dijous, 24 de març del 2011

LA LLET (SEGONA PART)

 
El free climbing era com una religió.
Més ben dit, sense el com. Era LA religió de la roca. Quants canvis !!!
Vam començar l’època dels viatges llunyans amb els grans de Sabadell: la Riba, la Musara, Siurana... i el K7 del Joe’s Garage de l’idolatrat Zappa sonava amb força:

“Noies catòliques, amb un petit bigotet,
 noies catòliques, saps com van?,
 noies catòliques,
 al soterrani de la rectoria ....”

El Zappa sonava amb força i nosaltres fèiem la tornada amb un anglès macarrònicament vallesà, dins d’un cotxe carregat de fum. Però senyors!!! érem els autèntics free climbers i ningú ens feia ombra!!!
I així descobríem aquest nou món de la xapa brillant.

Tornava a casa amb els dits rebentats i amb aquella olor de magnesi de drogueria barrejat amb la intensa olor de roca. Amb el cap emboirat per les situacions viscudes... obria la nevera de la cuina de casa, tot tararejant la tornada del Zappa, i agafava el Tetrabrick de la llet semidesnatada, obviant la gerra de la llet fresca bullida per la mare, i en feia un glop directe. Era fàcil de beure-hi, com el free climbing, escalada directa de “chapa y sigue”.
El meu cervell, en aquells moments convulsos de canvis de tot tipus, ja havia emmagatzemat en el lloc que li correspon (les catacumbes) aquell jovenet provincià que havia al·lucinat amb l’irrecuperable sabor de la llet recent bullida.

I llavors, estirat al llit, agafava el llibre del Meyers i me’l mirava i remirava i amb el cap dins de la nuvolosa, marxava plàcidament i relaxadament cap a Yosemite.
Hi havia alguna cosa que no quadrava... Aquells paios que nosaltres imitàvem a la perfecció, cabells llargs, tios excèntrics bevent cerveses enllaunades a les reunions, fent “bouldering” amb la bossa de magnesi de bandolera, pantalons a ratlles... Ben mirat molt poc tenia a veure el que sortia en aquell llibre amb el que nosaltres fèiem a la Soleia, Sant Benet, Siurana... Les nostres llustroses xapes, i orgullosos que n’estàvem, en aquella bíblia rocallosa escrita pel Meyers no sortien per enlloc. Alguna cosa no devíem fer bé. Però al retornar a la nostra realitat això no importava en absolut.

I és que des de l’altra banda dels Pirineus, a l’avançada Europa, i sobretot des de la grandeur francesa, de mans d’un tio llarg i esquelètic ens arriben les malles de lycra i de colors !!!! Ja teníem, la versió europea del Meyers...
Vàrem descobrir que per fer free climbing s’havia d’entrenar!!! Entre campana i campana de l’Insti. nocturn ens escapàvem furtivament amb la bicicleta fins a l’apartada i amagada façana de la fàbrica de l‘empresa Mikalor de Sabadell, a fer travesses de “boulder”. Mai vàrem entendre perquè aquella gent avisava a la poli...
Tot va anar a tal velocitat que quan hi penso em marejo...
Era l’època que la paraula “hereje” va agafar la seva justa dimensió. Pobre del tio que es penges d’una cinta al mig de la paret de les Bagasses...T’asseguraves una bona xiulada dels “jutges” de l’escomesa, normalment els locals del lloc. Bah!!!! Penjar-se o agafar-se a la cinta? Això era imperdonable!!! Havies de tirar amunt fins que la caiguda fos inevitable o arribessis a la reunió, tu triaves. I ara, d’això (de penjar-se al mig d’una via) en diem assajar-la i ens quedem tant “pantxos”,  abans senzillament estaves avançant per la via amb artificial. Més tard, gràcies a un altre il·lustre escalador centre europeu, varem aprendre que d’allò n’havíem de dir fer un rotpunkt, rocpunkt, redpoint, puntvermell o l’últim encadenar... la bonica paraula en qüestió depèn de la teva il·lustració dins del món de la vertical. Sí senyor!!! tots els inicis són durs.
Però per sobre de tot, hi havia la valentia d’un free climbing que l’heretgia d’un covard que, d’amagat a casa, amb la foscor de la cuina com a companya de crim, bevia la llet bullida de la mare, il·luminat tènuement per la llum de la nevera.
I com bons heretges que érem, alguna que altra via llarga fèiem per l’aeri de Montserrat o la novedosa (per nosaltres) Paret de Catalunya, lluny de l’esperit "free climbing" i del “chapa y sigue” i a prop del llibre de l’autèntica filosofia del Meyers.

Nosaltres sempre de retorn al nucli dur, calladets i muts no fos cas que els jutges ens fessin saber l’heretgia que havíem comès, però l’inevitable va passar, i un inoportú accident en una paret emblemàtica catalana, va deixar les cartes boca amunt i aquell as silenciós i amagat que tenia va sortir miserablement. Havia comès un error i els mateixos que em van il·luminar i em van ensenyar el camí a seguir aquell calorós dia primaveral al peu d’una cutre cadena del Dauet de la Soleia, em van dir que allò m’havia passat per “hereje” !!!
Durant la interminable convalescència, tot va seguir lògicament el curs inevitable dels esdeveniments: de l’espit al parabolt. I un altre cop molta llet bullida a casa, per poder tornar silenciosament a retrobar el sabor de les coses genuïnes.

Un inoblidable viatge a Yosemite! amb la mateixa colla que aquell dissabte primaveral estàvem penjats amb estreps i cap per avall al sostre de la Punta del Mig i que tots junts vàrem agafar el camí de la Soleia darrera d’un dels “senseis” del moment. Ens vam enfilar a un avió per veure les parets que tant havíem desitjat i somiat.

Allí vàrem veure que l’autenticitat de la Bíblia del Meyers era certa, i que aquella llet hipervitaminada, semidesnatada i amb tot el gust de la “llet de veritat” no tenia res a veure amb aquella llet de la botiga rància de Ca la Cinta. El retorn al sabor de veritat va ser molt dur, diria que pràcticament humiliant. Fissures netes, bavareses impol·lutes... En aquell precís moment vaig veure que aquells dubtes d’aquell cap emboirat quan mirava i remirava el llibre sagrat eren certs. Alguna cosa diferent havíem fet.
I el K7 del Zappa seguia sonant.

Alguns pensen que si van massa lluny
mai més tornaran on estan tots.
Potser que estigui boig
Però una cosa segura sé
Et sorprendrà el que descobreixes quan hi vas...”

Fa pocs dies, passejant per la ciutat on vaig néixer, a prop del barri de la botiga de Ca la Cinta, vaig veure en un aparador una màquina dispensadora de llet fresca i natural que em va cridar l’atenció sincerament. No vaig resistir la temptació de fer una volta per la botiga. El lloc no feia olor a res, asèptic total. L’espai era insultantment net. Però en la mateixa botiga hi conviuen tot tipus de llets. Les més comercials i directes, aquelles que, durant anys, ens han marcat el camí ha seguir per una bona vida sana i equilibrada, i les que ara se’n diuen alternatives, per entendre’ns la llet natural que surt de la màquina dispensadora: La Llet !!!
Ni l’una ni l’altra em van bé. Amb els anys m’he tornat al·lèrgic a la lactosa.
Salut!

dimarts, 22 de març del 2011

LA LLET (PRIMERA PART)



Al meu barri, als anys 70 del passat S.XX, era molt habitual anar a Ca la Cinta a comprar la llet amb una lletera d’aquelles de color gris metàl·lic, amb una nansa de fusta gastada, sobada i tota abonyegada per la desgràcia d’aquell dia que vaig anar-la  a buscar amb la bici i vaig tombar els dos litres de llet al mig del carrer.
Recordo aquella olor entre àcida i fètida que t’entrava fins al cervell cada cop que aquella vella porta de vidre i fusta tronada, de Ca la Cinta, s’obria. Era com un cop de puny de realitat saludable que avui hem perdut, barreja dels productes làctics frescos que la bona de la Cinta ens venia i de la ferum de les vaques que estaven a la rebotiga.
Els diumenges al matí, si em permeteu l’expressió, ja era l’hòstia, perquè anava amb la mare o amb algun dels meus germans a buscar la llet i la nata acabada de muntar, amuntegada en un plat i tapada amb un drap de cuina, per poder-hi sucar un bon tros de coca de pa...
Bullir la llet, menjar-nos aquell tel de nata, que sortia d’aquesta pasteurització casolana, untada per sobre una bona llesca de pa era un ritual que, ara que el recordo, no entenc com no m’hi posava de genolls !!! Mare meva!! qui ho ha viscut ja sap del que parlo. Del gust per lo natural, la raó d’existir i d’estar en contacte amb els aliments de primera línia...
Però els anys varen passar i aquella bonica lletera metàl·lica va quedar arraconada al fons de l’armari de les trasteries, al fons de tot de la cuina de casa, igual que Ca la Cinta que, amb els anys i la gran bombolla, es va convertir en un magnífic bloc de cases d’alt standing.
I com aquell que no vol la cosa, va venir la llet RAM amb ampolles de vidre que ja no calia bullir. Amb l’acne de la meva cara va aparèixer el tetrabrick. Podríem dir que els meus grans i aquest curiós embalatge varen formar part de la meva adolescència.
El tetrabrick era la “bomba”!!! Ja no tant sols no calia bullir la llet, sinó que a demés havies d’exercitar la ment fent autèntics esforços per recordar la seva olor i el seu gust...
El camí ja estava obert!!!! Les gran marques ens varen ensenyar el camí correcte de la nova alimentació: llets semis, llets desnatades, llets semis amb vitamines, llets desnatades amb calci, llets sense lactosa, llets especials pels primers mesos de vida, la llet amb l’autèntic sabor de la llet ¿...? I tot un sense fi d’inutilitats làctiques que es van convertir en “La Llet”.
Però, pobre de tu que diguessis que els dissabtes a la tarda, quan tornàvem de fer un volt per la Mola amb els pares, feies no sé quants quilòmetres per anar a buscar la llet acabada de munyir a una granja de vaques, remarco granja de vaques, perquè la gràcia de les granges urbanes tampoc té conya ni res. Arribaves a casa i esperaves amb ansietat com la llet començava a bullir, i miraves aquell color groc intens de la nata que pujava dins l’olla.  Aaaaahhhh sí senyor !!!! Que bombin el tetrabrick, pensava jo envoltat dels de casa, com si fóssim d’una secta lletera, amagats dels moderns que prenien aquella llet aigualida que sortia d’aquell recipient de cartró. 
Però en el fons, i ho sabia, era un cutre que prenia llet sense embassar...
Schssss, silenci !!!!!! la moda i el que es portava sens dubte era el tetabrik, això sí que era estar al dia, i no bullir la llet a casa.

Entre tetrabricks i les primeres llaunes de refresc, vaig començar a agafar el gust per la roca. Vaig deixar que fossin els pares, acompanyats per la meva germana petita, qui fessin quilòmetres per anar a buscar la llet mentre jo em quedava per Sant Llorenç, d’amagat, amb els amics per començar a escalar. Que si el Cap de Mort, que si el Cavall, l’Esquirol, el cap del Faró, el sostre de la Punta del Mig...
I així, amb la colla passàvem els dissabtes per les parets de Sant Llorenç i Montserrat. Sense adonar-nos-en, va arribar el doble burí, l’espit... el llibre del Meyers!!! Tot amb la mateixa rapidesa i intensitat que aquelles antigues ampolles de vidre de la RAM. Tot anava ràpid, molt ràpid. Pantalons blancs o de ratlles, mocadors al cap, magnesi comprat a les farmàcies de Sabadell i a la ja finiquitada drogueria de les “Drogues”... Quines olors de química , disolvents, neftalines, zotal... quan entravem a comprar una paperina de magnesi. Fanatisme !!!
La Canal de les Gaites es va convertir en un terreny de joc increïble, la Sardineta i l’emblemàtica  “Moi indique” del camí dels monjos !!!!
I el Dauet de la Soleia!! allò va ser el tetrabrick de l’escalada vallesana. El Free climbing !!!
Encara recordo el primer dia que l’ amic “Wey” ens va veure penjats amb uns estreps al sostre de la Punta del Mig i ens va increpar contundentment. Ho recordo com la fortor de Ca la Cinta. El vàrem acompanyar al Dauet tot caminant fins a la Soleia. Quatre línies d’unes xapes que brillaven sota el sol primaveral de la Mola que ens va torrar tant el cervell que els quatre adolescents ens miràvem i no enteníem de què anava el joc... Nanus, això és el futur !!! Einnnggg ? Què t’has fumat, tio?
Sis xapes brillant al sol i una llarga cadena metàl·lica per poder evitar tot l’engrunament podrit de la base d’un dau de conglomerat gris i compacte. “Aquí és on s’ha d’escalar”, ens va dictar sentència. Tant sols li va faltar picar sobre una taula a l’estil de les pelis del Perry Maison. I nosaltres,  amb els nostres pantalons a ratlles i els meus primers Pedriza Boreal als peus, varem pujar per aquelles cadenes fins passar els robustos mosquetons Faders per aquella xapa brillant. I així, com quan vaig veure el meu primer tetrabrick de llet de la meva vida, varem fer la nostra primera via free climbing.
Vinga nois! això sí que era estar al dia. Sí senyor, que grans que érem!!! No escalàvem,  fèiem free climbing !!!
Ni llet de vaca bullida, ni la nata untada amb pa, ni hòsties. El Dauet a la Soleia, Sant Benet, la Riba, la Mussara... Els Exploitets de Montserrat !!!
Mort a la vaca, visca el Tetrabrik!!!
Continuarà...

EL RETORN DE LA CLECA





Fa uns quants anys, quan era més jovenet, corria algun que altre cross, i un bon dia em van convidar a  córrer al cross de Lasarte.
Entre d’altres atractius, aquesta mítica cursa és coneguda perquè, si el primer et dobla, ja pots plegar a l’instant! I ja us asseguro que és molt fàcil que el primer et dobli, perquè com diu el mateix nom de la cita esportiva en qüestió, el tema és internacional i això vol dir que els atletes de l’Àfrica negra corren (i mai més ben dit) per allà... i  corren que se les pelen, ells i tots. Però aquest no és l’únic detall d’aquest mític cross. Hi ha molts altres al·licients: sempre, i sempre vol dir sempre, plou i es corre en un hipòdrom i es a Lasarte (País Basc) i en pocs llocs del món viuen l’esport, i si és èpic millor que millor, amb tota la seva intensitat. I els catxondos dels organitzadors et fan escalfar en un espai tancat on normalment escalfen els cavalls abans de les curses, i és just en aquests bonic i entranyable lloc on la gent mira els “podencos” neguitosos i nerviosos abans de sortir a la palestra. Els aficionats aprofiten el lloc per fer-te comentaris de com et veuen... i tu donant voltes com un cavall nerviós i més nerviós....
I tot aquest rotllo? Què té a veure amb la vertical ? Res i molt...
Per una part em recorda a les compes d’escalada. Tots els competidors tancats en un mini espai rodant i rodant per un mini plafó, nerviosos i neguitosos esperant el moment de sortir a la palestra....
I per una altra part, el cap de setmana passat no es va poder escalar per aigua i per exàmens i teníem al nanu una miqueta nerviós i amb ganes de tocar roca. Ja devia estar cansat de donar voltes i voltes al plafó... i decidim inaugurar la nostra temporada a Tres Ponts (ja sabem que hi ha gent que fa dies que l’ha estrenada).




Novetats a Tres Ponts !!! Accessos de luxe. La gent de la Seu d’Urgell està restaurant el camí medieval dels Pontarrons, que resulta que és el camí de Sant Jaume que surt des de la Seu d’Urgell. Doncs ja ho sabeu, just al peu de via hi passa aquest antic camí. Va ser una jornada diferent, saludant a gent de la zona (autèntics locals) que anaven a mirar les obres de Tres Ponts...Gent autèntica de la comarca que t’expliquen les curiositats del lloc, en quin moment desapareixen els pontarrons i a quins indrets hi ha tanta o més roca que el desplom central...Doncs ja ho sabeu, accessos més fàcils i esperem que es respectin.

Tornem al tema. Vent frescot i vies mullades per les intenses pluges.
Jornada inaugurada i ho deixem tot com estava al final de la temporada passada. El Bernat encadenant alguna coseta pendent i jo barallant-me amb les meves vies i repetint-ne algunes que em tenen el cor robat com la via Aonvolsnà L1+L2. Emblemàtic díedre fissurat d’estil alpí i amb aire entre xapes que li donen el punt just i necessari per fer-me posar la pell de gallina. Quina via!!!! Sincerament us ho dic, tant sols aniria a Tres Ponts per fer-la una i una altra vegada...
I un cop més, tooota la via marcada amb magnesi, la famosa cleca retorna a Tres Ponts.
Toooota la fisura de dalt a baix. I em pregunto, costa tant passar el raspall un cop feta la via si teniu la necessitat de marcar-la? Serà que no està clar on són els kantus, tenint en compte que és una fissura súper evident.
Ja està raspallada de dalt a baix, i ho faré les vegades que calgui.
Al final haurem de donar la raó al bon amic del bloc Escalada i Compromís. Aquest és l’autèntic camí de l’escalada? La veritat és que no ho crec.
Salut!

dimarts, 8 de març del 2011

QUATRE PARADES



-       *Rueinats,  pots fer-me d’intèrpret?
-       Si es clar, què vols que faci.
-       Mira, els hi expliques als guiris que estic fent un projecte que bla, bla, bla. Amb els “locals” ja m’espavilo jo.
-       Ok, ok cap problema. Ho intento.

 I així, entre guiris, locals, interpretacions més o menys encertades, vies dures, sectors que em costen, encadenaments guapos, fotos, sol, fred, neu, renecs i riures...hem passat la nostra setmana de Carnaval. Un cop més una molt bona setmana.




Primera parada: Bruixes
Primer, segon i tercer dia d’escalada.
Sol, caloreta agradable, fresqueta amb pell de gallina i fred a la nit.
Japos, ianquis, nòrdics, txecs, francesos...
Bon ambient i fanatisme.
Diuen que s’ha d’intentar torejar a totes les places (amb permís dels antitaurins).
Doncs aquí estem
Les vies se m’escapen amb passos llargs de pinces que no puc fer, hidràulics amb l’oli caducat,  intents de bicicletes que es queden a mig camí, passos llargs, vies físiques, xurreres. La grapa se m’obra amb una sensació d’impotència tremenda, però és el que hi ha. 
Cada dia torno a la furgo esgotat i rebentat, amb els avantbraços petadíssims...però amb les mateixes ganes i il·lusió que el Bernat, que ha vingut amb deures per fer i els fa!!!
Al final m’ho passo bomba !!! Ens ho passem bomba !!!





Segona parada: Margalef
Quart dia d’escalada.
Cel de color gris plom (conec aquest color de neu), fred que pela,  poqueta gent, roca gelada.
Parada al refu. Saludem al Vicent i al Jordi.
Corba, recorba, pendent i més pendent. Al final l’Ermita.
Francesos que pleguen pel fred !!!
El Cabernet, vies guapíssmes. Forats i pilastrada això ja m’agrada més.
Neu !!!
Tatxem unes vietes guapes en aquest sector i algunes queden pendents per la insistent nevada !!!!
Gana.
Amanida amb truita, cerveseta genial al bar del poble al mig de la plaça. Recomanable al 100% per 100% amables i atents, no tothom pot dir el mateix. 
Canvi de plans obligat.




Tercera parada: Masriudoms
Cinquè dia d’escalada.
Estic petat i rebentat. Però estem feliços, oi rueinats?
Plou i hi ha humitat.
Locals de la zona súper divertits. Gabatxos forts.
Es trenca el cel i surt el sol. Cinc minuts de verdor humida. Torna l’aigua. Seguim a cobert.
Vies a la cova “no hace falta desir nada más”.
El miratge de Margalef s’esvaeix ràpid. Torno a la realitat de la tunda i de la contundència física...Faig el que puc i intento sortir-ne dignament.
Sensacions estranyes al clatell i als braços.
El Bernat segueix fent deures, els seus deures. Acaba rebentat, però amb la feina feta.

Quarta parada: Siurana
Sisè dia d’escalada.
Torno a sentir-me bé. Hem fet una parada d’un dia amb l’Ester a la platja.
Can Pi qui Pugui.
Sol i bona temperatura per escalar.
Comencem sols i acabem ben acompanyats.
Escalfo de conya. Uauuu em sento finet. Regletes !!!
Quatre pegues i no encadeno el meu projecte, em sento mort, acabat... De fet estic molt acabat !!!
El Bernat fa canvi de plans, també està cansat, no hi ha bloqueig !!! Però ell si que encadena, aquí la diferència.
Siurana en versió pura. Vies dels 90, grau comme il faut i alejes que donen vidilla a la cosa.
Birreta i xerradeta al càmping.

*Argot familiar