ESPERANÇA

Avui estic tancat a caseta. No puc recolçar la cama pq si és que hi ha trencament no es faci més gran.
Aquest migdia sortirem de dubtes. Ecografia a la cuixa i tema resolt. Encara tinc esperances... Diuen que es l'últim que s'ha de perdra, malgrat que ja he agafta algun kilet de més (puta ansietat) encara estic en condicions de fer la marató potser no a 3'55''-4' el Km però si per baixar de tres horetes (això espero).
Be gent ara tant sols queda esperar...
Mentres us deixo unes fotillos d'Anyós. Ja ha fet dues bones nevades !!!! Avui el cel està de color plom. Aquell color tant especial de quan la neu comença a pesar dins dels núvols...

XIMPUM

La Marylin estirant isquios

Crak, patacrak i ximpum !!!! Que bonic oi? Doncs definitivament m’he trencat !!! A falta de confirmacions oficials (és a dir el metge) és molt possible que tinc un trencament d’uns 2 cm. Al meu isquio esquerra. La marató? Qui lo sa !!!!

Els fets:
Castelló dissabte a les 19 h. La ruptura
Quedem tots per fer un rodatge suau pels carrers de la ciutat. Res, 30’ suavitos i cotxineros. Som tota la colla. Riures i comentaris sobre la cursa i el vent que farà. Jo tinc sensacions estranyes al genoll, però res greu. Parem a un semàfor i de cop el meu isquio es fot dur com una pedra. Penso apa contractura al canto...Demà ja veurem...Seguim rodant i la molèstia es queda amb molèstia pesada i dura. El cap ja funciona a tope...
Hotel 19,30 h. Dutxa i no m’atreveixo girar-me per mirar-me la cuixa. Apa un cop d’ull. Noooooooooooooooo. Derrame !!!. Bona nit i tapat.
Diumenge: 9h del matí. Ansietat.
Tinc ansietat. Molta ansietat.
Tots els meus companys estan concentrats i pensant amb la cursa.
Les portes del menjador (un esmorzar de bufet lliure) s’obren com empeses per un huracà, com si un sunami d’ansietat entrés per arrasar amb tot.
Estic com boig, l’ansietat em produeix gana, molta gana. No esmorzo, menjo i menjo com un posseït, com si fes setmanes que no provés segons que... M’inflo, em poso les botes de formatges, sucs varis, fruita fresca... I sí, bolleria guarra plena de xocolata. A tomar vent tot... Amb la panxa a rebentar ho veig tot diferent, amb perspectiva. Penso, au aixecat i ves a animar als col·legues. La cambrera em mira satisfeta. Dins seu deu pensar: “quin gana s’ha aixecat sis cops de la taula” (tot amb accent valencià). Els meus companys em miren i soc el tema de conversa. Els meus llavis em delaten i la xocolata i el sucre de les ensaïmades demostren que m’he saltat pels aires la meva estricta dieta.
Au nois i noies a córrer, vosaltres que podeu. I si, tots corren per damunt de les seves possibilitats i van gas a fondo. Tots acaben satisfets menys el pobre César que anava de conya i va tenir un lleu (esperem) accident amb un cono del circuit. Ànims. Fins i tot hi ha hagut marques personals i alguna copa. Felicitats a tots !!!!

Diumenge: 14h. L’alegria
El nanu de Deu em truca.
Ei petit que tal t’ha anat la cursa?
Res m’he trencat
Osti !!!
Bla,bla,bla...
I tu?
Molt be? He fet un 7a+ a vista un 7b+ a vista i 7c al segon pegue
Cullons xec que guai no? I a quin lloc?
A Bruixes si molt guai....
Bla,bla,bla,

Salut gent

CITA NOCTURNA AMB L’ ÀCID...

Dimarts a la nit feia una nit preciosa, una lluna grossa ens ensenyava que el cel estava ben net de núvols, un punt de fred agradable et feia sentir a gust sota la gorra i els guants, un punt d’humitat et deixava entendre que als cims hi havia neu nova. Les llums de l’estadi il·luminaven aquesta superfície traïdora, sintètica i de color terra que en diem pista... Tot indicava que seria una nit genial.

La meva cama era un clar reflex que estic en mans d’un fisio: uns esparadraps de color vermell indiquen un estrany camí per ha on passen interiorment tendons i muscles; els ressegueixen i s’entrelliguen amb una harmonia i construcció irreal...La construcció mental de les peces secretes de la cama. L’invent sembla que funciona.

Malgrat tota l’energia positiva que tots irradiem es respira cert nerviosisime en l’ambient. Bromes absurdes, ritmes de rodatge suaus, molt suaus, ens fan entreveure que s’acosten 50 minuts durs.
Avui toca viacrucis. Sèries de 800 metes amb 400 metres de recuperació al trot. 10 series terribles de 800. Aquesta nit la cita es amb l’àcid.
Som tota una colla però cada un de nosaltres passarà dins dels seus temps. Agonia assegurada. A mi em toca anar a 3’20 el km. És a dir a 2’40’’ els 800metres, a 1’20’’ els 400 metres a 40’’ els 200 metres a 20’’ els 100 metres i així deu vegades.
Tot i ser molts patin sobre la pista, el teu cap està sol i el teu cos deixa d’existir... Ni sens ni veus a ningú. Corres i corres, tant sols mirades assassines al crono per controlar el ritme. Saps que crides d’agonia per que perceps que algú et mira. Et mira amb cara de dir “que fot aquest”? . Les sèries van canyent ajustant matemàticament els ritme.
Que dur, que dur...
Quan has fet la cinquena queda el pitjor, l’àcid està tan incrustat als muscles que les cames no van... Ets tu qui tires d’elles.
Però amb la cinquena sèrie arriba la sisena i penses uauuuu ja be la baixada... I sense adonar-me’n ja estic començant la novena sèrie (ja ho tinc fet penso) passo el quatre cents cridant com una locomotora i a la curva del 600 una flipada increïble em deixa la cama tiesa com un pal... És el meu isquio esquerra que m’ha dit: “xavalito fins aquí em arrivat tu i jo”. Paro a l’acte incrèdul i al·lucinat. Que ha passat? Que m’ha passat?... Ràpidament una bossa de gel i al segon milions de fantasmes negres baixen de les muntanyes per entrar dins del meu cap i posseint-me...

Falten tres setmanes per la marató i hores d’ara res es blanc...
Salut gen

LA FÀBRICA

Cap de setmana dur...

ESCALADA:
El nanu de Deu, ahir diumenge, es va treure un altre 7b+ al segon tientu (la Cronos L1) a un sector que creia oblidat la Pauta, però reequipat per l’Albert Cortès i tota la colla de les terres de ponent . Sector dur, amb el grau collat i plaquero a tope. Felicitats nanu.

MARATÓ:
Res de nou, segueix el patiment. Ja portem 11 setmanes de 15 i també ja hem passat dels 1.000 km, anem caminant o millor dit corrent cap als 1.500 km
Cap de setmana amb un entrenament collat, collat. Sèries dures, el dissabte, que ha darrera hora les decidim fer en alçada i en pista de terra. El lloc és el llac d’Engolasters a 1.600 metres d’alçada (fàbrica de glòbuls vermells). Em fabricat més glòbuls rojos que l’EPO de l’Amstrong... Però també em agonitzat de valent (si us tinc de ser sincers). Temps collats i sèries llargues... Al finalitzar satisfacció. Estem “majares” perduts
Diumenge tornava el patiment i al mateix lloc, Engolasters, aquest cop tocaven dues horetes a ritme, però va ser a un bon ritme. Tocadot al final i mal de cames.
Però si el cos aconsegueix assimilar tot el càstig del cap de setmana estic segur que sortirem reforçats...Però pobres de nosaltres si no ho assimilem. El diumenge vinent a Castellò ho sabrem. Una mitja a ritme alt, no faig cap previsió estic a l’expectativa.
Demà toca fer el Tourmalet de la setmana 10x800 a 2’40 i recuperant un 400 al trot. Mareta meva !!! I donen pluja, ja hi tornem a ser.
Gas i salut gent