... I AL FINAL PARADA A BARCELONA (ciutat bastonera)

 

La paraula Barcelona està de moda arreu del món. Com va dir aquell il·lustre home petit i no gaire eixerit, però rei del totxo, “aquesta ciutat que porta el nom d’un club”. Doncs sí, el món coneix aquesta ciutat, ribera de la Mediterrània, principalment pel seu equip de futbol, pels valors que transmet i per una manera de fer que alguns no acaben d’entendre. Però, malauradament, divendres passat Barcelona va ser coneguda arreu d’aquest món, que va a la deriva absoluta, per l’actuació absurda i brutal d’una policia que fot bastonades i pilotades (no tan boniques com les del Messi) a punta pala i sense gaires miraments, però tots tranquils que ho fan en català, que deuen fer menys mal que les que fotien uns que anaven vestits de gris i els deien repressors del sistema i, a més, te les fotien en castellà!!! I com tots sabeu, els les fotien, les bastonades catalanes, als indignats que n’estan i n’estem fins als mateixos pebrots (que els publicistes de Nike van utilitzar, diuen que brillantment, per celebrar un títol) que la classe política prengui la gent per ximplets... Ja és hora que diguem prou!!!

I aquesta ciutat tan tolerant a la ribera de la Mediterrània, aquest cap de setmana va rebre la visita del circuit de la Copa d’Espanya d’escalada a la sala Climbat, al costat de la “Fuixi”.

I és que amb la prova de Barcelona es posava punt final a la tournée que ens ha tocat fer per les espanyes i, finalment, per terres catalanes.

Com sempre, diumenge al matí, dia de la competició juvenil, la manifestació d’hormones era d’alta intensitat i la ratlla, amb la calor, marcava el punt vermell de màxima alerta del descontrol hormonal. Sort que el conseller bastoner, Felip Puig, no en va estar informat perquè potser, confós per l’emoció del càrrec, hauria enviat a la “Fuixi” l’esbart bastoner que actua a cop de xiulet.

A la categoria sub-18 hi havia molts nervis per aconseguir pujar al podi. Quatre escaladors es jugaven estar al segon o al tercer lloc. El primer estava decidit per a l’escalador andalús Jose Miguel Martín. Un d’ells era el Bernat, que durant una final molt emocionant va aconseguir fer tercer. Amb aquest lloc aconseguia els punts necessaris per pujar al tercer graó del podi de la classificació general de la Copa d’Espanya. Felicitats, nanu!!!!

Fotos de família, abraçades, petonets... i carretera i manta. Aquest cop ho tenim a prop, dues horetes i a caseta...

Però ves per on i casualitats de la vida, mentre alguns seguien indignats a la plaça de Catalunya, uns altres indignats a casa pels cops rebuts, un altre indignat a l’UCI d’un hospital en hores baixes per les retallades i sense la seva melsa gràcies als cops precisos d’un bastoner català... Érem, el Bernat i jo, parats amb el cotxe en un semàfor de la Gran Via de Barcelona que pel nostre davant passa el gran Millet tan tranquil·lament, amb la seva dona passejant sota el solet primaveral de la ciutat que porta el nom d’un club. Sí senyors, viure per veure.

Salut!

Felicitats un cop més, Bernat.  

SARAMAGO MÉS QUE MAI

  
Sincerament volia fer un panflet del que esta passant a Espanya...
Però de sobte he recordat aquest llibre de l'any 2004 que us recomano més que mai.



I com diuen alguns dels milers d' indignats

"Esta democràcia es nuestra desgracia"

"Apaga la TV enciende tu mente"

"Pienso luego estorbo"

GRÀCIES FEDME, DE DEBÓ US HO DIC

...Y bajo tus besos
en la "madrugá"
sin que tú notaras
la cruz de mi angustia
solía cantar:

"Te quiero más que a mis ojos
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la mare mía....

Doncs sí, què voleu que us digui, sóc un Sabinero rematat i aquesta cançó va sonar durant el cap de setmana diverses vegades dins del petit cotxe amb el que vam travessar per segona vegada en quinze dies les carreteres de l’Imperi...

Gràcies FEDME per donar-me l’oportunitat de conèixer paisatges preciosos de la meseta ibèrica .

El Sabina sona amb energia (i no és conya) mentre miro pel retrovisor com el Bernat segueix aïllat amb els seus auriculars escoltant els seus rapers francesos preferits i fent deures, de reüll veig com l’Ester controla, amb tranquil·litat aparent, la velocitat i de tant en tant em recorda que a Espanya la velocitat màxima està  40 Km/h per sota de la que estic imposant al petit però valent Kia,  sense oblidar a la noia invisible que ens ha acompanyat i guiat durant aquests quinze dies, i que ens recorda que d’aquí 800 metres he d’agafar la sortida de la dreta, quedar-me al carril esquerra, travessar la rotonda, sortir per la tercera sortida i agafar una altre cop l’autopista... I així anar fent durant 900 interminables quilòmetres.

Ni a Ponferrada ni a Astorga (parada obligatòria al restaurant La Peseta) tenen sidra però sí que tenen un bon paladar... Val la pena.

Ponferrada, des dels Pirineus, ens queda lluny, molt lluny! però la FEDME va decidir que en aquest poble del Bierzo, a cavall entre Castella-Lleó i Galícia (on tenen unes de les millors instal·lacions esportives que he vist mai) farien la segona prova de la copa d’Espanya d’escalada de dificultat, i he de reconèixer que tenen un bon roco de 15 metres d’alt i que els equipadors van muntar unes vies de les que s’han d’escalar “amb gesto”, és a dir que el gorileo, que sembla que tant agradi darrerament, quedava fora de joc. Ja era hora !!!! Molts dels escaladors que en van gaudir n’estaven més que satisfets.

El Nanu tenia ganes de que li sortís una bone compe, després de caure en un error de lectura a Arriondas. Quan va veure el roco de Ponferrada se li va il·luminar la cara! Un roco tècnic d’arquejar a muerte, amb placa desplomada i la traca final...

Sala d’aïllament, adolescents per tot arreu, feromones pels núvols repartides a tort i a dret, descontrol controlat, gats aquí gats allà, guerres de magnesi... Els jutges!!! repartiment de dorsals i samarretes taronges, explicacions estèrils, xerrada tècnica, que pocs escolten, escalfament, blocs, intimidació, relaxació i concentració...

Al flash, casc, gats, corda, nus, glop d’aigua, mirada de reüll, assegurador, nervis...  

Riures, neguits, angoixes, plors, caigudes, llançaments, tècnica, força bruta, decepcions, alegries... I les finals!

Una bona via a escalar a la final de sub-18 i sub-20 el va portar al segon graó del podi.

Cara de felicitat a tope. Fotos de família amb tota la colla de companys/es que van fer podi.

Kebabs i falafels ràpids, un brindis pel podi, cafè carregat a tope, 900 km, el Kia, Sabina, rapers francesos, cops de cap, parada i canvi de xofer, a l’arribar a la rotonda travessar-la per girar a la dreta... Passem la frontera que separa les carreteres d’un i de l’altre quan el rellotge ens diu que ja som a dilluns.

CULET, CULET !!!!

Venga, ¿otro culín?

Aupa! échale...

El Bernat i l’Ester riuen i em miren amb una cara com dient-me: “n’estàs segur?” i jo els hi responc amb una aclucadeta d’ull que demostra que estic feliç i content d’assaborir una excel·lent sidra asturiana amb la millor companyia del món.

Estem sopant a la Sidrería El Molin d’Arriondas, davant un pop a la planxa i de la típica i boníssima cuina asturiana.

A Arriondas, bonic poble al peu dels Pics d’Europa (és més conegut per la baixada del riu Sella que pel seu rocòdrom, la veritat sigui dita) he après que a les Sidreries que corren per fora de la Comunitat Asturiana ens prenen literalment el pèl quan al demanar un gotet de sidra te’l serveixen tant tranquil·lament. Doncs no amics meus!!! Un cop es destapa una ampolla s’ha d’acabar o llençar-la, ja que la sidra perd les propietats. No es pot guardar!!!

Així que ja ens veieu, amb una ampolla sencera per un servidor (que tot s’ha de dir no vaig ser capaç d’acabar-me). L’Ester no beu i el Bernat competeix i té 16 anys, és a dir que tampoc beu. O sigui que “aupa! échale un culín...” i amb aquella traça que Déu (o millor dit l’experiència d’anys de tradició) els hi ha donat, el cambrer, que resulta que és de Lleida, te “l’escancia” amb elegància... Fantàstic!!!!

Sí senyors! som a Astúries, paradís de la sidra, el cabrales, la verdor per antonomàsia, el bable i uns paisatges del Parc dels Pics d’Europa que et treuen l’aire.

I és que aquest any la FEDME ha decidit que per fer les compes de la Copa d’Espanya haurem de travessar la Nación Española (no vull respostes amb polèmiques) i de passada adonar-nos-en de que fins al País Basc ens tocarà rascar-nos la butxaca per anar ràpid però que només entrar a Cantabria podem gaudir d’unes autovies/autopistes que ens deixen anar tranquil·lament a la velocitat escaient sense haver de treure el moneder. Sí senyors, Espanya en estat pur !!! Com diu un amic dels cules, ¿Por qué?

Al tema senyors! Aparquem la sidra, el formatge i la bona gent asturiana.

Arribem a Arriondas just per veure les finals dels grans. Aquest any, el Ramon Julian ha decidit que participarà a totes les compes. Je, je, je... que qui va guanyar?

Amb noies, la cosa ja va estar més apretadeta i l’Elena Aleman i la Berta Martín van empatar al top de la via.

Molt bé! ja hem vist el tema i el roco/plafó de Top30 on es fa la compe.

El diumenge al matí, amb els nervis típics de la trobada, saludem a uns i altres, cares conegudes, gent nova, vells amics... Tothom està feliç de la vida i dels paisatges que han pogut visitar pels voltants d’Arriondas. Uns han aprofitat per anar a Covadonga, els altres han baixat pel riu Sella, alguns han fet visita cultural...

I nosaltres? Doncs res, hem fet quasi 900km i hem conegut una casa rural meravellosa... El temps dóna pel que dóna.

 

El Nanu està tranquil, això diu, i molt motivat. L’Ester i jo dels nervis, la veritat...

Ja sabeu com van les compes, tots són força col·legues, s’expliquen les vies, uns més motivats, els altres més tranquils, gent que escala amb classe, gent més plafonera, jovenets, adolescència, feromones, auriculars enormes i de colorins... En fi, les compes juvenils que omplen d’energia el poliesportiu d’Arriondas!!!

Aquest any la via classificatòria és al flash i els sub-20 i sub-18 fan la mateixa, que de passada serà la via de la final dels sub-16 (que en teoria havia de ser a vista) però és clar, la majoria s’ho imagina i s’estudien la via al mínim detall tot preguntant “com és la presa del costat de la cinquena cinta? Aquell romo què tal s’agafa?” Doncs això, a vista...

El Bernat surt el segon dels sub-18. No és el millor lloc per començar però ho resol força bé classificant-se segon per la final al darrera de l’andalús Juanmi, vell amic de temporades anteriors.

A la via de la final dels sub-18 (mateixa que els sub-20) sí que s’escala a vista. El nanu surt tranquil i escala amb bon ritme però una errada de lectura, o de mètode com diuen ells, el fa caure a una presa on rectificar és complicadíssim.

Resultat, quart a la final. Molt bé per començar la copa d’Espanya d’aquest any.

El proper cap de setmana tornarem a travessar la Nación i farem parada a Ponferrada.

Apali, a veure què hi trobem.