L'ENTRENAMENT QUE VAL PER DOS

Ahir vaig fer un entrenament d’aquells que val per dos. El que tu fas i el que els altres no fan...Normalment aquests entrenaments es produeixen els dies de mal temps. Be l’invent no és meu. Fa anys un molt bon maratonià portuguès em va dir un dia que em mirava la pista d’atletisme darrera dels vidres del gimnàs de l’estadi. “Hoy no entrenas ? “. Coi, Pita, però si plou ... “Y ? Tu no comes cada dia? Sal a entrenar para ti y para los que hoy seguro que no saldrán”. Des d’aquella mítica tarda pocs entrenaments m’he picat pel mal temps...
I es que ahir, a Andorra la Vella, va estar tot el dia plovent a sac. Quant vaig plegar de treballar vaig pensar que no entrenaria, però a mesura que anava pujant amunt l’aigua passava a ser neu, i neu i més neu...De nou, en va caure un bon tou.
A les quatre de la tarda ja m’estava passejant amb els esquís als peus per l’estació de Pal. Una intensa nevada amb boira i fred va ser la meva companya de les dues horetes d’un bon entreno. Gelat cap al cotxe i corrents a buscar la dutxa calenta...
Molta neu nova a dalt del Cubil 20-25 cm
Salut gent

De les sèries a la Poca Traça

Diumenge 4, 45 minuts del matí.
Sona el despertador. Eh ???? Ni ser on sóc, ni ser que estic fent... Però quant em dirigeixo com una autòmata al bany i veig el mono d’esquí de muntanya... Osti !!! De cop recordo que a les nou del matí hi ha la sortida de la cursa Poca Traça que es fa a Núria. Res d’important 1.700 metres de desnivell, bufffff !!!!!
Em miro les cames i penso mare meva la que us espera. El pensament es tradueix en un mal de cames i muscular intens i es que no estic per llençar gaires coets.
Divendres vaig fer sèries de 2.000 a la pista, amb poc temps de recuperació entre sèrie i sèrie i la veritat es que em vaig buidar perquè em sortís una cosa decent...Dissabte al matí vaig fer una hora i 10 minuts de carrera continua per l’antic camí ral d’Ordino, Ansaloga, la Cortinada i Arans per empalmar amb el camí de la ruta del ferro (a partir d’ara aquest és el meu nou pati d’esbarjo, ja us explicaré). D’aquesta hora i poc trenta minuts varen ser a ritme...



Diumenge 8, 30 del matí.
El cremallera ens acaba de deixar a Núria. Fot un punt de fresca que em desperta una miqueta. Cares conegudes d’altres curses, amics que ens saludem...Els tràmits de sempre. Ens diuen que la cursa es divideix en tres pujades una primera sobre uns 800 metres de desnivell, una segona sobre els 200 i la tercera sobre els 700, amb una baixada molt llarga . Li dic a l’Enric ( la meva parella de ball, la millor parella de ball) que faré el que podré però que estic força tocat. Escalfem per la sortida i la nostra sorpre es veure com a 200 metres de la sortida hi ha un autèntic embut tot gelat...Una bona ratonera: L’Enric, em diu tindrem de sortir a bloc per salvar aquesta trampa. Einggg? A bloc? Mareta meva, la que m’espera !!!!

Diumenge 11 i 18 del matí.
Acabo de passar per sota de l’arc d’arribada !!!! Quina cursa tant i tant guapa. Pujades tècniques, neus bones, baixades kamikazes... Una miqueta de “guerra” entre algunes parelles. I el millor de tot unes sensacions excel·lents. Em quedat entre la parella setena i desena. Una gran cursa.

Diumenge 14 i 30 de la tarda
Estic dinant a Canillo amb tota la família. Un somriure d’orella a orella em fa oblidar el mal de cames i en que tinc d’acabar d’endreçar la nova casa.
Tot ha estat com un flaix

Salut a tots
La foto es d' aquest bloc

ARA CAP AQUÍ, ARA CAP ALLÀ

Una mudança és una mudança (una altre sàvia reflexió).
Ja se sap. Omple caixes, per buidar-les i torna-les a omplir per tornar-ho a treure tot. Quin acudit !!! Desprès has d’ enganyar a uns quants col·legues (si algun te una furgo o un vehicle molt gran millor) per que passin tot un matí de dissabte buidant una casa per omplir-ne una altre...en fi una distracció molt gran.
La recompensa és anar a viure a un poblet molt tranquis situat a 1.300 metres d’alçada i amb vistes a la vall de Sispony i a tot el cercle del Coma Pedrosa. Impressionant !!!
Però sempre has de tenir en compte que la mudança no t’afecti massa el teu entrenament i la combinació ha sigut explosiva. Ahir no hem podia moure...Això si els entrenos son els entrenos.
Divendres vaig fer un Farleck amb esquís per l’estació del Tarter. El resultat una horeta de Farleck i 900 metres de desnivell.
I el dissabte? Buaaaaa, com vaig disfrutar. Feia molt de temps que no feia sèries a la pista. Surto de casa a les 7,30 del mati rodant fins a l’estadi Comunal, a les vuit ja estic a la pista. I m’esperen 12 sèries de 400 que me les xupo a 1’22’’, a l’inici, per baixar a 1’20’’...Tot solet a l’estadi, temperatura fresqueta i el cel amenaça neu. Tant sols sents la teva petjada al tartar i la respiració rítmicament accelerada...Bo, molt bo. I torno a casa rodant, xino xano i fent baixar tot l’àcid de les cames. Mitja horeta de rodatge i uns estiraments, dutxa ràpida i la Santa ja arriba i desprès un colega, i un altre i un altre, tots ells disposats a moure mobles. Una sèrie llarga de cinc hores movent trastos i m’assec rebentat davant d’una bona pizza i envoltat de molts bons amics...
I diumenge més entreno i més trasllat....
salut

SENSACIONS I EGO

Tinc ganes d’escriure al bloc i explicar alguna aventurilla però el cert es que no tinc massa que explicar-vos....
Ben mirat potser si. Una història de sensacions.
Zegama va endavant i per no desorientar-me li he demanat a un conegut, si hem pot fer un petit pla d’entrenament per arribar-hi dignament. No tinc cap més pretensió que acavar-la, i si es sobre les sis hores ja estaré feliç.
Però clar un pla d’entreno, es això un pla d’entreno (intel·ligent reflexió).
Per lo tant; vaig cansadot, amb mal de cames, aquells tendons que van tensats...sensacions d’entrenaments.
El fet es que ahir vaig retornar a l’estadi Comunal d’Andorra. Des de la darrera marató (ja farà dos anys que no hi havia tornat).
Mareta meva !!! Hi ha coses que no canvien mai. El mateix gimnàs, el mateix vestidor cutrillo i la mateixa gent, amb alguna cara nova... Tenia ganes de retrobar-me amb els antics col·legues fondistes i amb el gran home que durant bastants anys va escoltar i aguantar les meves lamentacions, les queixes, els renecs i totes les paranoies d’aquells entrenaments llarguísims de marató i els agònics del cross...
Va ser com una flipada al cervell. Un cop als records i als sentiments d’uns anys molt concrets de la meva vida. Tots ells varen ser com el meu germà gran, com el germà petit; senzillament durant un temps eren com la meva família a Andorra. Bons confidents de milers de històries. La majoria bona gent. Va estar be tornar-los a veure. Hi ha coses, però, que no canvien. Son uns malalts de l’atletisme, de les sèries llargues i de les curtes, d’aquells canvis de ritme infernals, de les curses i del patiment.
Uns bons riures, unes abraçades, bromes de tot tipus...Sensacions inborrables. Adonar-me que encara i tinc companys, a l’estadi, em va fer marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Saber que fa més de dos anys que no trepitges el tartar i que la gent et recorda es una gradísima sensació... Una miqueta d’autoestima per l’ego.
Salut