CULET, CULET !!!!

Venga, ¿otro culín?

Aupa! échale...

El Bernat i l’Ester riuen i em miren amb una cara com dient-me: “n’estàs segur?” i jo els hi responc amb una aclucadeta d’ull que demostra que estic feliç i content d’assaborir una excel·lent sidra asturiana amb la millor companyia del món.

Estem sopant a la Sidrería El Molin d’Arriondas, davant un pop a la planxa i de la típica i boníssima cuina asturiana.

A Arriondas, bonic poble al peu dels Pics d’Europa (és més conegut per la baixada del riu Sella que pel seu rocòdrom, la veritat sigui dita) he après que a les Sidreries que corren per fora de la Comunitat Asturiana ens prenen literalment el pèl quan al demanar un gotet de sidra te’l serveixen tant tranquil·lament. Doncs no amics meus!!! Un cop es destapa una ampolla s’ha d’acabar o llençar-la, ja que la sidra perd les propietats. No es pot guardar!!!

Així que ja ens veieu, amb una ampolla sencera per un servidor (que tot s’ha de dir no vaig ser capaç d’acabar-me). L’Ester no beu i el Bernat competeix i té 16 anys, és a dir que tampoc beu. O sigui que “aupa! échale un culín...” i amb aquella traça que Déu (o millor dit l’experiència d’anys de tradició) els hi ha donat, el cambrer, que resulta que és de Lleida, te “l’escancia” amb elegància... Fantàstic!!!!

Sí senyors! som a Astúries, paradís de la sidra, el cabrales, la verdor per antonomàsia, el bable i uns paisatges del Parc dels Pics d’Europa que et treuen l’aire.

I és que aquest any la FEDME ha decidit que per fer les compes de la Copa d’Espanya haurem de travessar la Nación Española (no vull respostes amb polèmiques) i de passada adonar-nos-en de que fins al País Basc ens tocarà rascar-nos la butxaca per anar ràpid però que només entrar a Cantabria podem gaudir d’unes autovies/autopistes que ens deixen anar tranquil·lament a la velocitat escaient sense haver de treure el moneder. Sí senyors, Espanya en estat pur !!! Com diu un amic dels cules, ¿Por qué?

Al tema senyors! Aparquem la sidra, el formatge i la bona gent asturiana.

Arribem a Arriondas just per veure les finals dels grans. Aquest any, el Ramon Julian ha decidit que participarà a totes les compes. Je, je, je... que qui va guanyar?

Amb noies, la cosa ja va estar més apretadeta i l’Elena Aleman i la Berta Martín van empatar al top de la via.

Molt bé! ja hem vist el tema i el roco/plafó de Top30 on es fa la compe.

El diumenge al matí, amb els nervis típics de la trobada, saludem a uns i altres, cares conegudes, gent nova, vells amics... Tothom està feliç de la vida i dels paisatges que han pogut visitar pels voltants d’Arriondas. Uns han aprofitat per anar a Covadonga, els altres han baixat pel riu Sella, alguns han fet visita cultural...

I nosaltres? Doncs res, hem fet quasi 900km i hem conegut una casa rural meravellosa... El temps dóna pel que dóna.

 

El Nanu està tranquil, això diu, i molt motivat. L’Ester i jo dels nervis, la veritat...

Ja sabeu com van les compes, tots són força col·legues, s’expliquen les vies, uns més motivats, els altres més tranquils, gent que escala amb classe, gent més plafonera, jovenets, adolescència, feromones, auriculars enormes i de colorins... En fi, les compes juvenils que omplen d’energia el poliesportiu d’Arriondas!!!

Aquest any la via classificatòria és al flash i els sub-20 i sub-18 fan la mateixa, que de passada serà la via de la final dels sub-16 (que en teoria havia de ser a vista) però és clar, la majoria s’ho imagina i s’estudien la via al mínim detall tot preguntant “com és la presa del costat de la cinquena cinta? Aquell romo què tal s’agafa?” Doncs això, a vista...

El Bernat surt el segon dels sub-18. No és el millor lloc per començar però ho resol força bé classificant-se segon per la final al darrera de l’andalús Juanmi, vell amic de temporades anteriors.

A la via de la final dels sub-18 (mateixa que els sub-20) sí que s’escala a vista. El nanu surt tranquil i escala amb bon ritme però una errada de lectura, o de mètode com diuen ells, el fa caure a una presa on rectificar és complicadíssim.

Resultat, quart a la final. Molt bé per començar la copa d’Espanya d’aquest any.

El proper cap de setmana tornarem a travessar la Nación i farem parada a Ponferrada.

Apali, a veure què hi trobem.

  

EL RITME DE L'ARRÍTMIC

Tu a tope i amb ritme.... Em diu el Bernat, amb aquella cara de fanàtic motivat, al peu de la via que tinc ganes de fer.

Ritme? i de cop el temps s’atura al meu voltant i dins del meu cap s’obre un enorme parèntesi, com aquell de l’anunci d’una xocolatina. El temps se’m para de cop i una nuvolosa m’estaborneix el cap.

EL RITME !!! mare meva, quina paraula tant dura per un tio arrítmic com jo. No sé el què és el ritme ni de lluny. 

El meu ritme a la classe de música era conegut per tots els meus 41 companys (tots nens) de la classe de 4art d’EGB dels “padres” Claretians.

Tots, però absolutament TOTS els meus companys feien sucoses “apostes” sobre quants minuts el “Padre” Pujades trigaria a expulsar-me de la classe per no seguir el ritme de la música, és a dir, per arrítmic. I no és que el meu petit cor anés a destemps emocionat pels angelicals cants a cànon de les cançons missaires del moment... No, res a veure amb les sensacions, cardíaques, que em produïen aquells crits alts i desesperats de tota la classe, pel goig i el gaudi del “Padre” Pujades que els escoltava apassionat amb el ulls tancats. Que va! Era jo que era una arrítmic total i era jo qui feia descompassar als 41 cantaires pre-adolescents d’aquella joiosa classe musical del “Padre”.

Era l’únic de la classe que tenia el goig, la joia i l’honor d’acabar cada classe d’introducció a la música clerical al “pasillo” llarg,  tenebrós i vigilat per un enorme retrat del fundador de l’ordre, el padre Claret, mirant-me amb cara d’interrogant.

Mai vaig entendre el perquè de tanta devoció a aquell petit homenet embalsamat a la Catedral de Vic i a qui cada 24 d’octubre, dia de la seva mort, ens feien anar a visitar sí o sí amb ritme marcial.

L’hora de música la passava fotut de fred, amb aquells pantalons curts i mitjons fins el genoll, assegut damunt d’unes rajoles desangelades i desgastades per les passes de tot l’exèrcit de nanus de l’escola.

Què hi farem!!! Era un nen arrítmic. Però no us penseu, tenia certa gràcia ser l’únic de tota la classes que no seguia el ritme marcat per aquell home petitó, ex falangista, amb una sotana llarga, negra i brillant i amb una autopista de botons que fotia un impacte a la nostra innocent vista, habitual a l’època ... Sí senyor! era l’únic que no anava al seu ritme...

En aquell moment, ser arrítmic era una gran creu, em coneixien per l’“Escorihuela calla, calla y no cantes más”... però amb els anys, no deixa de tenir la seva conya. Anava al revés de la resta.

No tinc cap dubte de que això m’ha fet veure les coses del món fora de ritme. De fet, segueixo sense anar al ritme desitjat i no ho aconsegueixo corregir. L’altre dia, enmig de 18.000 persones picant de mans amb una compenetració envejable digna de la millor coreografia i seguint el ritme d’una emblemàtica cançó, la persona que m’ajuda a agafar el ritme de les coses, l’Ester, em mira i em diu: “no pot ser! no vas al ritme”... Doncs no, no hi anava, però en aquells instant era tant feliç!! I és que això d’anar a desritme té lo seu, no us penseu.

Però ben mirat, els ritmes de les coses són molt subjectius. Aquests dies, amb la calor, Tres Ponts està a petar de gent. Per gent a Tres Ponts entenem escaladors, encara que ara, amb els nous ponts, algun peregrí del camí de Sant Jaume també s’hi perd...

Tinc la sort de poder veure com molts d’aquests escaladors van al ritme, i en concret al ritme sambero de l’esportiva. Quina enveja que em fa la gent que té ritme i segueix amb gràcia, facilitat i sense preguntar-se el perquè de les corxeres, les semicorxeres, la fusa, la garrapatea... en definitiva, que segueix amb gràcia natural el ritme de la melodia.

Per entendre’ns, la cleca, la perxa, els escalextrics, el pilla pilla, el de cinta a cinta i em penjo perquè em toca, el dels mil pegues a una via que et va més gran que el vestit de l’Olivier Hardy al Karl Lagerfeld i sobretot, quan la via t’escup amb facilitat, començar a insultar-la com si la roca tingués la culpa del teu ritme mediocre creient-te un autèntic Nureyev de la vertical, la dels bonics i entranyables gossos que t’ensumen el menjar, et trepitgen la corda i s’afluixen on els hi va bé, del simpàtic espontani que et canta la via amb ritme i gràcia tropical...

Està clar, però, que tothom pot anar al ritme que vulgui per la vida, faltaria més! però no és bo creure que el ritme d’alguns és el ritme de tots...

Bufff! la nebulosa s’escampa del meu cap quan el pacient del Bernat, fart d’esperar, em diu: “tires amunt o no? Espavila que està a punt de ploure”.

Tiro amunt al meu ritme.

I sí, crec que tinc sort de ser arrítmic.

LA LLET (SEGONA PART)

 

El free climbing era com una religió.

Més ben dit, sense el com. Era LA religió de la roca. Quants canvis !!!

Vam començar l’època dels viatges llunyans amb els grans de Sabadell: la Riba, la Musara, Siurana... i el K7 del Joe’s Garage de l’idolatrat Zappa sonava amb força:

“Noies catòliques, amb un petit bigotet,

 noies catòliques, saps com van?,

 noies catòliques,

 al soterrani de la rectoria ....”

El Zappa sonava amb força i nosaltres fèiem la tornada amb un anglès macarrònicament vallesà, dins d’un cotxe carregat de fum. Però senyors!!! érem els autèntics free climbers i ningú ens feia ombra!!!

I així descobríem aquest nou món de la xapa brillant.

Tornava a casa amb els dits rebentats i amb aquella olor de magnesi de drogueria barrejat amb la intensa olor de roca. Amb el cap emboirat per les situacions viscudes... obria la nevera de la cuina de casa, tot tararejant la tornada del Zappa, i agafava el Tetrabrick de la llet semidesnatada, obviant la gerra de la llet fresca bullida per la mare, i en feia un glop directe. Era fàcil de beure-hi, com el free climbing, escalada directa de “chapa y sigue”.

El meu cervell, en aquells moments convulsos de canvis de tot tipus, ja havia emmagatzemat en el lloc que li correspon (les catacumbes) aquell jovenet provincià que havia al·lucinat amb l’irrecuperable sabor de la llet recent bullida.

I llavors, estirat al llit, agafava el llibre del Meyers i me’l mirava i remirava i amb el cap dins de la nuvolosa, marxava plàcidament i relaxadament cap a Yosemite.

Hi havia alguna cosa que no quadrava... Aquells paios que nosaltres imitàvem a la perfecció, cabells llargs, tios excèntrics bevent cerveses enllaunades a les reunions, fent “bouldering” amb la bossa de magnesi de bandolera, pantalons a ratlles... Ben mirat molt poc tenia a veure el que sortia en aquell llibre amb el que nosaltres fèiem a la Soleia, Sant Benet, Siurana... Les nostres llustroses xapes, i orgullosos que n’estàvem, en aquella bíblia rocallosa escrita pel Meyers no sortien per enlloc. Alguna cosa no devíem fer bé. Però al retornar a la nostra realitat això no importava en absolut.

I és que des de l’altra banda dels Pirineus, a l’avançada Europa, i sobretot des de la grandeur francesa, de mans d’un tio llarg i esquelètic ens arriben les malles de lycra i de colors !!!! Ja teníem, la versió europea del Meyers...

Vàrem descobrir que per fer free climbing s’havia d’entrenar!!! Entre campana i campana de l’Insti. nocturn ens escapàvem furtivament amb la bicicleta fins a l’apartada i amagada façana de la fàbrica de l‘empresa Mikalor de Sabadell, a fer travesses de “boulder”. Mai vàrem entendre perquè aquella gent avisava a la poli...

Tot va anar a tal velocitat que quan hi penso em marejo...

Era l’època que la paraula “hereje” va agafar la seva justa dimensió. Pobre del tio que es penges d’una cinta al mig de la paret de les Bagasses...T’asseguraves una bona xiulada dels “jutges” de l’escomesa, normalment els locals del lloc. Bah!!!! Penjar-se o agafar-se a la cinta? Això era imperdonable!!! Havies de tirar amunt fins que la caiguda fos inevitable o arribessis a la reunió, tu triaves. I ara, d’això (de penjar-se al mig d’una via) en diem assajar-la i ens quedem tant “pantxos”,  abans senzillament estaves avançant per la via amb artificial. Més tard, gràcies a un altre il·lustre escalador centre europeu, varem aprendre que d’allò n’havíem de dir fer un rotpunkt, rocpunkt, redpoint, puntvermell o l’últim encadenar... la bonica paraula en qüestió depèn de la teva il·lustració dins del món de la vertical. Sí senyor!!! tots els inicis són durs.

Però per sobre de tot, hi havia la valentia d’un free climbing que l’heretgia d’un covard que, d’amagat a casa, amb la foscor de la cuina com a companya de crim, bevia la llet bullida de la mare, il·luminat tènuement per la llum de la nevera.

I com bons heretges que érem, alguna que altra via llarga fèiem per l’aeri de Montserrat o la novedosa (per nosaltres) Paret de Catalunya, lluny de l’esperit "free climbing" i del “chapa y sigue” i a prop del llibre de l’autèntica filosofia del Meyers.

Nosaltres sempre de retorn al nucli dur, calladets i muts no fos cas que els jutges ens fessin saber l’heretgia que havíem comès, però l’inevitable va passar, i un inoportú accident en una paret emblemàtica catalana, va deixar les cartes boca amunt i aquell as silenciós i amagat que tenia va sortir miserablement. Havia comès un error i els mateixos que em van il·luminar i em van ensenyar el camí a seguir aquell calorós dia primaveral al peu d’una cutre cadena del Dauet de la Soleia, em van dir que allò m’havia passat per “hereje” !!!

Durant la interminable convalescència, tot va seguir lògicament el curs inevitable dels esdeveniments: de l’espit al parabolt. I un altre cop molta llet bullida a casa, per poder tornar silenciosament a retrobar el sabor de les coses genuïnes.

Un inoblidable viatge a Yosemite! amb la mateixa colla que aquell dissabte primaveral estàvem penjats amb estreps i cap per avall al sostre de la Punta del Mig i que tots junts vàrem agafar el camí de la Soleia darrera d’un dels “senseis” del moment. Ens vam enfilar a un avió per veure les parets que tant havíem desitjat i somiat.

Allí vàrem veure que l’autenticitat de la Bíblia del Meyers era certa, i que aquella llet hipervitaminada, semidesnatada i amb tot el gust de la “llet de veritat” no tenia res a veure amb aquella llet de la botiga rància de Ca la Cinta. El retorn al sabor de veritat va ser molt dur, diria que pràcticament humiliant. Fissures netes, bavareses impol·lutes... En aquell precís moment vaig veure que aquells dubtes d’aquell cap emboirat quan mirava i remirava el llibre sagrat eren certs. Alguna cosa diferent havíem fet.

I el K7 del Zappa seguia sonant.

“Alguns pensen que si van massa lluny

mai més tornaran on estan tots.

Potser que estigui boig

Però una cosa segura sé

Et sorprendrà el que descobreixes quan hi vas...”

Fa pocs dies, passejant per la ciutat on vaig néixer, a prop del barri de la botiga de Ca la Cinta, vaig veure en un aparador una màquina dispensadora de llet fresca i natural que em va cridar l’atenció sincerament. No vaig resistir la temptació de fer una volta per la botiga. El lloc no feia olor a res, asèptic total. L’espai era insultantment net. Però en la mateixa botiga hi conviuen tot tipus de llets. Les més comercials i directes, aquelles que, durant anys, ens han marcat el camí ha seguir per una bona vida sana i equilibrada, i les que ara se’n diuen alternatives, per entendre’ns la llet natural que surt de la màquina dispensadora: La Llet !!!

Ni l’una ni l’altra em van bé. Amb els anys m’he tornat al·lèrgic a la lactosa.

Salut!

LA LLET (PRIMERA PART)

Al meu barri, als anys 70 del passat S.XX, era molt habitual anar a Ca la Cinta a comprar la llet amb una lletera d’aquelles de color gris metàl·lic, amb una nansa de fusta gastada, sobada i tota abonyegada per la desgràcia d’aquell dia que vaig anar-la  a buscar amb la bici i vaig tombar els dos litres de llet al mig del carrer.

Recordo aquella olor entre àcida i fètida que t’entrava fins al cervell cada cop que aquella vella porta de vidre i fusta tronada, de Ca la Cinta, s’obria. Era com un cop de puny de realitat saludable que avui hem perdut, barreja dels productes làctics frescos que la bona de la Cinta ens venia i de la ferum de les vaques que estaven a la rebotiga.

Els diumenges al matí, si em permeteu l’expressió, ja era l’hòstia, perquè anava amb la mare o amb algun dels meus germans a buscar la llet i la nata acabada de muntar, amuntegada en un plat i tapada amb un drap de cuina, per poder-hi sucar un bon tros de coca de pa...

Bullir la llet, menjar-nos aquell tel de nata, que sortia d’aquesta pasteurització casolana, untada per sobre una bona llesca de pa era un ritual que, ara que el recordo, no entenc com no m’hi posava de genolls !!! Mare meva!! qui ho ha viscut ja sap del que parlo. Del gust per lo natural, la raó d’existir i d’estar en contacte amb els aliments de primera línia...

Però els anys varen passar i aquella bonica lletera metàl·lica va quedar arraconada al fons de l’armari de les trasteries, al fons de tot de la cuina de casa, igual que Ca la Cinta que, amb els anys i la gran bombolla, es va convertir en un magnífic bloc de cases d’alt standing.

I com aquell que no vol la cosa, va venir la llet RAM amb ampolles de vidre que ja no calia bullir. Amb l’acne de la meva cara va aparèixer el tetrabrick. Podríem dir que els meus grans i aquest curiós embalatge varen formar part de la meva adolescència.

El tetrabrick era la “bomba”!!! Ja no tant sols no calia bullir la llet, sinó que a demés havies d’exercitar la ment fent autèntics esforços per recordar la seva olor i el seu gust...

El camí ja estava obert!!!! Les gran marques ens varen ensenyar el camí correcte de la nova alimentació: llets semis, llets desnatades, llets semis amb vitamines, llets desnatades amb calci, llets sense lactosa, llets especials pels primers mesos de vida, la llet amb l’autèntic sabor de la llet ¿...? I tot un sense fi d’inutilitats làctiques que es van convertir en “La Llet”.

Però, pobre de tu que diguessis que els dissabtes a la tarda, quan tornàvem de fer un volt per la Mola amb els pares, feies no sé quants quilòmetres per anar a buscar la llet acabada de munyir a una granja de vaques, remarco granja de vaques, perquè la gràcia de les granges urbanes tampoc té conya ni res. Arribaves a casa i esperaves amb ansietat com la llet començava a bullir, i miraves aquell color groc intens de la nata que pujava dins l’olla.  Aaaaahhhh sí senyor !!!! Que bombin el tetrabrick, pensava jo envoltat dels de casa, com si fóssim d’una secta lletera, amagats dels moderns que prenien aquella llet aigualida que sortia d’aquell recipient de cartró. 

Però en el fons, i ho sabia, era un cutre que prenia llet sense embassar...

Schssss, silenci !!!!!! la moda i el que es portava sens dubte era el tetabrik, això sí que era estar al dia, i no bullir la llet a casa.

Entre tetrabricks i les primeres llaunes de refresc, vaig començar a agafar el gust per la roca. Vaig deixar que fossin els pares, acompanyats per la meva germana petita, qui fessin quilòmetres per anar a buscar la llet mentre jo em quedava per Sant Llorenç, d’amagat, amb els amics per començar a escalar. Que si el Cap de Mort, que si el Cavall, l’Esquirol, el cap del Faró, el sostre de la Punta del Mig...

I així, amb la colla passàvem els dissabtes per les parets de Sant Llorenç i Montserrat. Sense adonar-nos-en, va arribar el doble burí, l’espit... el llibre del Meyers!!! Tot amb la mateixa rapidesa i intensitat que aquelles antigues ampolles de vidre de la RAM. Tot anava ràpid, molt ràpid. Pantalons blancs o de ratlles, mocadors al cap, magnesi comprat a les farmàcies de Sabadell i a la ja finiquitada drogueria de les “Drogues”... Quines olors de química , disolvents, neftalines, zotal... quan entravem a comprar una paperina de magnesi. Fanatisme !!!

La Canal de les Gaites es va convertir en un terreny de joc increïble, la Sardineta i l’emblemàtica  “Moi indique” del camí dels monjos !!!!

I el Dauet de la Soleia!! allò va ser el tetrabrick de l’escalada vallesana. El Free climbing !!!

Encara recordo el primer dia que l’ amic “Wey” ens va veure penjats amb uns estreps al sostre de la Punta del Mig i ens va increpar contundentment. Ho recordo com la fortor de Ca la Cinta. El vàrem acompanyar al Dauet tot caminant fins a la Soleia. Quatre línies d’unes xapes que brillaven sota el sol primaveral de la Mola que ens va torrar tant el cervell que els quatre adolescents ens miràvem i no enteníem de què anava el joc... Nanus, això és el futur !!! Einnnggg ? Què t’has fumat, tio?

Sis xapes brillant al sol i una llarga cadena metàl·lica per poder evitar tot l’engrunament podrit de la base d’un dau de conglomerat gris i compacte. “Aquí és on s’ha d’escalar”, ens va dictar sentència. Tant sols li va faltar picar sobre una taula a l’estil de les pelis del Perry Maison. I nosaltres,  amb els nostres pantalons a ratlles i els meus primers Pedriza Boreal als peus, varem pujar per aquelles cadenes fins passar els robustos mosquetons Faders per aquella xapa brillant. I així, com quan vaig veure el meu primer tetrabrick de llet de la meva vida, varem fer la nostra primera via free climbing.

Vinga nois! això sí que era estar al dia. Sí senyor, que grans que érem!!! No escalàvem,  fèiem free climbing !!!

Ni llet de vaca bullida, ni la nata untada amb pa, ni hòsties. El Dauet a la Soleia, Sant Benet, la Riba, la Mussara... Els Exploitets de Montserrat !!!

Mort a la vaca, visca el Tetrabrik!!!

Continuarà...