dilluns, 30 de juny del 2008

PUNSOLA-RENIU AL CAVALL


No ser com començar aquest post, perquè sigui una cosa original...És difícil parlar-vos d’aquesta via, a quasi be tots els blocs està més que ressenyada. Actualment deu ser la via més repetida de tota la cara nord de Montserrat. Motiu ? La cremallera de bolts que hi ha des del rebot inicial ¿...? fins al cim. No entraré, en aquest post, a jutjar la feina de “reequipament” que a algú fa per la cara nord de Montserrat, però està clar que aquesta via deu ser la més assequible, degut a la parabolada que hi ha a la via
És una línea brutal la que varen obrir, sobretot la part superior. Pel meu parer actualment es una via sense cap tipus de compromís, és pot fer tota la secció de Ae1 en un perfecte A0, el famós i mític pas llarg del Ae1 ha passat a la història. Pels que la vulgueu fer en Ae1 o A0 porteu almenys 20-24 cintes !!!.
En definitiva és una molt bona via per anar a intentar apurar-la en lliure. I això és el que vàrem intentar fer el Jordi P. i jo el dissabte.
Per evitar cordades, em toca matinar per poder ser els primers a peu de via, cosa que vàrem aconseguir, però pels pels. Quan estem a la primera reunió comencem a sentir gent i...arriba “la romeria del cavall”. Quina gentada... que tenim pel darrera !!!!.



El “tomàquet” de la via estan als tres últims llargs (i més concretament al penúltim (6b+) i a l’avant penúltim (6c)). A mi em toca el llarg de Ae (6c en lliure). És una tirada llarga, amb alguns passos tècnics al mig, que amb paciència i buscant surten i la resta aguantar-li amb bona presa fins l’erre. Em surt net i a vista !!! El següent llarg Ae (6b+ en lliure), és més curt però a mi em costa un parell de caigudes, més tècnic i amb algun pas llarg que no acabo de saber llegir be. Em surt en lliure però no l’encadeno...llàstima. I l’últim llarg, és una flipada Ae (6a en lliure) una travessa que et porta directament sobre el buit i la resta, fàcil, per molt canto...Una disfrutada de llarg que també surt net...
Una excel·lent via, una excel·lent línia i un reequipament més que qüestionable.
No estic en contra dels reequipaments, sempre que facin falta, però expansió per expansió i no modificar el compromís de les línies !!!. Em costa entendre-ho.
Repeteixo una molt bona via !!!!

divendres, 27 de juny del 2008

Hi ha algú dins del meu cap?

Tinc un bon amic que cada divendres s'esforça pq passem un dia més distret...amb uns minuts musicals. Gràcies Miki.
Jo avui vull compartir amb vosaltres el que per a mi és el millor cd que mai s'ha escrit i s'ha fet:
The dark side of the moon




Temps

Viendo pasar los momentos
que componen un día monótono
Desperdicias y consumes las horas
de un modo indecoroso
Vagando de aquí para allá
por alguna parte de tu ciudad
A la espera de que alguien o algo
te muestre el camino.
Cansado de tunbarte bajo el sol y quedarte
en casa mirando la lluvia
Eres joven y la vida es larga y
hoy hay tiempo que matar
Y luego te das cueneta un día de
que tienes diez años más tras de ti
Nadie te dijo cuando correr,
llagaste tarde al disparo de salida.

Y tú corres y corres para alcanzar al sol,
pero él se está poniendo
Y girando velozmente para de nuvo
elevarse por detrás de ti
El sol es el mismo de modo relativo,
pero tú eres más viejo
Tu respiracíon es más corta y estás un día
más cerca de la muerte.

Cada año se hace más corto,
nunca pareces encontrar tiempo
Planes que se quedan en nada o en media página de líneas garabateadas
Esperando en silenciosa desesperacion
a la manera inglesa
El tiempo se ha acabado,
la canción se ha terminado,
pensaba que diría algo más.

Respira

En casa, de nuevo en casa
Me gusta estar aquí siempre que puedo
Cuando vuelvo a casa frío y cansado
Es agradable calentar
mis huesos junto al fuego
Muy lejos, a través de los campos
El doblar de la campana de hierro
Convoca a los fieles a que se arrodillen
Para oír los conjuros mágicos
pronunciados en voz baja.

dilluns, 16 de juny del 2008

SEMPRE ENS KEDARÀ PERLES...I DESCOBRINT TARTAREU


Dissabte feia un dia amb un cel blau, blavísim i amb un sol guapo (almenys per aquí dalt) i jo a la feina fent una guàrdia aburrida. Tot s’ha de dir que avans d’entrar a treballar vaig anar a fer uns quilometrillos i una miqueta de desnivell per la Vall del Madriu (Font Verd). En concret vaig fer una carrerilla de 50 minuts a les set del matí que això em va fer encarar la guàrdia amb més ganes...

A l’hora de plegar en ve a buscar una molt bona amiga i hem quedat per anar a tibar una miqueta a Perles. Feia molts mesos que no anava a tocar aquesta excepcional roca i la veritat és que em feia molta il·lusió el retorn. Primer per la companyia i segon pel lloc, el paisatge i la roca.
Perles està exuberant, aquestes pluges li ha anat la mar de be. Està d’un verd que fa mals als ulls i vegetació per tot arreu...Està idíl·lic. Nosaltres anem cap al sector de l’agulla de l’Alba. Ella (la meva amiga) fa temps que no escala però segur que se’n sortirà la mar de ve per les vies d’aquest sector. I efectivament li monto Noches de bohemia un 6a. Llarg i molt maco a la seva part superior i se’l treu penjant-se dues vegades.. Està “súper” (com diu els francesos). Faig Tos de Gos i Pas Pèndol dos 6c molt xulos sobretot el primer; llarg i continuo... Una tarda curta i intensa, a un lloc genial i envoltat d'una companyia increïble... "grácies per la tarda"

El diumenge amb el nanu hem decidit fer un viatget de dues hores de cotxe i anar a Tartereu, hem quedat amb els amics de Sabadell (Panxa del Bou team). El Xai, el Tala, el Bob i el Pedreta...Ells com es habitual arribaran més tard i també marxaran molt més tard. El nanu i jo a les 11 ja som a lloc. Tartareu és un bon lloc d’estiu, moltes vies i roca bona i amb un grau ha on abunden els 6c’s i el 7ens. Per aquest motiu hem escollit aquesta escola.
Ens mourem pels sectors Tempura i Bombó suís. Entre aquests dos sectors poden triar 39 vies !!!.

Sector Tempura: Jo escalfo a Vacances al bar 6b (val la pena fer-la) el nanu escalfa a Fresh rabbit 6c. Una via que és deixa fer fins al bombo de dalt (característic d’aquest sector) aquí pas de bloc. A mi em surt al segon pegue. El peque segueix per La tatuadora de Ko samui un 7a que segueix la tònica del 6c...vas fent fins a dalt ha hon hi ha el ”tomàquet” li surt al segon pegue. Monto Patente corso un 7a molt guapo fins arribar ha hon ? Efectivament al bombo de dalt. Desplomat amb canto i pas de blok...jo llepo i el nanu l’encadena.
Sector Bombó suís: Aquest sector les vies son més llargues i més contínues. Amb una part inferior de canto gros i la superior de placa tècnica.
Aquí fem: El drac màgic 6b+. Aquesta via comença per una fissura espectacular i acaba a la placa tècnica (difícil) per uns cantos migs picats. No val la pena. Relaxing People un 6c antològic. Amb uns moviments atlètics a la part inicial. I el nanu acaba a un 7a+ Temptació prohibida que diu que és molt guapo...
Acabem el dia fen un total de set vies (contant repeticions) Un bon dia a un bon lloc.

Salut gent!!!!

dilluns, 9 de juny del 2008

IUJUUUUUU !!!!! DEL PLAFÓ A LA ROCA (JA ERA HORA)


.... I finalment la roca !!!! Uauuuuuuoooooo no m’ho puc creure, aquests cap de setmana hem pogut tornar a la roca. Més d’un mes sense poder-la tocar, ja trobava a faltar el seu to aspre, les seves dolces punxades a la pell, la seva olor i la seva duresa...Roca estimada, quants dies sense poder-te seduir.. i tu rebutjant-me constantment. En definitiva la roca !!!!
Ahir diumenge amb el nanu ens llevem neguitosos i anem un pel accelerats (olorem la roca) fins que a les deu del matí ja som a Tres Ponts. Un solet agradable ens dona la benvinguda. Alguns sectors, petits, de la paret encara “xurreja” aigua i un verd exuberant ens recorda aquesta quantitat de dies de pluja que ens ha tingut reclosos a casa o tibant de plafó.
Escalfem als típics 6b’s i al 6c. El nanu es fot directa a la via “esperit jove” un 7b+ amb una secció de pas de blok durísima. El tio es nota que fa dies que no “engaloma” li costa entendre el pas. Insisteix i acaba muntant la via. Avans que el company Albert Castellet li foti el pegue d’encadenament, hem fa il·lusió provar-la. El nanu i l’Albert insisteixen que la provi amb la corda per baix...Els faig cas i la veritat és que disfruto com un boig. Mai a la meva vida havia estat en un desplom tant pronunciat sense els catxarros d’artifo...és una sensació bestial. Arribo a la secció dura...i és molt però que molt dura. Flipo de com la penya i tiba. Com puc surto d’aquest “infern” i pujo dues xapes més...I al final em despenjo....Que guapo !!!!. L’Albert l’encadena amb una “facilitat” flipant. El seu primer 7b+. Felicitats !!! El nanu li fot un segon intent i li surten tots els moviments menys el pas de blok. Busca el seu mètode i més o menys el te resolt. Però un mes sense fer roca es nota i el deixa tocadot.
Mentres em relaxo fen dos 6b+. Vaig espitós i em poso a un 7a+/b molt guapu i tècnic, amb un pas d’espatlla llarg i dur que se’m rebota moltes vegades i em fa provar la resistència de la xapa. Si no caic deu vegades no en caic cap. Al final desmunto la via sense encadenar-la...però amb un bon projecte a Tres Ponts.
Ja son les 6 de la tarda i estem tibant des de les deu; els braços, les espatlles i la pell ja hem diuen que prou i el nanu per acabar es fa un 7a i cap a casa.

Buaaaaaaa quin dia de roca....

dilluns, 2 de juny del 2008

DÉJÀ VU A LES GAITES (SANT LLORENÇ DEL MUNT)


déjà vu:o paramnesia descriu l’experiència de sentir que has sigut testimoni o has experimentat prèviament una nova situació.

Divendres 30 de maig del 2006. Paret de les Gaites Sant Llorenç (a) La Mola.

Fa més de 24 anys que no hi escalo...24 anys !!!! Quin flash, quin trip, quina sensació...Senzillament quin DÉJÀ VU. Quina castanya per les meves descontrolades neurones...Que difícil resituar-me; milers i milers de records m’estan passant pel cap... No sé com centrar-me i com poder explicar tot el que m’està passant pel cap....

Resituació urgent, necessito una resituació urgent....

Any 1980, era un xavalín que flipava amb tot l’ambient d’escalada, feia poc que havia començat el noble art de les pujades verticals...Com a noms mítics en aquells moments de la meva adolescència eren els del Gaston Rebuffat, un tal Cassin un tio que es deia Bonatti...Els “avis” TIM’S, els Cerdà, Angladas i companyia...Antics temps amb històries èpiques i escalades memorables... Jo, a la meva vida havia utilitzat uns estreps i el mestre de l’escalada en Pep Graells de Sabadell, em va proposar realitzar la via Garrido a la paret de les Gaites. Una via clàssica d’artifo. Recordo com si fos ara l’enorme dificultat que vaig tenir per poder superar els desploms de la Garridos...Liant-me cada dos per tres amb aquell cony de pedals...Quin aventura !!!.

Molt poc temps després, ja vaig conèixer a d’altra gent de la meva edat, entre ells el Jordi Rubio, el Txema Gómez, el Vallhonrat, el Win... amb ells varem retornar a les Gaites amb una visió molt diferent del meu primer dia en aquesta paret...Les coses anaven canviant...Els noms dels clàssics europeus tranquil·lament s’anaven substituint per una gent nova: Meyers, Bachar Bridwells i tots nosaltres, adolescents influenciables dormíem i somiàvem amb el llibre del MeyersEscaladas en Yosemite”. Aquells tios enormes, amb unes pintes de hippies, amb pantalons a ratlles, amb bosses de magnesi i samarretes esgarrapades ens varen influir en el concepte de veure i entendre l’escalada....Venia l’època del Free climbing: Pantalons a ratlles, malles estridents, la “goma cocida”, les samarretes de tirants, escalar amb corda simple, els Boreal Pedriza qui no els recorda? Flipats senzillament, estàvem flipats... A les Gaites es movia tot una ambient (no coneixíem massa res més) Ens varem introduir al Free Climbing amb una via mítica l’Angie... S’escalava en lliure. Prohibit penjar-se al burins o dobles burins !!!!!. Passaves un petit sostre a dalt de tot amb lliure !!!! Quina adrenalina. I un cop dalt havies d’assegurar al segon perquè desmuntés la via i baixar a peu !!!! Era la manera, no hi havia cap més fórmula...De l’Angie vàrem passar a la sùper Angie, la Cucona, la temible Malas compañias....quins dies més al·lucinants. Aquestes vies eren de V grau i com a molt VI grau no hi havia més graus !!!!. Amb el Jordi vàrem decidir equipar una via la Parida Saltimbanqui !!! Amb espits manuals dos caps de setmana picant com a lokus per fer una via que ens va sortir, ha un tram de tres xapes VI+ ( la resta la varem marcar de V grau)...Buaaaaa, quin viote !!!! Érem terriblement feliços a les Gaites, amb les nostres malles i els nostres pantalons ratllats...Fins que un dia el Joan Wenceslao (a) Wey ens va venir a veure dins d’aquella canal ombrívola i fresqueta i ens va dir tios que foteu aquí? Això ja no es porta veniu...Varem caminar una eternitat per arribar al dauet de la Font Soleia...Tres o quatre vies (no recordo) eren les que hi havia en aquell taco de roca. Recordo la cara de flipats que varem fer. No enteníem res de res. Vies més curtes que a les Gaites, amb una accés per una cadena i no baixaves caminant !!!!! Et despenjaven !!!! Increïble i allà hi havia en Lluis Basiero, el Marzo, el Cabau i molts més...I nosaltres, quatre imberbes amb la cara a rebentar de grans i flipadísims... Què era allò ? No ens vàrem enfilar per enlloc tot duríssim...Tot era VI+ que dur !!!!!..Però què era? De què es tractava? Era el pare, la mare i l’Esperit Sant de l’esportiva... Les Gaites per una temporada passaria a l’oblit....S’obria la Font Soleia.

Per a mi aquest oblit ha estat de 24 anys...Per als altres sempre ha estat present.

El divendres passat, tot dinant, el Jordi em diu: aquesta tarda faràs un déjà vu, deixa’t portar, em diu. Fa un truc al Tala i a la Mar. Agafem el cotxe i directes a Sant Llorenç...A les Gaites !!!! Déu meu!!!! Quants anys. Tot fa la mateixa olor, la mateixa fresca, l’ombra segura de peu de via. Les vies estan equipades amb parabolts i els graus segueixen sent exigents 24 anys més tard... El Jordi em diu tio érem uns visionaris !!!. No sé jo si ho varem ser o no però tornar a escalar la Parida Saltimbanqui, un bon 6c (ara ja hi ha més graus que el famós VI+) ha sigut dels millors regals dels últims anys...Un bon Déjà vu acompanyat pel company de tota la vida...

I per acabar aquest trip pugem corrents al Cavall Bernat o el Burret de Sant Llorenç a contemplar com el sol es pon i el Cap de Mort i el Faraó es tornem vermellosos fins a desaparèixer a la foscor de la nit i dels records.

Respon

Reenvia