“Cuando baje te va a caer la del atún “....
... Resava el tio que tenia escalant a la via del meu costat. Més que resar, ELL cridava i cridava com un posseït perquè el seu simpàtic fill el sentís 25 metres més avall, cosa més que complicada, pobre crio, amb tot el merder que hi havia muntat a peu del sector.
Res de nou ja sabeu, gossos amunt i avall perseguint-se, escaladors “cantant” flashos per tota la gent del sector... En definitiva, l’entorn idíl·lic, ple de pau, amor i harmonia en que s’estan convertint alguns sectors d’esportiva...
I és que és tant i tant bonic escalar a segons quins sectors, que la veritat és que t’en treuen les ganes. Aquest dia en concret, quan vaig arribar a la reunió de la via que estava fent i vaig mirar avall, em va caure l’ànima als peus i, senzillament, no hagués tornat a baixar si no fos perquè el Nanu em mirava volent dir “baixa d’una vegada i canviem...”.
La vista que tenia des d’aquell punt elevat era genial. Al fons veia la realitat de tot el que tenim i de cap on anem... Cada dia més, els sectors d’esportiva tenen una semblança més gran a una de les tires de 13, rue del Percebe.
Per cert, i el pobre atún?
Feta aquesta petita introducció bucòlica del tema, avui reprenc una miqueta el bloc.
Lesions a banda, que encara duren, i escenes de la vida quotidiana de l’esportiva com la que us acabo d’explicar em van fer parar i baixar del tren modern i ràpid al que havia pujat conscientment, tornar a agafar aire i esperar-me tranquil·lament assegut a que en passi un altre per intentar començar un nou cicle. És un dels meus objectius el poder triar un nou destí.
Aquests dies estic rodant una miqueta per algunes parets, com la Bucòlica a l’Alt Urgell, els Puntals d’Àger, Terradets... en definitiva, intentant retrobar noves motivacions per entendre de nou que l’escalada és molt més que una 13, rue del Percebe.
En aquest antic tren on estic intentant pujar de nou, m’acompanyen bons i vells amics d’això de la vertical i tinc sort, molta sort, perquè algú ple d’energia, d’inquietuds, motivació juvenil i molt proper vol fer el viatge amb mi, encara que no sabem de quantes estacions, dins d’aquest antic i atrotinat però conservat tren que va carregat d’aroma, d’autenticitat, de caràcter i que para a totes les parets del recorregut i, si vols, baixes i, si no, busques la millor parada...
Salut!
Paret Bucòlica Trentaitantos 6b+
Puntals d'Àger Inversió tèrmica 6b
Terradets Engendro 6c
Noves companyies a la paret
3 comentaris:
Si ja ho dic jo, millor anar sol, si es pot, entre setmana o bé en direcció on va tota la "potulada".
I si a mmes a mes és una competició o trobada o qualsevol cosa que has de pagar és el summum de la felicitat,donat pel cul i pagant el llit.
Aixó està fatal
Salut Isidre, tens tota la rao del mon, val la pena que ens allunyem de les masses i tornem als origens.
Lluny, llarg solitari i bell !!!!.
Alfons
La culpa es de los padres que las cosen a parabolts.
El bloc en canvi està una mica més protegit venen un parell de dies a fuamarla i pasejar el gos i ràpidament es frustren, ho donen per perdut i no tornen. Aquest cap de setmana passat Albarracín estava buit en plena temporada. Gracies a tots!
Si veniu Can bruguera, duro como el acero i amb compromís, no ve ni cristo sempre estem sols!
Salut!
PD: Al final volem que la escalada sigui un esport minoritari però al mateix temps intentem fer negoci de tot plegat doncs aquesta és la conseqüència. Vídeos de Margalef, Siurana, proliferen plafons a dojo a totes les ciutats, competicions, opens i popularització del esport en general.
Publica un comentari a l'entrada