LA FAMÍLIA VA DE COMP®ES

Cap de setmana familiarment dispers. La mestressa concretant pelis de muntanya pel festival que es fa cada any a Ordino (haviam si agafa una miqueta d’empenta i nivell). El nanu/bou a València a la segona prova de la copa d’Espanya d’escalada de dificultat. I el Kantu a Alpens a la cursa de les tres comarques.
A pams:
El tema de la mestressa ja es veurà en el seu dia..
El nanu a València acompanyat de la canalla de la sele. Catalana. Quilometrada. Andorra-Barna-València. Arriben per veure les finals dels grans i de les, grans, noies. Guanya el Ramon, Patxi segon i Víctor (company de Plafó) tercer. I les noies Berta (companya de plafó) Andrea i Irati.

La compe de la canalla era diumenge i el nanu no està massa satisfet. Ara tocarà doble sessió de motivació. És molt autoexigent i diu que no va escalar be a la classsificatoria, encara que em reconeix que l’Edu (Marin) li diu que ha escalat molt be, però nerviós.
I la final?...Les finals són finals. I un peu que patina, et pot portar de fer podi a quedar cinquè. Però que està molt be. Cinquè, un bon lloc nanu. Ànims i a tope. Ara paren de compes i a escalar a tope.

La cursa de les tres comarques es una cursa de mitja muntanya molt xula. 26 Km i 1050 metres de desnivell positius. Aquest any han canviat el recorregut i passa per molts corriols i caminets. Ha millorat molt i és molt guapa. Molt recomanable. És una cursa molt ràpida. El primer hi va posa 2h 1 minut i 45 segons, ràpid.
M’ho vaig passar molt be i vaig disfrutar-la moltísim. Vaig sortir una miqueta en plan globero, però ràpidament vaig aixecar el peu i vaig buscar el meu lloc. La cursa era llarga i vaig pensar que millor regular. I la tàctica va anar prou be. A les pujades recuperant a gent, als plans mantenint a tope i, avui per primer cop, a les baixades més tècniques a bloc i adelentant gent. Al final entro al lloc 11è de la general amb 2h 10 minuts i 18 segons. Estic content. Vaig recuperant-me del tueste de fa 15 dies.
Apali gent
Salut

344 KM

El nanu torna ha estar motivat, i molt, com me n’alegro. Les coses li estan sortint be i per a ell això és un plus dins de la duresa del dia a dia: entrenaments, compes, escola, els amics...Un xaval de 14 anys intentant lligar-ho tot i tirà endavant amb bones notes i resultats a les parets te lo seu.

El diumenge desprès de provar un bon 8a a Tres Ponts i quedar-se a una cinta de la reunió em fa un truc a casa i em diu que ja m’ho explicarà (amb veu d’excitat) i seguidament em demana si dimecres podem baixar a entrenar al plafó del David. Si nanu cap problema !!!

Doncs, ahir a les dues l’espero a la porta del cole. Puja al cotxe, amb aquella cara de felicitat adolescent... Al davant tenim dues horetes i 177 Km de cotxe. Arribarem al plafó, ell farà dues horetes i mitja de tunda, jo m’ho miraré i xerrarem amb el David. Pujarem al cotxe i farem dues horetes més amb els seus respectius 177 Km per tornar a casa, cansats. Ell soparà i farà deures. Així és un dels seus dimecres d’entrenament amb el David. Així és com una persona entén que les coses no te les porten a casa fetes i que sense sacrifi no hi ha resultats, ni aquí ni a Tombuctú.

Però retornen a les dues quan el Nanu entra al cotxe i em saluda a la seva manera:
Ei petit !!!
Que dius Bou ?
Be, ja tinc notes i de moment ho he aprovat tot
Be màquina, felicitats !!!! (jo motivant a tope he,he,he)
Bueno papa vols que t’expliqui el 8a
Si i tant....
I comença una explicació detallada de tota una via. Des del moment de posar-se el peus de gats fins xapar la erre. M’explica invertits, pinces, creuats, peus volats, slaps, com es salta un xapatje i ha on va caure... Nanu però quina memòria.
Està feliç i content i tant sols per això ja val la pena cascar-se 344 km i 4 hores de cotxe.
Em mira, riu, em pica l’ullet, estira el seient i desapareix fins a Esparreguera.
Bernat ets un BOU !!!!
I diumenge a "muerte" a València segona prova de la copa d’Espanya. Malauradament serà l’únic representant de la selecció andorrana... I baixa acompanyat amb els de la selecció catalana !!! Son, tots, sobretot escaladors i bons amics ;-)
Salut gent

OPINIONS DIVERSES. SEGUR ?

Ja està, ja m’ha passat la ressaca de Zegama i ja tinc nous objectius al cap.

Primer objectiu. El propietari d’aquest bloc (que sóc jo) ha decidit que tant sols es tornarà a parlar d’escalada, còrrer per la muntanya i qualsevol activitat relacionada amb la natura. Per lo tant queda descartada la política barata i les opinions personals del “menda”. M’he cansat de llegir segons quins comentaris d’algunes persones que no hi veuen més enllà del seu nas.
Realment em sap greu que poca gent discrepi sobre si es bo equipar vies a pinyó refregint les parets de parabolts i encaixen les vies en calçador a segons quines rampes. Que molt poca gent, per no dir ningú, hagi dit res sobre els reequipaments sanguinaris que s’han fet per Montserrat i d’altres llocs. Que ningú es qüestioni les massificacions que tots plegats estem fent a la muntanya, que sembla que està més de moda que mai. Que molt poca gent piuli quan qüestioni l’ús desmesurat (que no dic innecessari) dels canons de neu en anys de poca innivació natural... I molts d’altres temes de debat que algunes vegades e mig insinuat en aquest bloc.
Per altre banda, es fort, que segons qui s’esveri per dir que alguns catalans foten el ridícul i de quina manera, anant pel món com van i del pal que hi van. Ja entenc que hi ha gent que te la pell molt fina, però estaria be que també la tinguessin pel mitjà ha on es van a distreure i a treure's les cabòries del cap: La muntanya.
Quin món mare meva !!!
Segon objectiu...Ja us l’explicaré un altre dia, que ara mateix mel quedo per mi.
Salut a tots

...EL GAT COM VOL

Zegama sense cap mena de dubte ha estat tota una experiència. Una experiència plena d’emocions i sensacions. Altres cops he fet curses que m’han marcat, com el Cross de Lasarte, la meva primera marató d’asfalt, la pujada al Mulhacén...beno diferents curses petites o grans, però mai com Zegama...Ahir a la nit quant i pensava encara m’emocionava...

Però aquest no és el tema d’aquest post, si més no directament.
No ser si és motiu de que em faig gran o de que he madurat i veig les coses a distància o de que no visc a Catalunya i no “entenc” el catalanisme provincià d'alguns...Però encara em costa creure i entendre com hi ha gent principalment catalana o catalanista que va al País Basc amb tota una sèrie de simbologia a sobre que sincerament no entenc. Per simbologia heu d’entendre: fulards de scout amb l’estelada, samarretes que uneixen als pobles oprimits de Catalunya i Euzkadi, gent que quand entre a l’arribada o fan amb la Senyera i/o estelada a una mà i l’Ikurriña a l’altre... Em costa entendre-ho, que no vol dir que no ho respecti.
I encara més quan es tracta d’una cursa, no és cap acte polític ni concert de folklore basc/català. Que voleu que us digui, em costa entendreu (segur que soc curt de mires) i molt més quand curiosament no hi ha ni un corredor basc que porti a sobre tota aquesta artilleria de simbologia. És que els bascos no els hi fa falta? Es que el bascos estan per sobre dels provincionalismes? Potser senzillament es que els bascos son bascos i punt. Potser es que no els hi cal reafirmar res de res amb el “suport” de la simbologia catalana. En fí.
Ja ho diu un bon amic meu cada u es fo..a el gat com vol. Faltaria més !!!!