Fa uns quants anys, quan era més jovenet, corria algun que altre cross, i un bon dia em van convidar a córrer al cross de Lasarte.
Entre d’altres atractius, aquesta mítica cursa és coneguda perquè, si el primer et dobla, ja pots plegar a l’instant! I ja us asseguro que és molt fàcil que el primer et dobli, perquè com diu el mateix nom de la cita esportiva en qüestió, el tema és internacional i això vol dir que els atletes de l’Àfrica negra corren (i mai més ben dit) per allà... i corren que se les pelen, ells i tots. Però aquest no és l’únic detall d’aquest mític cross. Hi ha molts altres al·licients: sempre, i sempre vol dir sempre, plou i es corre en un hipòdrom i es a Lasarte (País Basc) i en pocs llocs del món viuen l’esport, i si és èpic millor que millor, amb tota la seva intensitat. I els catxondos dels organitzadors et fan escalfar en un espai tancat on normalment escalfen els cavalls abans de les curses, i és just en aquests bonic i entranyable lloc on la gent mira els “podencos” neguitosos i nerviosos abans de sortir a la palestra. Els aficionats aprofiten el lloc per fer-te comentaris de com et veuen... i tu donant voltes com un cavall nerviós i més nerviós....
I tot aquest rotllo? Què té a veure amb la vertical ? Res i molt...
Per una part em recorda a les compes d’escalada. Tots els competidors tancats en un mini espai rodant i rodant per un mini plafó, nerviosos i neguitosos esperant el moment de sortir a la palestra....
I per una altra part, el cap de setmana passat no es va poder escalar per aigua i per exàmens i teníem al nanu una miqueta nerviós i amb ganes de tocar roca. Ja devia estar cansat de donar voltes i voltes al plafó... i decidim inaugurar la nostra temporada a Tres Ponts (ja sabem que hi ha gent que fa dies que l’ha estrenada).
Novetats a Tres Ponts !!! Accessos de luxe. La gent de la Seu d’Urgell està restaurant el camí medieval dels Pontarrons, que resulta que és el camí de Sant Jaume que surt des de la Seu d’Urgell. Doncs ja ho sabeu, just al peu de via hi passa aquest antic camí. Va ser una jornada diferent, saludant a gent de la zona (autèntics locals) que anaven a mirar les obres de Tres Ponts...Gent autèntica de la comarca que t’expliquen les curiositats del lloc, en quin moment desapareixen els pontarrons i a quins indrets hi ha tanta o més roca que el desplom central...Doncs ja ho sabeu, accessos més fàcils i esperem que es respectin.
Tornem al tema. Vent frescot i vies mullades per les intenses pluges.
Jornada inaugurada i ho deixem tot com estava al final de la temporada passada. El Bernat encadenant alguna coseta pendent i jo barallant-me amb les meves vies i repetint-ne algunes que em tenen el cor robat com la via Aonvolsnà L1+L2. Emblemàtic díedre fissurat d’estil alpí i amb aire entre xapes que li donen el punt just i necessari per fer-me posar la pell de gallina. Quina via!!!! Sincerament us ho dic, tant sols aniria a Tres Ponts per fer-la una i una altra vegada...
I un cop més, tooota la via marcada amb magnesi, la famosa cleca retorna a Tres Ponts.
Toooota la fisura de dalt a baix. I em pregunto, costa tant passar el raspall un cop feta la via si teniu la necessitat de marcar-la? Serà que no està clar on són els kantus, tenint en compte que és una fissura súper evident.
Ja està raspallada de dalt a baix, i ho faré les vegades que calgui.
Al final haurem de donar la raó al bon amic del bloc Escalada i Compromís. Aquest és l’autèntic camí de l’escalada? La veritat és que no ho crec.
Salut!
