dimarts, 22 de març de 2011

LA LLET (PRIMERA PART)



Al meu barri, als anys 70 del passat S.XX, era molt habitual anar a Ca la Cinta a comprar la llet amb una lletera d’aquelles de color gris metàl·lic, amb una nansa de fusta gastada, sobada i tota abonyegada per la desgràcia d’aquell dia que vaig anar-la  a buscar amb la bici i vaig tombar els dos litres de llet al mig del carrer.
Recordo aquella olor entre àcida i fètida que t’entrava fins al cervell cada cop que aquella vella porta de vidre i fusta tronada, de Ca la Cinta, s’obria. Era com un cop de puny de realitat saludable que avui hem perdut, barreja dels productes làctics frescos que la bona de la Cinta ens venia i de la ferum de les vaques que estaven a la rebotiga.
Els diumenges al matí, si em permeteu l’expressió, ja era l’hòstia, perquè anava amb la mare o amb algun dels meus germans a buscar la llet i la nata acabada de muntar, amuntegada en un plat i tapada amb un drap de cuina, per poder-hi sucar un bon tros de coca de pa...
Bullir la llet, menjar-nos aquell tel de nata, que sortia d’aquesta pasteurització casolana, untada per sobre una bona llesca de pa era un ritual que, ara que el recordo, no entenc com no m’hi posava de genolls !!! Mare meva!! qui ho ha viscut ja sap del que parlo. Del gust per lo natural, la raó d’existir i d’estar en contacte amb els aliments de primera línia...
Però els anys varen passar i aquella bonica lletera metàl·lica va quedar arraconada al fons de l’armari de les trasteries, al fons de tot de la cuina de casa, igual que Ca la Cinta que, amb els anys i la gran bombolla, es va convertir en un magnífic bloc de cases d’alt standing.
I com aquell que no vol la cosa, va venir la llet RAM amb ampolles de vidre que ja no calia bullir. Amb l’acne de la meva cara va aparèixer el tetrabrick. Podríem dir que els meus grans i aquest curiós embalatge varen formar part de la meva adolescència.
El tetrabrick era la “bomba”!!! Ja no tant sols no calia bullir la llet, sinó que a demés havies d’exercitar la ment fent autèntics esforços per recordar la seva olor i el seu gust...
El camí ja estava obert!!!! Les gran marques ens varen ensenyar el camí correcte de la nova alimentació: llets semis, llets desnatades, llets semis amb vitamines, llets desnatades amb calci, llets sense lactosa, llets especials pels primers mesos de vida, la llet amb l’autèntic sabor de la llet ¿...? I tot un sense fi d’inutilitats làctiques que es van convertir en “La Llet”.
Però, pobre de tu que diguessis que els dissabtes a la tarda, quan tornàvem de fer un volt per la Mola amb els pares, feies no sé quants quilòmetres per anar a buscar la llet acabada de munyir a una granja de vaques, remarco granja de vaques, perquè la gràcia de les granges urbanes tampoc té conya ni res. Arribaves a casa i esperaves amb ansietat com la llet començava a bullir, i miraves aquell color groc intens de la nata que pujava dins l’olla.  Aaaaahhhh sí senyor !!!! Que bombin el tetrabrick, pensava jo envoltat dels de casa, com si fóssim d’una secta lletera, amagats dels moderns que prenien aquella llet aigualida que sortia d’aquell recipient de cartró. 
Però en el fons, i ho sabia, era un cutre que prenia llet sense embassar...
Schssss, silenci !!!!!! la moda i el que es portava sens dubte era el tetabrik, això sí que era estar al dia, i no bullir la llet a casa.

Entre tetrabricks i les primeres llaunes de refresc, vaig començar a agafar el gust per la roca. Vaig deixar que fossin els pares, acompanyats per la meva germana petita, qui fessin quilòmetres per anar a buscar la llet mentre jo em quedava per Sant Llorenç, d’amagat, amb els amics per començar a escalar. Que si el Cap de Mort, que si el Cavall, l’Esquirol, el cap del Faró, el sostre de la Punta del Mig...
I així, amb la colla passàvem els dissabtes per les parets de Sant Llorenç i Montserrat. Sense adonar-nos-en, va arribar el doble burí, l’espit... el llibre del Meyers!!! Tot amb la mateixa rapidesa i intensitat que aquelles antigues ampolles de vidre de la RAM. Tot anava ràpid, molt ràpid. Pantalons blancs o de ratlles, mocadors al cap, magnesi comprat a les farmàcies de Sabadell i a la ja finiquitada drogueria de les “Drogues”... Quines olors de química , disolvents, neftalines, zotal... quan entravem a comprar una paperina de magnesi. Fanatisme !!!
La Canal de les Gaites es va convertir en un terreny de joc increïble, la Sardineta i l’emblemàtica  “Moi indique” del camí dels monjos !!!!
I el Dauet de la Soleia!! allò va ser el tetrabrick de l’escalada vallesana. El Free climbing !!!
Encara recordo el primer dia que l’ amic “Wey” ens va veure penjats amb uns estreps al sostre de la Punta del Mig i ens va increpar contundentment. Ho recordo com la fortor de Ca la Cinta. El vàrem acompanyar al Dauet tot caminant fins a la Soleia. Quatre línies d’unes xapes que brillaven sota el sol primaveral de la Mola que ens va torrar tant el cervell que els quatre adolescents ens miràvem i no enteníem de què anava el joc... Nanus, això és el futur !!! Einnnggg ? Què t’has fumat, tio?
Sis xapes brillant al sol i una llarga cadena metàl·lica per poder evitar tot l’engrunament podrit de la base d’un dau de conglomerat gris i compacte. “Aquí és on s’ha d’escalar”, ens va dictar sentència. Tant sols li va faltar picar sobre una taula a l’estil de les pelis del Perry Maison. I nosaltres,  amb els nostres pantalons a ratlles i els meus primers Pedriza Boreal als peus, varem pujar per aquelles cadenes fins passar els robustos mosquetons Faders per aquella xapa brillant. I així, com quan vaig veure el meu primer tetrabrick de llet de la meva vida, varem fer la nostra primera via free climbing.
Vinga nois! això sí que era estar al dia. Sí senyor, que grans que érem!!! No escalàvem,  fèiem free climbing !!!
Ni llet de vaca bullida, ni la nata untada amb pa, ni hòsties. El Dauet a la Soleia, Sant Benet, la Riba, la Mussara... Els Exploitets de Montserrat !!!
Mort a la vaca, visca el Tetrabrik!!!
Continuarà...

5 comentaris:

bolas ha dit...

si vols llet de vaca amb nata, ma Mare cada setmana va a Ca la Lechera a buscar-ne! i jo, algun cap de setmana... caic a la tentació!

Anònim ha dit...

No se si he pillat del tot la ironia, o no.
Potser va per aquells blogs o post on hi ha la defensa del que ells diuen "escalada pura o tradicional"?

Jo ho he agafat per aquest cantó ja m´anireu dient.

Per cert, sempre vaig trobar fastigós bullir la llet, aquella pudor, aquell tel fastigós, suposo que és per aixó que ja no en vec i crec que tampoc la necessito.

Siau

Anònim ha dit...

sr siau

hi ha gent que també li fa fàstic el sexe oral...poder serà per la pudor i per la llet.....
a tú també no?

FANTÀSTIC POST KANTUGANSU

;-)

Anònim ha dit...

Per l´altre anònim

???????????

TR ha dit...

Crec que cal llegir la segona part "anònim" i ja veuràs de què va...

La ejaculació precoç és sempre una putada...