divendres, 30 de novembre del 2007

BOICOT A LES ESTACIONS D'ESQUÍ


Perdoneu avui no us parlo d’escalada
La veritat és que estic una mica, per no dir molt al·lucinat. Demà 1 de desembre inauguren oficialment la temporada d’esqui ¿....?. Si us plau algú m’ho pot explicar ?. No ha nevat pràcticament gens per no dir gens, fa mesos que no plou seriosament, les reserves d’aigua dels embassaments dels pirinieus foten pena, si aneu a escalar per Montrebei o podeu comprovar o si passeu per Oliana... Però que ens està passant ?. Han fet neu a punta pala amb els canons !!! Això és increïble i un insult a la intel·ligència de la gent. A la Molina, a la famosa Cerdanya, les pistes que hi ha foten riure és una llengua blanca al bell mig de la muntanya i inauguren la temporada ¿...?. Algú o pot entendre?. Com és que la Generalitat que està dient que faran restriccions d’aigua, si no plou haviat, permet que les estacions d’esquí tirin milions i milions de litres d’aigua. Ningú o critica?. Hon son els ecologistes de cap de setmana ?. Potser deuran estar a la mani de dissabte reclamant els drets nacionals ?. No és un dret la preservació de la natura ?.

I per Andorra tres quarts del mateix. Totes les estacions inauguren demà. Tot neu de canó (que per altra banda és una bona porqueria per poder esquiar). L’any passat a l’estació de Pal al mes de gener ja no podien fer neu (es van quedar sense aigua) i a la de Gran Valira una miqueta més tard, a finals de gener. Això és sostenibilitat ?. Quina vergonya !!!!.
Això si el Govern d'Andorra s'ha tret un estudi de la màniga ha hon diuen que a Andorra hi ha el doble de reserva d'aigua al subsòl de l'aigua que gastem al País (HE,HE,HE ai que em pixo de riure). I justament l'han tret ara aquest informe...suspitos ? Nooooo !!! Els ecologistes ja han fotut el crit al cel...

Una miqueta de seriositat i boicot total !!!!.

dimarts, 27 de novembre del 2007

ARA CAP AQUÍ, ARA CAP ALLÀ






El cap de setmana, el començo el divendres a dos quarts de tres i com ja es norma vaig sortir a corre una mica per muntanya, però el divendres es va decidir nevar. Feia dies que no corria nevant i tenir aquesta sensació tant agradable que et dona la neu. Sssssshhhhh !!! silenci total. És impressionant, com la neu amortigua el so... Res una horeta i quinze minuts 400 metres cara amunt 400 cara avall i feliç cap a casa....

Finalment desprès de divagar; ara Santa Linya, ara Tartareu... Rebo un correu de l’Albert Cortès, autòcton del salvatge oest català i em recomana Os de Balaguer i tota una llista de bones vies. Sempre m’aconsella amb encert. Gràcies Albert.
Sortim a les vuit de casa, tenim 140 quilometres per endavant...Dues horetes si fa o no fa, contant parades. A les deu en punt estem parats a Os i amb un pam de nas veiem (es un dir) una boira freda i humida al nostre davant. Cullons !!! Ja es mala sort. Cap problema, com que teníem d’anar a Sabadell, a dormir. Cotxe i 180 quilometres més i ja estem a Sabadell. Passarem les properes cinc horetes tibant amb els col·legues de la Panxa del Bou. Un cop inaugurat encara no hi havíem passat. Fem corda, bloc sortides en mantel i acabem amb els dits trinxats. El nanu està feliç, feliç... i la santa es fot un parell de vietes de primera (quina crak). Els graus baixos (6b i 6b+) per mi estan durs i els 6c em semblem més correctes... El lloc està guapu i molt bon ambient.

El diumenge el nanu ha quedat amb el David a Montserrat. Som el David, L’Andrea una noia hongaresa (8b+ amb 18 anyets, glups !!!), el Mike Lecomte que per cert el tio està feliç; ha guanyat el premi de Temps d’Aventura al festival de cinema de Torelló per la seva peli Patagonia Dreams i també i som el nanu i jo.
Jo em pregunto que cony i foto aquí?. Doncs res, pendre el sol i arrossegar-me per dos 6c, rebotossos, de la Roca d’en Barberà a Sant Benet. Ells estan més forts que el vinagre. És guapu veurel’s tibar. Al nanu el posen a un 7b, per que sàpigue de que va el tema. El tio flipa...Però s’ho passa teta...

Ara cap aquí ara cap allà.
Salut gent... I demà començo el fisio....

dimecres, 21 de novembre del 2007

DE MOMENT SEGUEIXO CORRENT




Si, gent, això ja sembla un blog d’un running no d’un trepa (en el sentit d’escalador). I es que entre que el roco està xapat, per la redistribució de totes les presses desprès de la compe. i que l’espatlla ja no ser si es meva o del veí del 3er 1ª em passo els dies corrent.... Aquest tema, el de l’espatlla, ja em comença a tenir una miqueta preocupat. De dia no em molesta massa, però a la nit, dormint, fins i tot se m’adorm el braç. Ara el dilluns visita al metge i desprès espero i suposo unes sessions miraculoses de fisio amb la meva “estimada” Marta, mans miraculoses...
Ben mirat el tema de corre ja m’està prou be, és una bona manera d’anar preparant l’hivern (espero que aquest any ni hagi). Tenir el fons suficient per poder anar tranquil alhora de fer les aproximacions als corredors, goulottes i alguna que altre cara nord. Esquís de randonnè als peus i amunt. És una altra bogeria que tinc... Quan la neurona del cervell nota el fred, raca, es gira i visc dins del mon de la neu. Ja us explicaré.

Be, ahir de moment 11 quilometrillos a ritme (48 minuts temps total) i a sota d’una intensa pluja. És un dels bons plaers que em dona el corre, rodar sota la pluja... I arribar a la perfecta comunió: cervell, pulmons i cames per aconseguir el karma del ritme mantingut i sostingut... bufffff quines sensacions !!! Feia molts dies que no les tenia corrent; quan els tres elements en son un i el ritme intens flueix tot sol es el clímax, una canya !!!!

Això si, avui roco.

dilluns, 19 de novembre del 2007

COMPE DE BLOC MÉS TIBAR A PERLES IGUAL A: ESPATLLA TRINXADA


Dissabte el matí va ser un d’aquells dissabtes tant gratificants que has de fer País i currar per ningú (si no ho enteneu tranquis, coses meves). En definitiva: Treballava (grrrrrr).

Plego a la una i vaig tranquis cap a casa a menjar alguna coseta per poder estar ben tibantós, per que a la tarda hi ha la última prova del circuit d’Escalada d’Andorra. Jo no hi “corro” mai, però aquesta és l’última i els colegues s’han fet un bon curro i he decidit anar-hi a fer bulto. Bulto? Però si està ple de penya, quina gentada...fins i tot a pujat gent de Catalunya: el Xavi, Miquel ? i l’Anna Jimenez del Sant Llorenç de Terrassa, l’Oriol del Santpedor, el “Catx” i la seva prole de Berga i mooolta canalla d’Andorra. La prova es de bloc: Tens un munt de blocs de diferents dificultats, diferents puntuacions i dues hores i mitja per anar fent. Divertit, però la cosa se’ls hi desbordar i hi hagut algun moment de caos...Però molt bon rotlluuu entre tothom.
Jo tibat com un lolu (sense ser-ho) loku i al final m’he quedat sense pell ni sensibilitat a la meva castigada espatlla dreta...El nanu em mirava i anava fent que no amb el cap (pobra quin exemple que te a casa). Al final repartiment de trofeusss i soreteig de regals (a mi m’ha tocat uns joc de tasconillus, que ni fet exprès). El nanu ha quedat tercer del circuit d’Andorra. Amb 13 anyets ha participat a la categoria sub-19. Està content !!! .

El diumenge anem a Perles, tenim poc temps i creiem que és lo més ràpid. A banda a Perles i sol fer una molt bona temperatura i si sol està de conya.
El Bernat vol provar un 7a (cent heretgies) llarg i diuen que difícil i dur. El vol fer a vista i passant cintes... Som tot una colla. La Santa, la Marta i la Mercè. Per escalfar el nanu i jo muntem dues vies de 35 metres i 6a a les noies i els hi deixem amb top rop. Acabem d’escalfar a un 6b i el nanu em diu que no es troba be, que li fa mal la panxa (el pica pica de la compe no perdona!!!). Hem poso a un 6c, molt xulo (pas pèndol) ha on un error de lectura em fa caure (cagon tot). “Buenuuu” que hi farem, tot i així estic molt content, feia molts dies que no feia esportiva i em trobo fi...però la pobra espatlla es queixa i de valent i el mal em baixa més avall del colze, per avui paro.
El Bernat diu que s’ha refet una mica i vol provar la via...La lluita i lluita fa bones lectures (va be a vista, el tio) aguanta i pateix fins que un peu li falla i zas avall...moc, moc, moc. Llàstima, es desconcentra i s’està força estona per sortir de l’espit (si, si la via es de spits). Al final la lliga. És tard i em de marxar corrents, però corrents. Està content un pegue, una caiguda i diu que li veu molt color...A la propera la monta i el pegue bo (això esperem).
Apali ara de pet al metge....Pobra espatlla
La fotillo és gentilessa del Simon Carters

LAURÈDIA ROMANICA O CORRE ENTRE CAPELLES


El divendres va ser un dia fred, i com ja es habitual a la tarda volia corre per muntanya. Però ha on, amb el fred que fot?. Doncs vaig fer un “apanyico” i vaig barrejar dos circuits que tinc, just sortint de casa, si des de la porta de casa. No em cal agafar el cotxe ni desplaçar-me, i a més com que visc a la parròquia més “surenya” d’Andorra sol assegurat i una temperatura força agradable.

La ruta que vaig fer passa per dues capelles romàniques i de les més antigues d’Andorra Sant Martí de Nagol (any 1048) i Sant Serni de Nagol (any 1055). La primera està literalment enganxada a la penya i és un bon niu d’ocells (quin acudit fer una capella en aquest racó), te una vista genial sobre el poble de Sant Julià i a mi em transmet una pau al·lucinant. Sant Serni, ja és molt més turística, està al peu de la carretera i és més “comercial”, està situada al damunt d’un turonet i és molt bonica, no tan austera com la seva veïna Sant Martí.
Fetes les presentacions us explico la ruta. Surts corrent de Sant Julià direcció Andorra a la sortida del poble hi ha el camí, a ma dreta (inici unes escales de pedra). Comença i és mantè molt costerut fins a Sant Martí. La pujada és durísima, molt tiesa (camí de cabres). Un cop a la capella, mig planeges, per un caminet molt solà fins el poble de Nagol, aquí pilles 500 metres la carretera fins la següent capella, Sant Serni, i aquí ja agafes l’antic camí, ral, que puja fins el poble de Certès. Aquí podríem seguir amunt fins el collet de Costa Seda (per anar a Andorra) o la collada de la Caülla, ja nevada, que ens porta cap al Madriu. Però, avui, faig mitja volta i baixo un altre cop pel camí vell fins Sant Serni i d’aquí per un camí mitjaval (ara trinxat per les motos) fins la porta, literalment, de casa meva.

Ruta:
Sant Julià-Sant Martí de Nagol 175 metres desnivell pos.
Sant Martí-Sant Serni de Nagol 65 metres desnivell pos.
Sant Serni de Nagol-Certès 160 metres de desnivell pos.

Total desnivell positiu: 400 metres amb 33 minuts de pujada intensa.
La baixada més relaxada (16 minuts).

En total (arrodonint) 50 minuts d’activitat explosiva, per enfortir els pernils que ja s’olora la neu...
Salut

divendres, 16 de novembre del 2007

UN ANY... I 43 ANYS


I és que un any passa volant, ja ho ser, és un tòpic però es ben cert.
Ahir va fer una any que em vaig enredar amb la història del blog i ahir va fer 43 anys que em vaig enredar a néixer...C’est la vie.

Durant aquest any de blog hi ha hagut una miqueta de tot. Històries mal lligades, algunes de més descrites, coses caòtiques, algunes sense cap ni peus...Fins i tot una petita polèmica de caire nacionalista, que ves per on és la que va tenir més respostes. I jo que em pensava que feia un bloc de muntanya !!!
Amb el temps he anat aprenent a acotar els temes i ha explicar-vos per si algú li podia servir l’itinerari d’una via, un lloc guapu per anar a fer esportiva o algun raconet de muntanya per desapareixa durant una estoneta tot fent una carrerilla... Ni més ni menys.
En total que us he explicat 15 llocs per anar a tibar a Catalunya, 13 rutes de via llarga, 10 llocs per fer-hi una escapadeta corrent, 3 històries de compes i 2 llocs per poder anar a tibar a França i no ser quantes palles mentals. Gràcies per llegir-ho.
També o he aprofitat i m’he donat a conèixer, heu conegut al meu nanu, a la Santa i als amics de malaltia.
S’ha de dir que he retrobat gent que feia segles no en sabia res i he “conegut” gent interessant, s’han de dir bloggers ? I alguns d’ells/es de diferents àmbits (una cosa porta l’altre). Curiós això de l’internès.

Espero poder seguint foter-vos la tabarra un any més i moltes gràcies als fidels adictes que em contesteu els posts i moltes gràcies als que em seguiu secretament.

Apa sigui com sigui: a peu, corrent, escalant, esquiant, amb bici...com sigui però feu muntanya !!!!Salut i bon cap de setmana

dilluns, 12 de novembre del 2007

UNA CARRERILLA S.U.P.


Com que dissabte em tocava treballar i el divendres tinc la tarda per endavant vaig decidir anar a fer una carrerilla pel monte.... Concretament a la Vall del Madriu (ja us n’he parlat). La Vall del Madriu ha estat durant molts anys la meva pista, particular, d’entrenament. Sincerament crec que és un lloc excel·lent per córrer per muntanya. L’entorn és brutal, corres per alçada i si decideixes seguir la vall i no agafes cap ramal és una pujada còmoda, de les que es deixen fer. Ara una pujadeta, ara un planet i anar fent. Això si, tens molt recorregut, el desnivell és guanya suau. Està clar que si el que vols es complicar-te la vida els límits tel’s poses tu i la teva imaginació...Podries fer la volta a Andorra i tornar al Madriu. Ja us dic ha estat el meu pati d’esbarjo durant anys i anys...Ben mirat encara ho és. Tant sols una obvietat respecteu-lo.
La meva volta del divendres va ser:

Llac d’Engolasters 1.628 metres
Barraca de la Farga (cruïlla de la Maiana) 2.020
Llac d’Engolasters
Desnivell positiu sumat (anar i tornar) 450 metres
Temps anar 50 minuts
Temps tornar 44 minuts (a poc a poc que hi ha neu gelada)
Total 1 h i 34
Un paisatge i una temperatura brutal...

P.d. El diumenge el nanu es va proclamar campió de Catalunya d’escalada de dificultat a Vic. Felicitats Bernat !!!!

divendres, 9 de novembre del 2007

ESTIC MALALT...


Malalt, estic malalt. Demà, dissabte, em toca treballar durant el matí, exactament fins l’una del migdia. Ja em direu quina gràcia que fot el tema. Ras i curt em fot el cap de setmana panxa enlaira. Però he pogut convèncer a la Santa i el nanu, perquè quan plegui de treballar, pillem uns bocates, pugem al cotxe i farem cap a Perles o Coll de Nargó, que ha Tres Ponts ja hi deu fotre rasca. Ho he contat per sobre i això vol dir que hi arribarem cap allà a les dues, tindré l’arnès posat a dos quarts de tres i el sol diu “s’ha acabat” a dos quarts de sis. Tibaré tres horetes. Osti i m'haig de menjar el bocata, ¿...? be dins del cotxe de viatge...
Malalt, estic malalt, moc a tota la família per poder tocar roca durant menys de tres horetes, la Santa també ha d’escalar (faltaria més)....I el nanu preguntareu ? Doncs ell diumenge te compe a Vic, jo li faig de chirleder, això vol dir que diumenge no escalo...
Malalt, estic malalt.
I vosaltres com aneu de malaltia ????. Es podria fer un rànquing de malalts ?
Per cert ahir, primeres pràctiques teòriques d’escalar en solitari. Crec que això pot pillar...
Salut i fins dillunsss
La foto me la deixa el Simon Carter

dilluns, 5 de novembre del 2007

DESIRÈ AL CAVALL BERNAT










Desprès de la via del dissabte, em trobo amb el Patrick a Coll de Nargò per anar directes a Sabadell per dormir relaxadament a casa la mare (que be que ens cuiden les mares !!! o no?). La intenció era fer la mítica Puigmal, la vaig fer l’any 1987 (ja ha plogut). Però sincerament el meu cap a voltes es dona la volta (quin embolic !!!) i aquest cop ho va fer, que hi farem !!!. El Patrick, que és el meu company de tapia i bon amic ho entèn perfectament i molts cops es pregunta com es que encara escalo desprès del pinyo.
Tranqui, farem la Desirè. Una via clàsica, no excent d’alguna polèmica pel seu reequipament (bolts del 8 i del 12 a les erres). Jo, no hi entro vosaltres mateixos. El cert, es que amb aquest equipament el meu company va poder forçar tota la via amb lliure (excepte el 8a+). Jo vaig poder fer en lliure el segon llarg i francament tot el llarg d’artificial comòdament. Be cal dir que, a la ressenya possava un cordino per un marlet ??? Feia 20 anys que no feia paret per Montserrat i no recordava la paraula marlet, això vol dir que a l’artificial vaig fer una sortideta amb lliure “divertida” fen servir el famòs marlet com a pressa per poder arribar més o menys “comodament” amb lliure fins el proper bolt. Més tard, molt més tard davant d’una birra, amb la ment relaxada i vaig caure; Osti !!! Patrick ara recordo el que és un marlet…He,he,he.
El darrer llarg és brutal. Un festival de presses típiques montserratines.
Polèmiques i mal entessos a banda una bona via, divertida, relaxada i molt recomanable per forçar en lliure.
Pel meu company la seva primera via al Cavall.






Apunts personals
DESIRÈ
Els primers van ser: Joan Altimira, Antonio Garcia Picazo, Fredi Parera i Xavi Nicolau el dia 1 de desembre del 1979
205 metres repartits en cinc llargs de 45,40,40,45 i 35
La dificultat obligada és V+/A1e, màxim en lliure 8a+.
La nostra graduació es: V/7a,V+/6a, 6c/V+, A1e (amb una sortida en lliure, sense el marlet) i V+
Per arribar a peu de via ens hi vàrem estar 50 minuts des del cotxe (Sant Cecília) fins a peu de via. Per cert fas un desnivell de 295 metres.
A la paret ens i vàrem entretenir durant 3h i 55 minutets.
Material. Si feu tot l’artificial del quart llarg heu de portar 25 cintes i si us fa gràcia pillar el marlet un cordino. Material per erres i ganes de passar-ho bomba.
Totes les erres és poden rapelar.
Fins aquí.
Apa salut i a tibar-li, amb o sense polèmica.

L'Isidre fent Ao al primer llarg (a dalt) i a baix el Patrick fent el segon llarg de 6a


CINGLERA DELS ESPLOVINS / PARET DELS SOSTRES: VIA PIRATA SOLITARIO

Tinc un bon company de Sabadell, el Jordi, que sempre dèiem que teníem de quedar un dia per anar a fer alguna via llarga. I finalment (els miracles deuen existir) aquest dissabte a les vuit del matí ens trobem al pàrquing de la més que famosa ferrada: La Regina... Una ferrada? Si, perquè per accedir a la base de la paret dels sostres utilitzes dos dels tres trams de la ferrada, desprès fas una incursió pel bosc (tipus jabalí), puges per unes cordes fixes i voilà...La via !!!. Efectivament o heu encertat terreny d’aventura a tope.

Doncs si amb un dissipador comencem a pujar per la ferrada, passem el primer tram, l’espectacular pont penjat, un tram vertical, un d’altre per un esperonet (quin rotllo això d’anar passar els moscates pel cable) i aquí ja ens desviem cap a la dreta, mirant la ferrada. Estem al final del segon tram. Comencem a caminar per un bosc ,el principi per caminet i al final una miqueta rotllo jabalí fins arribar al peu dels sostres de color taronja i amb unes cordes fixes.

La via...doncs be no us explicarè llarg per llarg, però dir-vos que hi ha forces trams que la roca està trencadota i que s’ha d’anar al lloro. Està reequipada amb bolts i les erres també. Però un joc de friends del 0 al 2 (el 3 és opcional) i semàfor d’aliens va de conya, cintes llargues i alguna baga per alguna sabinota.
El primer i el segon llarg són fàcils però estan molt trencats. El tercer és un dels llargs bonics, un 6a (si els fas en lliure). Per arribar al primer bolt un friend del 1 i el del 2 t’ajuden i força a protegir-te un passet expo i desprès per un diedret ben equipat i amb bona roca. Tot seguit vas fas dos llargs combinant roca bona i de no tant bona, però amb unes espectaculars vistes sobre l’embassament d’Oliana. El sisè llarg es un llarg disfruton (V+) i per suposat el setè; una magnífica llastra (bavaressa) amb una sortida dura de l’erre (6a+ ), la resta es fa bé. L’últim llarg (IV) amb una roca excel·lent, estil Vilanova ens portarà fins el cim.
Bones vistes i molts voltors (m’apassionen !!!) .
Aquí cap a l’esquerra, seguint al principi unes marques blaves fins arribar al final de la ferrada (quanta gent !!!). Marques vermelles i a baixar pel descens equipadísim de la ferrada. Una bona baixada....
Una jornada molt complerta. Una via per terreny d’aventura, amb molt bones vistes. De col·leccionista.

Notes personals:
El pirata solitario
Via oberta per l’Antonio Garcia Picazo, en solitari, l’any 1988 (21 i 22 de maig)
350 metres V+ obligat.
Aproximació: 1h 40
Via: 4h, 30
Descens: 1h 30
Material via : Semàfor aliens i friends del 0 al 2 (tres opcional). 15 cintes llargues. Dues bagues sabineres i material per erre
Ressenya: onaclimb o alturgell-xgrane
Una via entretinguda, per un dia de “bagabundància”. Una més. Per tenir-la i gaudir-la amb un bon company.

dijous, 1 de novembre del 2007

BLOKANT !!!!!






La tardor te un toc que cap d’altre estació te’l dona. Una llum especial (crec que la millor), fred als matins, alguna nevada matinera, malgama de colors, bona temperatura als migdies… En definitiva és el moment de blokar. Nosaltres ho hem fet a costat de casa, al Caos de Targassone. Tots ho coeneixeu, és a dir que no m’extandrè a explicar-vos que si aquests o aquells bloks.
Unes fotillos per fer boca.
Venga penya a tibar.
Això si, dissabte via llarga i diumenge ? Doncs tambè. El dilluns us ho explico.