dimarts, 25 de maig del 2010

VALLADOLID 2010



Un viatget de 1h i 20 minuts amb un mini avió de 50 places ens porta directes de BCN a Valladolid.
Taxi !!! I cap al centre històric de la ciutat. Amb 14 km agafarem una impressió del pensar d’aquesta bona gent.
Els taxistes solen ser el reflex més clar del pensament d’un lloc, un País, una ciutat... Doncs, li donarem conversa. L’home molt amable, com l’immensa majoria de la gent que ens hem trobat aquests dies, ens fa una radiografia del pensament general de la zona. Amb el Bernat ens mirem amb uns ulls com plats. D’acord ja ho hem entès, ja sabem el que trepitgem.
La ciutat es molt bonica, la gent collunuda, les noies guapísimes (la veritat) i en general pensen, com pensen... Ah !!!! i es menja de pel·lícula.

Primera prova de la Copa d’Espanya d’escalada de dificultat 2010.
El lloc escollit per muntar l’estructura va ser la Plaza Mayor de la ciutat. Per mi un encert, malgrat la solana que ens vàrem xupar durant dos dies. El dissabte els BOUS GRANS (mascles i femelles). Mare meva quin nivell !!! Les finals a les vuit de la nit i molt, molt ambient a la plaça. Un espectacle. La Daila (guapa i simpàtica ella) es va passejar per la final.. I amb tius espectacle amb el Ramon, el Patxi i el Víctor (quin futur)...Molta emoció.
Amb el nanu a les onze al llit, desprès de menjar-nos un excel·lent pernil i una deliciosa zecina.
Esta motivat i nerviós, es el seu primer any a sub-18 i la situació li fa respecta. A la via classificadora s’entrebanca a la sortida del sostre i no veu la manera... Ha sortit el sisè dels 17 xavals de sub-18. Tocarà esperar, amb nervis, si l’objectiu de passar el tall dels vuit que van a la final l’assolim. Finalment es classifica cinquè. Esta molt content. La final ja es una altre història i escala sense pressió i això el fa escalar molt millor per una via regletera de placa desplomada (es lo seu) cau ha dos moviments del que fa tercer.
Baixa amb aquella carona de felicitat !!!!
Els companys del plafó del David Macià han brodat el cap de setmana. Finalistes a les categories que han participat i podiums a totes les finals que s’han colat. Moltes felicitats al David Macià i a tots els seus xavals i especialment al Marc. Desprès d’una operació i un mes parat, va i encadena i guanya a la sub-16, enhorabona crak!!!
I al Bernat el felicito per ser com ets, si senyor !!! Motivat, positiu i alegre, com ha de ser, Nanu
Un gran cap de setmana veient com apreten els actuals i els futurs Bous de l’escalada.
Una meravella !!!!
Salut gent

dimarts, 18 de maig del 2010

LA DURA REALITAT



La via es llarga, 500 metres de recorregut de 7b+/7c al vell mig de la cara nord de la paret del Taoujdad. Llargs durs i  mantinguts de 7b i 7b+ amb alegries entre xapes.
Estic concentrat, intentant xapar una cinta difícil, els peus amb adherències coral·lines, els dits de la ma dreta a unes minúscules i abrasives gotes d’aigua, dins d’aquest mar de corall de roca vermella, adherent, aspra, però franca i dura com tot el Marroc... la meva ma esquerra arquejant com un cabró una regleta petita, però solida i fiable. Se que si xapo aquest cinta sortiré victoriós d’aquest difícil i inhumà llarg de 7b+, el tinc apunt. Quin xapatge !!! Quins valents el Piola i el Petit, quin aleje que s’han marcat, la mare de Deu.
La suor em baixa pel casc i es filtra per sota del gorrito fet a ma per la guapisima Fatima, i ressegueix la torrada pell de la cara buscant el millor recorregut per arribar fins els ulls que em piquen com una mala cosa.
Ni els trons que pugen pel fons de la vall acompanyant un cel negre, amenaçador com el cavalls ferotges i violents dirigits pel malvat Sauron des de Mordor que ja han absorbit i deixat el petit poble del Taghia a les fosques tenebres d’una tempesta mes que evident, no em fan despistar. Magnesi mes magnesi, suco i torno a sucar les mans, recullons com em suen; angoixa, estrès, control mental, “tranqui tio, tot control” em dic  a mi mateix però ni jo m’ho crec, bufo i rebufo. No puc mes, crido, ja em veig l’hostia... "Al lloro xec", li crido al Bernat 30 metres mes avall penjat a la desena reunió. Trec la cinta de l’arnes, la novena cinta del llarg, mare meva !!!. Un llamp que pica directament al cim del Isfoula seguit d’un tro que ressona per tota la bonica i verda vall del Taghia i que les parets de les Sources  i del bonic i estret canó del Timrazine fan que sembli la fi del mon. Per un moment penso en la cordada que estan penjants a la Canyon Apache.
De sobte, com si aterres d’un “tripi” dur i contundent, m’adono del que m’envolta; collons, tan sols falta una tempesta de tarda al mig d’aquesta fenomenal paret. Però ni la cortina d’aigua que s’acosta sense pausa tranquil·lament sabent que res la pararà,  aconsegueix desconcertar-me, estic a punt per agafar corda després de passar ràpidament el mosquetó per la xapa agònicament... L’àcid làctic no perdona i tinc els braços inflats com el Popeye mareta meva, quina volada que m’espera, però no, no pecaré i no m’agafaré a la cinta això mai !!! Vaig a vista i estic a la Rivieres Purpures. Pillo corda, ostia, m’he quedat curt ,uns segons de dubtes que seran claus. Mes corda, la boca seca, pastosa i la  llengua de suro fa que em costi atrapar la corda amb la boca, aconsegueixo fer-la pujar, la corda evidentment, en aquest moment el braç esquerra diu Xaval fins aquí em arribat tu i jo. Miro avall, miro la ma amb la corda i tinc el temps just per veure la cara de pànic del Bernat, escupo la corda de la boca, babeixo un no ser que, que acompanya l’escopinada; els meus pobres dits que agafen amb avarícia les gotes d’aigua decideixen anar per lliure, ni les meves ordres contundents i dictatorials que venen de la part mes fosca del meu cervell els fan desistir del seu desig de separar-se de la roca i actuen amb independència, cagun amb els independentistes dels pebrots.
Noooooooo, avall  !!!!!
Ei xec, xec, xec...Estàs be?  Tinc la cara del Bernat a mig metre meu...Hostia !!! Que ha passat ?... Res que he fet tercer a la compe ¿...? Com ? Miro al meu voltant i el rellotge marca l’una de la matinada, el sofà, la manta i jo som tot una mateixa cosa, al damunt de la taula, al costat de l’infusio hi ha el llibre del Taghia, el Bernat amb car de cansat i adormit, riu i riu...
Osti Nanu, estava flipant amb el Taghia....M’he clapat esperant-te
Que tal la compe? Be he fet tercer... A la classificatoria m’he empanat, però molt bones sensacions a la final i tu que tal?
Be, be a Os de Balaguer un 7a a bloc de finures, slaps i romus al segon “pegue”; estic content
Demà al pati? Si, però ara a sobar, ok?
Siiiii que somiar es gratuït. De moment la realitat es una altra. La Rivieres encara queda lluny
Salut gent
p.d. perdoneu per la falta d'accents per``o aquest trasto fa aix``o

dimarts, 11 de maig del 2010

Pensa localment actua globalment....



Ahir mirava les noticies per la catalana i res, ni piu.
Que si l' IBEX 35 (tots entretinguts), que si el Constitucional (espai nacionalista), que si la diagonal de Barcelona (cinc minuts de provicianisme), que si el Barça (borreguisme col·lectiu)...
I la BP? i el petroli? I els 800.000 de litres diaris de petroli que van a parar al mar? I l'impacte mediambiental? Doncs res de res. La veritat és que no ho vaig entendre. No vaig entendre que durant 35 minuts de noticies més 10 minuts més del "putu" temps no diguessin res de la BP, una mega multinacional que esta col·laborant a trinxar una miqueta més el planeta. Els compra?
Doncs aquest matí, miro per Internet alguns diaris digitals: El País ¿...? La Vanguardia ¿..? El Diari d'Andorra ¿...? i el Periòdic d'Andorra ¿..? I cap ni un res de res... La taca de greix no existeix. Molt bé !!!!
Però menys mal que remenant per Internet pots estar "una miqueta" informat. I llavors ens queixem de que hi ha països que no tenen llibertat d'informació. I a nosaltres, què ens fan?
A banda de que ens estem carregant el món, ens manipulen les informacions com ells volen i ens donen les noticies com ells volen i la immensa majoria traguem i anem fent... Futbol, basket, Ferrari, estatut.. I tots tranquils i cap a casa.

Des del dia 20 d'abril que la plataforma petrolera es va ensorrar. I van morir 11 treballadors i tres dies després, el 23, va començar a deixar anar 800.000 litres diaris de petroli a mar obert. Fem números ? I els mortals del món fins la setmana passada no en sabíem res de res...Quina pena que em fa tot plegat.
Les noticies que ens passen els mitjans oficials tant sols ens diuen que els bancs de pesca d'una part dels EUA corren perill. Ok. I les especies marines? i les aus? i com afectarà tot plegat a l'ecosistema?
Ens estem carregant el planeta i a sobre ens manipulen com i quan volen...
Menys mal que encara ens queda roca per escalar.

dilluns, 10 de maig del 2010

EL PATI DEL BERNAT



Vies excel·lents. Itineraris llargs. Continuïtat, a bloc.
Taques de magnesi, cleques que "t’indiquen" el camí.
“Colilles” a dojo, paper brut.
Nius d’ocells que mai mes veuran posar-hi un trist ou, pollets amagats
Ocells que canten i xiulen. Voltors.
Riu, aigua.
Gent simpàtica, algun lolo i alguna lola que et treuen la son.
Ingravits, mutants, veterans.
Locals i guiris, Habituals i passants.
Assajar i persistir. A vista i al flash.
Pila i resistència.
Manresans i alt urgellencs.
Gent genial i algun borde com a tot arreu...
Aquest es el  pati del Bernat

A les 11 del matí del dissabte ja som a lloc, encara tindrem una miqueta de sol
He perdut el conta i ja no ser quants caps de setmana seguits fa que hi baixem.
El Bernat està encantat de baixar-hi i jo estic encantat i empanat pensant i rumiant quina via puc provar...
El Nanu torna a tenir deures, ha de fer pila, el menda tornarà a pillar a alguna via, segur.

A les 19 h de la tarda mirem el riu i una colla baixa amb canoa aprofitant l’empenta de l’aigua. Per avui ja hem acabat.
El Nanu s’ho passat be a fet els deures; onze vies fetes d’un grau que l’ha fet suar, encadenar i caure, però aquest era l’objectiu...
I jo marxo tant empanat com he vingut, amb una caiguda lletja que gràcies a l’habilitat asseguradora del Nanu ha quedat amb un crit de pànic i un mecago en tot.
Encara no sabeu quin es aquest pati?
Evidentment, Tres Ponts