El nanu Bernat ja torna a tibar !!!! S’ha fet llarg, llarguísim, però finalment ja torna a penjar-se i a gaudir, com sempre, de la roca. El nanu de Deu, li agraden molt totes les mogudes “urbanes”. Grafittis, rap, els patins en línia... en definitiva que te neguits. El primer dia de les seves vacances escolars un mortal, amb els patins, al half pipe es va quedar a mig camí... La caiguda va ser dolorosa... Resultat: TOT l’estiu sense poder escalar.
Ànims BOU !!!! Ja hi tornes a ser-hi.
Corre es ben senzill, una cama davant de l’altre i més o menys ràpid: així de curt i ras
Dissabte al matí tocava un entreno d’aquells que esperes amb impaciència, i la veritat es que no ser ben be perquè. O sóc (som) masoques o no estic (estem) massa be del tupí. L’entreno de dissabte és dur físicament i mentalment, d’aquells que s’han de fer i passar-lo el millor que es pugui. El primer test seriós per saber com estàs de ritmes.
Sabatilles voladores, crono a la mà i en el moment que premis el primer lap saps que l’agonia pot durar (en el meu cas) entre 1h i 18’ i 1h i 20’ amb una pausa de 5’ minuts. Entreno llarg: dos sèries de 10.000 a la pista amb una pausa de cinc minuts a un ritme mantingut. Agafant ritme, mantenint ritme, acostumant a les cames al fatídic àcid que es va acumulant, intentar mantenir el cor constant, no pensar massa i metal·litzar-te molt... En definitiva agonia pura i dura al tartar.
Personalment molt satisfet dels meus temps. Tant sols una punxada de pocs segons durant els km 8 i 9 de la segona sèrie. Un bon test per anar afinant.
Aquesta setmana hem sumant mols quilòmetres. Però la marató ja ho te això.
Salut a tots i ànims als companys d’entrenament i especialment al Lluís Sanvi. Que un accident l’ha deixat KO per una temporada, ànims noi i ha recuperar-se ben aviat.
Ànims BOU !!!! Ja hi tornes a ser-hi.
Corre es ben senzill, una cama davant de l’altre i més o menys ràpid: així de curt i ras
Dissabte al matí tocava un entreno d’aquells que esperes amb impaciència, i la veritat es que no ser ben be perquè. O sóc (som) masoques o no estic (estem) massa be del tupí. L’entreno de dissabte és dur físicament i mentalment, d’aquells que s’han de fer i passar-lo el millor que es pugui. El primer test seriós per saber com estàs de ritmes.
Sabatilles voladores, crono a la mà i en el moment que premis el primer lap saps que l’agonia pot durar (en el meu cas) entre 1h i 18’ i 1h i 20’ amb una pausa de 5’ minuts. Entreno llarg: dos sèries de 10.000 a la pista amb una pausa de cinc minuts a un ritme mantingut. Agafant ritme, mantenint ritme, acostumant a les cames al fatídic àcid que es va acumulant, intentar mantenir el cor constant, no pensar massa i metal·litzar-te molt... En definitiva agonia pura i dura al tartar.
Personalment molt satisfet dels meus temps. Tant sols una punxada de pocs segons durant els km 8 i 9 de la segona sèrie. Un bon test per anar afinant.
Aquesta setmana hem sumant mols quilòmetres. Però la marató ja ho te això.
Salut a tots i ànims als companys d’entrenament i especialment al Lluís Sanvi. Que un accident l’ha deixat KO per una temporada, ànims noi i ha recuperar-se ben aviat.