dimarts, 30 d’agost del 2011

IMST REFLEXIONS (SEGONA PART)








“La gent està cridant,
els temps estan canviant.
Si surts a fora,
ho veuràs de prop”

Què voleu que us digui del grup de música Sau... Personalment no em feia ni fred ni calor la veritat. Això del rock ensucrat i convergent català mai m’ha emocionat massa, però he de reconèixer que la lletra d’aquesta cançó em sembla molt encertada.
S’ha de sortir de casa i obrir la ment per veure el que està passant...

Imst és un petit poblet del Tirol austríac a 55 Km d’Innsbruck, bonica ciutat amb una tradició i una cultura de l’esquí i de la muntanya més que envejable.
Doncs com deia, Imst és un petit poblet envoltat de prats alpins, boscos de coníferes, alts cims rocallosos, alguna petita estació d’esquí i una instal·lació d’escalada esportiva que et fa obrir la boca i et fa reflexionar del perquè els austríacs són uns autèntics craks de l’escalada esportiva de competició.

He tornat d’Imst desconcertat i impressionat, la veritat. Ara sí que veig que el món de les competicions és una altra dimensió de l’escalada esportiva i que nosaltres estem a anys llum dels que actualment tallen el bacallà. En aquest petit,  modest i personal escrit de reflexions (ja ho dic per endavant) quan parli de nosaltres, i per no despertar malestar ni ferir possibles sentiments identitaris, em referiré als que vivim a la Península, malgrat que els que som del petit país pirinenc ens agafi de resquitllada.

Crec que l’escalada esportiva de competició ha agafat una nova dimensió. Vies tècniques, de resistència, de força neta, amb desploms espectaculars i llargs recorreguts i amb poc temps d’execució fan que les finals siguin dinàmiques i espectaculars.

Nois i noies, amb una disciplina d’entrenament digna de qualsevol esport d’alt nivell, equips formats per tècnics, entrenadors, fisios, delegats i més de deu joves per equip ens fan veure que la dedicació i serietat de moltes federacions agafen forma i, lògicament, donen els seus fruits.

Està clar, però, que no podem prentendre competir amb les actuals potències juvenils del moment com poden ser Àustria, Eslovènia, França, Alemanya, Japó... I atenció amb els països nòrdics !!! Sense les seves infraestructures (instal·lacions indoors) ni la seva mentalitat poc podem fer. D’acord, ja sé que direu que nosaltres tenim roca i ells no. Que França no té roca? Alemanya? Àustria?...Ells viatgen a casa nostra a l’hivern buscant el sol i la dificultat de les nostres vies d’esportiva i nosaltres anem a veure’ls a l’estiu... Ah si, i també molts dels nostres competidors no tenen més remei que desplaçar-se als seus països per poder entrenar en condicions.
Llavors... on està la gran diferència? Potser és que no acabem d’entendre que no és viable intentar competir contra ells amb els actuals plantejaments d’infraestructures i de mentalitat, sobretot institucional. Fer competicions nacionals amb plafons de 12 metres!!! on per fer-ho difícil s’inventen vies de passos llarguíssims, a bloc i on predomina el “garrulisme” col·lectiu.
Ja sé que molts de vosaltres pensareu que no sé el que em dic quan el Ramon, campió de campions, és català i és dels nostres. Sí, és veritat, però el Ramon és un punt i apart, un rara avis (amb el bon sentit) un crak, un fora de sèrie. Però, quants Ramons hi ha? I què pasarà el dia que el Ramon miri enrere buscant un relleu natural? Voldria creure que les federacions de torn ja hi pensen. Em resulta una mica sorprenent que les federacions que han vist sorgir dos campions del món absoluts i dos juvenils d’entre nosaltres no facin bones inversions en infraestructures, en tècnics que s’escoltin a la gent que hi entén i deixin de banda les mediocritats per poder seguir al capdamunt d’aquest esport que, ens agradi o no, cada dia mou més diners, més gent i més competitivitat. I si tot va bé serà olímpic.

Que consti que estic parlant de l’escalada esportiva de competició. En d’altres activitats competitives de muntanya s’ha cregut amb projectes a llarg plaç, s’ha escoltat a la gent que hi entén i s’ha fet una aposta cega i ferma per un grup de joves i de tècnics, i els resultats actualment són més que evidents. Així, perquè no fer-ho en el nostre esport?

Crec, sincerament, que si les nostres federacions volen que el nivell de l’escalada esportiva de competició agafi volada potser que fem una volteta per Europa... i és que  ja ho diu la cançó

“La gent està cridant,
els temps estan canviant.
Si surts a fora,
ho veuràs de prop”

Seré el primer en reconèixer el meu error de plantejament si les coses no són així.

5 comentaris:

Talabard ha dit...

Molt bona reflexió. Si ja ho dic jo o corres darrera una pilota o merda.
Si a nivell èlit com l´atletisme son capaços de deixar-nos sense veure el mundial, dient que havien de pagar massa per retransmetre, creus que els interessa uns pobrets escaladors?
Aixó tant va per les tv com pels senyors de les corbates.

No tenen ni puta idea ni de promocionar, ni de invertir,ni de mirar mes enllà.
Tenim una megacampiona de trial i jo no l´he vist mai en directe, tenim un campió extraterrestre en muntanya i on entrena?
aixó sí tots preocupats per que la lliga no comença.

Ens veiem

Marieta ha dit...

ieps...sí, tota la rao. El millor entreno per escalar en roca és escalar en roca i el millor entreno per competir és escalar en plafons en condicions...no té més ciència la cosa.

Una abraçada als dos!!!

Jordi Fraginals ha dit...

Top30 és la resposta, milers de rocòdroms municipals fets amb diners públics llençats a les escombraries de qualsevol manera, fent rocòdroms a l'estil dels anys 80. Així es fan les inversions en aquest país, al voltant d'una taula, copa i puro. I després a veure els toros. Milions i milions d'euros públics, nostres.

Kniyu ha dit...

Crec que ja fa temps que les empreses han agafat el relleu a les federacions. I em sembla be.

Ara ja no es Franca contra Espanya sino Salomon contra North Face.

Les federacions que es dediquin a pujar gent jove. La resta ja vindra sol.

Isidre Escorihuela ha dit...

Pos a mi em sembla fatal... Que les empresses fabriquin i punt