dilluns, 31 de gener del 2011

diumenge, 23 de gener del 2011

SAMARKANDA

Ho he de reconèixer i ho accepto (no sempre és fàcil acceptar-ho) però sóc un “cateto” avui he flipat amb el que vol dir la paraula Samarkanda.
Pels escaladors, locals, de l’Alt Urgell, pels d’Andorra i des de fa uns mesos gràcies a l’excel·lent guia d’escalades de Lleida, Lleida Climbs, o la bíblia com molts l’anomenen quan diuen la paraula Samarkanda vol dir que vas a escalar a un sector de la clàssica escola de Coll de Nargó. Aquesta bonica i dura escola va ser l’escenari, fa un grapat d’anys, quan la lycra i els colors fluorescents eren la tònica i la xispa de la verticalitat, entre d’altres substàncies més xisposes... d'una de les primeres competicions (si abans es feien en roca) del plural estat espanyol.
El sector Samarkanda, és un lloc ideal per escalar a l’hivern, vies dures de plaques revirades, on els peus, arquejar i tenir molta pell curtida, és la tònica i la xispa (sense additius) d’aquest sector. Vies clàssiques com “Carn de totxo” o “Almorranes on the rocks” no ens deixaran insatisfets. 30-35 metres de pilastrada regletera. Abstenir-se adictes al canto “gordo”. I al lloro amb les vies “fàcils”.
Us deixo unes fotos de la via núm. 13 feta a vista pel que surt a les fotografies i de passada ,ja que hi era ,també es va treure a vista la seva veïna núm. 14, les dues el dissabte buscant el sol dins del congelador del Pirineu.
El diumenge, amb més fred, hi tornem i amb un espectacular pegue se’n dur a casa la variant de l’esquerra de “Carn de totxo”.
Ui, quasi me n’oblidava, Samarkanda és la capital d’Uzbekistàn, però segur que ja ho sabeu !!!!
   




                      


diumenge, 16 de gener del 2011

Roca dels Arcs: El Barón Rampante 7b (6b oblig.) 210 mts.



Màgica paret on els voltors estan enfeinats preparant els nius! Et passen a la prop amb un interminable anar i venir de branques al bec... I és que el Montsec té aquell toc màgic que tant m'enamora!!!
Fa dies que, amb el Bernat, parlem d'escalar algunes vies llargues...
Tenim algunes vies al cap i ell té moltes ganes de fer-ne alguna  "amb catxarros". Però, com tot a la vida, l'adaptació a noves situacions ha de ser progressiva i s'han d'assimilar les coses amb calma: "menjar poc i pair bé", i sota aquesta vella premisa dissabte ens vam decidir per una via de sis llargs i equipada... Tot al seu temps !!! 
Finalment ens decidim per aquesta atractiva línia de la Roca dels Arcs oberta l'any 1990 pel Juani Espuny i el Luichy.






La via és molt guapa, amb dos llargs durs, el tercer i el quart que són 7b i 7a.




El 7b és un llarg de 35 metres que et deixa anar fent, (s'ha d'escalar!!!) anar jugant amb una fisura amb roca dubtosa per encarar una petita placa que et porta a sota del "tomàquet" que són les cinc darreres xapes, on s'han de superar dues panxes típiques de la zona i on la tècnica de peus i tibar de preses petites li donen el grau. 
El Bernat l'encara a tope i poc pensa que està en una paret. El fa a vista, lluitant a fondo... Jo, de segon, no tinc més remei que penjar-me a les dues primeres cintes dures de les cinc finals, la resta perfecte. Arribo a la reunió més inflat que el Popeye. 
Em miro el proper llarg (7a) i es veu molt guapo.
El Bernat em mira amb cara de corder degollat i pregunta el fas tu? Ho sento noi, però si...
Doncs ves a muerte !!!
15-20 metres mantinguts on les panxes típiques et van estovant, estovant i l'última cinta m'impedeix encadenar el llarg a vista... Uns cantos petits fan que les mans semblin de mantega i caic a l'últim suspir... Dos llargs 10.








Pel que fa a la resta de la via, al primer llarg s'han de vigilar els primers metres de roca trencada i un desplom (6b+) et dóna el bon dia i et posa a lloc. El segon llarg és súper! un 6b bonic, sobretot el tram de diedre... El cinquè llarg (6a) és un llarg amb alegries entre assegurances i amb un primer tram de roca dubtosa. El darrer és un llarg de 50 metres de roca grisa i compacta on les excursions entre xapes es fan divertides, navegant per aquest llarg compacte de V+. En aquests dos darrers llargs, unes "incòmodes" xapes d'una via de l'esquerra et poden portar a certa confusió.






Nosaltres vam portar 15 cintes i ens en va sobra alguna. I el C3 del primer llarg (mireu foto L1) no el vam posar. El Bernat creia que anava més amunt, però just s'ha de posar a sobre d'un tronc de sabina seca que es veu a la fotografia.
Més info: aquí i aquí





dilluns, 3 de gener del 2011

A la recerca del sol



Durant una setmana ens hem mogut per diferents sectors d'escalada a la recerca de les bones temperatures del sol ,de línies màgiques i intentant buscar aquells sectors amb poca gent... Començar a rodar de nou.
Com qüasi be tot a la vida en algun lloc l'hem encertada de plè i d'altres la tria no ha complert l'expectativa i això ens va passar a Cubells.

A Cubells sol i tranquilitat no en van faltar, però les línies (per mi) no maten gens. Vàrem fer sis vies per cap amb graus diferents i de les sis que vaig fer tant sols en repetiría una... Però una flor no fa estiu i molt posiblement que per molta gent sigui un lloc excel·lent. 

Al Montsant i a Siurana, la tria no es molt complicada tant sols fa falta que el dia que tu decideixis anar a un sector concret, la manifestació de guiris que corren per totes aquestes parets (inclossos nosaltres) decideixin anar al sector contrari. No deixa d'impresionar-me la gran tirada que te Siurana, sempre es un referent mundial i ja fa un grapat d'anys. És una autèntica Babilonia d'escaladors...guapo, guapo i amb un nivell que flipes.

Pujem al Montsant amb les primeres llums del sol (som de matinar)  i això és un espectacle que no es paga amb diners. Fa vent, és fred i per un moment penso que no l'hem encertada. Però, el vent para de bufar i el sol escalfa. Clavada !!! Sols al Racó i amb solete...Però la felicitat serà compartida per unes 15 o 20 cordades al llarg del dia. Cap problema hi ha lloc per tots. Pocs "locals" i molts "guiris" amb ordre i calma tothom fa lo seu. Baixem quan el sol que tant busquem decideix plegar. Estem rebentats i petats desprès de fer un rodatge de pila que ens ha deixat k.o.

L'endemà decidim per vies més curtes i regleteres... Toca Siurana. El dia és increïble; fred i clar. Tacte bonísim. Triem sector comercial: Corral Nou i pam la clavem. Tot el dia sols... Un altre dia de rodatge llarg. Sis hores escalant fa que al final del dia la pell dels dits tingui aquell toc elèctric. Petats !!!
La meteo havia dit que entrava vent de mar això volia dir humitat i núbols. Dia de descans. Una "carrerilla" matinal per la pista de Siurana a Prades, ens confirma el grau important d'humitat. Trucada a casa i ens diuen que al nord fa sol, el cel es ras i fa fred.

Decidit farem nit a Àger i l'endemà tunda de placa gris i compacta al Camp 300. El darrer dia de l'any és gèlid i amb el cel enterayinat, però a mesura que ens anem escalfant el dia queda descobert. A les nou del matí quan el termòmetre ens diu que estem al moment de passar del - al + comencem a escalar. Dits de suro, adherència brutal... A mitja tarda donem per tancada aquesta petita recerca del sol.

Una setmana intensa de retrobar sensacions desprès del petit descans merescut de final de temporada.
Tornem amb les piles carregades per una any 2011 que desitjem que a tots ens ompli de felicitat.
Salut