CITA NOCTURNA AMB L’ ÀCID...

Dimarts a la nit feia una nit preciosa, una lluna grossa ens ensenyava que el cel estava ben net de núvols, un punt de fred agradable et feia sentir a gust sota la gorra i els guants, un punt d’humitat et deixava entendre que als cims hi havia neu nova. Les llums de l’estadi il·luminaven aquesta superfície traïdora, sintètica i de color terra que en diem pista... Tot indicava que seria una nit genial.

La meva cama era un clar reflex que estic en mans d’un fisio: uns esparadraps de color vermell indiquen un estrany camí per ha on passen interiorment tendons i muscles; els ressegueixen i s’entrelliguen amb una harmonia i construcció irreal...La construcció mental de les peces secretes de la cama. L’invent sembla que funciona.

Malgrat tota l’energia positiva que tots irradiem es respira cert nerviosisime en l’ambient. Bromes absurdes, ritmes de rodatge suaus, molt suaus, ens fan entreveure que s’acosten 50 minuts durs.
Avui toca viacrucis. Sèries de 800 metes amb 400 metres de recuperació al trot. 10 series terribles de 800. Aquesta nit la cita es amb l’àcid.
Som tota una colla però cada un de nosaltres passarà dins dels seus temps. Agonia assegurada. A mi em toca anar a 3’20 el km. És a dir a 2’40’’ els 800metres, a 1’20’’ els 400 metres a 40’’ els 200 metres a 20’’ els 100 metres i així deu vegades.
Tot i ser molts patin sobre la pista, el teu cap està sol i el teu cos deixa d’existir... Ni sens ni veus a ningú. Corres i corres, tant sols mirades assassines al crono per controlar el ritme. Saps que crides d’agonia per que perceps que algú et mira. Et mira amb cara de dir “que fot aquest”? . Les sèries van canyent ajustant matemàticament els ritme.
Que dur, que dur...
Quan has fet la cinquena queda el pitjor, l’àcid està tan incrustat als muscles que les cames no van... Ets tu qui tires d’elles.
Però amb la cinquena sèrie arriba la sisena i penses uauuuu ja be la baixada... I sense adonar-me’n ja estic començant la novena sèrie (ja ho tinc fet penso) passo el quatre cents cridant com una locomotora i a la curva del 600 una flipada increïble em deixa la cama tiesa com un pal... És el meu isquio esquerra que m’ha dit: “xavalito fins aquí em arrivat tu i jo”. Paro a l’acte incrèdul i al·lucinat. Que ha passat? Que m’ha passat?... Ràpidament una bossa de gel i al segon milions de fantasmes negres baixen de les muntanyes per entrar dins del meu cap i posseint-me...

Falten tres setmanes per la marató i hores d’ara res es blanc...
Salut gen