dimarts, 31 de març del 2009

ARA CAP AQUÍ, ARA CAP ALLÀ



Una mudança és una mudança (una altre sàvia reflexió).
Ja se sap. Omple caixes, per buidar-les i torna-les a omplir per tornar-ho a treure tot. Quin acudit !!! Desprès has d’ enganyar a uns quants col·legues (si algun te una furgo o un vehicle molt gran millor) per que passin tot un matí de dissabte buidant una casa per omplir-ne una altre...en fi una distracció molt gran.
La recompensa és anar a viure a un poblet molt tranquis situat a 1.300 metres d’alçada i amb vistes a la vall de Sispony i a tot el cercle del Coma Pedrosa. Impressionant !!!
Però sempre has de tenir en compte que la mudança no t’afecti massa el teu entrenament i la combinació ha sigut explosiva. Ahir no hem podia moure...Això si els entrenos son els entrenos.
Divendres vaig fer un Farleck amb esquís per l’estació del Tarter. El resultat una horeta de Farleck i 900 metres de desnivell.
I el dissabte? Buaaaaa, com vaig disfrutar. Feia molt de temps que no feia sèries a la pista. Surto de casa a les 7,30 del mati rodant fins a l’estadi Comunal, a les vuit ja estic a la pista. I m’esperen 12 sèries de 400 que me les xupo a 1’22’’, a l’inici, per baixar a 1’20’’...Tot solet a l’estadi, temperatura fresqueta i el cel amenaça neu. Tant sols sents la teva petjada al tartar i la respiració rítmicament accelerada...Bo, molt bo. I torno a casa rodant, xino xano i fent baixar tot l’àcid de les cames. Mitja horeta de rodatge i uns estiraments, dutxa ràpida i la Santa ja arriba i desprès un colega, i un altre i un altre, tots ells disposats a moure mobles. Una sèrie llarga de cinc hores movent trastos i m’assec rebentat davant d’una bona pizza i envoltat de molts bons amics...
I diumenge més entreno i més trasllat....
salut

dijous, 26 de març del 2009

SENSACIONS I EGO


Tinc ganes d’escriure al bloc i explicar alguna aventurilla però el cert es que no tinc massa que explicar-vos....
Ben mirat potser si. Una història de sensacions.
Zegama va endavant i per no desorientar-me li he demanat a un conegut, si hem pot fer un petit pla d’entrenament per arribar-hi dignament. No tinc cap més pretensió que acavar-la, i si es sobre les sis hores ja estaré feliç.
Però clar un pla d’entreno, es això un pla d’entreno (intel·ligent reflexió).
Per lo tant; vaig cansadot, amb mal de cames, aquells tendons que van tensats...sensacions d’entrenaments.
El fet es que ahir vaig retornar a l’estadi Comunal d’Andorra. Des de la darrera marató (ja farà dos anys que no hi havia tornat).
Mareta meva !!! Hi ha coses que no canvien mai. El mateix gimnàs, el mateix vestidor cutrillo i la mateixa gent, amb alguna cara nova... Tenia ganes de retrobar-me amb els antics col·legues fondistes i amb el gran home que durant bastants anys va escoltar i aguantar les meves lamentacions, les queixes, els renecs i totes les paranoies d’aquells entrenaments llarguísims de marató i els agònics del cross...
Va ser com una flipada al cervell. Un cop als records i als sentiments d’uns anys molt concrets de la meva vida. Tots ells varen ser com el meu germà gran, com el germà petit; senzillament durant un temps eren com la meva família a Andorra. Bons confidents de milers de històries. La majoria bona gent. Va estar be tornar-los a veure. Hi ha coses, però, que no canvien. Son uns malalts de l’atletisme, de les sèries llargues i de les curtes, d’aquells canvis de ritme infernals, de les curses i del patiment.
Uns bons riures, unes abraçades, bromes de tot tipus...Sensacions inborrables. Adonar-me que encara i tinc companys, a l’estadi, em va fer marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Saber que fa més de dos anys que no trepitges el tartar i que la gent et recorda es una gradísima sensació... Una miqueta d’autoestima per l’ego.
Salut

dissabte, 21 de març del 2009

Neix el dia al Cubil


Avui és dissabte, i em toca treballar fins l’una. Un dissabte de tant en tant em toca fer una guàrdia a la feina, generalment aquestes guàrdies son de lo més divertit del món...Però s’han de fer.
Per no perdre el dia aquest matí he matinat i a les 6 i 10 minuts ja tenia els esquís als peus, la temperatura era freda (-3 a 1.770 metres) i la neu torna ha estar dura. La intenció és fer una pujadeta i mitja de tranquis al Cubil per recuperar les cames. Inicialment començo tranqui, però darrerament tinc dubtes de si estic sobreentrenat i decideixo provar-me i de mica en mica vaig canviant el ritme, la respiració s’accelera, les pulsacions lentament van pujant, segueixen pujant, els esquís amb la neu dura i retracada llisquen la mar de be, em trobo be, còmode, apreto les dents, tinc dubtes i por de petar, vaig amb dejú, però una apretadaeta més...arribo al mur del Cubil, un altre apretadeta més, les pulsacions segueixen pujant, el fred apreta, la suor em cau per la cara, bavejo com un gos enrabiat. Al cel s’obre un fanal i la foscor es torna de color blau intens, intesíssim, miro al terra, la vista fixada, despunta el dia, tinc el cor a la boca, braços enrera remant a “MUERTE”, ja veig el Cubil, està tocat per un petit raig magistral de llum intensa...Bufo, bavejo i Cubil, Stop...He fet el meu rècord !!! Felicitat, estic feliç, les cames em bullen, el cor es va dessaccelerant, respiro... Estic content, veig que no estic sobrentrenat. M’espero que el sol em toqui a la cara i ens diem bon dia, ha estat el testimoni silenciós de la meva felicitat. M’abrigo i l’estació es tota per mi. Una baixada boja i a sac em porta ràpidament al peu de l’estació; posso pells i una pujadeta suau per recuperar. Ja tinc la feina feta. Guàrdia a la feina ? Ja veus, quin problema !!!
Arribo a casa (últims dies a Pal). Petonet a la Santa que encara “ronca” mig adormida em pregunta com anat. Molt be, l’estació era per mi. Un petó, dutxa calenta, esmorzo i de pet al curro.
Arribo amb temps per fer una repassada al blocs del col·legues i avui us presento a una penya que son dels que fan més activitat alpinística dura i dels que més s’ho callen, admiro a aquest tipus de gent, el silenci és la seva virtud.
Estic feliç, mol feliç...M’he llevat amb el sol.
Salut i bona guàrdia

dilluns, 16 de març del 2009

FONT BLANCA I COMA PEDROSA. ESQUIADES PRIMAVERALS



Sol, calor, neu primavera i cims de cinc estrelles.
Aquest ha estat el meu cap de setmana.
El dissabte desprès de deixar al nanu a Gran Valira (és un majara del Free style) encaro la carretera direcció Sorteny. A les deu ja tinc els esquís als peus...estic neguitós. Vull fer el Besalí i el Font Blanca per la val de Rialb i fer el mateix retorn. Uns 1.300 metres de desnivell +. Em costa un infern agafar el ritme tinc els pernils rebentats del tute de la setmana. Tinc la sensació que vaig molt lent, però el rellotge no m’enganya i m’he plantat al cim del Font Blanc força ràpid. La neu està excel·lent i bones vistes. Estic sol al cim...Però avui es un dia de romeria. Comença a arribar gent. Marxo. Trec pells i una baixada ràpida hem porta a sota del coll de Besalí, posso pells i encaro la tornada cap a la vall de Rialb. La neu primavera i la calor em fan baixar ràpid al cotxe son les 12 i 20 i ja tinc el dia fet.


El diumenge no sortiré sol, he quedat amb l’Enric per fer el Coma Pedrosa. Com que la calor apreta molt decidim anar d’hora per evitar possibles ensurts.
Pujarem per les pistes d’Arinsal, farem el Port Vell, la Portella de Sanfons, Una baixadeta per encarar el Coma Pedrosa i farem el mateix retorn.






Comencem a les 8 i 15. La veritat es que la temperatura ja es alta, però es puja be. Anem xerrant de tot i de res. Coses típiques; entrenaments, curses, cims, les dones.... A l’arribar a la collada de Sanfons veiem l’enorme placa que tot just fa una setmana va enganxar a dos nois. Fa impressió i respecte. Decidim anar per feina, per evitar les hores de més sol. Hi ha forces plaques de vent. El tram final al Coma el fem amb grampons. El vent ha fet molta feina i l’ha deixat molt pelat i amb els primers gels del mes de novembre. Tota la neu està al fons de vall o als colls del davant. Tot està guapísim.
Un paravent, el casc i baixem esquiant des del cim... Neu brutal a partir de l’estany Negre.
Encarem amb precaució i buscant la nostra millor lògica la Portella de Sanfons...Fora pells i una bona diagonal i ja som al Port Vell....Deu minuts i al cotxe. Perfecta és l’hora del vermut....



Acabem de fer 1.550 metres de desnivell+. Molt bones sensacions.
Un bon cap de setmana amb una bona acumulada de metres.
Ara toca començar a corre
Salut



Panoràmic des del Coma Pedrosa

dijous, 12 de març del 2009

FINALMENT ZEGAMA



Desprès de dubtar i dubtar he decidit acceptar el dorsal de Zegama... Ufff, quina canya poder corre aquesta marató. De fet fins i tot ja he pillat el lloc per clapar i amb la Santa i el nanu hem organitzat un cap de setmana familiar pel País Basc.

Ara toca entrenar durillo per poder fer la transferència de l’esquí de muntanya a la cursa a peu, però segur que tot es farà...Sense pressa però sense pausa. Anar fonent-li quilòmetres i ritmes a les cames... Ahir vaig sortir a fer un rodatge de 725 metres de desnivell positiu, amb una baixada llarga, més 3, 5 quilòmetres de pla i vaig tenir molt bones sensacions...Per alçada i a les obagues baixes encara hi ha molta neu i això dificulta una miqueta el rodatge....Buscarem les solanes !!!

Ahir vaig acabar mullat i mort de fred...però content, content, content....Es que, que guapo que és corre per la muntanya. Segur que el nostre cervell fa un retrocés i recupera aquella reminiscència d'homus primitivus...corrent pel bosc i la muntanya buscant o escapant d'una presa...Ara per que correm? Per escapar dels nostres fantasmes? Per retrobar-nos?...La veritat es que no en tinc ni idea, però quan la ment desconecta de les cames i tant sols et sents a tu respirar...es com orgasmàtic, senzillament toco la felicitat !!!!

Avui toca entreno dur amb els esquís...Tot suma.

Salut i merci pels ànims a tots els que m’heu fet entendre que es una oportunitat.

dilluns, 9 de març del 2009

DUBTES ?


Tio ara tens dubtes?

Doncs, si, crec que tinc dubtes.
No ser si és el respecte per la distància, el tortell de metres de desnivell, el sacrifici per l’entrenament, “oblidar-me” de la parella i del nanu durant uns quants dies, desconectar d’aquelles coses superfues que tant m’agraden; combinar feinafamiliaobligacions... No ser, potser senzillament soc JO.
Tinc dubtes sobre si acceptar el puto dorsal de Zegama o no acceptarlo.
Il·lusió es una paraula que em fascina i felicitat és una paraula que em fa enveja. I aquestes dues paraules es barregen dins del meu cap amb agosarat...
L’il·lusió d’aquest repte hem pot fer molt feliç i molt possiblement tocaré la felicitat i ompliré el meu ego d’enveja sana. Però tinc dubtes de ser massa agosarat de posar-me dins d’aquest merder.
Els MEUS amics, que en son poquets, em diuen que endavant, que es una gran cursa que és el Galibier de les curses de muntanya...
La meva Santa hem diu que si el sorteig m’ha tocat vol dir que l’haig de fer.
I el nanu? Doncs quan ho sàpiga hem dirà “Papa, tu a muerte” i dins meu, d’amagat, alguna llàgrima em caurà de sentir-lo, segur, segurísm, sempre em passa.

No ser...

divendres, 6 de març del 2009

MAMA POR




Increïble MAI, PERÓ, MAIA a la vida m'ha tocat res a un sorteig i va i em toca dorsal per corre una de les maratons més importants de muntanya ZEGAMA 2009 !!!!!!!!!!!!!!!