics de farleks... La voluntat, no pot faltar mai. Encara que he de reconèixer que ahir la debilitat va fer acta de presència.
Avui una volta llarga pel Madriu i cap a casa a fer les maletes que demà al matí amb el nanu marxem cap a Madrid que comença la copa d’Espanya d’escalada esportiva i ell ja hi te plaça....
Dilluns, cinc cèntims.
Salut

dimecres, 6 de maig del 2009

Rodar



Avui m’ha tocat matinar (gràcies coach he,he,he) a les 5,30 ja estava vestit i untat amb la vaselina, a punt per fer el meu entreno en dejú setmanal 1h i 30 minuts rodant pels carrers d’Andorra i Escaldes...Estic clapat i la mirada es concentra amb la profunditat dels carrers i de tant en tant un cop d’ull al pulsómetre. El ritme el mantinc constant entre 120-135 pulsacions per sota de 5’ el km...La matinada va desapareixent i de mica en mica un cel blau intens guanya forma, alhora que la petita ciutat es desperta i la gent comença el seu ritual laboral... jo segueixo rodant.
Estic cansat, em sento cansat. Les cames encara es queixen de les sèries en pujada i ha 2.000 metres d’alçada d’ahir. La tarda era fresca i la nit freda, l’aire fred, el baf calent, les cames em bullien, la respiració s’accelerava buscant l’oxigen que no entrava i al final la nit em va despertar de l’agonia de l’entreno...Un cotxe salvador em retorna al poble d’Ordino. Cotxe, automatisme, trucada a l’Ester...Ei ara vinc...
Un petó, una dutxa calenta, quatre estiraments, és tard, un sopar reparador, un te, cinc minuts de tele. Petó i bona nit.
Avui he matinat...
Zegama una miqueeeeeta més a la prop

dilluns, 4 de maig del 2009

EL TREN DE ZEGAMA

El tren que em porta a Zegama fa set setmanes que està en marxa i ahir tocava fer una paradeta a Ripoll. Baixar-hi i fer una volta de 23 km per uns camins de muntanya guapísims, fer una pujada dura a Sant Amand de 1.350 metres de desnivell i una baixada de bojos fins arribar al Monestir de Ripoll per tornar a pujar al tren de Zegama.

Desprès de més de dos any sense fer una cursa a peu ahir tornava al “ruedo” amb molta il·lusió i els nervis típics previs a una cursa dura de muntanya. Les curses de muntanya a mi, de sempre, m’han posat més nerviós que les d’asfalt. La sensació és diferent. A l’asfalt la lluita la tens amb el crono i per mi l’estrès és molt més controlable. A les de muntanya lluites per una posició i aquí la història ja varia.

Sortim, la Santa i jo (moltes gràcies) a les sis d’Andorra. A les vuit som a Ripoll a on em trobo amb un conegut internauta. M’ha fet molta il·lusió compartir aquesta cursa amb tu. I també em trobo amb un conegut d’Andorra. Escalfem tots plegats típiques bromes i un munt de pixadaretes de la por.
Estic una miqueta expectant, ja que aquesta setmana els entrenaments, m’han sortit, però amb molt males sensacions.
Tinc clar que faré la meva cursa i a la meva bola.
La sortida com sempre un grupet al davant que van com un tiro i jo reservón al mig...Però ràpidament ja veig que tinc que apretar les dents perquè sinó ens faràn molts taps a les primeres rampes. Faig un canvi de ritme a una repetxó i a partir d’aquí fins a dalt de Sant Amand tota l’estona vaig avançant gent. Arribo a dalt al lloc 16è. Tinc molt bones sensacions i estic força be.
La baixada ja es una altre història, trams molt tècnics ha on cinc tios em passen com obusos...quins flipats. Jo m’acomodo (mal fet) i mantinc la meva posició.
Arribo al Monestir de Ripoll amb 2h i 14 minuts a 14 minuts del guanyador i en el lloc 21. Estic content, molt bones sensacions pujant i la baixada se m’ha fet llarga, sobretot al final...Arbitro pite el final !!!!
Uns beures, amb el Bulderban, el Manel l’Anna els seus fills i amb la Santa. Estic tocadot, però encara.
La Santa em diu que ja condueix ella (ets un sol) i cap a casa. Missatge al coach. Em felicita i em diu que a la tarda a rodar 20 minuts...bufffff...Però, l’entreno és l’entreno.
Salut gent.
P.d. El nanu Bernat ha provat un 8a a Perles i m’ha dit que el te amb una caiguda FELICITATS BOU