dimarts, 22 de desembre del 2009

LES FESTES !!!!!!!!!!!

BONES FESTES I UN 2010 PLE DE BONES TIBADES I EXCELENTS ESQUIADES !!!!!

SALUT

dijous, 10 de desembre del 2009

L'ALEX HUBER DE GIRA (Andorra i Catalunya)

L'Alex Huber està de gira. Son poquets dies, però el dilluns 14 de desembre a les deu de la nit el podrem veure a Ordino (Principat d'Andorra) a l'Auditori Nacional.

De cap manera us ho podeu perdre.
La projecció es: La 5a dimensió. Un pase per flipar una estoneta llarga i amb l'Alex a la sala per poder compartir amb tots nosaltres les seves darreres experiències en "solo integral" o fent cordada amb el seu germà Thomas.
Apali ens hi veurem segur. No hi falteu !!!!!!!

dimecres, 9 de desembre del 2009

AROMES DE 8a



Quan jo tenia 15 anys no recordo massa bé el que feia els caps de setmana i encara menys els dies de pont… Suposo que feia el que feien la majoria d’adolescents de l’any 1979… Ser relativament obedient, dinars familiars, sortidetes a la muntanya i quedar amb els amics al passeig de Sabadell… Anar fent…

I què fa un adolescent de 15 anys, com el Bernat (a) Nanu de Deu l’any 2009? Entrenar metòdicament, escalar fanàticament i encadenar vies dures…
Ahir va ser un gran dia per aquets xavalet. Ahir finalment va encadenar el seu primer 8a!!!!. Aquest sí, aquest és un 8a que no creiem que ningú decoti. És d’aquells que s’han de fer, que s’han de lluitar…



Els fets:

Dissabte dia dur moralment: Caiguda al quart pegue després de passar tota la secció dura, calia reflexionar i relaxar la ment i el cap. Sobredosis de papapsicòleg.
Diumenge dia d’escalar de tranquis per Bruixes, amb els companys d’Andorra.
Dilluns dia de sacrifici. Res d’esquí, res de roca. A caseta i com a molt sortideta amb els amics per alliberar-se.
Dimarts és el dia: Ja li porta vuit pegues a la via. La cosa està clara. El David (entrenador) ja li ha dit que si no surt no passa res i cap a una altre banda.
Després d’escalfar, el Nanu munta la via. Li han de dir que afluixi i que es pengi. Va espitós i sembla que la vulgui encadenar muntant-la. Tranqui Nanu.
El dia és bo, ni fred ni calor. Un punt agradable de sol.
Ara sí. A sobre del pedestal de roca que porta a la base de la via “Aromes d’Alòs” del sector de l’Estret d’Alòs de Balaguer, el Nanu i el Benoît, que l’assegura, estan a punt.
La via està més que estudiada, fins i tot ha tret un repòs d’un lloc inverosímil. Després vindrà l’agonia: quatre cintes intenses, plenes d’arqueigs al mig d’un bombo de roca grisa i compacta. Té el mètode aprés. Sap organitzar-se el temps d’execució. Té controlada la cinta que se salta i que tantes vegades l’ha vist passar volant. Al punt clau ha canviat el moviment i el tio sembla que floti per la via. Escala amb ritme… escala amb alegria fins el punt que li diu NANU has fet el teu primer 8a !!!!


Moltes felicitats Bernat. Per la teva constància, pel sacrifici (sense ell ja saps que no es va enlloc) pels teus entrenaments solitaris i sobretot per ser com ets.
Una abraçada.

dilluns, 30 de novembre del 2009

QUÈ FAREM ?




Tercer cap de setmana parat, diuen que encara en tinc per un o dos més… Què llarg que es fa tot plegat.
He practicat el croissing (dues crosses i gas), he fet vida social amb un sopar sorpresa el dissabte a la nit, envoltat de bona gent i fanàtics del “tueste”.
He patit mentalment amb els companys que feien la marató a Florència.
He somiat amb la platja de la Conxa, amb el “pinxos” bascos i la sidra.
A tres quarts de dotze del diumenge vaig tenir la sensació que entrava a l’estadi d’Anoeta i parava el crono per sota de 2h i 45 minuts.
He compartit la nevada amb l’Ester tancat a casa i gaudint d’una bona infusió.
He gaudit amb la crònica del Bernat i la seva lluita amb un 8a… (esperem que no el decotin) de moment no diem el nom. El té amb tots el moviments memoritzats i amb una sola caiguda.
I m’estic replantejant moltes coses de la meva activitat esportiva. De moment a recuperar-me i després tocarem roca.
Salut gent

dilluns, 23 de novembre del 2009

I ara ? toca roca



El nanu aquest dissabte va acabar la seva temporada de compes (Catalunya, Espanya i Andorra)



El dissabte al rocòdrom de Caldea el nanu tancava la seva temporada competitiva. Una temporada “trencada” per la meitat per una lesió (fissura a l’esternon) a l’inici de l’estiu que el va fer estar parat durant tres mesos. Malgrat això, els resultats han estat bons. Ha aconseguit fer podis a les competicions dels tres països en que ha participat. Recompensa als esforços i a l’apretada posta apunt per part del David.



I ara comença la dedicació a fondo de la roca. Ha començat fent una visita a Alòs de Balguer, a l’Estret, buscant un bon projecte que sembla que ha trobat…
Ara no queda més remei que fer quilòmetres amunt i avall fins a tancar-lo i així obrir-ne un altre i un altre i un altre…
Salut gent i bones tibades

dijous, 19 de novembre del 2009

SUMA I SEGUEIX


Metge:
Deu dies més tancadet a casa. Les crosses treuen fum i el meu cap ni us ho explico.
Avui més metge i fisio...
Quina paciència.
De moment mirant per la finestra de casa com la neu es va fonent de mica en mica...
Projectes al cap, neguit a les cames i ansia al cap.

Per poder tenir neu com la foto crec que tindrem de seure i esperar.
Salut

dilluns, 16 de novembre del 2009

EL NANU A ESPANYA !!!!!



Cap de setmana de compe a Madrid. Darrera prova de la copa d’Espanya.
El nanu ha fet quart a la general de la categoria sub-16.
Primer cop que un andorrà puja fins tant amunt a una copa d’Espanya. Esperem que la federació andorrana de muntanyisme ho valori en la seva justa mesura.
Moltes felicitats, Bernat, per la teva constància, per la quantitat d’hores i tots els sacrificis que has fet en aquest any especialment dur, per poder arribar on has arribat. Per mi ets un exemple de sacrifici.
Sé que entrenar tot sol i a distància no és gens fàcil, però això et fa crèixer molt com a persona i com a escalador.
Molts agraïments al David Macià pels seus consells, entrenaments i comprensió. I agrair a l’empresa Vertical (Petzl, Beal, Madrock) per la seva confiança i enorme col·laboració perquè el nanu vibri i visqui l’escalada com ho fa.
Felicitats NANU!!

dijous, 12 de novembre del 2009

ASIMILAT !!!!!!

Aquest matí m'he llevat i mentres intentava asimilar tot el que ha pasat l'Ester em diu:
Córrer, vine, i mira per la finestra !!!!!



Tot un món de posibilitats s'han obert de cop.

La marató d'asfalt del 2009 ja és història, però al cap em queden molts bons moments de tota la tunda que porto a sobre des de finals del mes d'agost (1.350 km a les cames)
Si miro enrrera no em puc queixar d'aquest 2009:

Curses d'esquí de muntanya. Algunes nefastes, però les darreres van ser vibrants amb una parella genial.
Mitjes maratons de muntanya bonísimes i amb bons resultats
La Marató de Zegama. Va ser increïble, de lo millor que he fet amb anys. Per enmarcar
Els entrenaments amb tot el grup per la marató. Gràcies per aguantar-me
Algunes tibades amb els "mares" i el nanu de Deu. Sempre riures i més riures.
Compartir tots els patiments amb l'Ester i el nanu. Sou una parella genial. Companya i fill...
En definitiva, que no tinc cap motiu per queixar-me. Ara toca posar fil a l'agulla de nous projectes.
I sobretot tenim la sort de veure sortir el sol cada dia envoltat de tos els amics i dels que més ens estimem... Això és la vida !!!!
Salut gent

dimecres, 11 de novembre del 2009

RESULTAT

Ruptura fibril·lar de 20x10x 2 mm (diàmetres longitudinal transvers i antero-posterior respectivament) al terç mig del semimebranós..... bla,bla,bla

S'ha acavat !!!
Toca reposar el cap i les cames. 
Merci per llegir-me 

ESPERANÇA


Avui estic tancat a caseta. No puc recolçar la cama pq si és que hi ha trencament no es faci més gran.
Aquest migdia sortirem de dubtes. Ecografia a la cuixa i tema resolt. Encara tinc esperances... Diuen que es l'últim que s'ha de perdra, malgrat que ja he agafta algun kilet de més (puta ansietat) encara estic en condicions de fer la marató potser no a 3'55''-4' el Km però si per baixar de tres horetes (això espero).
Be gent ara tant sols queda esperar...
Mentres us deixo unes fotillos d'Anyós. Ja ha fet dues bones nevades !!!! Avui el cel està de color plom. Aquell color tant especial de quan la neu comença a pesar dins dels núvols...

dilluns, 9 de novembre del 2009

XIMPUM

La Marylin estirant isquios

Crak, patacrak i ximpum !!!! Que bonic oi? Doncs definitivament m’he trencat !!! A falta de confirmacions oficials (és a dir el metge) és molt possible que tinc un trencament d’uns 2 cm. Al meu isquio esquerra. La marató? Qui lo sa !!!!

Els fets:
Castelló dissabte a les 19 h. La ruptura
Quedem tots per fer un rodatge suau pels carrers de la ciutat. Res, 30’ suavitos i cotxineros. Som tota la colla. Riures i comentaris sobre la cursa i el vent que farà. Jo tinc sensacions estranyes al genoll, però res greu. Parem a un semàfor i de cop el meu isquio es fot dur com una pedra. Penso apa contractura al canto...Demà ja veurem...Seguim rodant i la molèstia es queda amb molèstia pesada i dura. El cap ja funciona a tope...
Hotel 19,30 h. Dutxa i no m’atreveixo girar-me per mirar-me la cuixa. Apa un cop d’ull. Noooooooooooooooo. Derrame !!!. Bona nit i tapat.
Diumenge: 9h del matí. Ansietat.
Tinc ansietat. Molta ansietat.
Tots els meus companys estan concentrats i pensant amb la cursa.
Les portes del menjador (un esmorzar de bufet lliure) s’obren com empeses per un huracà, com si un sunami d’ansietat entrés per arrasar amb tot.
Estic com boig, l’ansietat em produeix gana, molta gana. No esmorzo, menjo i menjo com un posseït, com si fes setmanes que no provés segons que... M’inflo, em poso les botes de formatges, sucs varis, fruita fresca... I sí, bolleria guarra plena de xocolata. A tomar vent tot... Amb la panxa a rebentar ho veig tot diferent, amb perspectiva. Penso, au aixecat i ves a animar als col·legues. La cambrera em mira satisfeta. Dins seu deu pensar: “quin gana s’ha aixecat sis cops de la taula” (tot amb accent valencià). Els meus companys em miren i soc el tema de conversa. Els meus llavis em delaten i la xocolata i el sucre de les ensaïmades demostren que m’he saltat pels aires la meva estricta dieta.
Au nois i noies a córrer, vosaltres que podeu. I si, tots corren per damunt de les seves possibilitats i van gas a fondo. Tots acaben satisfets menys el pobre César que anava de conya i va tenir un lleu (esperem) accident amb un cono del circuit. Ànims. Fins i tot hi ha hagut marques personals i alguna copa. Felicitats a tots !!!!

Diumenge: 14h. L’alegria
El nanu de Deu em truca.
Ei petit que tal t’ha anat la cursa?
Res m’he trencat
Osti !!!
Bla,bla,bla...
I tu?
Molt be? He fet un 7a+ a vista un 7b+ a vista i 7c al segon pegue
Cullons xec que guai no? I a quin lloc?
A Bruixes si molt guai....
Bla,bla,bla,

Salut gent

dijous, 5 de novembre del 2009

CITA NOCTURNA AMB L’ ÀCID...


Dimarts a la nit feia una nit preciosa, una lluna grossa ens ensenyava que el cel estava ben net de núvols, un punt de fred agradable et feia sentir a gust sota la gorra i els guants, un punt d’humitat et deixava entendre que als cims hi havia neu nova. Les llums de l’estadi il·luminaven aquesta superfície traïdora, sintètica i de color terra que en diem pista... Tot indicava que seria una nit genial.

La meva cama era un clar reflex que estic en mans d’un fisio: uns esparadraps de color vermell indiquen un estrany camí per ha on passen interiorment tendons i muscles; els ressegueixen i s’entrelliguen amb una harmonia i construcció irreal...La construcció mental de les peces secretes de la cama. L’invent sembla que funciona.

Malgrat tota l’energia positiva que tots irradiem es respira cert nerviosisime en l’ambient. Bromes absurdes, ritmes de rodatge suaus, molt suaus, ens fan entreveure que s’acosten 50 minuts durs.
Avui toca viacrucis. Sèries de 800 metes amb 400 metres de recuperació al trot. 10 series terribles de 800. Aquesta nit la cita es amb l’àcid.
Som tota una colla però cada un de nosaltres passarà dins dels seus temps. Agonia assegurada. A mi em toca anar a 3’20 el km. És a dir a 2’40’’ els 800metres, a 1’20’’ els 400 metres a 40’’ els 200 metres a 20’’ els 100 metres i així deu vegades.
Tot i ser molts patin sobre la pista, el teu cap està sol i el teu cos deixa d’existir... Ni sens ni veus a ningú. Corres i corres, tant sols mirades assassines al crono per controlar el ritme. Saps que crides d’agonia per que perceps que algú et mira. Et mira amb cara de dir “que fot aquest”? . Les sèries van canyent ajustant matemàticament els ritme.
Que dur, que dur...
Quan has fet la cinquena queda el pitjor, l’àcid està tan incrustat als muscles que les cames no van... Ets tu qui tires d’elles.
Però amb la cinquena sèrie arriba la sisena i penses uauuuu ja be la baixada... I sense adonar-me’n ja estic començant la novena sèrie (ja ho tinc fet penso) passo el quatre cents cridant com una locomotora i a la curva del 600 una flipada increïble em deixa la cama tiesa com un pal... És el meu isquio esquerra que m’ha dit: “xavalito fins aquí em arrivat tu i jo”. Paro a l’acte incrèdul i al·lucinat. Que ha passat? Que m’ha passat?... Ràpidament una bossa de gel i al segon milions de fantasmes negres baixen de les muntanyes per entrar dins del meu cap i posseint-me...

Falten tres setmanes per la marató i hores d’ara res es blanc...
Salut gen

dilluns, 2 de novembre del 2009

LA FÀBRICA


Cap de setmana dur...

ESCALADA:
El nanu de Deu, ahir diumenge, es va treure un altre 7b+ al segon tientu (la Cronos L1) a un sector que creia oblidat la Pauta, però reequipat per l’Albert Cortès i tota la colla de les terres de ponent . Sector dur, amb el grau collat i plaquero a tope. Felicitats nanu.

MARATÓ:
Res de nou, segueix el patiment. Ja portem 11 setmanes de 15 i també ja hem passat dels 1.000 km, anem caminant o millor dit corrent cap als 1.500 km
Cap de setmana amb un entrenament collat, collat. Sèries dures, el dissabte, que ha darrera hora les decidim fer en alçada i en pista de terra. El lloc és el llac d’Engolasters a 1.600 metres d’alçada (fàbrica de glòbuls vermells). Em fabricat més glòbuls rojos que l’EPO de l’Amstrong... Però també em agonitzat de valent (si us tinc de ser sincers). Temps collats i sèries llargues... Al finalitzar satisfacció. Estem “majares” perduts
Diumenge tornava el patiment i al mateix lloc, Engolasters, aquest cop tocaven dues horetes a ritme, però va ser a un bon ritme. Tocadot al final i mal de cames.
Però si el cos aconsegueix assimilar tot el càstig del cap de setmana estic segur que sortirem reforçats...Però pobres de nosaltres si no ho assimilem. El diumenge vinent a Castellò ho sabrem. Una mitja a ritme alt, no faig cap previsió estic a l’expectativa.
Demà toca fer el Tourmalet de la setmana 10x800 a 2’40 i recuperant un 400 al trot. Mareta meva !!! I donen pluja, ja hi tornem a ser.
Gas i salut gent

dijous, 29 d’octubre del 2009

POTA DE GANSO


Primer un apunt:
El nanu de Deu existeix !!!!! Mireu aquí i aquí



Justament jo haig de tenir pota de ganso? Jo que pràcticament no menjo carn? I que la ploma em fa al·lèrgia?

Doncs si, la lleugera molèstia del meu genoll resulta que es una tendinitis de pota de ganso... Buaaaaaa. Ara no !!!! Tant sols queda un mes per la marató...
Ara no, si us plau

Solució: Aixecar una miqueta el peu, fer alguna sessió de fisio i estirar molt. De moment ja he baixat el volum, ara no doblo pels matins. Això vol dir menys quilòmetres. Però la qualitat la intentaré mantenir. Fer ben fetes les sèries serà l’objectiu, i els tiratges llargs dels diumenges i la cursa de qualitat que em queda avans de la marató. No tinc més remei que fe bondat.

Ahir sèries durísimes i ràpides. Un cop més les arcades amenaçaven de fotre un bon xou a sobre del tartar.
Les vaig fer en horari adult, a les vuit de la nit. Quin canvi poder veure com tots els maratonians patim. Som una gran família solidaria:
Tu pateixes
Jo pateixo
Nosaltres patim
Ahir vaig donar un bon cop de puny sobre la taula de la meva moral. Bones sèries, a uns ritmes altíssims. La moral pels núbols. Això si, l’adrenalina em va fer estar despert masses hores.
Avui toca gansejar una miqueta i demà descans !!!!!.
Esperant la nova tortura del cap de setmana; quilometrada a la vista
Salut gent

dilluns, 26 d’octubre del 2009

EL TEST



Ahir tocava test. El test de la marató 32 km a ritme. Per fer-lo em triat una marató, la de Tolosa. Circuit marcat (força pla), avituallaments, ritmes de cursa, animació, més de 3.000 corredors i molt ambient.
Tots els del club que anem a fer una marató a la tardor estem a punt a les 8h i 45’ del matí. Dorsal dolent 3.299 de 3.400 això vol dir que sortim al darrera de tot, però l’experiència és un grau....He, he, he i de sobte ja estic al darrera del segon calaix. M’estalviaré fer alguns slaloms perillosos per evitat a la multitud.

Un dia humit i amb un xim xim típic dels llocs atlàntics és el que ens espera durant aquests 32 km de cursa. El meu ritme de cursa ha de ser de 4’ 05 el km per anar trobant les sensacions. Com moltísimes vegades els primers quilòmetres surten ràpids, però amb calma i el cap fred anem buscant (el meu company i jo) el nostre ritme. En tant sols quatre quilòmetres estem conduint un bon autobús i es que resulta que marquem un ritme constant de 4 minuts el km. Vaig còmode i ja no el deixaré fins al Km 32.
Però la gent corre d’una manera molt estranya... No matenen els ritmes i van fent la goma tooota l’estona ¿...?. No entro al seu joc i poso el pilot automàtic de la compensació per marcar km a km el punt 4’ al rellotge i així aconsegueixo arribar tot solet al punt 32 amb 2h 8’ 55’’. Bones sensacions. Sóc conscient que encara quedava el pitjor, els 10 darrers km que son la MARATÓ de veritat. Però el cap estava programat per parar al 32 i la motivació és una altre.
Tinc un mes per acabar d’afinar el tema...
Bon test, bones sensacions, capacitat de canvi, si fa falta.
Salut
P.d Per cert es va guanyar amb 2h 14’....

dimecres, 21 d’octubre del 2009

PREGUNTES ESTUPIDES, RESPOSTES SABIES



Desprès de la duresa de les sèries del divendres tenia de recapacitar i assimilar el que em va passar al tartar de l’estadi. De tant en tant va molt be que les coses retornin al seu lloc i que una bona clatellada et torni a resituar.
El rodatge llarg del dissabte al matí, en alçada, em va ajudar a reflexionar i pensar molt be que ara no es el moment de tirar per la claveguera 800 km d’entrenament.
Reflexió i anàlisis personal fet. Ja dic jo que l’octubre es un més dur per mi.

Ahir tocava sèries. Tocava tornar a patir a l’estadi. Sèries llargues i ràpides, amb temps molt collats. En tenia ganes, però alhora estava molt a l’expectativa de la resposta de les meves cames i sobretot del meu cap.
A les 17 h estic aparcant el cotxe i plou a sac, fot un vent que flipo i fa fred. Brrrr. El meu cap es comença a revoltar. Trucada al “profesore”

Ei bones, has vist com plou?
Si
i?
Que faig?

Doncs corre
Silenci....
I al moment faig la pregunta més estúpida de l’any
...i les sèries
?
Res, tu tranqui si surten una miqueta més lentes no passa res.
AAAAAHHHH d’acord
Vale, no et cansis molt
Adéu
Adéu

30’ minuts de rodatge i estic xop xop. Cap al vestidor i canvi integral de roba i sabatilles. Em calço les voladores i al “ruedo”.
Que estrany estic solet !!!
Que be ara no plou, però fot un vent que flipo.
Vinga tio a corre i apretar les dents.
Bua, quines sensacions avui floto pel tartar...Quina canya. Sensacions brutals.
L’àcid va sumant i les cames son pals que es mouen amb habilitat per la pista mullada. Torna a ploure amb intensitat, l’aigua corre per la cara, baixa pel coll i es cola per l’esquena freda i suada. Les voladores trepitgen cada bassal amb energia, amb ràbia i amb potència. A la contrarecta el vent apreta de valent, corre tio, corre.
Cada lap, els minuts i els segons queden clavats en el moment precís, a l’instant en que l’àcid et fan venir arcades, en el moment en que el cor t’escalfa tot el pit.
L’aigua cau i cau amb una força que fa mal.
Corre tio, corre i un altre lap clavat, anem sumant... Tinc fred, i ganes de vomitar... No puc més, però cada segon es para en el moment just.
Penso en la trucada i apreto les dents cada cop més fort, no vull regalar ni un segon al tartar. El divendres ja em va humiliar prou. Avui em toca a mi. I li esgarrapo segons.
Subidón....Flipada, drogat d’emocions i d’àcid corro a la dutxa calenta. Més aigua, però aquesta es calenta, aixeco la cara i l'aigua rellisca coll avall, fins escolar-se per les cames carregades...
Increïble...Quin dia !!!!
Salut

divendres, 16 d’octubre del 2009

CADA DIA UNA COSA NOVA


Cada dia el desperatdor sona a la mateixa hora; impassible, no s’inmuta, exerceix la seva feina elegantment, impecable, constant, metòdic, precís. El malparit no falla mai !!!
Cada dia sona a la mateixa hora, estiu, hivern.
Cada dia sona al mateix instant, tingui de doblar o tingui d’anar al laboro (com diuen els argentins)
I cada dia quan sona penso avui que et farà mal? Avans d’incorporar-me i recolzar els dos peus alhora al terra, noto com la tensió del cos arqueja i posa en avís a tots els sentits. Dècimes de segons, que transmeten milers de sensacions i d’informacions al cervell. En dècimes de segons recordes els dolors de la nit anterior. Ahir tenia el genoll esquerra, el turmell esquerra i els quadriceps carregats. Que passarà quan m’incorpori ? Amb un segon me n’adono que avui tot s’ha traslladat a la cama dreta.
Aquests dolors son com la màgia: que tu veus la pilotetat a un lloc i et surt a un altre.
Cada dia quan sona el cony de despertador tinc un dolor nou, un nou amic que amb sort tant sols m’acompanyarà les properes 24 hores fins que torni a sonar el punyetero despertador. M’acompanyarà al caminar, al seure, al rodar, al fer les sèries... Unes cremetes, una miqueta de gel, un antiinflamatori i molta paciència ens farà conviure plegats durant tot el dia d’avui.

Amb dolors o sense ja tenim una setmana més al pot i en van nou. Avui sèries llargues i amb els temps molt collats. Patiment assegurat.
Salut gent

dimarts, 13 d’octubre del 2009

RITMO SABROSÓN


Diumenge tocava córrer. Era una prova per saber ha on estem i com estem....

Mitja marató de Reus i campionat de Catalunya. M’estalviaré els comentaris de lo mal marcats que estaven els quilòmetres i del desastre del marcatge dels temps i això que corríem amb xip... Un drama.

El tema era provar-nos. Hem arribat a la meitat de l’entreno de la marató i el tema es veure sobre quins ritmes ens mourem el dia X.
La veritat es que fins diumenge no m’havia plantejat cap ritme i la veritat es que segueixo sense saber massa be com aniré. El test d’aquest diumenge no ha anat del tot malament, però el circuit de Reus no era el millor per provar-se. Molt puja baixa, carrers estrets, punts rodons, quilòmetres mal marcats... en definitiva difícil poder fer quadrar els ritmes.
El test consistia en fer un progressiu de menys a més. Un servidor tenia de sortir els primers 10 km a 4’05 arribats aquí, baixar a 4’ fins el quilòmetre 15 i a partir d’aquí tot el que el cos aguanti. Resultat una mitjana de 3’55’’ el quilòmetre. Això vol dir que en algun tram de la cursa devia anar força ràpid. Satisfet.
Curiosament molt nerviós els primer 8 km i normalment no m’hi poso... Un detall a polir.


Conclusions: Encara no ser el ritme de Donostia. Suposo que a 4’ el km...Ja ho veurem, de moment no mi atabalo. Acabem de començar la novena setmana de 16. Just a la meitat i ara comença el tema d’afinar temps, afinar-te de cos i posar el cap a lloc. Comença el més difícil. S’han acabat les bromes...
Ja sabeu que no sóc de donar masses dades dels entrenaments però com que estem a la meitat us diré que amb 8 setmanes he fet 835 km... Per volum que no sigui.

Salut i km

dilluns, 12 d’octubre del 2009

PUJA I BAIXA




Ja fa dies que el Bou de la casa surt a escalar sense el Bou vell. I es que el Bou vell ja no està per seguir-lo i s’ha passat temporalment a l’art del patiment de la distància...

El Bernat Bou, el nanu de Deu, la Sueca. Ja torna a tibar-li molt fanàticament i ha muerte. Just havans de la lesió estiuenca havia fet algun pegue a un 8a de Tres Ponts i just aquest finde, ple de motivació i il·lusió aconsegueix, amb cinc tientus, arribar al top de la via que ara (cinc mesos desprès) ja està de 7c+. Molt be Nanu, et felicito un cop més per la teva constància, alegria i felicitat que et produeix l’escalada. T’ho mereixes. Entrenar a distància i molts cops sol no és gens fàcil. A muerte !!!!!
Ara, sí, que ets el Bou de la casa. El 7c+ o el 8a és un toc subjectiu d’alguns que decideixen que una cosa puja o un altre baixa... Com tot a la vida.

Salut Nanu.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

CABRÓ



Boc
Mascle de la cabra; cabró.

Ahir em va tocar patir.
Patir com, encara, no havia patit mai durant aquestes set setmanes que ja porto sumades. Patir, com un autèntic cabró (no ser molt be si els cabrons pateixen molt, però es el que es diu).
Per norma general quan arribo al mes d’octubre, els fusibles comencen a fer alguna que altre xispa i el cervell se’n ressent. És el, meu, més per excel·lència dels dubtes. En sóc conscient i ja m’ho espero. Però la tunda d’ahir em va agafar per sorpresa i m’ha fet aixecar totes les defenses i alhora baixar els fums i tornar a l’humilitat i esclavitud del crono.
Ahir, el mister va donar una volta més a la clau dels temps de les sèries. Aquella volta justeta, però suficient per fer-te patir i anar collat des dels primers 100.
Ahir, senzillament vaig fer 6 sèries de 1.500 a un ritme que encara no havia tingut marcat cap dia.
Un ritme alt, ha on la musculatura i els tendons es tensen i pateixen.
Un ritme, ha on el fatídic àcid treballa com mai i et posa les potes com a pals.
Un ritme, ha on 100 metres es fan eterns i l’últim 500 es converteix en un agònic 5.000. I per rematar-ho, la pausa es al trot; no hi descans, no es pot parar s’ha de patir.
S’ha de aprendre a patir, a mentalitzar-te a l’agonia.
S’ha d’aprendre a treure’t els fantasmes que et criden durant 5 agònics minuts que paris, que no val la pena, que per un dia no passa res...Tots, tots fora del cervell, fora del cap, no us faré cas, us sento però no em guanyareu...
I quan l’agonia es converteix en mareig i les cames van lentes i més lentes i quan queda una volta, un trist i miserable 400 i veus que t’ensorres i els temps s’escola pel tartar, senzillament veus que no vas...
De sobte tot s' il·lumina (ooooohhhh) i apareix un àngel-volador al teu davant i et marca un ritme infernal, ràpid, volador, constant...Com s’agreix !!!! Mare meva un 400 volant i patint, patint com mai !!!!. Patint i gaudint com un cabró per fer quadrar aquests segons. Res pot fallar.
Salut gent


divendres, 2 d’octubre del 2009

M'estic encongint !!!!!


Avui, finalment avui, l’oxigen circula tranquil·lament i relaxadament per totes les parts del cervell.
Avui, finalment avui, no he doblat i es que aquesta setmana ho he fet tres vegades i amb dejú... I no m’aprimo !!!!! M’estic encongint. Cada cop més petit, semblo un ninot de peluix acabat de treure d’una rentadora a 70º... Si seguim així crec que al final desapareixeré. Si, serè reabsorbit per mi mateix...

Si tot quadre, que quadrarà, diumenge al migdia acabaré aquest setmana d’entrenament amb 130 quilòmetres als pernils i dos dies de sèries ràpides i de qualitat...
Aquest any però, estic fent (crec jo) les coses ben fetes:

  • Apretar les dents els dies de sèries i apretar-les fort i de debò
  • Els dies de rodatge no em passo de 150-152 pulsacions. O tinc contat i a 150 pulsacions a dalt del llac d’Engolasters (1.600 metres) vaig a 4’10’’- 4’15’’ el quilòmetre. A baix a Andorra la Vella (1.000 metres) a 4’10’ vaig a 140-145 puls.
  • Els doblatges matinals ritme hawaiano a tope (115-130 puls.)
  • Dormir 8 hores diàries
  • Recuperar entre 11-12 hores entre entreno i doblatje
  • Menjar be i varis cops al dia
  • Multivitaminar-me (tot natural): Jalea fresca, magnesi, ferro natural (Floraxil) polen, llevadura de cervessa, germen de blat...
  • Hidratar-me molt. Avans i desprès de córrer sempre amb sals minerals
  • .... Però tot, tambè, pot fallar. Espero que no

Tota aquesta història, ja ho sabeu tots, vol dir dedicar-hi la vida i força sacrifici. Nosaltres no som pros i fem el que podem. Però el meu sacrifici, tant sols es meu i te el valor que te... Es a dir el just de fer-ho.
Però amb un entreno específic i tant centrat per la Marató, i arrossegues tot el teu entorn (Ester i Nanu) i els hi estic molt agraït per tota la seva comprensió... Es un “lujo” tenir-los a casa.

Apali sempre sumant i mai restant....

dilluns, 28 de setembre del 2009

BLOKANT A REUS


El que veieu a la foto volant a Tres Ponts, aquest cap de setmana ha aconseguit fer segon (a la general) a la Copa Catalana de bloc, categoria Promoció. Be Nanu.
Ha estat un estiu complicat per a ell (dos mesos parat) i la reentrè ha sigut durilla, amb molt entreno i aquesta setmana s’ha ressentit del pit (una petit desgarro)...Tot i així molt be bouet. Perdoneu aquest amor de pare....
Ara ens toca organitzar-nos be i seguir entrenant i tibant. Ell de cara a la darrera prova de la Copa d’Espanya de corda i jo per la meva marató...

Pel que fa als meus entrenus anem sumant Km i amb el que porto amb sis setmanes, d’entreno específic) ja hagués pogut fer Andorra Barcelona es a dir; anar-hi, tornar i encara podria estravessar Andorra... Molta càrrega i sèries de qualitat... En fi, ho fem per gust ningú ens i obliga no?
Salut gent

dilluns, 21 de setembre del 2009

DE LA SIBÈRIA A LA MERCÈ


Aquest cap de setmana ha sigut un retorn als caps de setmana de fa mesos: sopars, festa, escalada i la novetat va ser la cursa de diumenge ( la Mercè 2009).
A pams. Divendres sopar-festa a la Panxa del Bou, un bon company celebrava una nova història personal de la seva vida i calia celebrar-ho. Nosaltres tres (Sueca, Santa i jo) no i podíem faltar. Poca cosa a dir-vos.
Dissabte al matí la Sueca i el Jordi decideixen anar a tibar al territori més lolo de la Font Soleia. La Sibèria. El nom potser per que el sector està lluny, lluny, o perquè senzillament no hi ha sol i fot força rasca. Poca gent per la Soleia i quatre màsters a la Sibèria, l’hivern s’acosta de mica en mica i la roca ho agraeix.
L’Ester i jo els acompanyem i anem de tranquis a caminar una miqueta pels voltants. Olors a bosc i ha humitat.
Avans, de la caminada, tinc el goig i el plaer de tornar a veure el Nanu tibar amb tot el seu estil i el seu punt d’honor, a mort i al límit, com sempre a la roca, a la via Dr. Jeckil (7b). L’encadena al flash. Està content. Més tard es posa a un 7c i li fot tres pegues, però cau al passar l’última cinta, llàstima. No hi ha queixa, desprès de la mega pinya de l’estiu està posant-se les piles. A mort Nanu !!!!

I el diumenge res de nou; cursa.
Deu quilòmetres d’asfalt (feia cinc anys que no feia ruta). Als primers quilòmetres vaig boig, no agafo ritme i estic despitadot. La primera noia que arriba del darrera i envoltada per algun màster que li marca el ritme precís. Tinc d’enganxar-me amb aquest grup i no deixar-lo. I així ho faig. Ritme, ritmes, constància i cadència. Quina disfrutada. Al quilòmetre 9 (que pica amunt) faig un canvi i deixo el meu grup de viatge, encara tinc un pel més de força i torno a canviar per entrar per l’avinguda Maria Cristina sprintant amb un “company”. Stop crono. Bona marca i bones sensacions sobretot a partir del quilòmetre 5. Arribo a casa i miro l’agenda de les marques m’he quedat a 5” de la meva marca en un deu mil de ruta. Be.
Salut gent

dijous, 17 de setembre del 2009

RODATGE AMB COMPANYIA

Ahir rodatge d'una horeta acompanyat per un crak. El teniu aquí sota. Una meravella i un plaer:






Per cert el nanu de Deu ahir va triomfar com la Coca-Cola 7b a vista i passant cintes a Tres Ponts. Tres dies escalant des de l'accident i...A FONDO NANU !!!!
FELICITATS SUECA !!!!

dimecres, 16 de setembre del 2009

ENTRENAR AL XIQUI-PARC





Desprès de la tunda del dissabte, han tocat dos dies de rodatges (tres tenint en compte el doblatge d’ahir al matí).
Nota mental: M’hen foto creus de com pot arribar aguantar el cos la tunda de quilòmetres que li fots a sobre; això si, en el meu cas, amb una vida que no te res d’envejar a la vida monacal

Ahir tornava a tocar una altre tanda de sèries llargues 5x2.000 a un bon ritme.
Com que tinc pressa, avui, no esperaré a tota la colla i ho faré sol. Però quan arribo a l’estadi això d’estar sol és un dir. La pista i la gespa sembla un xiqui-parc: Projectes de futbolistes a la gespa amb els seus estimables i entranyables entrenadors: “Tu dominas el balon, el balon no te domina a ti” “ Coño, corre” ... I d’altres perles futbolístiques. I la pista plena dels futurs puntals de l’esquí andorrà fent un test físic, per encarar l’hivern.
Mare meva !!! avui patirem penso. I m’oblidava, a les grades el pares dels futurs esquiadors observant com la seva prole feia esprints curts, flexions, salts, carrera...

Faig el rodatge sense més problemes que esquivar algun pilotasso, alguna escopinada futbolera i equilibris varis... Mentres estiro me n’adono que no estic molt relaxat i el pulsómetre m’ho confirma.

Res, al lio. Començo les sèries i les sensacions son bones, fins i tot molt bones malgrat els crits de: pista, deixar passar, apartat. Cabrejat intento explicar que deixin lliure el carril1. Sembla ser que això ho he aconseguit però els comentaris d’algun papapijoesquiador em foten malalt i això es tradueix en que em surten unes sèries força ràpides....
Ara tres dies de rodatges suaus al Llac d’Engolasters (1.600 metres d’alçada) i amb tota la penya: Edgar, Alan, Cèsar, Eva, Carles, Gemma, Albert, Pepe i algun altre a provar-nos a la Mercè. Crec que molt sols no estarem....uns 10.000 corrent per Barna city.
Salut

dilluns, 14 de setembre del 2009

NORMALITAT ABSOLUTA



El nanu Bernat ja torna a tibar !!!! S’ha fet llarg, llarguísim, però finalment ja torna a penjar-se i a gaudir, com sempre, de la roca. El nanu de Deu, li agraden molt totes les mogudes “urbanes”. Grafittis, rap, els patins en línia... en definitiva que te neguits. El primer dia de les seves vacances escolars un mortal, amb els patins, al half pipe es va quedar a mig camí... La caiguda va ser dolorosa... Resultat: TOT l’estiu sense poder escalar.
Ànims BOU !!!! Ja hi tornes a ser-hi.


Corre es ben senzill, una cama davant de l’altre i més o menys ràpid: així de curt i ras
Dissabte al matí tocava un entreno d’aquells que esperes amb impaciència, i la veritat es que no ser ben be perquè. O sóc (som) masoques o no estic (estem) massa be del tupí. L’entreno de dissabte és dur físicament i mentalment, d’aquells que s’han de fer i passar-lo el millor que es pugui. El primer test seriós per saber com estàs de ritmes.
Sabatilles voladores, crono a la mà i en el moment que premis el primer lap saps que l’agonia pot durar (en el meu cas) entre 1h i 18’ i 1h i 20’ amb una pausa de 5’ minuts. Entreno llarg: dos sèries de 10.000 a la pista amb una pausa de cinc minuts a un ritme mantingut. Agafant ritme, mantenint ritme, acostumant a les cames al fatídic àcid que es va acumulant, intentar mantenir el cor constant, no pensar massa i metal·litzar-te molt... En definitiva agonia pura i dura al tartar.
Personalment molt satisfet dels meus temps. Tant sols una punxada de pocs segons durant els km 8 i 9 de la segona sèrie. Un bon test per anar afinant.
Aquesta setmana hem sumant mols quilòmetres. Però la marató ja ho te això.
Salut a tots i ànims als companys d’entrenament i especialment al Lluís Sanvi. Que un accident l’ha deixat KO per una temporada, ànims noi i ha recuperar-se ben aviat.

dijous, 10 de setembre del 2009

ANEM SUMANT !!!!


Ja tenim una altre setmana al pou !!!
De moment encara no restem, estem sumant pq ens en queden 12, de setmanes. Considero restar quan ja has passat la meitat; llavors es quan pots començar a dir tant sols m’hen queden sis, cinc... Aquests plantejament tant i tant simple és el que utilitzo durant les interminables sèries o els canvis. Fins a la meitat vas sumant i a partir d’aquí el cap et diu ara tant sols en falten tantes... Ja veus !!!! Una paranoia com una altre

Ja han caigut unes quantes hores més i uns quants quilòmetres nous ja estan sumats a les cames. Comença el moment de cuidar-se i vigilar la son i l‘alimentació. Ja fa tres setmanes que doblem. Rodatge “cotxinero” a les set del matí i qualitat o rodatge amb vidilla a les set de la tarda.
La veritat es que és la primera marató que preparo amb grup; som una colla: L’Eva, Cèsar, Alan, Enrique, Carles, el Profesore.... I la veritat es que s’agreix i molt sobretot als rodatges i la trobada que fem avans de fer la qualitat. Alhora de la veritat cada u fa la seva guerra amb els seus temps i amb els seus propis projectes. Però està molt be poder compartir un munt d’històries tots junts.
I encara no ha començat el mes més paranoic dels entranaments... L’octubre...Paranoies assegurades.

Salut

FILOSOFIES



Aquest matí, com quasi be tots els matins del món he fet un repàs a les mes webs preferides i un cop més he trobat una entrevista genial. La veritat es que darrerament dins del món de l’alpinisme s’estan cuinant plats molt interessants. Plats de cuiners anònims que fan que la cuina de muntanya estigui viva dins dels vaixells pirates. Hi ha d’altres cuines molt més mediàtiques que es cuinen dins d’uns circs que, a mi no m’aixequen cap tipus de passió. Una cuina és l’elaborada per uns mestres xefs amagats darrera dels fogons i l’altre son Mac’Donals que t’omplen sense més.

dijous, 3 de setembre del 2009

UNA DE CANVIS


Flap,flap,flap...
Tarda nit a l’estadi Comunal, unes 20 sabatilles “flapejen” pel tartar.
Flap,flap,flap...
Cada una d’elles al ritme que els seus peus li estan marcant. Totes volen, totes voladores.
Durant 40 llargs minuts i amb dos canvis de 20 minuts de diferents intensitats intenten passar lleugeres com plomes per sobre la pista tova i carregosa del Comunal d’Andorra la Vella.
Les primeres voltes son agradables a un ritme alegre, volador però controlat...
Flap,flap,flap...
Les voladores i els voladors trepitgen el tartar amb delicadesa com si no li volguessin fer mal, respectant-lo.
Flap,flap,flap...
Vint minuts a aquest, primer ritme mantingut, volador, però suportable.
Ajustadeta al crono i el ritme alegre es converteix en un canvi de ritme que deixa de tenir gràcia. Les voladores intenten seguir acaronant el tartar, però aquest ritme ja es fa més incòmode, es com aquell mal d’amor...Tranquil·lament i sense voler-ho et recorda que existeix.
Flap,flap,flap...
La respiració s’esvera, m’excito, ens exicitem, un mirada de reüll al pulsòmetre em diu que m’estic acostant a la meva zona perillosa però penso que tinc marge.
Flap, flap flap...
Porto 35 minuts de tartar me’n queden 5’ i 15 segons, un nou canvi. Les trepitjades s’acceleren, la respiració s’esvera, bavejo, bavejo però em concentro.
Flap,flap flap...
1.400 metres finals. Les voladores s’han escalfat. Ric, somric, estic content.
La pista m’encanta !!! Ritmes, ritmes i més ritmes tant simple i complicat com fer cas al rellotge.
Flap,flap,flap...
40 minuts de canvis 10.400 metres recorreguts “flapejant” pel tartar.
Primer canvi. Queden 13 setmanes !!!!
Flap,flap,flap.

dimarts, 1 de setembre del 2009

HA COMENÇAT LA TRALLA !!!!


Monotonia? Vaig dir monotonia? Doncs això s’ha acabat. El tema s’ha girat com un mitjó i ja hem començat amb la tralla. Si la setmana passada eren rodatges per anar sumant quilòmetres (100 la setmana passada) aquesta el tema ja és diferent. Sumar quilòmetres i qualitat, una barreja que fa mal a les cames. De fet el tema ja es va començar a girar dissabte; com aquell que no vol la cosa sèries de 600 metres en pujada. Una bona rostida. Ahir, a la tarda, un altre tanda de pujades i aquests matí un doblatge de 40 minuts a les 7 del matí. Ja us dic que la monotonia s’ha cavat de cop. Aquesta tarda més.
Salut gent.

divendres, 28 d’agost del 2009

Monotonia


Poques, poquetes novetats dins d’aquest dia a dia d’entrenillus maratonians. Foten-li molta càrrega a les cames i al cos sencer amb circuits de gimnàs, sessions de tècnica de cursa, “banyeres” d’aigua gelada per descongestionar els pernils...Res, gent, aquesta monotonia que se t’arrapa durant aquest dies de sumar i sumar. Aviat sèries i canvis, llavors els entrenaments ja entraran dins d’una altre categoria...Però això serà a partir de la propera setmana.
Ja m’he pillat les sapatilles per la marató...Ara que funcionin.
Salut gent !!!

dimecres, 26 d’agost del 2009

DURO MI AMOL


Duro mi amol, suavecito con ritmo y sin pausa, amolcito (vell proverbi dels vestidors atlètics)
El dimarts a la nit estava més mort que viu. Es més, estava més allà que aquí. Era un pur Zombie. Mareta meva !!!! Quina pallissa. Però com que la dignitat no es pot perdre mai (o quasi mai) intentava fer bona cara perquè els col·legues d’entreno es pensin el que no és. Bona cara volia dir treurem les babes ràpidament i intentar no cridar massa al final de cada pujada... No tinc molt clar que coles massa, però ho vaig intentar. La realitat, però, es que estava molt content del resultat del primer dia dur, dur, d’entrenament. Bien mi amol.
L’entreno va ser dur de veritat. Sèries en pujada. Quan vaig veure el lloc escollit per la tortura em va sortir el puntillo de tio dur que ve de la muntanya (BURRO!!!)
Mister esto no sube nada... La seva mirada no va tenir desperdici.
A lo mejor no sube pero son a 56” la subida.
¿...? Estas de conya no?
No
Unes sèries trencadores de 300 metres en pujada fetes entre 55’’ i 58’’ amb dos minuts de pausa dels quals 1’40” eren per retornar al punt de sortida i amb els 20” que quedaven notaves com l’àcid t’inflava els quadriceps de mala manera. Vaig acabar tocadot i satisfet.
De moment aquesta transició de la muntanya a l’asfalt està funcionant força be. Ja estic impacient per veure com funcionaré a la pista...
I ahir una tonteria de rodatge llarg...Per estirar les cames
Això tant sols és l'inici
Salut

dilluns, 24 d’agost del 2009

PALS A LES CAMES


Ja tinc les potes carregades, sensació de tenir dos pals amb articulacions.
Aquesta setmana ja ha estat la primera de 15 setmanes dures i sistemàticament planificades que m’esperen per arribar “finet” a Sant Sebastián l’últim cap de setmana del mes de novembre. De moment tampoc cal que us expliqui amb masses detalls aquesta primera setmana de càrrega: rodatges curts, algun de llarg, pujar escales amb esquipings mitjans, circuits de gimnàs, rectes, algun entrenillo pique, rodatges llargs al llac (1.600 metres d’alçada) en definitiva la primera setmana d’entreno per la marató. La setmana que avui comença ja promet ser més durilla i sense ni un dia de repòs...
Molt motivat, amb ganes i a l’expectativa de poder tornar a agafar aquests ritmes ràpids i mantinguts de la ruta.

Però tot s’ha de dir que ahir mirant la final dels mundials d’atletisme dels 5.000 i al veure al Bekele fer l’últim quilòmetre amb 2’24’’ vaig flipar i molt, i veure’l com apretava les dents i de quina manera els últims 50 metres vaig entendre que a banda d’una qualitat innata te una força de voluntat i un esperit de superació envejable. Grandiós Bekele i tota l’escola d’Ethiopia...

P.d. Haviat el nanu, finalment recuperat, tornarà a tibar...Ja us explicaré el retorn

dimecres, 19 d’agost del 2009

A LA CARGA !!!!!!!!!!!!!!



Finalment ja torno a entrenar a tope. Ben mirat no crec que ho hagi deixat del tot (he,he,he).
Ja tinc el pla d’entrenament per encarar 15 setmanes per intentar arribar finet a Sant Sebastián. De moment no tinc clar res de res, ni marca, ni ritmes ni sensacions. Crec que podré estar per intentar anar a 4’ el quilòmetre, però ja se sap que això és molt llarg i poden passar moooooltes coses.
Per fer el comiat, temporal, de la muntanya (dedicació exclusiva a la ruta i a la pista) un bon dia vaig decidir pujar corrents fins el Port Siguer (2.395), frontera amb França. Un lloc molt bo per fer uns farlecks, naturals, a més de 2.200 metres d’alçada. Pujada curta i contundent. Lloc brutal. Vaig quedar satisfet. Però tenia el cuquet viu i l’endemà vaig anar a dir adéu a la meva VALL (si amb majúscules) preferida per entrenar el Madriu.
Sense masses plantejaments, la vaig fer tota fins dalt de l’Estany de l’Illa (2.500) amb una horeta i mitja de pujada vaig tenir el plaer de admirar aquest paisatges sublims d’alta muntanya que tinc al costat de casa. Un bon comiat.

I ara? A la carga !!!!! Ja porto dues setmanes de càrrega. Un dia 50’, una altre una horeta, un altre 45’ a un bon ritme i així anar fent, esperant la propera setmana per començar a trepitjar la pista. De moment rodatges per fer volum al llac d’Engolasters un bon territori: pla, pista, temperatura fresca i situat a 1.600 metres ha on anar a un ritme de 4’20 ja castiga les cames...
Apali fins aviat
Salut

dimecres, 5 d’agost del 2009

RESET


Ja estic, ja he passat pel quiròfan.
Tot molt ràpid…Tres tallets i unes quantes grapes és el record que queda d’un dia i mig d’hospital i d’unes hores de droga legalitzada per deixar-me entre aquí i allà; lo justet per poder parlar amb el cirurgià (cirurgiana en el meu cas) mentre fa la feina. Sensacions estranyes i tot plegat un pèl surrealista…però és el que té el deixar-se drogar legalment. Que sens una miqueta de dolor? Viatge…

Hauria de començar a resoldre dubtes que fa dies que em roden pel cap. Després de rumiar-hi força (poca feina) he decidit fer un reset a tots els plantejaments que tenia i que tinc.

Reset: canvi radical abans que comenci la temporada d’hivern
Reset: mal de cames, bessons carregats…
Reset: retorn a l’agonia de les sèries al tartar, als canvis eterns, als testos per controlar ritme, a l’asfalt, als rodatges eterns tot solet per agafar coco, a la companyia d’uns quants fondistes, a memoritzar temps, ritmes, entrar al gimnàs !!!
Reset: paranoies dels entrenaments, menjades de coco interminables, sensacions amargues de que no arribo…
Reset: intentar fer marca? Una bogeria !!!!
Reset: poca muntanya, poca escalada, poca festa
Reset: Donosti Marathon 2010
RESET: ja ho sabeu, quatre mesos de ritmes, rodatges curts, rodatges llargs, canvis, curses. Intentaré no fer-me pesat ni maxacar-vos massa amb les quilometrades. Potser alguna menjada de coco.
Ja en tinc ganes !!!!!

dilluns, 27 de juliol del 2009

MECÀNIC


....Finalment quiròfan. Desprès de molt temps ballant al so de l’espatlla entro al quiròfan...
Un temps de desconnexió.
Salut !!!!

dilluns, 20 de juliol del 2009

LA TORNADA !!!!


Tornar de les vacances te moltes pegues, moltísimes; entre d’altres que has de tornar a treballar, posar-te al dia, mirar correus electrònics i resituar-te. Parlar amb els amics i assabentar-te que el Bachar s’ha mort...Deu ni do la sorpresa.
He pensat d’escriure quatre coses sobre la seva influència en el món de l’escalada, però llegint això entendreu el perquè d’aquesta admiració !!!! No cal dir molt més.
Salut

dijous, 16 de juliol del 2009

Del Casamanya a l’Estanyó i tornar està clar



Vacances, estem de vacances!!!…Per primer cop en varis anys no han estat unes vacances d’escalada. El nanu i jo estem tocats i no podem tibar del “cantu d’un duro”. A mi els anys i algun accident m’està passant factura. Tinc l’espatlla dreta definitivament KO. Molt aviat una visita al quiròfan i llestos, i el nanu l’empenta i la bogeria de tenir 15 anys li fan perdre el cap!!! Una ” locura” amb els patins de free style l’han fet passar per una ambulància, per urgències, per un ingrés i una alta… insistir-hi i lògicament tornar a urgències!!! Finalment ha entès que s’ha d’estar una bona temporada “parat”…coses de canalla. “Què en farem de tu Bernat?”
Però les vacances són les vacances i als dos estar parats doncs que voleu, no és el nostre fort. Avui hem decidit fer una volta per les nostres muntanyes més boniques i verdes que mai. Quin estiu!!!!

Del Casamanya a l’Estanyó, passant pel coll d’Arenes i la carena de l’Estanyó. Un anar i tornar de campions. Molt recomanable!!!!



Com que no teníem cap pressa, hem anat xino-xano gaudint de la nostra mutua companyia, explicant-nos coses i aprenent l’un de l’altre. Que el nanu ja té 15 anys !!!.



La volta ha començat al Coll d’Ordino pujant fins al Casamanya. Resseguint la carena arribem al coll d’Arenes. Pujada tiesa fins la llarga carena de l’Estanyó. Hem tornat pel mateix lloc fent el cim del Casamanya nord. Poca gent. Voltors, un trencalós i unes ovelles al·lucinades.





Desnivell positiu acumulat 1.440 metres
Hores efectives: 5 h 26’’






Salut

dimecres, 1 de juliol del 2009

PRESENTACIÓ

De fet, diuen que no presentar els amics als amics és de mal educat.
Doncs ara i aquí m’he comportat com una autèntic mal educat. Ja em perdonareu.
Fa dies, que dic dies, mesos! fa mesos que estic compartint aquest bloc amb vosaltres parlant dels meus amics més íntims i jo ni pensar-hi, ni tant sols us n’he fet referències, lamentable !!!!. Ja ho deien a casa, què en farem de tu Isidre?!

Ells, els meus amics, són els autèntics màrtirs per aguantar-me durant setmanes i mesos, aguantant sense dir res, estoicament més d’una cabronada, més d’una mala jugada. També els he enrredat més d’una i més dues vegades. A voltes els he fet anar per algun lloc impenetrable, inòspid, salvatge, per llocs nous, on l’aventura els ha sorprés i, perquè no dir-ho, a mi també. Junts hem saltat rius, hem trepitjat neu i pols, aigua i gebre, terra i gespa. Pobres, els meus amics m’han vist renegant de la meva passió, m’han vist cagar-me en algun futur projecte difícil d’assolir…
Ha siiii teniu raó, m’heu vist vomitar i vomitar, i vosaltres allà impassibles, sense dir res, que amb el vostre silenci m’heu omplert mitja vida. L’altre mitja pertany als de casa.

Amb aquest post us desitjo bones vacances

ELS MEUS AMICS: