Ho he de reconèixer i ho accepto (no sempre és fàcil acceptar-ho) però sóc un “cateto” avui he flipat amb el que vol dir la paraula Samarkanda.
Pels escaladors, locals, de l’Alt Urgell, pels d’Andorra i des de fa uns mesos gràcies a l’excel·lent guia d’escalades de Lleida, Lleida Climbs, o la bíblia com molts l’anomenen quan diuen la paraula Samarkanda vol dir que vas a escalar a un sector de la clàssica escola de Coll de Nargó. Aquesta bonica i dura escola va ser l’escenari, fa un grapat d’anys, quan la lycra i els colors fluorescents eren la tònica i la xispa de la verticalitat, entre d’altres substàncies més xisposes... d'una de les primeres competicions (si abans es feien en roca) del plural estat espanyol.
El sector Samarkanda, és un lloc ideal per escalar a l’hivern, vies dures de plaques revirades, on els peus, arquejar i tenir molta pell curtida, és la tònica i la xispa (sense additius) d’aquest sector. Vies clàssiques com “Carn de totxo” o “Almorranes on the rocks” no ens deixaran insatisfets. 30-35 metres de pilastrada regletera. Abstenir-se adictes al canto “gordo”. I al lloro amb les vies “fàcils”.
Us deixo unes fotos de la via núm. 13 feta a vista pel que surt a les fotografies i de passada ,ja que hi era ,també es va treure a vista la seva veïna núm. 14, les dues el dissabte buscant el sol dins del congelador del Pirineu.
El diumenge, amb més fred, hi tornem i amb un espectacular pegue se’n dur a casa la variant de l’esquerra de “Carn de totxo”.
Ui, quasi me n’oblidava, Samarkanda és la capital d’Uzbekistàn, però segur que ja ho sabeu !!!!
