De les sèries a la Poca Traça

Diumenge 4, 45 minuts del matí.
Sona el despertador. Eh ???? Ni ser on sóc, ni ser que estic fent... Però quant em dirigeixo com una autòmata al bany i veig el mono d’esquí de muntanya... Osti !!! De cop recordo que a les nou del matí hi ha la sortida de la cursa Poca Traça que es fa a Núria. Res d’important 1.700 metres de desnivell, bufffff !!!!!
Em miro les cames i penso mare meva la que us espera. El pensament es tradueix en un mal de cames i muscular intens i es que no estic per llençar gaires coets.
Divendres vaig fer sèries de 2.000 a la pista, amb poc temps de recuperació entre sèrie i sèrie i la veritat es que em vaig buidar perquè em sortís una cosa decent...Dissabte al matí vaig fer una hora i 10 minuts de carrera continua per l’antic camí ral d’Ordino, Ansaloga, la Cortinada i Arans per empalmar amb el camí de la ruta del ferro (a partir d’ara aquest és el meu nou pati d’esbarjo, ja us explicaré). D’aquesta hora i poc trenta minuts varen ser a ritme...



Diumenge 8, 30 del matí.
El cremallera ens acaba de deixar a Núria. Fot un punt de fresca que em desperta una miqueta. Cares conegudes d’altres curses, amics que ens saludem...Els tràmits de sempre. Ens diuen que la cursa es divideix en tres pujades una primera sobre uns 800 metres de desnivell, una segona sobre els 200 i la tercera sobre els 700, amb una baixada molt llarga . Li dic a l’Enric ( la meva parella de ball, la millor parella de ball) que faré el que podré però que estic força tocat. Escalfem per la sortida i la nostra sorpre es veure com a 200 metres de la sortida hi ha un autèntic embut tot gelat...Una bona ratonera: L’Enric, em diu tindrem de sortir a bloc per salvar aquesta trampa. Einggg? A bloc? Mareta meva, la que m’espera !!!!

Diumenge 11 i 18 del matí.
Acabo de passar per sota de l’arc d’arribada !!!! Quina cursa tant i tant guapa. Pujades tècniques, neus bones, baixades kamikazes... Una miqueta de “guerra” entre algunes parelles. I el millor de tot unes sensacions excel·lents. Em quedat entre la parella setena i desena. Una gran cursa.

Diumenge 14 i 30 de la tarda
Estic dinant a Canillo amb tota la família. Un somriure d’orella a orella em fa oblidar el mal de cames i en que tinc d’acabar d’endreçar la nova casa.
Tot ha estat com un flaix

Salut a tots
La foto es d' aquest bloc

ARA CAP AQUÍ, ARA CAP ALLÀ

Una mudança és una mudança (una altre sàvia reflexió).
Ja se sap. Omple caixes, per buidar-les i torna-les a omplir per tornar-ho a treure tot. Quin acudit !!! Desprès has d’ enganyar a uns quants col·legues (si algun te una furgo o un vehicle molt gran millor) per que passin tot un matí de dissabte buidant una casa per omplir-ne una altre...en fi una distracció molt gran.
La recompensa és anar a viure a un poblet molt tranquis situat a 1.300 metres d’alçada i amb vistes a la vall de Sispony i a tot el cercle del Coma Pedrosa. Impressionant !!!
Però sempre has de tenir en compte que la mudança no t’afecti massa el teu entrenament i la combinació ha sigut explosiva. Ahir no hem podia moure...Això si els entrenos son els entrenos.
Divendres vaig fer un Farleck amb esquís per l’estació del Tarter. El resultat una horeta de Farleck i 900 metres de desnivell.
I el dissabte? Buaaaaa, com vaig disfrutar. Feia molt de temps que no feia sèries a la pista. Surto de casa a les 7,30 del mati rodant fins a l’estadi Comunal, a les vuit ja estic a la pista. I m’esperen 12 sèries de 400 que me les xupo a 1’22’’, a l’inici, per baixar a 1’20’’...Tot solet a l’estadi, temperatura fresqueta i el cel amenaça neu. Tant sols sents la teva petjada al tartar i la respiració rítmicament accelerada...Bo, molt bo. I torno a casa rodant, xino xano i fent baixar tot l’àcid de les cames. Mitja horeta de rodatge i uns estiraments, dutxa ràpida i la Santa ja arriba i desprès un colega, i un altre i un altre, tots ells disposats a moure mobles. Una sèrie llarga de cinc hores movent trastos i m’assec rebentat davant d’una bona pizza i envoltat de molts bons amics...
I diumenge més entreno i més trasllat....
salut

SENSACIONS I EGO

Tinc ganes d’escriure al bloc i explicar alguna aventurilla però el cert es que no tinc massa que explicar-vos....
Ben mirat potser si. Una història de sensacions.
Zegama va endavant i per no desorientar-me li he demanat a un conegut, si hem pot fer un petit pla d’entrenament per arribar-hi dignament. No tinc cap més pretensió que acavar-la, i si es sobre les sis hores ja estaré feliç.
Però clar un pla d’entreno, es això un pla d’entreno (intel·ligent reflexió).
Per lo tant; vaig cansadot, amb mal de cames, aquells tendons que van tensats...sensacions d’entrenaments.
El fet es que ahir vaig retornar a l’estadi Comunal d’Andorra. Des de la darrera marató (ja farà dos anys que no hi havia tornat).
Mareta meva !!! Hi ha coses que no canvien mai. El mateix gimnàs, el mateix vestidor cutrillo i la mateixa gent, amb alguna cara nova... Tenia ganes de retrobar-me amb els antics col·legues fondistes i amb el gran home que durant bastants anys va escoltar i aguantar les meves lamentacions, les queixes, els renecs i totes les paranoies d’aquells entrenaments llarguísims de marató i els agònics del cross...
Va ser com una flipada al cervell. Un cop als records i als sentiments d’uns anys molt concrets de la meva vida. Tots ells varen ser com el meu germà gran, com el germà petit; senzillament durant un temps eren com la meva família a Andorra. Bons confidents de milers de històries. La majoria bona gent. Va estar be tornar-los a veure. Hi ha coses, però, que no canvien. Son uns malalts de l’atletisme, de les sèries llargues i de les curtes, d’aquells canvis de ritme infernals, de les curses i del patiment.
Uns bons riures, unes abraçades, bromes de tot tipus...Sensacions inborrables. Adonar-me que encara i tinc companys, a l’estadi, em va fer marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Saber que fa més de dos anys que no trepitges el tartar i que la gent et recorda es una gradísima sensació... Una miqueta d’autoestima per l’ego.
Salut

Neix el dia al Cubil

Avui és dissabte, i em toca treballar fins l’una. Un dissabte de tant en tant em toca fer una guàrdia a la feina, generalment aquestes guàrdies son de lo més divertit del món...Però s’han de fer.
Per no perdre el dia aquest matí he matinat i a les 6 i 10 minuts ja tenia els esquís als peus, la temperatura era freda (-3 a 1.770 metres) i la neu torna ha estar dura. La intenció és fer una pujadeta i mitja de tranquis al Cubil per recuperar les cames. Inicialment començo tranqui, però darrerament tinc dubtes de si estic sobreentrenat i decideixo provar-me i de mica en mica vaig canviant el ritme, la respiració s’accelera, les pulsacions lentament van pujant, segueixen pujant, els esquís amb la neu dura i retracada llisquen la mar de be, em trobo be, còmode, apreto les dents, tinc dubtes i por de petar, vaig amb dejú, però una apretadaeta més...arribo al mur del Cubil, un altre apretadeta més, les pulsacions segueixen pujant, el fred apreta, la suor em cau per la cara, bavejo com un gos enrabiat. Al cel s’obre un fanal i la foscor es torna de color blau intens, intesíssim, miro al terra, la vista fixada, despunta el dia, tinc el cor a la boca, braços enrera remant a “MUERTE”, ja veig el Cubil, està tocat per un petit raig magistral de llum intensa...Bufo, bavejo i Cubil, Stop...He fet el meu rècord !!! Felicitat, estic feliç, les cames em bullen, el cor es va dessaccelerant, respiro... Estic content, veig que no estic sobrentrenat. M’espero que el sol em toqui a la cara i ens diem bon dia, ha estat el testimoni silenciós de la meva felicitat. M’abrigo i l’estació es tota per mi. Una baixada boja i a sac em porta ràpidament al peu de l’estació; posso pells i una pujadeta suau per recuperar. Ja tinc la feina feta. Guàrdia a la feina ? Ja veus, quin problema !!!
Arribo a casa (últims dies a Pal). Petonet a la Santa que encara “ronca” mig adormida em pregunta com anat. Molt be, l’estació era per mi. Un petó, dutxa calenta, esmorzo i de pet al curro.
Arribo amb temps per fer una repassada al blocs del col·legues i avui us presento a una penya que son dels que fan més activitat alpinística dura i dels que més s’ho callen, admiro a aquest tipus de gent, el silenci és la seva virtud.
Estic feliç, mol feliç...M’he llevat amb el sol.
Salut i bona guàrdia