EL RITME DE L'ARRÍTMIC

Tu a tope i amb ritme.... Em diu el Bernat, amb aquella cara de fanàtic motivat, al peu de la via que tinc ganes de fer.

Ritme? i de cop el temps s’atura al meu voltant i dins del meu cap s’obre un enorme parèntesi, com aquell de l’anunci d’una xocolatina. El temps se’m para de cop i una nuvolosa m’estaborneix el cap.

EL RITME !!! mare meva, quina paraula tant dura per un tio arrítmic com jo. No sé el què és el ritme ni de lluny. 

El meu ritme a la classe de música era conegut per tots els meus 41 companys (tots nens) de la classe de 4art d’EGB dels “padres” Claretians.

Tots, però absolutament TOTS els meus companys feien sucoses “apostes” sobre quants minuts el “Padre” Pujades trigaria a expulsar-me de la classe per no seguir el ritme de la música, és a dir, per arrítmic. I no és que el meu petit cor anés a destemps emocionat pels angelicals cants a cànon de les cançons missaires del moment... No, res a veure amb les sensacions, cardíaques, que em produïen aquells crits alts i desesperats de tota la classe, pel goig i el gaudi del “Padre” Pujades que els escoltava apassionat amb el ulls tancats. Que va! Era jo que era una arrítmic total i era jo qui feia descompassar als 41 cantaires pre-adolescents d’aquella joiosa classe musical del “Padre”.

Era l’únic de la classe que tenia el goig, la joia i l’honor d’acabar cada classe d’introducció a la música clerical al “pasillo” llarg,  tenebrós i vigilat per un enorme retrat del fundador de l’ordre, el padre Claret, mirant-me amb cara d’interrogant.

Mai vaig entendre el perquè de tanta devoció a aquell petit homenet embalsamat a la Catedral de Vic i a qui cada 24 d’octubre, dia de la seva mort, ens feien anar a visitar sí o sí amb ritme marcial.

L’hora de música la passava fotut de fred, amb aquells pantalons curts i mitjons fins el genoll, assegut damunt d’unes rajoles desangelades i desgastades per les passes de tot l’exèrcit de nanus de l’escola.

Què hi farem!!! Era un nen arrítmic. Però no us penseu, tenia certa gràcia ser l’únic de tota la classes que no seguia el ritme marcat per aquell home petitó, ex falangista, amb una sotana llarga, negra i brillant i amb una autopista de botons que fotia un impacte a la nostra innocent vista, habitual a l’època ... Sí senyor! era l’únic que no anava al seu ritme...

En aquell moment, ser arrítmic era una gran creu, em coneixien per l’“Escorihuela calla, calla y no cantes más”... però amb els anys, no deixa de tenir la seva conya. Anava al revés de la resta.

No tinc cap dubte de que això m’ha fet veure les coses del món fora de ritme. De fet, segueixo sense anar al ritme desitjat i no ho aconsegueixo corregir. L’altre dia, enmig de 18.000 persones picant de mans amb una compenetració envejable digna de la millor coreografia i seguint el ritme d’una emblemàtica cançó, la persona que m’ajuda a agafar el ritme de les coses, l’Ester, em mira i em diu: “no pot ser! no vas al ritme”... Doncs no, no hi anava, però en aquells instant era tant feliç!! I és que això d’anar a desritme té lo seu, no us penseu.

Però ben mirat, els ritmes de les coses són molt subjectius. Aquests dies, amb la calor, Tres Ponts està a petar de gent. Per gent a Tres Ponts entenem escaladors, encara que ara, amb els nous ponts, algun peregrí del camí de Sant Jaume també s’hi perd...

Tinc la sort de poder veure com molts d’aquests escaladors van al ritme, i en concret al ritme sambero de l’esportiva. Quina enveja que em fa la gent que té ritme i segueix amb gràcia, facilitat i sense preguntar-se el perquè de les corxeres, les semicorxeres, la fusa, la garrapatea... en definitiva, que segueix amb gràcia natural el ritme de la melodia.

Per entendre’ns, la cleca, la perxa, els escalextrics, el pilla pilla, el de cinta a cinta i em penjo perquè em toca, el dels mil pegues a una via que et va més gran que el vestit de l’Olivier Hardy al Karl Lagerfeld i sobretot, quan la via t’escup amb facilitat, començar a insultar-la com si la roca tingués la culpa del teu ritme mediocre creient-te un autèntic Nureyev de la vertical, la dels bonics i entranyables gossos que t’ensumen el menjar, et trepitgen la corda i s’afluixen on els hi va bé, del simpàtic espontani que et canta la via amb ritme i gràcia tropical...

Està clar, però, que tothom pot anar al ritme que vulgui per la vida, faltaria més! però no és bo creure que el ritme d’alguns és el ritme de tots...

Bufff! la nebulosa s’escampa del meu cap quan el pacient del Bernat, fart d’esperar, em diu: “tires amunt o no? Espavila que està a punt de ploure”.

Tiro amunt al meu ritme.

I sí, crec que tinc sort de ser arrítmic.