dijous, 24 de març de 2011

LA LLET (SEGONA PART)

 
El free climbing era com una religió.
Més ben dit, sense el com. Era LA religió de la roca. Quants canvis !!!
Vam començar l’època dels viatges llunyans amb els grans de Sabadell: la Riba, la Musara, Siurana... i el K7 del Joe’s Garage de l’idolatrat Zappa sonava amb força:

“Noies catòliques, amb un petit bigotet,
 noies catòliques, saps com van?,
 noies catòliques,
 al soterrani de la rectoria ....”

El Zappa sonava amb força i nosaltres fèiem la tornada amb un anglès macarrònicament vallesà, dins d’un cotxe carregat de fum. Però senyors!!! érem els autèntics free climbers i ningú ens feia ombra!!!
I així descobríem aquest nou món de la xapa brillant.

Tornava a casa amb els dits rebentats i amb aquella olor de magnesi de drogueria barrejat amb la intensa olor de roca. Amb el cap emboirat per les situacions viscudes... obria la nevera de la cuina de casa, tot tararejant la tornada del Zappa, i agafava el Tetrabrick de la llet semidesnatada, obviant la gerra de la llet fresca bullida per la mare, i en feia un glop directe. Era fàcil de beure-hi, com el free climbing, escalada directa de “chapa y sigue”.
El meu cervell, en aquells moments convulsos de canvis de tot tipus, ja havia emmagatzemat en el lloc que li correspon (les catacumbes) aquell jovenet provincià que havia al·lucinat amb l’irrecuperable sabor de la llet recent bullida.

I llavors, estirat al llit, agafava el llibre del Meyers i me’l mirava i remirava i amb el cap dins de la nuvolosa, marxava plàcidament i relaxadament cap a Yosemite.
Hi havia alguna cosa que no quadrava... Aquells paios que nosaltres imitàvem a la perfecció, cabells llargs, tios excèntrics bevent cerveses enllaunades a les reunions, fent “bouldering” amb la bossa de magnesi de bandolera, pantalons a ratlles... Ben mirat molt poc tenia a veure el que sortia en aquell llibre amb el que nosaltres fèiem a la Soleia, Sant Benet, Siurana... Les nostres llustroses xapes, i orgullosos que n’estàvem, en aquella bíblia rocallosa escrita pel Meyers no sortien per enlloc. Alguna cosa no devíem fer bé. Però al retornar a la nostra realitat això no importava en absolut.

I és que des de l’altra banda dels Pirineus, a l’avançada Europa, i sobretot des de la grandeur francesa, de mans d’un tio llarg i esquelètic ens arriben les malles de lycra i de colors !!!! Ja teníem, la versió europea del Meyers...
Vàrem descobrir que per fer free climbing s’havia d’entrenar!!! Entre campana i campana de l’Insti. nocturn ens escapàvem furtivament amb la bicicleta fins a l’apartada i amagada façana de la fàbrica de l‘empresa Mikalor de Sabadell, a fer travesses de “boulder”. Mai vàrem entendre perquè aquella gent avisava a la poli...
Tot va anar a tal velocitat que quan hi penso em marejo...
Era l’època que la paraula “hereje” va agafar la seva justa dimensió. Pobre del tio que es penges d’una cinta al mig de la paret de les Bagasses...T’asseguraves una bona xiulada dels “jutges” de l’escomesa, normalment els locals del lloc. Bah!!!! Penjar-se o agafar-se a la cinta? Això era imperdonable!!! Havies de tirar amunt fins que la caiguda fos inevitable o arribessis a la reunió, tu triaves. I ara, d’això (de penjar-se al mig d’una via) en diem assajar-la i ens quedem tant “pantxos”,  abans senzillament estaves avançant per la via amb artificial. Més tard, gràcies a un altre il·lustre escalador centre europeu, varem aprendre que d’allò n’havíem de dir fer un rotpunkt, rocpunkt, redpoint, puntvermell o l’últim encadenar... la bonica paraula en qüestió depèn de la teva il·lustració dins del món de la vertical. Sí senyor!!! tots els inicis són durs.
Però per sobre de tot, hi havia la valentia d’un free climbing que l’heretgia d’un covard que, d’amagat a casa, amb la foscor de la cuina com a companya de crim, bevia la llet bullida de la mare, il·luminat tènuement per la llum de la nevera.
I com bons heretges que érem, alguna que altra via llarga fèiem per l’aeri de Montserrat o la novedosa (per nosaltres) Paret de Catalunya, lluny de l’esperit "free climbing" i del “chapa y sigue” i a prop del llibre de l’autèntica filosofia del Meyers.

Nosaltres sempre de retorn al nucli dur, calladets i muts no fos cas que els jutges ens fessin saber l’heretgia que havíem comès, però l’inevitable va passar, i un inoportú accident en una paret emblemàtica catalana, va deixar les cartes boca amunt i aquell as silenciós i amagat que tenia va sortir miserablement. Havia comès un error i els mateixos que em van il·luminar i em van ensenyar el camí a seguir aquell calorós dia primaveral al peu d’una cutre cadena del Dauet de la Soleia, em van dir que allò m’havia passat per “hereje” !!!
Durant la interminable convalescència, tot va seguir lògicament el curs inevitable dels esdeveniments: de l’espit al parabolt. I un altre cop molta llet bullida a casa, per poder tornar silenciosament a retrobar el sabor de les coses genuïnes.

Un inoblidable viatge a Yosemite! amb la mateixa colla que aquell dissabte primaveral estàvem penjats amb estreps i cap per avall al sostre de la Punta del Mig i que tots junts vàrem agafar el camí de la Soleia darrera d’un dels “senseis” del moment. Ens vam enfilar a un avió per veure les parets que tant havíem desitjat i somiat.

Allí vàrem veure que l’autenticitat de la Bíblia del Meyers era certa, i que aquella llet hipervitaminada, semidesnatada i amb tot el gust de la “llet de veritat” no tenia res a veure amb aquella llet de la botiga rància de Ca la Cinta. El retorn al sabor de veritat va ser molt dur, diria que pràcticament humiliant. Fissures netes, bavareses impol·lutes... En aquell precís moment vaig veure que aquells dubtes d’aquell cap emboirat quan mirava i remirava el llibre sagrat eren certs. Alguna cosa diferent havíem fet.
I el K7 del Zappa seguia sonant.

Alguns pensen que si van massa lluny
mai més tornaran on estan tots.
Potser que estigui boig
Però una cosa segura sé
Et sorprendrà el que descobreixes quan hi vas...”

Fa pocs dies, passejant per la ciutat on vaig néixer, a prop del barri de la botiga de Ca la Cinta, vaig veure en un aparador una màquina dispensadora de llet fresca i natural que em va cridar l’atenció sincerament. No vaig resistir la temptació de fer una volta per la botiga. El lloc no feia olor a res, asèptic total. L’espai era insultantment net. Però en la mateixa botiga hi conviuen tot tipus de llets. Les més comercials i directes, aquelles que, durant anys, ens han marcat el camí ha seguir per una bona vida sana i equilibrada, i les que ara se’n diuen alternatives, per entendre’ns la llet natural que surt de la màquina dispensadora: La Llet !!!
Ni l’una ni l’altra em van bé. Amb els anys m’he tornat al·lèrgic a la lactosa.
Salut!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Gator
brillant!!

JRR

Joan Pla ha dit...

Quins records!!!
La veritat es que dona gust llegir aquests articles.
Salut company.

Joan

TRanki ha dit...

Bou...

APART de Genial, l'escrit em sembla d'un parabolisme molt encertat...

L'he llegit ràpid i aquesta nit hi dedico una bona estona...

APART DE RECORDS la matàfora és encertadíssima...i el final apocalíptic...

A VILANOVCA vaig tenir també l'"accident" que tots hem patit algun dia, i em vaig quedar sense olfacte...l'he reconstruit a base de percepcions i records, i ja gairebé mig oloro bé...

Em qudava recordar aquella olor tèbia de fems i fenc i palla, llet crua de vaca, gas de cuinar i nata bullida...tot junt per recuperar realment l'essència de el procés de cada diumenge comprant la garrafa de llet a la vaqueria i bullint-la a casa...GENIAL!!!

felicitats, t'has sortit amb aquest post, sincerament...

Compto amb el teu permis per refeenciar-los al meu blog de cara a que la penya els llegeixi?

Isidre ha dit...

Tranki cap problema tot teu...

TR ha dit...

Thanks...

De veritat, MOLT BO...

Anònim ha dit...

De lo milloret que he llegit Gatot.
Molt bon repàs a una vida a la vertical.

Ens veiem

Tala.
PD. Volem més llet.

pere ha dit...

Bravo!!!

"PACA" ha dit...

...llegint el teu post, he hagut de PARAR DE DINAR!!!(poques vegades renuncio a un entrecot);pero es que no hem puc creurte lo que he llegit!!!!:ES BRUTAL!!!!!!,Es que quasi cuadres la meva vida escalatòria(inclos Yosemite) He FLIPAT!!! molt bo!PER FI VEIG QUE INTERNET SERVEIX D`ALGO GUAY!!!! FELICITATS NANO!!! ...I QUE SÀPIGUES QUE HI HA REMEI CONTRA LA INTOLEREANCIA A LA LACTOSA:ESCALADES SENSE GLUTEN!

PER MOLTS ANYS!!!!!!!

Isidre ha dit...

Gràcies a tots per llegir-me.
Quina sort que tenim d'haver viscut aquesta època tant alucinant !!!!

nenivan ha dit...

felicitats per aquests dos grans escrits. Realment molt bons en els quals molts ens em sentit identificats.

Saludus