dimecres, 7 d’octubre del 2009

CABRÓ



Boc
Mascle de la cabra; cabró.

Ahir em va tocar patir.
Patir com, encara, no havia patit mai durant aquestes set setmanes que ja porto sumades. Patir, com un autèntic cabró (no ser molt be si els cabrons pateixen molt, però es el que es diu).
Per norma general quan arribo al mes d’octubre, els fusibles comencen a fer alguna que altre xispa i el cervell se’n ressent. És el, meu, més per excel·lència dels dubtes. En sóc conscient i ja m’ho espero. Però la tunda d’ahir em va agafar per sorpresa i m’ha fet aixecar totes les defenses i alhora baixar els fums i tornar a l’humilitat i esclavitud del crono.
Ahir, el mister va donar una volta més a la clau dels temps de les sèries. Aquella volta justeta, però suficient per fer-te patir i anar collat des dels primers 100.
Ahir, senzillament vaig fer 6 sèries de 1.500 a un ritme que encara no havia tingut marcat cap dia.
Un ritme alt, ha on la musculatura i els tendons es tensen i pateixen.
Un ritme, ha on el fatídic àcid treballa com mai i et posa les potes com a pals.
Un ritme, ha on 100 metres es fan eterns i l’últim 500 es converteix en un agònic 5.000. I per rematar-ho, la pausa es al trot; no hi descans, no es pot parar s’ha de patir.
S’ha de aprendre a patir, a mentalitzar-te a l’agonia.
S’ha d’aprendre a treure’t els fantasmes que et criden durant 5 agònics minuts que paris, que no val la pena, que per un dia no passa res...Tots, tots fora del cervell, fora del cap, no us faré cas, us sento però no em guanyareu...
I quan l’agonia es converteix en mareig i les cames van lentes i més lentes i quan queda una volta, un trist i miserable 400 i veus que t’ensorres i els temps s’escola pel tartar, senzillament veus que no vas...
De sobte tot s' il·lumina (ooooohhhh) i apareix un àngel-volador al teu davant i et marca un ritme infernal, ràpid, volador, constant...Com s’agreix !!!! Mare meva un 400 volant i patint, patint com mai !!!!. Patint i gaudint com un cabró per fer quadrar aquests segons. Res pot fallar.
Salut gent


divendres, 2 d’octubre del 2009

M'estic encongint !!!!!


Avui, finalment avui, l’oxigen circula tranquil·lament i relaxadament per totes les parts del cervell.
Avui, finalment avui, no he doblat i es que aquesta setmana ho he fet tres vegades i amb dejú... I no m’aprimo !!!!! M’estic encongint. Cada cop més petit, semblo un ninot de peluix acabat de treure d’una rentadora a 70º... Si seguim així crec que al final desapareixeré. Si, serè reabsorbit per mi mateix...

Si tot quadre, que quadrarà, diumenge al migdia acabaré aquest setmana d’entrenament amb 130 quilòmetres als pernils i dos dies de sèries ràpides i de qualitat...
Aquest any però, estic fent (crec jo) les coses ben fetes:

  • Apretar les dents els dies de sèries i apretar-les fort i de debò
  • Els dies de rodatge no em passo de 150-152 pulsacions. O tinc contat i a 150 pulsacions a dalt del llac d’Engolasters (1.600 metres) vaig a 4’10’’- 4’15’’ el quilòmetre. A baix a Andorra la Vella (1.000 metres) a 4’10’ vaig a 140-145 puls.
  • Els doblatges matinals ritme hawaiano a tope (115-130 puls.)
  • Dormir 8 hores diàries
  • Recuperar entre 11-12 hores entre entreno i doblatje
  • Menjar be i varis cops al dia
  • Multivitaminar-me (tot natural): Jalea fresca, magnesi, ferro natural (Floraxil) polen, llevadura de cervessa, germen de blat...
  • Hidratar-me molt. Avans i desprès de córrer sempre amb sals minerals
  • .... Però tot, tambè, pot fallar. Espero que no

Tota aquesta història, ja ho sabeu tots, vol dir dedicar-hi la vida i força sacrifici. Nosaltres no som pros i fem el que podem. Però el meu sacrifici, tant sols es meu i te el valor que te... Es a dir el just de fer-ho.
Però amb un entreno específic i tant centrat per la Marató, i arrossegues tot el teu entorn (Ester i Nanu) i els hi estic molt agraït per tota la seva comprensió... Es un “lujo” tenir-los a casa.

Apali sempre sumant i mai restant....

dilluns, 28 de setembre del 2009

BLOKANT A REUS


El que veieu a la foto volant a Tres Ponts, aquest cap de setmana ha aconseguit fer segon (a la general) a la Copa Catalana de bloc, categoria Promoció. Be Nanu.
Ha estat un estiu complicat per a ell (dos mesos parat) i la reentrè ha sigut durilla, amb molt entreno i aquesta setmana s’ha ressentit del pit (una petit desgarro)...Tot i així molt be bouet. Perdoneu aquest amor de pare....
Ara ens toca organitzar-nos be i seguir entrenant i tibant. Ell de cara a la darrera prova de la Copa d’Espanya de corda i jo per la meva marató...

Pel que fa als meus entrenus anem sumant Km i amb el que porto amb sis setmanes, d’entreno específic) ja hagués pogut fer Andorra Barcelona es a dir; anar-hi, tornar i encara podria estravessar Andorra... Molta càrrega i sèries de qualitat... En fi, ho fem per gust ningú ens i obliga no?
Salut gent

dilluns, 21 de setembre del 2009

DE LA SIBÈRIA A LA MERCÈ


Aquest cap de setmana ha sigut un retorn als caps de setmana de fa mesos: sopars, festa, escalada i la novetat va ser la cursa de diumenge ( la Mercè 2009).
A pams. Divendres sopar-festa a la Panxa del Bou, un bon company celebrava una nova història personal de la seva vida i calia celebrar-ho. Nosaltres tres (Sueca, Santa i jo) no i podíem faltar. Poca cosa a dir-vos.
Dissabte al matí la Sueca i el Jordi decideixen anar a tibar al territori més lolo de la Font Soleia. La Sibèria. El nom potser per que el sector està lluny, lluny, o perquè senzillament no hi ha sol i fot força rasca. Poca gent per la Soleia i quatre màsters a la Sibèria, l’hivern s’acosta de mica en mica i la roca ho agraeix.
L’Ester i jo els acompanyem i anem de tranquis a caminar una miqueta pels voltants. Olors a bosc i ha humitat.
Avans, de la caminada, tinc el goig i el plaer de tornar a veure el Nanu tibar amb tot el seu estil i el seu punt d’honor, a mort i al límit, com sempre a la roca, a la via Dr. Jeckil (7b). L’encadena al flash. Està content. Més tard es posa a un 7c i li fot tres pegues, però cau al passar l’última cinta, llàstima. No hi ha queixa, desprès de la mega pinya de l’estiu està posant-se les piles. A mort Nanu !!!!

I el diumenge res de nou; cursa.
Deu quilòmetres d’asfalt (feia cinc anys que no feia ruta). Als primers quilòmetres vaig boig, no agafo ritme i estic despitadot. La primera noia que arriba del darrera i envoltada per algun màster que li marca el ritme precís. Tinc d’enganxar-me amb aquest grup i no deixar-lo. I així ho faig. Ritme, ritmes, constància i cadència. Quina disfrutada. Al quilòmetre 9 (que pica amunt) faig un canvi i deixo el meu grup de viatge, encara tinc un pel més de força i torno a canviar per entrar per l’avinguda Maria Cristina sprintant amb un “company”. Stop crono. Bona marca i bones sensacions sobretot a partir del quilòmetre 5. Arribo a casa i miro l’agenda de les marques m’he quedat a 5” de la meva marca en un deu mil de ruta. Be.
Salut gent