dijous, 26 de març de 2009

SENSACIONS I EGO


Tinc ganes d’escriure al bloc i explicar alguna aventurilla però el cert es que no tinc massa que explicar-vos....
Ben mirat potser si. Una història de sensacions.
Zegama va endavant i per no desorientar-me li he demanat a un conegut, si hem pot fer un petit pla d’entrenament per arribar-hi dignament. No tinc cap més pretensió que acavar-la, i si es sobre les sis hores ja estaré feliç.
Però clar un pla d’entreno, es això un pla d’entreno (intel·ligent reflexió).
Per lo tant; vaig cansadot, amb mal de cames, aquells tendons que van tensats...sensacions d’entrenaments.
El fet es que ahir vaig retornar a l’estadi Comunal d’Andorra. Des de la darrera marató (ja farà dos anys que no hi havia tornat).
Mareta meva !!! Hi ha coses que no canvien mai. El mateix gimnàs, el mateix vestidor cutrillo i la mateixa gent, amb alguna cara nova... Tenia ganes de retrobar-me amb els antics col·legues fondistes i amb el gran home que durant bastants anys va escoltar i aguantar les meves lamentacions, les queixes, els renecs i totes les paranoies d’aquells entrenaments llarguísims de marató i els agònics del cross...
Va ser com una flipada al cervell. Un cop als records i als sentiments d’uns anys molt concrets de la meva vida. Tots ells varen ser com el meu germà gran, com el germà petit; senzillament durant un temps eren com la meva família a Andorra. Bons confidents de milers de històries. La majoria bona gent. Va estar be tornar-los a veure. Hi ha coses, però, que no canvien. Son uns malalts de l’atletisme, de les sèries llargues i de les curtes, d’aquells canvis de ritme infernals, de les curses i del patiment.
Uns bons riures, unes abraçades, bromes de tot tipus...Sensacions inborrables. Adonar-me que encara i tinc companys, a l’estadi, em va fer marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Saber que fa més de dos anys que no trepitges el tartar i que la gent et recorda es una gradísima sensació... Una miqueta d’autoestima per l’ego.
Salut

3 comentaris:

Bulderban ha dit...

¿no estaría por ahí mi paisano de León afincado en Andorra? Le conocí en italia en septiembre, Mateo de nombre.
Un abrazo y lo de las 6 horas lo tienes tu chupaooooo.

Isidre ha dit...

Hombre, Mateo? Un gran tipo y muy amigo por cierto...Que casualiadad

Raquel ha dit...

Mmm... doncs quies sensacions més agradables Isidre!!
Endavant amb l'entrenament, que aconseguiràs els teus objectius!!!