EL DIA DESPRÈS

La Zegama-Aizkorri és més que una cursa de muntanya ES LA CURSA. Havia mirat videos, fotos, m’havien explicat l’ambient...però de debò s’ha de veure !!! És tot un poble, una comarca, que es bolquen en cos i ànima perquè la cursa funcioni, perquè no falli res, perquè ets sentis a gust i com a casa. A qualsevol lloc de la comarca si saben que fas la cursa et feliciten i et diuen es duro !!!! Aupa valiente eres grande. Pell de gallina. Gent amable i solidaria. Aquest bascos viuen l’esport i la seva cultura molt intensament. Enveja sana

L’Ester i el Bernat em deixen sol solet a les vuit del matí a la plaça de Zegama. Ells agafen un bus que posar l’organització pels espectadors que volen anar a Santo Spiritu (km 20) ja us dic que està súper organitzat. Tenen de fer una excursioneta de dues horetes per arribar a lloc i no estaran sols...cents de persones t’esperen per aquest pas...

Aprofito l’horeta que em queda per relaxar-me una miqueta, avui estic nervi. Miro el cel que amenaça pluja, típic dia d’Euskalherria. Un cafetó, saludo als d’Andorra, rodo suau, una miqueta de música, control de dorsal i xip i a les nou en punt sortida...

No us explicaré el 42 km de la cursa ni els 2.250 metres de desnivell positius...Tant sols dir-vos que la cursa passa pel mig de prats, de corriols plens de fang, estravesses riuets de muntanya, boscos impressionants de faigs, terrenys ondulats, tobogans durísims, baixades tècniques i perilloses, baixades i plans a ritmes infernals, crestes delicades i pujades.
Pujades dures, autèntiques rampes llargues i mantingudes que et porten als cims més alts d’Euzkadi: l’Aratz, l’Aizkorri, l’Aitzuri i al port del Andraitz . Un recorregut, dur exigent i espectacular. Entre 3.000 i 4.000 persones, si ho heu llegit be, t’animen i et porten en braços per les pujades mítiques d’aquests cims i del sector dels prats, en dura pujada, de Santu Spiritu: Aupa, osondo, grande, valiente, poliki poliki i milers de mots i ànims en euskera que no saps que et diuen però flotes per aquelles rampes. Si tu els animes a ells es tornen bojos i els crits rebenten els decibels. Si flaqueges sempre, sempre, hi ha algú amb una miqueta d’aigua i molts ànims..Plores d’emoció. Així de curt i senzill es aquesta cursa.
Aquesta és la part bucòlica i romàntica, però lògicament també hi ha la part dura. La part de pàjara, de vomitar, de veure gent tirada per les rampes musculars. L’automasatge en cursa per no enrampar-te, el tram de 10 kms finals a un ritme dur i ràpid perquè una companya teva pugui fer tercera a l’arribada. L’emoció i els plors de l’arribada, l’abraçada amb el nanu que et crida ets un BOU papa i els petons de la Santa, més Santa que mai...I al final tu sol amb els teus fantasmes, els teus dolors i el teu repte personal assolit... I aquestes cinc hores de cursa que et permeten tenir un dorsal l’any que ve.
Demà les fotos.
Salut gent