DÉJÀ VU A LES GAITES (SANT LLORENÇ DEL MUNT)

déjà vu:o paramnesia descriu l’experiència de sentir que has sigut testimoni o has experimentat prèviament una nova situació.

Divendres 30 de maig del 2006. Paret de les Gaites Sant Llorenç (a) La Mola.

Fa més de 24 anys que no hi escalo...24 anys !!!! Quin flash, quin trip, quina sensació...Senzillament quin DÉJÀ VU. Quina castanya per les meves descontrolades neurones...Que difícil resituar-me; milers i milers de records m’estan passant pel cap... No sé com centrar-me i com poder explicar tot el que m’està passant pel cap....

Resituació urgent, necessito una resituació urgent....

Any 1980, era un xavalín que flipava amb tot l’ambient d’escalada, feia poc que havia començat el noble art de les pujades verticals...Com a noms mítics en aquells moments de la meva adolescència eren els del Gaston Rebuffat, un tal Cassin un tio que es deia Bonatti...Els “avis” TIM’S, els Cerdà, Angladas i companyia...Antics temps amb històries èpiques i escalades memorables... Jo, a la meva vida havia utilitzat uns estreps i el mestre de l’escalada en Pep Graells de Sabadell, em va proposar realitzar la via Garrido a la paret de les Gaites. Una via clàssica d’artifo. Recordo com si fos ara l’enorme dificultat que vaig tenir per poder superar els desploms de la Garridos...Liant-me cada dos per tres amb aquell cony de pedals...Quin aventura !!!.

Molt poc temps després, ja vaig conèixer a d’altra gent de la meva edat, entre ells el Jordi Rubio, el Txema Gómez, el Vallhonrat, el Win... amb ells varem retornar a les Gaites amb una visió molt diferent del meu primer dia en aquesta paret...Les coses anaven canviant...Els noms dels clàssics europeus tranquil·lament s’anaven substituint per una gent nova: Meyers, Bachar Bridwells i tots nosaltres, adolescents influenciables dormíem i somiàvem amb el llibre del Meyers “ Escaladas en Yosemite”. Aquells tios enormes, amb unes pintes de hippies, amb pantalons a ratlles, amb bosses de magnesi i samarretes esgarrapades ens varen influir en el concepte de veure i entendre l’escalada....Venia l’època del Free climbing: Pantalons a ratlles, malles estridents, la “goma cocida”, les samarretes de tirants, escalar amb corda simple, els Boreal Pedriza qui no els recorda? Flipats senzillament, estàvem flipats... A les Gaites es movia tot una ambient (no coneixíem massa res més) Ens varem introduir al Free Climbing amb una via mítica l’Angie... S’escalava en lliure. Prohibit penjar-se al burins o dobles burins !!!!!. Passaves un petit sostre a dalt de tot amb lliure !!!! Quina adrenalina. I un cop dalt havies d’assegurar al segon perquè desmuntés la via i baixar a peu !!!! Era la manera, no hi havia cap més fórmula...De l’Angie vàrem passar a la sùper Angie, la Cucona, la temible Malas compañias....quins dies més al·lucinants. Aquestes vies eren de V grau i com a molt VI grau no hi havia més graus !!!!. Amb el Jordi vàrem decidir equipar una via la Parida Saltimbanqui !!! Amb espits manuals dos caps de setmana picant com a lokus per fer una via que ens va sortir, ha un tram de tres xapes VI+ ( la resta la varem marcar de V grau)...Buaaaaa, quin viote !!!! Érem terriblement feliços a les Gaites, amb les nostres malles i els nostres pantalons ratllats...Fins que un dia el Joan Wenceslao (a) Wey ens va venir a veure dins d’aquella canal ombrívola i fresqueta i ens va dir tios que foteu aquí? Això ja no es porta veniu...Varem caminar una eternitat per arribar al dauet de la Font Soleia...Tres o quatre vies (no recordo) eren les que hi havia en aquell taco de roca. Recordo la cara de flipats que varem fer. No enteníem res de res. Vies més curtes que a les Gaites, amb una accés per una cadena i no baixaves caminant !!!!! Et despenjaven !!!! Increïble i allà hi havia en Lluis Basiero, el Marzo, el Cabau i molts més...I nosaltres, quatre imberbes amb la cara a rebentar de grans i flipadísims... Què era allò ? No ens vàrem enfilar per enlloc tot duríssim...Tot era VI+ que dur !!!!!..Però què era? De què es tractava? Era el pare, la mare i l’Esperit Sant de l’esportiva... Les Gaites per una temporada passaria a l’oblit....S’obria la Font Soleia.

Per a mi aquest oblit ha estat de 24 anys...Per als altres sempre ha estat present.

El divendres passat, tot dinant, el Jordi em diu: aquesta tarda faràs un déjà vu, deixa’t portar, em diu. Fa un truc al Tala i a la Mar. Agafem el cotxe i directes a Sant Llorenç...A les Gaites !!!! Déu meu!!!! Quants anys. Tot fa la mateixa olor, la mateixa fresca, l’ombra segura de peu de via. Les vies estan equipades amb parabolts i els graus segueixen sent exigents 24 anys més tard... El Jordi em diu tio érem uns visionaris !!!. No sé jo si ho varem ser o no però tornar a escalar la Parida Saltimbanqui, un bon 6c (ara ja hi ha més graus que el famós VI+) ha sigut dels millors regals dels últims anys...Un bon Déjà vu acompanyat pel company de tota la vida...

I per acabar aquest trip pugem corrents al Cavall Bernat o el Burret de Sant Llorenç a contemplar com el sol es pon i el Cap de Mort i el Faraó es tornem vermellosos fins a desaparèixer a la foscor de la nit i dels records.

Respon

Reenvia