CAP A CASA...

Ahir tocava un entrenament d’aquells guapus, anar 45’ a un ritme alt, sense ser ritme de cursa però si que a una velocitat d’aquelles que al final no tens ni força per tirar la baba més lluny de la teva pròpia samarreta. Alegria per les cames a dalt del llac d’Engolasters a 1.600 metres d’alçada i en territori plà. Un lloc ideal per aquests tipus d’entrenillus.
Animat a tope i amb moltes ganes de córrer. Escalfo els meus 15-20 minuts i comença el canvi; passo el primer 500 a 1’50’’ be nano penso. I de cop i volta la cama dreta es bloqueja i em diu que no es mou ¿...? Que et passa petita? Li pregunto, i ella no és mou. Per desgràcia sóc gat vell amb aquestes històries i paro de cop. Resignat noto que m’he fet mal de veritat, i amb més calma de la que em pensava que jo podia tenir, dono la volta i xino xano cap al cotxe.
Estic trist, la veritat, estava finet i em sentia amb ganes de córrer. Però aquesta cama dreta fa anys que va patir la lesió del “cabeçut”. Una sobrecarrega de la fàcialata es va transformar amb una fractura per estrès del cap del fèmur i desgarrada del gluti i del piramidal al mig d’una competició d’un cross. Resultat sis mesos a casa sense moure la cadera... Tot per ser “cabeçut” i no escoltar-me la cama quan es queixava.
Doncs ahir a la tarda aquesta mateixa cama dreta m’avisa i es bloqueja i em diu nanu tindràs d’anar a veure a les teves mans salvadores: La Marta, la meva fisio.
Paciència i a mirar-me amb perspectiva la curs del 28 de juny.
D’entrada aquest cap de setmana faré de papagrigri i asseguraré al nanu al seu projecte de 8a a Tres Ponts.
Salut i molta paciència