UNA CARRERILLA S.U.P.

Com que dissabte em tocava treballar i el divendres tinc la tarda per endavant vaig decidir anar a fer una carrerilla pel monte.... Concretament a la Vall del Madriu (ja us n’he parlat). La Vall del Madriu ha estat durant molts anys la meva pista, particular, d’entrenament. Sincerament crec que és un lloc excel·lent per córrer per muntanya. L’entorn és brutal, corres per alçada i si decideixes seguir la vall i no agafes cap ramal és una pujada còmoda, de les que es deixen fer. Ara una pujadeta, ara un planet i anar fent. Això si, tens molt recorregut, el desnivell és guanya suau. Està clar que si el que vols es complicar-te la vida els límits tel’s poses tu i la teva imaginació...Podries fer la volta a Andorra i tornar al Madriu. Ja us dic ha estat el meu pati d’esbarjo durant anys i anys...Ben mirat encara ho és. Tant sols una obvietat respecteu-lo.
La meva volta del divendres va ser:

Llac d’Engolasters 1.628 metres
Barraca de la Farga (cruïlla de la Maiana) 2.020
Llac d’Engolasters
Desnivell positiu sumat (anar i tornar) 450 metres
Temps anar 50 minuts
Temps tornar 44 minuts (a poc a poc que hi ha neu gelada)
Total 1 h i 34
Un paisatge i una temperatura brutal...

P.d. El diumenge el nanu es va proclamar campió de Catalunya d’escalada de dificultat a Vic. Felicitats Bernat !!!!

ESTIC MALALT...

Malalt, estic malalt. Demà, dissabte, em toca treballar durant el matí, exactament fins l’una del migdia. Ja em direu quina gràcia que fot el tema. Ras i curt em fot el cap de setmana panxa enlaira. Però he pogut convèncer a la Santa i el nanu, perquè quan plegui de treballar, pillem uns bocates, pugem al cotxe i farem cap a Perles o Coll de Nargó, que ha Tres Ponts ja hi deu fotre rasca. Ho he contat per sobre i això vol dir que hi arribarem cap allà a les dues, tindré l’arnès posat a dos quarts de tres i el sol diu “s’ha acabat” a dos quarts de sis. Tibaré tres horetes. Osti i m'haig de menjar el bocata, ¿...? be dins del cotxe de viatge...

Malalt, estic malalt, moc a tota la família per poder tocar roca durant menys de tres horetes, la Santa també ha d’escalar (faltaria més)....I el nanu preguntareu ? Doncs ell diumenge te compe a Vic, jo li faig de chirleder, això vol dir que diumenge no escalo...
Malalt, estic malalt.

I vosaltres com aneu de malaltia ????. Es podria fer un rànquing de malalts ?
Per cert ahir, primeres pràctiques teòriques d’escalar en solitari. Crec que això pot pillar...

Salut i fins dillunsss

La foto me la deixa el Simon Carter

DESIRÈ AL CAVALL BERNAT

Desprès de la via del dissabte, em trobo amb el Patrick a Coll de Nargò per anar directes a Sabadell per dormir relaxadament a casa la mare (que be que ens cuiden les mares !!! o no?). La intenció era fer la mítica Puigmal, la vaig fer l’any 1987 (ja ha plogut). Però sincerament el meu cap a voltes es dona la volta (quin embolic !!!) i aquest cop ho va fer, que hi farem !!!. El Patrick, que és el meu company de tapia i bon amic ho entèn perfectament i molts cops es pregunta com es que encara escalo desprès del pinyo.
Tranqui, farem la Desirè. Una via clàsica, no excent d’alguna polèmica pel seu reequipament (bolts del 8 i del 12 a les erres). Jo, no hi entro vosaltres mateixos. El cert, es que amb aquest equipament el meu company va poder forçar tota la via amb lliure (excepte el 8a+). Jo vaig poder fer en lliure el segon llarg i francament tot el llarg d’artificial comòdament. Be cal dir que, a la ressenya possava un cordino per un marlet ??? Feia 20 anys que no feia paret per Montserrat i no recordava la paraula marlet, això vol dir que a l’artificial vaig fer una sortideta amb lliure “divertida” fen servir el famòs marlet com a pressa per poder arribar més o menys “comodament” amb lliure fins el proper bolt. Més tard, molt més tard davant d’una birra, amb la ment relaxada i vaig caure; Osti !!! Patrick ara recordo el que és un marlet…He,he,he.
El darrer llarg és brutal. Un festival de presses típiques montserratines.
Polèmiques i mal entessos a banda una bona via, divertida, relaxada i molt recomanable per forçar en lliure.
Pel meu company la seva primera via al Cavall.

Apunts personals
DESIRÈ
Els primers van ser: Joan Altimira, Antonio Garcia Picazo, Fredi Parera i Xavi Nicolau el dia 1 de desembre del 1979
205 metres repartits en cinc llargs de 45,40,40,45 i 35
La dificultat obligada és V+/A1e, màxim en lliure 8a+.
La nostra graduació es: V/7a,V+/6a, 6c/V+, A1e (amb una sortida en lliure, sense el marlet) i V+
Per arribar a peu de via ens hi vàrem estar 50 minuts des del cotxe (Sant Cecília) fins a peu de via. Per cert fas un desnivell de 295 metres.
A la paret ens i vàrem entretenir durant 3h i 55 minutets.
Material. Si feu tot l’artificial del quart llarg heu de portar 25 cintes i si us fa gràcia pillar el marlet un cordino. Material per erres i ganes de passar-ho bomba.
Totes les erres és poden rapelar.
Fins aquí.
Apa salut i a tibar-li, amb o sense polèmica.

L'Isidre fent Ao al primer llarg (a dalt) i a baix el Patrick fent el segon llarg de 6a

CINGLERA DELS ESPLOVINS / PARET DELS SOSTRES: VIA PIRATA SOLITARIO

Tinc un bon company de Sabadell, el Jordi, que sempre dèiem que teníem de quedar un dia per anar a fer alguna via llarga. I finalment (els miracles deuen existir) aquest dissabte a les vuit del matí ens trobem al pàrquing de la més que famosa ferrada: La Regina... Una ferrada? Si, perquè per accedir a la base de la paret dels sostres utilitzes dos dels tres trams de la ferrada, desprès fas una incursió pel bosc (tipus jabalí), puges per unes cordes fixes i voilà...La via !!!. Efectivament o heu encertat terreny d’aventura a tope.

Doncs si amb un dissipador comencem a pujar per la ferrada, passem el primer tram, l’espectacular pont penjat, un tram vertical, un d’altre per un esperonet (quin rotllo això d’anar passar els moscates pel cable) i aquí ja ens desviem cap a la dreta, mirant la ferrada. Estem al final del segon tram. Comencem a caminar per un bosc ,el principi per caminet i al final una miqueta rotllo jabalí fins arribar al peu dels sostres de color taronja i amb unes cordes fixes.

La via...doncs be no us explicarè llarg per llarg, però dir-vos que hi ha forces trams que la roca està trencadota i que s’ha d’anar al lloro. Està reequipada amb bolts i les erres també. Però un joc de friends del 0 al 2 (el 3 és opcional) i semàfor d’aliens va de conya, cintes llargues i alguna baga per alguna sabinota.
El primer i el segon llarg són fàcils però estan molt trencats. El tercer és un dels llargs bonics, un 6a (si els fas en lliure). Per arribar al primer bolt un friend del 1 i el del 2 t’ajuden i força a protegir-te un passet expo i desprès per un diedret ben equipat i amb bona roca. Tot seguit vas fas dos llargs combinant roca bona i de no tant bona, però amb unes espectaculars vistes sobre l’embassament d’Oliana. El sisè llarg es un llarg disfruton (V+) i per suposat el setè; una magnífica llastra (bavaressa) amb una sortida dura de l’erre (6a+ ), la resta es fa bé. L’últim llarg (IV) amb una roca excel·lent, estil Vilanova ens portarà fins el cim.
Bones vistes i molts voltors (m’apassionen !!!) .
Aquí cap a l’esquerra, seguint al principi unes marques blaves fins arribar al final de la ferrada (quanta gent !!!). Marques vermelles i a baixar pel descens equipadísim de la ferrada. Una bona baixada....
Una jornada molt complerta. Una via per terreny d’aventura, amb molt bones vistes. De col·leccionista.

Notes personals:
El pirata solitario
Via oberta per l’Antonio Garcia Picazo, en solitari, l’any 1988 (21 i 22 de maig)
350 metres V+ obligat.
Aproximació: 1h 40
Via: 4h, 30
Descens: 1h 30
Material via : Semàfor aliens i friends del 0 al 2 (tres opcional). 15 cintes llargues. Dues bagues sabineres i material per erre
Ressenya: onaclimb o alturgell-xgrane
Una via entretinguda, per un dia de “bagabundància”. Una més. Per tenir-la i gaudir-la amb un bon company.