...Y bajo tus besos
en la "madrugá"
sin que tú notaras
la cruz de mi angustia
solía cantar:
en la "madrugá"
sin que tú notaras
la cruz de mi angustia
solía cantar:
"Te quiero más que a mis ojos
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la mare mía....
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la mare mía....
Doncs sí, què voleu que us digui, sóc un Sabinero rematat i aquesta cançó va sonar durant el cap de setmana diverses vegades dins del petit cotxe amb el que vam travessar per segona vegada en quinze dies les carreteres de l’Imperi...
Gràcies FEDME per donar-me l’oportunitat de conèixer paisatges preciosos de la meseta ibèrica .
El Sabina sona amb energia (i no és conya) mentre miro pel retrovisor com el Bernat segueix aïllat amb els seus auriculars escoltant els seus rapers francesos preferits i fent deures, de reüll veig com l’Ester controla, amb tranquil·litat aparent, la velocitat i de tant en tant em recorda que a Espanya la velocitat màxima està 40 Km/h per sota de la que estic imposant al petit però valent Kia, sense oblidar a la noia invisible que ens ha acompanyat i guiat durant aquests quinze dies, i que ens recorda que d’aquí 800 metres he d’agafar la sortida de la dreta, quedar-me al carril esquerra, travessar la rotonda, sortir per la tercera sortida i agafar una altre cop l’autopista... I així anar fent durant 900 interminables quilòmetres.
Ni a Ponferrada ni a Astorga (parada obligatòria al restaurant La Peseta) tenen sidra però sí que tenen un bon paladar... Val la pena.
Ponferrada, des dels Pirineus, ens queda lluny, molt lluny! però la FEDME va decidir que en aquest poble del Bierzo, a cavall entre Castella-Lleó i Galícia (on tenen unes de les millors instal·lacions esportives que he vist mai) farien la segona prova de la copa d’Espanya d’escalada de dificultat, i he de reconèixer que tenen un bon roco de 15 metres d’alt i que els equipadors van muntar unes vies de les que s’han d’escalar “amb gesto”, és a dir que el gorileo, que sembla que tant agradi darrerament, quedava fora de joc. Ja era hora !!!! Molts dels escaladors que en van gaudir n’estaven més que satisfets.
El Nanu tenia ganes de que li sortís una bone compe, després de caure en un error de lectura a Arriondas. Quan va veure el roco de Ponferrada se li va il·luminar la cara! Un roco tècnic d’arquejar a muerte, amb placa desplomada i la traca final...
Sala d’aïllament, adolescents per tot arreu, feromones pels núvols repartides a tort i a dret, descontrol controlat, gats aquí gats allà, guerres de magnesi... Els jutges!!! repartiment de dorsals i samarretes taronges, explicacions estèrils, xerrada tècnica, que pocs escolten, escalfament, blocs, intimidació, relaxació i concentració...
Al flash, casc, gats, corda, nus, glop d’aigua, mirada de reüll, assegurador, nervis...
Riures, neguits, angoixes, plors, caigudes, llançaments, tècnica, força bruta, decepcions, alegries... I les finals!
Una bona via a escalar a la final de sub-18 i sub-20 el va portar al segon graó del podi.
Cara de felicitat a tope. Fotos de família amb tota la colla de companys/es que van fer podi.
Kebabs i falafels ràpids, un brindis pel podi, cafè carregat a tope, 900 km, el Kia, Sabina, rapers francesos, cops de cap, parada i canvi de xofer, a l’arribar a la rotonda travessar-la per girar a la dreta... Passem la frontera que separa les carreteres d’un i de l’altre quan el rellotge ens diu que ja som a dilluns.
