CADA DIA UNA COSA NOVA

Cada dia el desperatdor sona a la mateixa hora; impassible, no s’inmuta, exerceix la seva feina elegantment, impecable, constant, metòdic, precís. El malparit no falla mai !!!
Cada dia sona a la mateixa hora, estiu, hivern.
Cada dia sona al mateix instant, tingui de doblar o tingui d’anar al laboro (com diuen els argentins)
I cada dia quan sona penso avui que et farà mal? Avans d’incorporar-me i recolzar els dos peus alhora al terra, noto com la tensió del cos arqueja i posa en avís a tots els sentits. Dècimes de segons, que transmeten milers de sensacions i d’informacions al cervell. En dècimes de segons recordes els dolors de la nit anterior. Ahir tenia el genoll esquerra, el turmell esquerra i els quadriceps carregats. Que passarà quan m’incorpori ? Amb un segon me n’adono que avui tot s’ha traslladat a la cama dreta.
Aquests dolors son com la màgia: que tu veus la pilotetat a un lloc i et surt a un altre.
Cada dia quan sona el cony de despertador tinc un dolor nou, un nou amic que amb sort tant sols m’acompanyarà les properes 24 hores fins que torni a sonar el punyetero despertador. M’acompanyarà al caminar, al seure, al rodar, al fer les sèries... Unes cremetes, una miqueta de gel, un antiinflamatori i molta paciència ens farà conviure plegats durant tot el dia d’avui.

Amb dolors o sense ja tenim una setmana més al pot i en van nou. Avui sèries llargues i amb els temps molt collats. Patiment assegurat.
Salut gent

RITMO SABROSÓN

Diumenge tocava córrer. Era una prova per saber ha on estem i com estem....

Mitja marató de Reus i campionat de Catalunya. M’estalviaré els comentaris de lo mal marcats que estaven els quilòmetres i del desastre del marcatge dels temps i això que corríem amb xip... Un drama.

El tema era provar-nos. Hem arribat a la meitat de l’entreno de la marató i el tema es veure sobre quins ritmes ens mourem el dia X.
La veritat es que fins diumenge no m’havia plantejat cap ritme i la veritat es que segueixo sense saber massa be com aniré. El test d’aquest diumenge no ha anat del tot malament, però el circuit de Reus no era el millor per provar-se. Molt puja baixa, carrers estrets, punts rodons, quilòmetres mal marcats... en definitiva difícil poder fer quadrar els ritmes.
El test consistia en fer un progressiu de menys a més. Un servidor tenia de sortir els primers 10 km a 4’05 arribats aquí, baixar a 4’ fins el quilòmetre 15 i a partir d’aquí tot el que el cos aguanti. Resultat una mitjana de 3’55’’ el quilòmetre. Això vol dir que en algun tram de la cursa devia anar força ràpid. Satisfet.
Curiosament molt nerviós els primer 8 km i normalment no m’hi poso... Un detall a polir.


Conclusions: Encara no ser el ritme de Donostia. Suposo que a 4’ el km...Ja ho veurem, de moment no mi atabalo. Acabem de començar la novena setmana de 16. Just a la meitat i ara comença el tema d’afinar temps, afinar-te de cos i posar el cap a lloc. Comença el més difícil. S’han acabat les bromes...
Ja sabeu que no sóc de donar masses dades dels entrenaments però com que estem a la meitat us diré que amb 8 setmanes he fet 835 km... Per volum que no sigui.

Salut i km

PUJA I BAIXA

Ja fa dies que el Bou de la casa surt a escalar sense el Bou vell. I es que el Bou vell ja no està per seguir-lo i s’ha passat temporalment a l’art del patiment de la distància...

El Bernat Bou, el nanu de Deu, la Sueca. Ja torna a tibar-li molt fanàticament i ha muerte. Just havans de la lesió estiuenca havia fet algun pegue a un 8a de Tres Ponts i just aquest finde, ple de motivació i il·lusió aconsegueix, amb cinc tientus, arribar al top de la via que ara (cinc mesos desprès) ja està de 7c+. Molt be Nanu, et felicito un cop més per la teva constància, alegria i felicitat que et produeix l’escalada. T’ho mereixes. Entrenar a distància i molts cops sol no és gens fàcil. A muerte !!!!!
Ara, sí, que ets el Bou de la casa. El 7c+ o el 8a és un toc subjectiu d’alguns que decideixen que una cosa puja o un altre baixa... Com tot a la vida.

Salut Nanu.

CABRÓ

cabró

Boc

boc²

Mascle de la cabra; cabró.

Ahir em va tocar patir.
Patir com, encara, no havia patit mai durant aquestes set setmanes que ja porto sumades. Patir, com un autèntic cabró (no ser molt be si els cabrons pateixen molt, però es el que es diu).
Per norma general quan arribo al mes d’octubre, els fusibles comencen a fer alguna que altre xispa i el cervell se’n ressent. És el, meu, més per excel·lència dels dubtes. En sóc conscient i ja m’ho espero. Però la tunda d’ahir em va agafar per sorpresa i m’ha fet aixecar totes les defenses i alhora baixar els fums i tornar a l’humilitat i esclavitud del crono.
Ahir, el mister va donar una volta més a la clau dels temps de les sèries. Aquella volta justeta, però suficient per fer-te patir i anar collat des dels primers 100.
Ahir, senzillament vaig fer 6 sèries de 1.500 a un ritme que encara no havia tingut marcat cap dia.
Un ritme alt, ha on la musculatura i els tendons es tensen i pateixen.
Un ritme, ha on el fatídic àcid treballa com mai i et posa les potes com a pals.
Un ritme, ha on 100 metres es fan eterns i l’últim 500 es converteix en un agònic 5.000. I per rematar-ho, la pausa es al trot; no hi descans, no es pot parar s’ha de patir.
S’ha de aprendre a patir, a mentalitzar-te a l’agonia.
S’ha d’aprendre a treure’t els fantasmes que et criden durant 5 agònics minuts que paris, que no val la pena, que per un dia no passa res...Tots, tots fora del cervell, fora del cap, no us faré cas, us sento però no em guanyareu...
I quan l’agonia es converteix en mareig i les cames van lentes i més lentes i quan queda una volta, un trist i miserable 400 i veus que t’ensorres i els temps s’escola pel tartar, senzillament veus que no vas...
De sobte tot s' il·lumina (ooooohhhh) i apareix un àngel-volador al teu davant i et marca un ritme infernal, ràpid, volador, constant...Com s’agreix !!!! Mare meva un 400 volant i patint, patint com mai !!!!. Patint i gaudint com un cabró per fer quadrar aquests segons. Res pot fallar.
Salut gent