L'Home dels Nassos

I demà?
Demà ? Doncs demà serà el dia dels homes dels nassos,
l'any 2011 se'n va...
I aquí queden moltes històries,
per sort la majoria han sigut fantàstiques,
i ens espera un any 2012 diuen que complicat.
Aquí, a can Kantagunsau serà un any, esperem i desitjem, un cop més fantàstic.
Bon any nou !!!!

I avui, com cada any l'acabaré fent una esquiadeta, avui la primera, en mig del torb i del fred però molt ben acompanyat... El genoll millora !!!

Salut

Ja hi tornem

Ja hi tornem a ser-hi.
Després d'un any parat tornen les sensacions.
Fred, fred i més fred.
Neu, neu i molta neu freda i volàtil...
Puja baixa, treu i posa pells...
Frontalillo per la nit i anar fent...

Del Casamanya a l’Estanyó i tornar està clar

Vacances, estem de vacances!!!…Per primer cop en varis anys no han estat unes vacances d’escalada. El nanu i jo estem tocats i no podem tibar del “cantu d’un duro”. A mi els anys i algun accident m’està passant factura. Tinc l’espatlla dreta definitivament KO. Molt aviat una visita al quiròfan i llestos, i el nanu l’empenta i la bogeria de tenir 15 anys li fan perdre el cap!!! Una ” locura” amb els patins de free style l’han fet passar per una ambulància, per urgències, per un ingrés i una alta… insistir-hi i lògicament tornar a urgències!!! Finalment ha entès que s’ha d’estar una bona temporada “parat”…coses de canalla. “Què en farem de tu Bernat?”
Però les vacances són les vacances i als dos estar parats doncs que voleu, no és el nostre fort. Avui hem decidit fer una volta per les nostres muntanyes més boniques i verdes que mai. Quin estiu!!!!

Del Casamanya a l’Estanyó, passant pel coll d’Arenes i la carena de l’Estanyó. Un anar i tornar de campions. Molt recomanable!!!!

Com que no teníem cap pressa, hem anat xino-xano gaudint de la nostra mutua companyia, explicant-nos coses i aprenent l’un de l’altre. Que el nanu ja té 15 anys !!!.



La volta ha començat al Coll d’Ordino pujant fins al Casamanya. Resseguint la carena arribem al coll d’Arenes. Pujada tiesa fins la llarga carena de l’Estanyó. Hem tornat pel mateix lloc fent el cim del Casamanya nord. Poca gent. Voltors, un trencalós i unes ovelles al·lucinades.





Desnivell positiu acumulat 1.440 metres
Hores efectives: 5 h 26’’






Salut

El peu mutant i 15 anys al sac

Crec que definitivament la paraula STOP a la temporada s’ha consolidat. M’ha fet falta anar córrer per Sabadell per confirmar-ho...
Ni psoas, ni fascia lata, ni piramidal, ni Marylins, ni festes guarres...Res, de res, un os mutant (Dit de l'individu, tipus, fenotip, caràcter, gen, al·lel, etc, que prové d’una forma salvatge per mutació) és el que em fa abandonar l’últim projecte (28 de juny Vallnord). Un osset nou que m’està sortint a sota del maleol. Per entendre’ns és com si la tíbia tibés cap a un costat i el peu cap a l’altre...El dia 30 el metge ja m’explicarà.
El dissabte em llevo atordit pel sopar de la nit anterior, mal de cap, desubicat, fora de lloc, boca seca...Bueno, tots els símptomes d’haver celebrat una festa d’aniversari amb els col·legues de Sabadell-Matadepera...Ja sabeu que les festes d’aniversari, a la nostra edat, tenen un punt d’amargor i les has d’ofegar amb uns gots de bons vins: Riojas, Riberas del Duero, Chardoners...i està clar que l’endemà estàs més “pa allà que pa’aca”...
Però aquest concurs de cata de vins no era per ofegar una suma elevada d’anys...NOOOO, era per celebrar que el xaiet, el nanu, el nanu de Deu, la Sueca, deixa enrere els 14 i puja durant un any al carriqui dels 15.
15 és una xifra prou important per celebrar-ho “por todo lo alto” !!!! D’aquí, l’estat catatònic de l’endemà.
El nanu i la Mar (fanàtics a tope) pugen cap a la Soleia a la una. La resta quedem tirats a la piscina i finalment a les quatre decidim fer un pensament...Pugem a la Soleia. Jo faig un puja i baixa a la Mola per provar la meva cadera. Surto dels dipòsits, en plan garrulo; sense escalfar ni res, de res...i amb vint minuts ja estic al cim de la Mola. He anat força bé i la cadera ni la noto. Baixo a mig gas i segons com poso el peu l’os mutant em fot força molèstia...
El diumenge al matí he quedat amb el Tala per anar a fer una volta per les pistes de terra que porten a Togores, Castellar del Vallès i rodalies de Sabadell. Una volta xula i no massa calorosa, passem pel torrent de les Colobres (molt xulo) i tornem al punt de sortida: el Club.
La cosa és que a les corbes tancades i de baixada el peu fa mal, sembla que la tíbia vagi cap a una banda i el peu cap a la banda contrària (efecte centrifugació).
A la tarda molt mal de peu i avui he dormit fatal.

La temporada s’ha acabat...

Salut gent.

ENSEGUR....

Ahir primera cessió, dura, de fisio... Ummm quin gust tant agradable que et toquin la cuixa, les ingles, els glutis...I encara millor si son mans femenines. Però si aquestes mans son santes però apreten amb força al lloc que s'ha d'apretar us asseguro que de plaer res de res, més aviat tot el contrari.
Vaig sortir-ne ben tocat físicament. Però amb la seguretat de que el proper 28 podrè córrer la Vallnord (no ser amb quin estat físic, però podrè córrer). La Marta m'ho va asegurar, però em va dir que bondat i que ahir fes un descans i que entreni dia si dia no. Cullons, penso, avui a caseta.

Misatge a l'entrenador i li explico tot el merder que tinc en aquesta castigada cama dreta (no cal que entri en detalls perquè us aburriria i molt).
Resposta: Avui surt a caminar una horeta de pujada.
Clink !!! Una llumeta s'encen dins meu.
Ha hon puc anar? Serà per llocs..Parlo amb la Santa (ara crec que ja la beatificaràn) i em diu ves a Ensegur. Si, Ensegur és un lloc molt maco, tranquil i amb una pujada contundent.



Deixo el cotxe a Arans (1.335 metres). I tinc la intenció d'anar tranquil, per aquest motiu he agafat un grapat de pipes per poder tenir la boca ocupada i no poder anar ràpid. Però per altre banda vaig amb pantaló i samarreta de córrer i les sabatilles d'entreno. Aquí hi ha alguna cosa que no cuadra...
I començo xino xano...i cada cop te menys de xino xano i mes de "caco" i cada cop te menys de CAminar i més de CÓrrer...Sóc ruc, ruc. Però fins a Ensegur caminat, ràpid però caminant. M'he cascat 550 metres positius amb 33 minutejus i sense córrer...Penso que encara m'hen queden trenta més, de minutejus.
Saps què ? (em dic a mi mateix perquè estic més sol que la una) farè un caco, caco...I apali burrico, cara amunt ràpid, ràpid. Quan el rellotge em marc que estic a 2.300 metres d'alçada tambè em diu que he fet una horeta. ALTO !!!
El lloc impresiona, estic sota la cara nord del Cassamanya. A 200 metres de desnivell del coll d'Arenes...Verd, tot està verd, verdísim, i baixa aigua per tots els costats. Alguna clapa grossa de neu hem recorda que l'hivern a estat llarg i dur. I un grapat de 10 egues em miren desafiants i m'envolten, ni es mouen, tenen uns potrells recent nascuts i al veure un personatge que bufa com una locomotora vella, no se'n fien i m'amanacen, amb carinyu, però amanaça en el fons. Ja us entenc però deixeume compartir tot això... Quina passada poder està en aquest lloc tant i tan impresionant a les set de la tarda d'un dia qualsevol... Ni recordo la meva cuixa ni res de res. M'abrigo, ha plogut a la tarda i fot fresca. La baixada, serà, tranquila, trotant, gaudint del lloc. Trenta minuts i torno al cotxe, ple de fang però amb una satisfacció personal que no us la puc transmetre ni que ho vulgui....
Avui rodatge de recuperació del Coll de la botella a la Collada Muntaner pel camí de la vaca morta. Un lloc 10 !!!!
Salut amics
Les fotos son de just fa un any. 6 de juny del 2008.

SUAVITO MI AMOL

Avui farà una setmana que el psoas (un muscle d’aquest raretes) de la cama dreta va dir prou, es va plantar i va decidir fer vacances. I si, efectivament, ha fet vacances fins dissabte.
Aquest dissabte faig un missatge als meus ex companys de pista i ruta...Recordo que aquest dia de la setmana la trobada a l’estadi és a les 11. Els vells costums no solen canviar.
Salutacions a tutti, quatre tonteries i avui toca rodatge suau que l’endemà tenen cursa. Li dic al meu ex entrenador (encara que sempre serà el meu entrenador) com tinc el psoas. Quatre instruccions i tots a rodar 30 minuts per la gespa. Suavito mi amol...una bona tunda d’estiraments i feina feta.
El diumenge, ens llevem amb la calma i seguim amb la calma. El nanu està a Tres Ponts barallant-se amb el seu 8a (una caiguda el separa d’encadenar-lo)
A les 11,30 l’Ester i jo arribem a Engolasters per fer un rodatge suau de 35 minuts. L’Ester feia anys que no corria i va ser el seu retorn. 35 minuts acompanyat amb la millor companyia...Va ser diver veure-la bufar per les Pardines. El meu psoas millorant.

Com que sóc un cabeçut i un cap quadrat ahir decideixo provar-me més seriosament i vull rodar amb alegria durant 50 minuts. I dit i fet cap a l’estadi. Escalfo de tranquis per la gespa i quan la flepa ja s’anima surto a rodar a fora amb alegria...El psoas no fa mal però si que es posa una miqueta tontet. Afluixo el ritme i torno a l’estadi.
He fet 50 minuts ràpids, bones sensacions.
Avui una altre prova, aquest cop per terrenys més ondulats i de muntanya. Si l’aguanto intentaré afinar-me pel dia 28 i si no la temporada s’ha acabat i fins el juliol per preparar Sant Sebastián...

CAP A CASA...

Ahir tocava un entrenament d’aquells guapus, anar 45’ a un ritme alt, sense ser ritme de cursa però si que a una velocitat d’aquelles que al final no tens ni força per tirar la baba més lluny de la teva pròpia samarreta. Alegria per les cames a dalt del llac d’Engolasters a 1.600 metres d’alçada i en territori plà. Un lloc ideal per aquests tipus d’entrenillus.
Animat a tope i amb moltes ganes de córrer. Escalfo els meus 15-20 minuts i comença el canvi; passo el primer 500 a 1’50’’ be nano penso. I de cop i volta la cama dreta es bloqueja i em diu que no es mou ¿...? Que et passa petita? Li pregunto, i ella no és mou. Per desgràcia sóc gat vell amb aquestes històries i paro de cop. Resignat noto que m’he fet mal de veritat, i amb més calma de la que em pensava que jo podia tenir, dono la volta i xino xano cap al cotxe.
Estic trist, la veritat, estava finet i em sentia amb ganes de córrer. Però aquesta cama dreta fa anys que va patir la lesió del “cabeçut”. Una sobrecarrega de la fàcialata es va transformar amb una fractura per estrès del cap del fèmur i desgarrada del gluti i del piramidal al mig d’una competició d’un cross. Resultat sis mesos a casa sense moure la cadera... Tot per ser “cabeçut” i no escoltar-me la cama quan es queixava.
Doncs ahir a la tarda aquesta mateixa cama dreta m’avisa i es bloqueja i em diu nanu tindràs d’anar a veure a les teves mans salvadores: La Marta, la meva fisio.
Paciència i a mirar-me amb perspectiva la curs del 28 de juny.
D’entrada aquest cap de setmana faré de papagrigri i asseguraré al nanu al seu projecte de 8a a Tres Ponts.
Salut i molta paciència

LA FAMÍLIA VA DE COMP®ES

Cap de setmana familiarment dispers. La mestressa concretant pelis de muntanya pel festival que es fa cada any a Ordino (haviam si agafa una miqueta d’empenta i nivell). El nanu/bou a València a la segona prova de la copa d’Espanya d’escalada de dificultat. I el Kantu a Alpens a la cursa de les tres comarques.
A pams:
El tema de la mestressa ja es veurà en el seu dia..
El nanu a València acompanyat de la canalla de la sele. Catalana. Quilometrada. Andorra-Barna-València. Arriben per veure les finals dels grans i de les, grans, noies. Guanya el Ramon, Patxi segon i Víctor (company de Plafó) tercer. I les noies Berta (companya de plafó) Andrea i Irati.

La compe de la canalla era diumenge i el nanu no està massa satisfet. Ara tocarà doble sessió de motivació. És molt autoexigent i diu que no va escalar be a la classsificatoria, encara que em reconeix que l’Edu (Marin) li diu que ha escalat molt be, però nerviós.
I la final?...Les finals són finals. I un peu que patina, et pot portar de fer podi a quedar cinquè. Però que està molt be. Cinquè, un bon lloc nanu. Ànims i a tope. Ara paren de compes i a escalar a tope.

La cursa de les tres comarques es una cursa de mitja muntanya molt xula. 26 Km i 1050 metres de desnivell positius. Aquest any han canviat el recorregut i passa per molts corriols i caminets. Ha millorat molt i és molt guapa. Molt recomanable. És una cursa molt ràpida. El primer hi va posa 2h 1 minut i 45 segons, ràpid.
M’ho vaig passar molt be i vaig disfrutar-la moltísim. Vaig sortir una miqueta en plan globero, però ràpidament vaig aixecar el peu i vaig buscar el meu lloc. La cursa era llarga i vaig pensar que millor regular. I la tàctica va anar prou be. A les pujades recuperant a gent, als plans mantenint a tope i, avui per primer cop, a les baixades més tècniques a bloc i adelentant gent. Al final entro al lloc 11è de la general amb 2h 10 minuts i 18 segons. Estic content. Vaig recuperant-me del tueste de fa 15 dies.
Apali gent
Salut

DIVENDRES !!!!

Uau queden tres dies per acabar aquesta setmana “infierno” d’entrenos....Que dura que se m’està fent. Ahir una altra bona pallissa. Aquest cop de farlecks amb pujada...Una tunda de 23 km per mitja muntanya amb 2h i 8 minutills... I quina calor !!! Vaig baixar a fer l’entreno a la Seu. Recordava uns vells circuits que tenia muntats de mitja muntanya (La Seu-camí de la Sardina-collada-cal Quimesó-La Bastida-La Serra-Ca l’Antona-La Serra-Canta Corbs-baixada trialera-Estahó-La Seu; amb algun bucle pel mig per fer-ho una miqueta més llarg) , que en teoria tenia d’anar-me be per poder fer-ho amb rapidesa a les cames. I, si he dit, en teoria perquè al final el meu cervell, que tampoc pensava massa, enviava les ordres a les cames i elles a la seva bola...La rapidesa un altre dia xato.
No em queixo, vaig patir com feia temps que no ho feia i vaig poder fer els cinc blocs agònics de farleks... La voluntat, no pot faltar mai. Encara que he de reconèixer que ahir la debilitat va fer acta de presència.
Avui una volta llarga pel Madriu i cap a casa a fer les maletes que demà al matí amb el nanu marxem cap a Madrid que comença la copa d’Espanya d’escalada esportiva i ell ja hi te plaça....
Dilluns, cinc cèntims.
Salut

Rodar

Avui m’ha tocat matinar (gràcies coach he,he,he) a les 5,30 ja estava vestit i untat amb la vaselina, a punt per fer el meu entreno en dejú setmanal 1h i 30 minuts rodant pels carrers d’Andorra i Escaldes...Estic clapat i la mirada es concentra amb la profunditat dels carrers i de tant en tant un cop d’ull al pulsómetre. El ritme el mantinc constant entre 120-135 pulsacions per sota de 5’ el km...La matinada va desapareixent i de mica en mica un cel blau intens guanya forma, alhora que la petita ciutat es desperta i la gent comença el seu ritual laboral... jo segueixo rodant.
Estic cansat, em sento cansat. Les cames encara es queixen de les sèries en pujada i ha 2.000 metres d’alçada d’ahir. La tarda era fresca i la nit freda, l’aire fred, el baf calent, les cames em bullien, la respiració s’accelerava buscant l’oxigen que no entrava i al final la nit em va despertar de l’agonia de l’entreno...Un cotxe salvador em retorna al poble d’Ordino. Cotxe, automatisme, trucada a l’Ester...Ei ara vinc...
Un petó, una dutxa calenta, quatre estiraments, és tard, un sopar reparador, un te, cinc minuts de tele. Petó i bona nit.
Avui he matinat...
Zegama una miqueeeeeta més a la prop

EL TREN DE ZEGAMA

El tren que em porta a Zegama fa set setmanes que està en marxa i ahir tocava fer una paradeta a Ripoll. Baixar-hi i fer una volta de 23 km per uns camins de muntanya guapísims, fer una pujada dura a Sant Amand de 1.350 metres de desnivell i una baixada de bojos fins arribar al Monestir de Ripoll per tornar a pujar al tren de Zegama.

Desprès de més de dos any sense fer una cursa a peu ahir tornava al “ruedo” amb molta il·lusió i els nervis típics previs a una cursa dura de muntanya. Les curses de muntanya a mi, de sempre, m’han posat més nerviós que les d’asfalt. La sensació és diferent. A l’asfalt la lluita la tens amb el crono i per mi l’estrès és molt més controlable. A les de muntanya lluites per una posició i aquí la història ja varia.

Sortim, la Santa i jo (moltes gràcies) a les sis d’Andorra. A les vuit som a Ripoll a on em trobo amb un conegut internauta. M’ha fet molta il·lusió compartir aquesta cursa amb tu. I també em trobo amb un conegut d’Andorra. Escalfem tots plegats típiques bromes i un munt de pixadaretes de la por.
Estic una miqueta expectant, ja que aquesta setmana els entrenaments, m’han sortit, però amb molt males sensacions.
Tinc clar que faré la meva cursa i a la meva bola.
La sortida com sempre un grupet al davant que van com un tiro i jo reservón al mig...Però ràpidament ja veig que tinc que apretar les dents perquè sinó ens faràn molts taps a les primeres rampes. Faig un canvi de ritme a una repetxó i a partir d’aquí fins a dalt de Sant Amand tota l’estona vaig avançant gent. Arribo a dalt al lloc 16è. Tinc molt bones sensacions i estic força be.
La baixada ja es una altre història, trams molt tècnics ha on cinc tios em passen com obusos...quins flipats. Jo m’acomodo (mal fet) i mantinc la meva posició.
Arribo al Monestir de Ripoll amb 2h i 14 minuts a 14 minuts del guanyador i en el lloc 21. Estic content, molt bones sensacions pujant i la baixada se m’ha fet llarga, sobretot al final...Arbitro pite el final !!!!
Uns beures, amb el Bulderban, el Manel l’Anna els seus fills i amb la Santa. Estic tocadot, però encara.
La Santa em diu que ja condueix ella (ets un sol) i cap a casa. Missatge al coach. Em felicita i em diu que a la tarda a rodar 20 minuts...bufffff...Però, l’entreno és l’entreno.
Salut gent.
P.d. El nanu Bernat ha provat un 8a a Perles i m’ha dit que el te amb una caiguda FELICITATS BOU

K.O

Estic petat....
Menys mal que avui toca descans, fa quatre setmanes que cada dia entreno i ara ja porto una tunda considerable.
La setmana passada va ser una setmana de "xoc" com diu el meu coach i la vaig pair molt be, però aquesta m'està sortint tot.
Avui un bon panxing i em dedicaré a relaxar-me una miqueta a la cuina de casa.
Demà més, i diumenge cursa. Un petit test de 23 Km de muntanya i més de 2.000 metres de desnivell acumulats per les muntanyes del Ripollès
Salut

I LA FAMÍLIA? BÈ, GRÀCIES

La família, està en perfecte estat de forma. El nanu Bernat dissabte va començar les compes d’escalada. I en concret la de Bloc a l’Hospitalet de Llobregat. Amb els de la fede d’Andorra varen baixar una colla i ell va tornar a pujar cap a casa amb el tercer lloc de la categoria promoció a la butxaca. Desprès d’un hivern difícil per poder tibar i entrenar (molta neu, fred i molt mal temps) la seva motivació al plafó i la bona planificació del David han fet que tingui una miqueta de gas. Felicitats nanu !!!

Pel que fa a mi, ha estat una setmana dura d’entrenament...he passat dels 100 km corrents pel monte i un munt de metres de desnivell acompanyat d’algunes sèries agòniques a l’estadi comunal...La pista és la pista. Molt content perquè a vegades és difícil pair una setmana dura i de moment sembla que o estic fent.

El cap de setmana ha estat, un cop més, genial. Dissabte doble sessió de “rustimenta”. Al matí esquí de muntanya (mare meva es per flipar la quantitat de neu que hi ha) i a la tarda un rodatge per camins de la parròquia d’Ordino sota una fineta pluja.
El diumenge aigua i neu, però tot i així vaig poder menjar-me dues horetes més a un ritme viu per la Vall del Madriu. Per cert està exuberant i guapísima...val la pena anar-hi a fer un tom.

Aquesta setmana més i sembla ser que una miqueta més suau, esperant diumenge que m’estranarè a les curses a peu aquesta temporada...Ja us informaré.
Salut a tots
Per cert ahir va ser un dia especial per Andorra. Els socialistes han guanyat les eleccions generals FELICITATS!!!!!!

S’HAN ACAVAT LES CURSES !!!! I EL NANU ENCADENA...

Aquest diumenge he acabat amb les curses d’esquí de muntanya. S’ha celebrat el ralli del CEC a la bonica i espectacular vall de Conangles. La vall, com tot el Pirineus, està a tope de neu, amb una neu pols a les nords espectacular i una miqueta més difícil a les altres vessants, en tot cas neu a dojo.
Aquesta gent del CEC han muntat un circuit espectacular tècnic i variat; moltes felicitats !!!
Sortida de 1,5 km corrent, canals amb grampons, canals de baixada amb corda fixa, pujades llargues de 1.100 metres de desnivell, alguna de curta i explosiva, baixades tècniques, baixades a pinyó...En definitiva un circuit dur i divertit. 1.900 metres de desnivell positius, amb molt recorregut. A més el temps amb boira, vent i rasca l’ha fet encara una miqueta més exigent. L’Enric i jo i em posat 3h i 13 minuts per poder entrar cinquens a l’arribada...Genial !!! Avui estic cansat, cansat.
Felicitats i gràcies als controls per aguantar i mantenir el circuit al 100%, cosa no sempre evident.


Mentres m’estava desintegrant per les pales i canals de Conangles el nanu Bernat a baixat a tibar , amb el solet a Tres Ponts.
Si la setmana passada tant sols i volia fer una primera pressa de contacte per provar-se i notar sensacions aquest cap de setmana ja i ha baixat amb l’intenció de fer alguna coseta més interessant. Desprès de passar-se tres dies intensius entrenant amb el David el resultat no podia ser més bo. Ha encadenat al segon intent la via l’Alt Urgell un viote de continuïtat pura i dura amb algun pas dur (35 metres de via) per alguns 7c (els més locals) i per els més lolos 7b+, com sempre a Tres Ponts els + que pugen i baixen...Pel nanu ha estat un punt de motivació extra que de ben segur l’ajudarà a l’inici d’aquesta nova campanya. Un cop més felicitats Bernat i a tope !!!! Un nou 7c a la butxaca.

Salut gent.

PUNT I APART

Ahir, a la tarda nit, més aviat a la nit, vaig posar un punt i apart als entrenaments.
Els durs entrenaments amb esquis per aquesta temporada s’han acavat.
Punt i final a passar fred, al frontal, a les petites mogudes amb els de les retracs, a l’ arribar tard a casa...de moment tot això s’ha acavat. Diumenge faig l’última cursa i els penjo. No serà per manca de neu i per la qualitat d’aquesta, res de tot això. Tot al contrari ahir tornava a nevar amb intensitat i era una neu digne del mes de gener, freda, freda i bonísima.
A partir d’avui tots els entrenaments ja seran exclusivament corrents. Aquest hivern he fet molts i molts metres de desnivell amb esquis, series dures en alçada, intensitat... Tot plegat espero que es transformi en una bona base de cara a les curses de muntanya, que tinc al cap per aquest estiu. De moment, segur Zegama i es molt possible que m’animi per fer una skyrace el 28 de juny aquí a Andorra
L’entrenament d’ahir va ser dur, però els tres lokus que estàvem rodant ahir a la nit per les dures rampes del Cubil ens ho vàrem passar genial. Dues horetes llargues d’intensitat màxima i ben tous cap a casa....
Soparet amb la Santa, una infusioneta i de pet al llit...
Avui sant torne-m’hi
Salut gent

LA SS/09 JA ÉS HISTÒRIA...

... però diferents coses quedaran al record.

El temps no ha estat genial, la veritat. Ha sigut un temps d’hivern: fred, aigua, neu i més neu. He pogut entrenar tot el que tenia d’entrenar: sèries dures de 400 a la pista, volum a fondo amb els esquís de muntanya, rodatges llargs nevant i amb fred...
Cada una de les passes, de les esbufegades, de les escopinades, de les mirades al pulsómetre van destinades a Zegama, tot per poder acabar més o menys dignament aquesta marató mítica de muntanya. Han estat uns dies d’entrenament genials.
Arribar a casa petat i cansat i compartir el cafè amb el nanu i la Santa es de les bones sensacions que he tingut.
Ahir per rematar aquests dies vàrem fer, amb el nanu, la primera incursió a Tres Ponts. Cinc horetes escalant sols, el nanu i jo. El nanu agafant de nou pila i motivació. Aquest hivern ha volgut dedicar-se a entrenar al plafó i anar ha lliscar les fustes per la neu. Sentir el fred a la cara, l’adrenalina de la velocitat, la bogeria de l’adolescència saltant des dels cadires en marxa per poder ratllar un fora pista de vertigen...Provar tots el salts, bots, mortals, volteretes possibles dins del snow parc... Estic feliç, molt feliç de veure al nanu tant feliç, fent el que més li agrada, jugant amb i a la muntanya... I ahir per agafar aquesta pila que busca es va fer sis vies a Tres Ponts des del 6b fins al 7a+. Un cop més t’haig de dir Bernat que ha estat tot un plaer veure’t eskalar, i compartir amb tu la muntanya... I motivar-me per seguir entrenant.
Merci nanu
Salut

De les sèries a la Poca Traça

Diumenge 4, 45 minuts del matí.
Sona el despertador. Eh ???? Ni ser on sóc, ni ser que estic fent... Però quant em dirigeixo com una autòmata al bany i veig el mono d’esquí de muntanya... Osti !!! De cop recordo que a les nou del matí hi ha la sortida de la cursa Poca Traça que es fa a Núria. Res d’important 1.700 metres de desnivell, bufffff !!!!!
Em miro les cames i penso mare meva la que us espera. El pensament es tradueix en un mal de cames i muscular intens i es que no estic per llençar gaires coets.
Divendres vaig fer sèries de 2.000 a la pista, amb poc temps de recuperació entre sèrie i sèrie i la veritat es que em vaig buidar perquè em sortís una cosa decent...Dissabte al matí vaig fer una hora i 10 minuts de carrera continua per l’antic camí ral d’Ordino, Ansaloga, la Cortinada i Arans per empalmar amb el camí de la ruta del ferro (a partir d’ara aquest és el meu nou pati d’esbarjo, ja us explicaré). D’aquesta hora i poc trenta minuts varen ser a ritme...



Diumenge 8, 30 del matí.
El cremallera ens acaba de deixar a Núria. Fot un punt de fresca que em desperta una miqueta. Cares conegudes d’altres curses, amics que ens saludem...Els tràmits de sempre. Ens diuen que la cursa es divideix en tres pujades una primera sobre uns 800 metres de desnivell, una segona sobre els 200 i la tercera sobre els 700, amb una baixada molt llarga . Li dic a l’Enric ( la meva parella de ball, la millor parella de ball) que faré el que podré però que estic força tocat. Escalfem per la sortida i la nostra sorpre es veure com a 200 metres de la sortida hi ha un autèntic embut tot gelat...Una bona ratonera: L’Enric, em diu tindrem de sortir a bloc per salvar aquesta trampa. Einggg? A bloc? Mareta meva, la que m’espera !!!!

Diumenge 11 i 18 del matí.
Acabo de passar per sota de l’arc d’arribada !!!! Quina cursa tant i tant guapa. Pujades tècniques, neus bones, baixades kamikazes... Una miqueta de “guerra” entre algunes parelles. I el millor de tot unes sensacions excel·lents. Em quedat entre la parella setena i desena. Una gran cursa.

Diumenge 14 i 30 de la tarda
Estic dinant a Canillo amb tota la família. Un somriure d’orella a orella em fa oblidar el mal de cames i en que tinc d’acabar d’endreçar la nova casa.
Tot ha estat com un flaix

Salut a tots
La foto es d' aquest bloc

SENSACIONS I EGO

Tinc ganes d’escriure al bloc i explicar alguna aventurilla però el cert es que no tinc massa que explicar-vos....
Ben mirat potser si. Una història de sensacions.
Zegama va endavant i per no desorientar-me li he demanat a un conegut, si hem pot fer un petit pla d’entrenament per arribar-hi dignament. No tinc cap més pretensió que acavar-la, i si es sobre les sis hores ja estaré feliç.
Però clar un pla d’entreno, es això un pla d’entreno (intel·ligent reflexió).
Per lo tant; vaig cansadot, amb mal de cames, aquells tendons que van tensats...sensacions d’entrenaments.
El fet es que ahir vaig retornar a l’estadi Comunal d’Andorra. Des de la darrera marató (ja farà dos anys que no hi havia tornat).
Mareta meva !!! Hi ha coses que no canvien mai. El mateix gimnàs, el mateix vestidor cutrillo i la mateixa gent, amb alguna cara nova... Tenia ganes de retrobar-me amb els antics col·legues fondistes i amb el gran home que durant bastants anys va escoltar i aguantar les meves lamentacions, les queixes, els renecs i totes les paranoies d’aquells entrenaments llarguísims de marató i els agònics del cross...
Va ser com una flipada al cervell. Un cop als records i als sentiments d’uns anys molt concrets de la meva vida. Tots ells varen ser com el meu germà gran, com el germà petit; senzillament durant un temps eren com la meva família a Andorra. Bons confidents de milers de històries. La majoria bona gent. Va estar be tornar-los a veure. Hi ha coses, però, que no canvien. Son uns malalts de l’atletisme, de les sèries llargues i de les curtes, d’aquells canvis de ritme infernals, de les curses i del patiment.
Uns bons riures, unes abraçades, bromes de tot tipus...Sensacions inborrables. Adonar-me que encara i tinc companys, a l’estadi, em va fer marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Saber que fa més de dos anys que no trepitges el tartar i que la gent et recorda es una gradísima sensació... Una miqueta d’autoestima per l’ego.
Salut

Neix el dia al Cubil

Avui és dissabte, i em toca treballar fins l’una. Un dissabte de tant en tant em toca fer una guàrdia a la feina, generalment aquestes guàrdies son de lo més divertit del món...Però s’han de fer.
Per no perdre el dia aquest matí he matinat i a les 6 i 10 minuts ja tenia els esquís als peus, la temperatura era freda (-3 a 1.770 metres) i la neu torna ha estar dura. La intenció és fer una pujadeta i mitja de tranquis al Cubil per recuperar les cames. Inicialment començo tranqui, però darrerament tinc dubtes de si estic sobreentrenat i decideixo provar-me i de mica en mica vaig canviant el ritme, la respiració s’accelera, les pulsacions lentament van pujant, segueixen pujant, els esquís amb la neu dura i retracada llisquen la mar de be, em trobo be, còmode, apreto les dents, tinc dubtes i por de petar, vaig amb dejú, però una apretadaeta més...arribo al mur del Cubil, un altre apretadeta més, les pulsacions segueixen pujant, el fred apreta, la suor em cau per la cara, bavejo com un gos enrabiat. Al cel s’obre un fanal i la foscor es torna de color blau intens, intesíssim, miro al terra, la vista fixada, despunta el dia, tinc el cor a la boca, braços enrera remant a “MUERTE”, ja veig el Cubil, està tocat per un petit raig magistral de llum intensa...Bufo, bavejo i Cubil, Stop...He fet el meu rècord !!! Felicitat, estic feliç, les cames em bullen, el cor es va dessaccelerant, respiro... Estic content, veig que no estic sobrentrenat. M’espero que el sol em toqui a la cara i ens diem bon dia, ha estat el testimoni silenciós de la meva felicitat. M’abrigo i l’estació es tota per mi. Una baixada boja i a sac em porta ràpidament al peu de l’estació; posso pells i una pujadeta suau per recuperar. Ja tinc la feina feta. Guàrdia a la feina ? Ja veus, quin problema !!!
Arribo a casa (últims dies a Pal). Petonet a la Santa que encara “ronca” mig adormida em pregunta com anat. Molt be, l’estació era per mi. Un petó, dutxa calenta, esmorzo i de pet al curro.
Arribo amb temps per fer una repassada al blocs del col·legues i avui us presento a una penya que son dels que fan més activitat alpinística dura i dels que més s’ho callen, admiro a aquest tipus de gent, el silenci és la seva virtud.
Estic feliç, mol feliç...M’he llevat amb el sol.
Salut i bona guàrdia

FONT BLANCA I COMA PEDROSA. ESQUIADES PRIMAVERALS

Sol, calor, neu primavera i cims de cinc estrelles.
Aquest ha estat el meu cap de setmana.
El dissabte desprès de deixar al nanu a Gran Valira (és un majara del Free style) encaro la carretera direcció Sorteny. A les deu ja tinc els esquís als peus...estic neguitós. Vull fer el Besalí i el Font Blanca per la val de Rialb i fer el mateix retorn. Uns 1.300 metres de desnivell +. Em costa un infern agafar el ritme tinc els pernils rebentats del tute de la setmana. Tinc la sensació que vaig molt lent, però el rellotge no m’enganya i m’he plantat al cim del Font Blanc força ràpid. La neu està excel·lent i bones vistes. Estic sol al cim...Però avui es un dia de romeria. Comença a arribar gent. Marxo. Trec pells i una baixada ràpida hem porta a sota del coll de Besalí, posso pells i encaro la tornada cap a la vall de Rialb. La neu primavera i la calor em fan baixar ràpid al cotxe son les 12 i 20 i ja tinc el dia fet.


El diumenge no sortiré sol, he quedat amb l’Enric per fer el Coma Pedrosa. Com que la calor apreta molt decidim anar d’hora per evitar possibles ensurts.
Pujarem per les pistes d’Arinsal, farem el Port Vell, la Portella de Sanfons, Una baixadeta per encarar el Coma Pedrosa i farem el mateix retorn.






Comencem a les 8 i 15. La veritat es que la temperatura ja es alta, però es puja be. Anem xerrant de tot i de res. Coses típiques; entrenaments, curses, cims, les dones.... A l’arribar a la collada de Sanfons veiem l’enorme placa que tot just fa una setmana va enganxar a dos nois. Fa impressió i respecte. Decidim anar per feina, per evitar les hores de més sol. Hi ha forces plaques de vent. El tram final al Coma el fem amb grampons. El vent ha fet molta feina i l’ha deixat molt pelat i amb els primers gels del mes de novembre. Tota la neu està al fons de vall o als colls del davant. Tot està guapísim.
Un paravent, el casc i baixem esquiant des del cim... Neu brutal a partir de l’estany Negre.
Encarem amb precaució i buscant la nostra millor lògica la Portella de Sanfons...Fora pells i una bona diagonal i ja som al Port Vell....Deu minuts i al cotxe. Perfecta és l’hora del vermut....



Acabem de fer 1.550 metres de desnivell+. Molt bones sensacions.
Un bon cap de setmana amb una bona acumulada de metres.
Ara toca començar a corre
Salut



Panoràmic des del Coma Pedrosa