dimarts, 18 de maig de 2010

LA DURA REALITAT



La via es llarga, 500 metres de recorregut de 7b+/7c al vell mig de la cara nord de la paret del Taoujdad. Llargs durs i  mantinguts de 7b i 7b+ amb alegries entre xapes.
Estic concentrat, intentant xapar una cinta difícil, els peus amb adherències coral·lines, els dits de la ma dreta a unes minúscules i abrasives gotes d’aigua, dins d’aquest mar de corall de roca vermella, adherent, aspra, però franca i dura com tot el Marroc... la meva ma esquerra arquejant com un cabró una regleta petita, però solida i fiable. Se que si xapo aquest cinta sortiré victoriós d’aquest difícil i inhumà llarg de 7b+, el tinc apunt. Quin xapatge !!! Quins valents el Piola i el Petit, quin aleje que s’han marcat, la mare de Deu.
La suor em baixa pel casc i es filtra per sota del gorrito fet a ma per la guapisima Fatima, i ressegueix la torrada pell de la cara buscant el millor recorregut per arribar fins els ulls que em piquen com una mala cosa.
Ni els trons que pugen pel fons de la vall acompanyant un cel negre, amenaçador com el cavalls ferotges i violents dirigits pel malvat Sauron des de Mordor que ja han absorbit i deixat el petit poble del Taghia a les fosques tenebres d’una tempesta mes que evident, no em fan despistar. Magnesi mes magnesi, suco i torno a sucar les mans, recullons com em suen; angoixa, estrès, control mental, “tranqui tio, tot control” em dic  a mi mateix però ni jo m’ho crec, bufo i rebufo. No puc mes, crido, ja em veig l’hostia... "Al lloro xec", li crido al Bernat 30 metres mes avall penjat a la desena reunió. Trec la cinta de l’arnes, la novena cinta del llarg, mare meva !!!. Un llamp que pica directament al cim del Isfoula seguit d’un tro que ressona per tota la bonica i verda vall del Taghia i que les parets de les Sources  i del bonic i estret canó del Timrazine fan que sembli la fi del mon. Per un moment penso en la cordada que estan penjants a la Canyon Apache.
De sobte, com si aterres d’un “tripi” dur i contundent, m’adono del que m’envolta; collons, tan sols falta una tempesta de tarda al mig d’aquesta fenomenal paret. Però ni la cortina d’aigua que s’acosta sense pausa tranquil·lament sabent que res la pararà,  aconsegueix desconcertar-me, estic a punt per agafar corda després de passar ràpidament el mosquetó per la xapa agònicament... L’àcid làctic no perdona i tinc els braços inflats com el Popeye mareta meva, quina volada que m’espera, però no, no pecaré i no m’agafaré a la cinta això mai !!! Vaig a vista i estic a la Rivieres Purpures. Pillo corda, ostia, m’he quedat curt ,uns segons de dubtes que seran claus. Mes corda, la boca seca, pastosa i la  llengua de suro fa que em costi atrapar la corda amb la boca, aconsegueixo fer-la pujar, la corda evidentment, en aquest moment el braç esquerra diu Xaval fins aquí em arribat tu i jo. Miro avall, miro la ma amb la corda i tinc el temps just per veure la cara de pànic del Bernat, escupo la corda de la boca, babeixo un no ser que, que acompanya l’escopinada; els meus pobres dits que agafen amb avarícia les gotes d’aigua decideixen anar per lliure, ni les meves ordres contundents i dictatorials que venen de la part mes fosca del meu cervell els fan desistir del seu desig de separar-se de la roca i actuen amb independència, cagun amb els independentistes dels pebrots.
Noooooooo, avall  !!!!!
Ei xec, xec, xec...Estàs be?  Tinc la cara del Bernat a mig metre meu...Hostia !!! Que ha passat ?... Res que he fet tercer a la compe ¿...? Com ? Miro al meu voltant i el rellotge marca l’una de la matinada, el sofà, la manta i jo som tot una mateixa cosa, al damunt de la taula, al costat de l’infusio hi ha el llibre del Taghia, el Bernat amb car de cansat i adormit, riu i riu...
Osti Nanu, estava flipant amb el Taghia....M’he clapat esperant-te
Que tal la compe? Be he fet tercer... A la classificatoria m’he empanat, però molt bones sensacions a la final i tu que tal?
Be, be a Os de Balaguer un 7a a bloc de finures, slaps i romus al segon “pegue”; estic content
Demà al pati? Si, però ara a sobar, ok?
Siiiii que somiar es gratuït. De moment la realitat es una altra. La Rivieres encara queda lluny
Salut gent
p.d. perdoneu per la falta d'accents per``o aquest trasto fa aix``o

5 comentaris:

Atori ha dit...

Buffff nano,
estaba con el corazón en un puño. Hace nada que hemos vuelto de Taguia y es tal y como lo describes.... todavía estoy con la patata acelerada. Buen relato y mejor final !!

Salut i escalades

Llorenç ha dit...

molt bo!!! somiar es gratuit i lliure de normes!

Marieta ha dit...

uf...això ho considerariem un malson, no??? -o ves a saber, perque amb lo que ens mola patir als escaladors...- jejeje

Mingo ha dit...

Collons Isidre per un moment semblava veritat, com diu la companya això és un malson

Alfonso Gaston ha dit...

Molt bo l'escrit Isidre, sensaciones como esta que describes, més d'una vegada viscuda pels escalador, son las que nos enganchan.
Salut.