IUJUUUUUU !!!!! DEL PLAFÓ A LA ROCA (JA ERA HORA)

.... I finalment la roca !!!! Uauuuuuuoooooo no m’ho puc creure, aquests cap de setmana hem pogut tornar a la roca. Més d’un mes sense poder-la tocar, ja trobava a faltar el seu to aspre, les seves dolces punxades a la pell, la seva olor i la seva duresa...Roca estimada, quants dies sense poder-te seduir.. i tu rebutjant-me constantment. En definitiva la roca !!!!
Ahir diumenge amb el nanu ens llevem neguitosos i anem un pel accelerats (olorem la roca) fins que a les deu del matí ja som a Tres Ponts. Un solet agradable ens dona la benvinguda. Alguns sectors, petits, de la paret encara “xurreja” aigua i un verd exuberant ens recorda aquesta quantitat de dies de pluja que ens ha tingut reclosos a casa o tibant de plafó.
Escalfem als típics 6b’s i al 6c. El nanu es fot directa a la via “esperit jove” un 7b+ amb una secció de pas de blok durísima. El tio es nota que fa dies que no “engaloma” li costa entendre el pas. Insisteix i acaba muntant la via. Avans que el company Albert Castellet li foti el pegue d’encadenament, hem fa il·lusió provar-la. El nanu i l’Albert insisteixen que la provi amb la corda per baix...Els faig cas i la veritat és que disfruto com un boig. Mai a la meva vida havia estat en un desplom tant pronunciat sense els catxarros d’artifo...és una sensació bestial. Arribo a la secció dura...i és molt però que molt dura. Flipo de com la penya i tiba. Com puc surto d’aquest “infern” i pujo dues xapes més...I al final em despenjo....Que guapo !!!!. L’Albert l’encadena amb una “facilitat” flipant. El seu primer 7b+. Felicitats !!! El nanu li fot un segon intent i li surten tots els moviments menys el pas de blok. Busca el seu mètode i més o menys el te resolt. Però un mes sense fer roca es nota i el deixa tocadot.
Mentres em relaxo fen dos 6b+. Vaig espitós i em poso a un 7a+/b molt guapu i tècnic, amb un pas d’espatlla llarg i dur que se’m rebota moltes vegades i em fa provar la resistència de la xapa. Si no caic deu vegades no en caic cap. Al final desmunto la via sense encadenar-la...però amb un bon projecte a Tres Ponts.
Ja son les 6 de la tarda i estem tibant des de les deu; els braços, les espatlles i la pell ja hem diuen que prou i el nanu per acabar es fa un 7a i cap a casa.

Buaaaaaaa quin dia de roca....

DÉJÀ VU A LES GAITES (SANT LLORENÇ DEL MUNT)

déjà vu:o paramnesia descriu l’experiència de sentir que has sigut testimoni o has experimentat prèviament una nova situació.

Divendres 30 de maig del 2006. Paret de les Gaites Sant Llorenç (a) La Mola.

Fa més de 24 anys que no hi escalo...24 anys !!!! Quin flash, quin trip, quina sensació...Senzillament quin DÉJÀ VU. Quina castanya per les meves descontrolades neurones...Que difícil resituar-me; milers i milers de records m’estan passant pel cap... No sé com centrar-me i com poder explicar tot el que m’està passant pel cap....

Resituació urgent, necessito una resituació urgent....

Any 1980, era un xavalín que flipava amb tot l’ambient d’escalada, feia poc que havia començat el noble art de les pujades verticals...Com a noms mítics en aquells moments de la meva adolescència eren els del Gaston Rebuffat, un tal Cassin un tio que es deia Bonatti...Els “avis” TIM’S, els Cerdà, Angladas i companyia...Antics temps amb històries èpiques i escalades memorables... Jo, a la meva vida havia utilitzat uns estreps i el mestre de l’escalada en Pep Graells de Sabadell, em va proposar realitzar la via Garrido a la paret de les Gaites. Una via clàssica d’artifo. Recordo com si fos ara l’enorme dificultat que vaig tenir per poder superar els desploms de la Garridos...Liant-me cada dos per tres amb aquell cony de pedals...Quin aventura !!!.

Molt poc temps després, ja vaig conèixer a d’altra gent de la meva edat, entre ells el Jordi Rubio, el Txema Gómez, el Vallhonrat, el Win... amb ells varem retornar a les Gaites amb una visió molt diferent del meu primer dia en aquesta paret...Les coses anaven canviant...Els noms dels clàssics europeus tranquil·lament s’anaven substituint per una gent nova: Meyers, Bachar Bridwells i tots nosaltres, adolescents influenciables dormíem i somiàvem amb el llibre del Meyers “ Escaladas en Yosemite”. Aquells tios enormes, amb unes pintes de hippies, amb pantalons a ratlles, amb bosses de magnesi i samarretes esgarrapades ens varen influir en el concepte de veure i entendre l’escalada....Venia l’època del Free climbing: Pantalons a ratlles, malles estridents, la “goma cocida”, les samarretes de tirants, escalar amb corda simple, els Boreal Pedriza qui no els recorda? Flipats senzillament, estàvem flipats... A les Gaites es movia tot una ambient (no coneixíem massa res més) Ens varem introduir al Free Climbing amb una via mítica l’Angie... S’escalava en lliure. Prohibit penjar-se al burins o dobles burins !!!!!. Passaves un petit sostre a dalt de tot amb lliure !!!! Quina adrenalina. I un cop dalt havies d’assegurar al segon perquè desmuntés la via i baixar a peu !!!! Era la manera, no hi havia cap més fórmula...De l’Angie vàrem passar a la sùper Angie, la Cucona, la temible Malas compañias....quins dies més al·lucinants. Aquestes vies eren de V grau i com a molt VI grau no hi havia més graus !!!!. Amb el Jordi vàrem decidir equipar una via la Parida Saltimbanqui !!! Amb espits manuals dos caps de setmana picant com a lokus per fer una via que ens va sortir, ha un tram de tres xapes VI+ ( la resta la varem marcar de V grau)...Buaaaaa, quin viote !!!! Érem terriblement feliços a les Gaites, amb les nostres malles i els nostres pantalons ratllats...Fins que un dia el Joan Wenceslao (a) Wey ens va venir a veure dins d’aquella canal ombrívola i fresqueta i ens va dir tios que foteu aquí? Això ja no es porta veniu...Varem caminar una eternitat per arribar al dauet de la Font Soleia...Tres o quatre vies (no recordo) eren les que hi havia en aquell taco de roca. Recordo la cara de flipats que varem fer. No enteníem res de res. Vies més curtes que a les Gaites, amb una accés per una cadena i no baixaves caminant !!!!! Et despenjaven !!!! Increïble i allà hi havia en Lluis Basiero, el Marzo, el Cabau i molts més...I nosaltres, quatre imberbes amb la cara a rebentar de grans i flipadísims... Què era allò ? No ens vàrem enfilar per enlloc tot duríssim...Tot era VI+ que dur !!!!!..Però què era? De què es tractava? Era el pare, la mare i l’Esperit Sant de l’esportiva... Les Gaites per una temporada passaria a l’oblit....S’obria la Font Soleia.

Per a mi aquest oblit ha estat de 24 anys...Per als altres sempre ha estat present.

El divendres passat, tot dinant, el Jordi em diu: aquesta tarda faràs un déjà vu, deixa’t portar, em diu. Fa un truc al Tala i a la Mar. Agafem el cotxe i directes a Sant Llorenç...A les Gaites !!!! Déu meu!!!! Quants anys. Tot fa la mateixa olor, la mateixa fresca, l’ombra segura de peu de via. Les vies estan equipades amb parabolts i els graus segueixen sent exigents 24 anys més tard... El Jordi em diu tio érem uns visionaris !!!. No sé jo si ho varem ser o no però tornar a escalar la Parida Saltimbanqui, un bon 6c (ara ja hi ha més graus que el famós VI+) ha sigut dels millors regals dels últims anys...Un bon Déjà vu acompanyat pel company de tota la vida...

I per acabar aquest trip pugem corrents al Cavall Bernat o el Burret de Sant Llorenç a contemplar com el sol es pon i el Cap de Mort i el Faraó es tornem vermellosos fins a desaparèixer a la foscor de la nit i dels records.

Respon

Reenvia

TAGHIA A LA PANXA DEL BOU

El proper dijous dia 29 a les 21.35 h a la Panxa del Bou de Sabadell, al carrer Quintana número 80 (telf. 93 7209824) farem un passe de l’estada al Taghia.

Taghia somnis verticals

En aquest passe no hi veureu ni alliberaments de grans vies, ni obertures increïbles a parets verges, ni artificials d’alta volada... Tant sols hi podreu veureu un viatge de 14 persones d’edats dels 13 anys als 42. Catorze persones carregades d’il·lusions i somnis verticals. Vàrem realitzar les vies clàssiques de la zona. Vies espectaculars amb una roca immillorable. Diuen que és el millor calcari del món...i crec que és veritat.
La intenció de la projecció no és cap altre que mostrar un viatge, una aventura a un lloc aïllat, a un lloc màgic...
Una de les noies, l’Ester Sabadell, a la seva tornada a Barcelona va escriure quatre ratlles que descriuen a la perfecció aquests 10 dies al Marroc:

... Acabo d’arribar del Marroc. Taghia és un poblet perdut als peus dels Atles, un terreny abrupte, dur, impressionant, càlid, màgic... un poble on per arribar-hi necessites caminar dues hores, aïllat del món, amb una economia d’autosuficiència... ni internet, ni el mòbil trenquen la solitud d’aquest racó de món. Els berebers, així s’anomenen els habitants d’aquesta regió, viuen coherents amb el seu paisatge, i són els guardians d’aquesta salvatge naturalesa. Hem estat una setmana compartint les nostres escalades amb la seva vida rutinària. Línies perfectes a parets perfectes. Vides peculiars, amb gent peculiar ...
Ja ho saveu trenta minuts amb sabor marroquí i amb escalades fetes per mortals.

200 ENTRADES !!!!!!!!!!: PLUJA I MÉS PLUJA. Però a la Panxa del Bou no hi neva ni plou

Recullons, ni us imagineu el que m’ha costat resituar-me desprès del viatget al Marroc... En fi passem full.

Per aquí dalt, als Pirineus, fot molts dies que no veiem el sol (entre 15 i 20 dies). Ha caigut aigua a galledes, els rius baixen carregadíssims, de fet el Gran Valira s’ha estat apunt de desbordar en tres punts, i l’embassament d’Oliana, finalment, torna està a tope amb les comportes obertes....

Darrerament he estat una miqueta apàtic...El temps no acompanya. Ja sabeu que hi ha hagut campionats: Primera prova de la copa d’Espanya a Barcelona i primera prova de dificultat a Manresa (anul·lada per la pluja)....

Què que he fet durant aquests caps de setmana de pluja ? Escalar ha un lloc que s’està de conya, bon rotllo amb els escaladors un sector ha on hi ha vies del cinquè fins ha un projecte que passa del 8a...Efectivament a la Panxa del Bou de Sabadell al carrer Quintana. He fet un curs intens d’escala amb resina i de vies físiques, que sempre va força be. Gent un cop més us recomano fer-hi una visita.....