dimecres, 24 d’octubre de 2007

SI NO TENIU PARELLA QUE FEU ?


No es cap anunciat, per buscar rollete...tampoc sóc dels que menjo carn i peix (més aviat de carn no en menjo mai). Res de tot això, colla de mal pensats. Senzillament, és una reflexió que a vegades hem faig en veu alta. Molts cops costa trobar a algú que et vulgui acompanyar a fer via llarga. Amb algú que t’hi trobis a gust. Que t’aguanti les neures, que li tinguis confiança, que controli, que sigui simpàtic/a, enrotllat/da etc.
No sempre el trobes. Personalment tinc alguns amics que coincideix en aquest perfil i sobretot un que és amb el que més surto, i amb el que he fet més tapia. Ens coneixem molt be i sap ha on “patino” més i crec que ens complementem força be. Però no sempre coincidim.
I la pregunta que m’he fet es: Que faig quan ell no pot ?
Quedar-me penjat i fer esportiva, que tambè mola no passa por...
Doncs, això ha de canviar vaig pensar un bon dia que tenia la ment més o menys lùcida. I m’he decidit a provar l’escalada en solitari, en solitari no en solo. Crec que es un repte personal important. La veritat és que no sóc massa valent i això també pot ser un avantatge; ets més prudent i em farà controlar més les vies que triaré. De moment faré totes les proves d’auto assegurament i demés a vies molt fàcils d’esportiva, per controlar maniobres i tal...Ja us explicaré.
I vosaltres com ho feu quan no teniu parella? D’escalada em refereixo.
Salut

25 comentaris:

Der Kletterer ha dit...

Ei nano, jo crec que la escalada en solitari no ha de ser un recurs per quan et quedes sense companys d'escalada (o si). Jo penso que és algo més profund, que ho has de fer pq realment tens ganes de fer-ho, pq et ve de gust i vols tenir aksta experiència (molt enriquidora). Estem a Catalunya i hi ha mil escaladors/es x metro quadrat. Si et busques la vida sempre trobes algú.
Un consell: en qualsevol solitaria, s'han de tenir en compte els factors més petits, normalment són els que donen més problemes, escalar relaxadament i molt metòdicament. L'últim, millor que te n'ensenyi algu bastant expert en el tema, tots fem errors.
Apa, salut i bones trepades!!

Isidre ha dit...

Merci kletterer...però ès una reflexiò que ja fa temps que estic meditant. He fet coses en solitari: com corredors i goulottes a l'hivern (més haviat en solo) i ara penso que es un bon moment per fer roca. Lo de la parella és l'excusa (potser ???).
Merci un cop més

Marieta ha dit...

crec que a mi em faria una por terrible escalar en solitari. Tota sola, brrrrr. Passo! I tu vigila, eh?

Anònim ha dit...

Jo, és que... encara continuo en el primer llarg.
Mishima

Anònim ha dit...

Jo estic amb el kletter. Per mi escalar en solitari és triar un dia diferent d'escalar per buscar les sensacions que aquesta manera et dona, no un recurs per lluitar contra un dia que m'he quedat tirat.
el bou que tria treballar el 12 O

Isidre ha dit...

Bou 12 O, Merci per llegir-me i per contestar...

Ramon SolsoClimb ha dit...

Pos jo t'animo a q escalis sol, que molt s'ho val.

Ei q jo t RECOMANO, és que ha facis en vies equipades o semiequipades al principi, buscant expansions a les R i alguna al llarg. Escalar amb solitari no té secrets, (be, la metodologia..), has d'anar supermotivat, amb temps de sobra, vies un plus per sota del teu grau, on sigui posible retirar-se.

Mola fer algunes vies amb bolts perr començar, aixi li agafes el trukillo i vas per feina, llavors jat ficarás amb alguna gran empresa.

ojo q enganxa!


salut i tàpia

Isidre ha dit...

Moltes mercis Ramon...Tu si que ets un bon Bou...Ja t'explicarè.

Ramon SolsoClimb ha dit...

em el teu permís, et remocanaria alguna via per començar, a paret del grau o roc d'en solà en tens mil entrar, la xelo de narieda l'han reequipat, la d'en martí de la serra del verd, o qualsevol del Parce q l'hagi obert en aket esil (màx. 6a/A2)...

ja anirás piant, jo aquest any volia començar amb l'artifo, avore q tal. També és un món interessant de conèixer...

salut

Raquel ha dit...

Ei Isidre!!
Jo també porto un temps plantejant-me el tema... no per falta de company/a de cordada, que sempre hi ha algú o altre... si no per la nova experiència...l'autosuperació personal, el estar tu, la paret i ningú més... tot un repte!!
Ja estaré pendent del teu blog, a veure quines sensacions t'aporta a tu!!
Jo encara no he trobat el moment... potser per por... potser per inexperiència... o potser per què també m'agrada molt i molt compartir les sensacions amb el company de cordada!!

Isidre ha dit...

Ramon: Quand ho tingui tot clar començarè per una via que hi ha per aquí Andorra. Tot bolts, via bomba. Tots els llargs de V/V+ i un de 6a. ES pot repalar tota i son 7 llargs. És diu la Capriciosa.

Raquel: A mi ja em feia molt temps que em barrinava pel cap la idea. He fet coses amb els piolos tot sol, coses més o menys senzilles, i alguna de força llarga. Sempre amb la corda a la motxilla. Però be això deu ser diferent...De fet a l'hivern m'omple molt fer-ho sol. Haviam que tal a la roca.
T'ho explico segur

Lai ha dit...

per mi, una cosa fonamental de l'escalada, a part de l'escalada en sí, és amb ki la comparteixo!! x això no crec faci mai escalada en solitari... i en tot cas, seria una alternativa, no crec q li trobés el gust.
Per sort, el meu company i jo compartim la passió per la roca.. nosaltres tenim "l'inconvenient" del grau... ell fa una mica i jo no em pujo ni a un taburet.
ara q no puc escalar, fem, vull dir "fa" esportiva... "es lo que hay".
De totes maneres, he tingut èpoques q he pogut escalar + q ell... he estat una mercenària amb els compis de paret... i bé... no sempre m'ha donat bon resultat. I he après, q tant o + important és amb ki fas la via, que la via en si!. :-)))
Sort, en solitari!!!

Lai ha dit...

aixxx que se m'ha tallat la darrera frase! :-(
sempre val + escalar sol q mal acompanyat!!

Anònim ha dit...

Qfotss..

Molt be company tots necessitem sentir la solitud com a companya, jo la comparteixo amb la bici, i crec que la paret te d'ésser molt bona col·lega de viatge

AU¡ passiu be, o passiu com pugui¡

Oriol ha dit...

iepa bou...

mira't el blog d'en Donn..és curiós com el SUM l'usen com el grigri d'auitoassegurador..i flipant com de rapid es dona corda l'escalador...brutal per a fer liure en solitari ( mai havia vist donar-se corda tan ràpidament).

miquel ha dit...

¿La soledad del corredor de fondo?

Bueno si aixó es el que vols fer doncs tira't de cap. Peti qui peti. De tornada avisa que farem un birra.

A gaudir

Isidre ha dit...

Si Miki...sóc un solitari. Corrent (no val la broma), fent alta muntanya, fent esqui de muntanya...I ara ho vull provar escalant...Tot a la seva justa mesura.

Gatsaule ha dit...

Isidre, jo ho faig de tant en tant i pel mateix motiu que tu: no tenir company. Llavors entres en el món del gaudi especial que té aquesta activitat encara que no ho hagis previst. No és tot blanc i negre, ja ho aniràs veient.

Jo faig servir el silent partner, i em dóna molta confiança, a vegades més que alguns asseguradors.... És simple, efectiu i serveix en qualsevol situació.

L'activitat em dóna molts bones sensacions i les experiències sempre són intenses, però tingues sempre clar el que faries en cas de caiguda si et fessis mal (trencar-te alguna cosa o similar), i porta el mòbil a sobre !

I si et cal alguna altra informació no dubtis a demanar-la directament.

Isidre ha dit...

Gatsaule, merci pels consells. Per qualsevol dubte o intriga t'ho faig saver. Ja anirè explicant

Rosermm ha dit...

Tinc un col•lega que fa uns mesos es va plantejar un problema similar al teu. Acabava d'anar-se amb dos companys a pujar l'Ama Dablan i es va trobar bastant tot sol, en sentit de companys de corda. Segons ell, per a entendre'ns, té mes nivell.
És graciós l'assumpte, perquè aquesta mateixa conversa la vaig sentir també, a un company de treball que acabava de pujar el Broad Peak.

Conclusió: dins d'uns dies els presentaré.
Segur que es duen de puta mare. Se'ls va l'olla per igual..

Miquel Navarro ha dit...

Ei Isidre com tots sabèm hi ha molts tipus d'escalada i molt diferents entre ells (bloc,esportiva, la clàssica...) senzillament l'escalada en solitari n'és una més, tant interessant i diferent com les altres. A mi hem representa un repte mental i d'autoconeixament molt intens i adictiu. No per practicar aquesta modalitat deixo d'escalar i disfrutar al màxim de la companyia dels bons amics ;). senzillament son coses diferents i la solitud amb aquestes petites dosis crec que és recomanable i per tant positiva, sempre i quant no es sigui un "aixelebrat", així que molts anims i endavant que això només és qüestió de pràctrica!!!

Isidre ha dit...

Miquel. El tema ja es el que tu dius ni més ni menys. És un plaer que un climber com tu m'animi.
Merci

Anònim ha dit...

ei Isidre
No diguis que no ets valent. Jo ni m'ho plantejo, no perqu`no entengui el plaer del compromís d'anar sol, sino per por. em sembl que no m'atrevir´mai.
Entenc però que les sensacions de la solitud a l'alta muntanya molen molt. Jo ho faig,sobretot a l'estiu, travesses per crestes als tresmils i passar-se el dia sol és una experiència inolvidable.
Això sí, com et diu la pnya, posa-hi tots els sentits. El Jordi n'havia fet t'ho explicarà
Iñaki

Anònim ha dit...

Hola Isidre
Alguns de nosaltres em començat a fer escalada en solitari, motivat perque tens ganes d'escalar i no sempre és possible trobar company. El que passa es que deseguida t'adones que es algo mes, tan fisica-com psicològicament.

Tu mateix ho dius en el teu bloc m'agrada escalar amb gent que em coneixen i els hi conec els seus pets; perquè?, és evident pq existeix un lligam intern que et fa sentir be. Quan estas sol akest lligam és amb tu mateix. Les pors, els dubtes,la fredor de la linia recta,.... són només per tu; bufffff és dur........

Un dia escalant al Montroig, vaig estar una estona al cel

Mingo

Anònim ha dit...

^^ nice blog!! ^@^

徵信,徵信社,徵信社,徵信,徵信,徵信社,徵信社,徵信社,徵信社,徵信,