Boc
Mascle de la cabra; cabró.
Ahir em va tocar patir.
Patir com, encara, no havia patit mai durant aquestes set setmanes que ja porto sumades. Patir, com un autèntic cabró (no ser molt be si els cabrons pateixen molt, però es el que es diu).
Per norma general quan arribo al mes d’octubre, els fusibles comencen a fer alguna que altre xispa i el cervell se’n ressent. És el, meu, més per excel·lència dels dubtes. En sóc conscient i ja m’ho espero. Però la tunda d’ahir em va agafar per sorpresa i m’ha fet aixecar totes les defenses i alhora baixar els fums i tornar a l’humilitat i esclavitud del crono.
Ahir, el mister va donar una volta més a la clau dels temps de les sèries. Aquella volta justeta, però suficient per fer-te patir i anar collat des dels primers 100.
Ahir, senzillament vaig fer 6 sèries de 1.500 a un ritme que encara no havia tingut marcat cap dia.
Un ritme alt, ha on la musculatura i els tendons es tensen i pateixen.
Un ritme, ha on el fatídic àcid treballa com mai i et posa les potes com a pals.
Un ritme, ha on 100 metres es fan eterns i l’últim 500 es converteix en un agònic 5.000. I per rematar-ho, la pausa es al trot; no hi descans, no es pot parar s’ha de patir.
S’ha de aprendre a patir, a mentalitzar-te a l’agonia.
S’ha d’aprendre a treure’t els fantasmes que et criden durant 5 agònics minuts que paris, que no val la pena, que per un dia no passa res...Tots, tots fora del cervell, fora del cap, no us faré cas, us sento però no em guanyareu...
I quan l’agonia es converteix en mareig i les cames van lentes i més lentes i quan queda una volta, un trist i miserable 400 i veus que t’ensorres i els temps s’escola pel tartar, senzillament veus que no vas...
De sobte tot s' il·lumina (ooooohhhh) i apareix un àngel-volador al teu davant i et marca un ritme infernal, ràpid, volador, constant...Com s’agreix !!!! Mare meva un 400 volant i patint, patint com mai !!!!. Patint i gaudint com un cabró per fer quadrar aquests segons. Res pot fallar.
Salut gent
