The Asgard Project a Ordino (Principat d'Andorra)

Si l'any passat va ser l'Alex Huber i el Cris Sharma aquesta any li toca el torn al Carlos Suárez i al seu Asgard Project.
El mateix Carlos Suárez ens presentarà el proper dia 23 febrer a les 21.30 h a Ordino (Ordino studios) aquesta espectacular i premiada peli.
Aquesta peli forma part del cicle de cinema de muntanya d'Andorra organitzat pel Comú d'Ordino i el de la Massana amb la col·laboració de la Fundació Muntanyencs per l'Himàlaia.
I com sempre el cicle es gratuït.
No  falleu !!!!

Color? PK?

SAMARKANDA

Ho he de reconèixer i ho accepto (no sempre és fàcil acceptar-ho) però sóc un “cateto” avui he flipat amb el que vol dir la paraula Samarkanda.

Pels escaladors, locals, de l’Alt Urgell, pels d’Andorra i des de fa uns mesos gràcies a l’excel·lent guia d’escalades de Lleida, Lleida Climbs, o la bíblia com molts l’anomenen quan diuen la paraula Samarkanda vol dir que vas a escalar a un sector de la clàssica escola de Coll de Nargó. Aquesta bonica i dura escola va ser l’escenari, fa un grapat d’anys, quan la lycra i els colors fluorescents eren la tònica i la xispa de la verticalitat, entre d’altres substàncies més xisposes... d'una de les primeres competicions (si abans es feien en roca) del plural estat espanyol.

El sector Samarkanda, és un lloc ideal per escalar a l’hivern, vies dures de plaques revirades, on els peus, arquejar i tenir molta pell curtida, és la tònica i la xispa (sense additius) d’aquest sector. Vies clàssiques com “Carn de totxo” o “Almorranes on the rocks” no ens deixaran insatisfets. 30-35 metres de pilastrada regletera. Abstenir-se adictes al canto “gordo”. I al lloro amb les vies “fàcils”.

Us deixo unes fotos de la via núm. 13 feta a vista pel que surt a les fotografies i de passada ,ja que hi era ,també es va treure a vista la seva veïna núm. 14, les dues el dissabte buscant el sol dins del congelador del Pirineu.

El diumenge, amb més fred, hi tornem i amb un espectacular pegue se’n dur a casa la variant de l’esquerra de “Carn de totxo”.

Ui, quasi me n’oblidava, Samarkanda és la capital d’Uzbekistàn, però segur que ja ho sabeu !!!!

   

                      

Roca dels Arcs: El Barón Rampante 7b (6b oblig.) 210 mts.

Màgica paret on els voltors estan enfeinats preparant els nius! Et passen a la prop amb un interminable anar i venir de branques al bec... I és que el Montsec té aquell toc màgic que tant m'enamora!!!
Fa dies que, amb el Bernat, parlem d'escalar algunes vies llargues...
Tenim algunes vies al cap i ell té moltes ganes de fer-ne alguna  "amb catxarros". Però, com tot a la vida, l'adaptació a noves situacions ha de ser progressiva i s'han d'assimilar les coses amb calma: "menjar poc i pair bé", i sota aquesta vella premisa dissabte ens vam decidir per una via de sis llargs i equipada... Tot al seu temps !!! 
Finalment ens decidim per aquesta atractiva línia de la Roca dels Arcs oberta l'any 1990 pel Juani Espuny i el Luichy.

La via és molt guapa, amb dos llargs durs, el tercer i el quart que són 7b i 7a.

El 7b és un llarg de 35 metres que et deixa anar fent, (s'ha d'escalar!!!) anar jugant amb una fisura amb roca dubtosa per encarar una petita placa que et porta a sota del "tomàquet" que són les cinc darreres xapes, on s'han de superar dues panxes típiques de la zona i on la tècnica de peus i tibar de preses petites li donen el grau. 
El Bernat l'encara a tope i poc pensa que està en una paret. El fa a vista, lluitant a fondo... Jo, de segon, no tinc més remei que penjar-me a les dues primeres cintes dures de les cinc finals, la resta perfecte. Arribo a la reunió més inflat que el Popeye. 
Em miro el proper llarg (7a) i es veu molt guapo.
El Bernat em mira amb cara de corder degollat i pregunta el fas tu? Ho sento noi, però si...
Doncs ves a muerte !!!
15-20 metres mantinguts on les panxes típiques et van estovant, estovant i l'última cinta m'impedeix encadenar el llarg a vista... Uns cantos petits fan que les mans semblin de mantega i caic a l'últim suspir... Dos llargs 10.

Pel que fa a la resta de la via, al primer llarg s'han de vigilar els primers metres de roca trencada i un desplom (6b+) et dóna el bon dia i et posa a lloc. El segon llarg és súper! un 6b bonic, sobretot el tram de diedre... El cinquè llarg (6a) és un llarg amb alegries entre assegurances i amb un primer tram de roca dubtosa. El darrer és un llarg de 50 metres de roca grisa i compacta on les excursions entre xapes es fan divertides, navegant per aquest llarg compacte de V+. En aquests dos darrers llargs, unes "incòmodes" xapes d'una via de l'esquerra et poden portar a certa confusió.

Nosaltres vam portar 15 cintes i ens en va sobra alguna. I el C3 del primer llarg (mireu foto L1) no el vam posar. El Bernat creia que anava més amunt, però just s'ha de posar a sobre d'un tronc de sabina seca que es veu a la fotografia.
Més info: aquí i aquí