EL MADRIU

El Madriu (la Vall del Madriu) és un d'aquells llocs que la gent d'Andorra li tenim una estima especial. És una de les ninetes dels nostres ulls.
De fet, és una sort que a deu minuts de la feina tinguem aquets espectacle de la natura.
Sortim dels 1.250 metres (carretera de la plana) o a mil i poc des del centre d'Escaldes-Engordany i ens poden endinsar per aquesta vall fins els cims de Perafita, collada de Vall Civera, la Maiana, l' Illa... És un lloc excepcional i cada dia que i passes descobreixes noves sensacions.
Podria dir que és un dels meus llocs ideals d'entrenament: volum, sèries, cronos...Tot i cap.
Amb respecte i de genolls la Vall del Madriu.

Ahir vaig sortir a fer un rodatge entre llindars de pulsacions pel Madriu (com divendres) però ahir vaig voler tirar amunt, sense fer bucles, fins ha on arribés.
Les cames i el bon estat del camí en van portar fins el refugi dels Orris (2.200 metres) a molt poca distància dels estanys de l’Illa. Aquí la neu va dir que ja no passava. Però per arribar-hi no us penseu que va ser fàcil, el riu Madriu baixa a tota castanya i carregat a tope. Tant, que a molts llocs a sortit de mare i tot el camí es riu, al principi vigiles; un peu aquí, un allà, ara faig una volta, però al final ja vas a pinyó...aigua, fang i neu tot barrejat. Va ser una tarda genial. Molta distància mantenint un bon ritme de pujada i intentant córrer a sac a les baixades no tècniques. Total 2 horetes i poc corrent per aquesta meravellosa vall.
Avui una matinada per fer el rodatge en dejú setmanal.
Un dia menys. Demà més tralla.
A part del mal de cames que ja comparteixo amb tota la filosofia que puc, ja començo a tenir algun dia que mentalment hem sento cansat, sobretot a l’inici de l’entreno. Un cop estic al “fregao” cap problema, però els inicis sempre son difícils...he,he,he.
Motivat a tope.
Avui visita al plafó del David amb el nanu per fer l’aposta apunt per la compe de bloc de Lleida.
Salut

DOS XAVALS I UNA COMPE

El nanu amb el seu company Marc Jimenez

Aquest cap de setmana, el nanu i jo, l’hem passat per Madrid.
Ha començat la copa d’Espanya d’escalada esportiva. Dissabte els “grans” tant nois com noies. I el diumenge els més peques des de sub 16 fins sub 20 també nois i noies. Quin nivell !!!
El dissabte vàrem arribar a la tarda (just per veure les finals). Amb noies la Daila Ojeda va levitar pel plafó, però la Sara Aicart (David Macià Team) i la Airati no es varen quedar curtes...Quin plaer veure escalar a TOTES les finalistes.
I amb nois, com diu el tòpic va saltar la sorpresa quan el Ramonet va quedar quart darrera d’un esplèndid Víctor Esteller, d’un grandiós Gerard Rull (els dos del David Macià Team) i del bou del Eric López.
El nanu i el seu amic Marc van flipar de l’actuació dels seus company/es de plafó. Tots els van animar a tope perquè l’endemà també ells fecin podi i així poder arrodonir un cap de setmana 10 per la gent del plafó del David Maciá.
Durant tot el dissabte per la nit va estar plovent. I el diumenge al matí el cel amenaçava turmenta i de fet va estar plovent molta estona. Aquest fet va condicionar molt la compe.
En principi van dir que seria final directa. Però que si feia bo farien finals. En definitiva que per si de cas es tenia d’escalar a tope. El nanu va ser el primer d’agafar la pressa del top (última pressa) però tal l’agafa tal se li escapa i avall...El Marc Jiménez i un xaval que es diu José de la federació andalusa varen fer el top...Els tres varen escalar de meravella.
El cel per un moment es va obrir i els organitzadors varen decidir fer les finals...Al cap de mitja hora tot era aigua per tot arreu. Tot suspès i es mantenia l’ordre de les finals directes. Total que el Marc i el José primers empatats i el nanu Bernat tercer.
Primer podi del Bernat a Espanya.


El nanu rebent la medalla de mans del "Finuco"
Súper content cap l’AVE i cap a casa.
Salut gent.
PD Jo no vaig oblidar els meus entrenaments i sota la pluja madrilenya una hora i mitja de canvis de ritme durillos, durillos...Això si per un parc meravellós d’aquests que tenen per la capital.


La canalla de la catalana i el de l'andorrana

DIVENDRES !!!!

Uau queden tres dies per acabar aquesta setmana “infierno” d’entrenos....Que dura que se m’està fent. Ahir una altra bona pallissa. Aquest cop de farlecks amb pujada...Una tunda de 23 km per mitja muntanya amb 2h i 8 minutills... I quina calor !!! Vaig baixar a fer l’entreno a la Seu. Recordava uns vells circuits que tenia muntats de mitja muntanya (La Seu-camí de la Sardina-collada-cal Quimesó-La Bastida-La Serra-Ca l’Antona-La Serra-Canta Corbs-baixada trialera-Estahó-La Seu; amb algun bucle pel mig per fer-ho una miqueta més llarg) , que en teoria tenia d’anar-me be per poder fer-ho amb rapidesa a les cames. I, si he dit, en teoria perquè al final el meu cervell, que tampoc pensava massa, enviava les ordres a les cames i elles a la seva bola...La rapidesa un altre dia xato.
No em queixo, vaig patir com feia temps que no ho feia i vaig poder fer els cinc blocs agònics de farleks... La voluntat, no pot faltar mai. Encara que he de reconèixer que ahir la debilitat va fer acta de presència.
Avui una volta llarga pel Madriu i cap a casa a fer les maletes que demà al matí amb el nanu marxem cap a Madrid que comença la copa d’Espanya d’escalada esportiva i ell ja hi te plaça....
Dilluns, cinc cèntims.
Salut

Rodar

Avui m’ha tocat matinar (gràcies coach he,he,he) a les 5,30 ja estava vestit i untat amb la vaselina, a punt per fer el meu entreno en dejú setmanal 1h i 30 minuts rodant pels carrers d’Andorra i Escaldes...Estic clapat i la mirada es concentra amb la profunditat dels carrers i de tant en tant un cop d’ull al pulsómetre. El ritme el mantinc constant entre 120-135 pulsacions per sota de 5’ el km...La matinada va desapareixent i de mica en mica un cel blau intens guanya forma, alhora que la petita ciutat es desperta i la gent comença el seu ritual laboral... jo segueixo rodant.
Estic cansat, em sento cansat. Les cames encara es queixen de les sèries en pujada i ha 2.000 metres d’alçada d’ahir. La tarda era fresca i la nit freda, l’aire fred, el baf calent, les cames em bullien, la respiració s’accelerava buscant l’oxigen que no entrava i al final la nit em va despertar de l’agonia de l’entreno...Un cotxe salvador em retorna al poble d’Ordino. Cotxe, automatisme, trucada a l’Ester...Ei ara vinc...
Un petó, una dutxa calenta, quatre estiraments, és tard, un sopar reparador, un te, cinc minuts de tele. Petó i bona nit.
Avui he matinat...
Zegama una miqueeeeeta més a la prop