La paraula Barcelona està de moda arreu del món. Com va dir aquell il·lustre home petit i no gaire eixerit, però rei del totxo, “aquesta ciutat que porta el nom d’un club”. Doncs sí, el món coneix aquesta ciutat, ribera de la Mediterrània, principalment pel seu equip de futbol, pels valors que transmet i per una manera de fer que alguns no acaben d’entendre. Però, malauradament, divendres passat Barcelona va ser coneguda arreu d’aquest món, que va a la deriva absoluta, per l’actuació absurda i brutal d’una policia que fot bastonades i pilotades (no tan boniques com les del Messi) a punta pala i sense gaires miraments, però tots tranquils que ho fan en català, que deuen fer menys mal que les que fotien uns que anaven vestits de gris i els deien repressors del sistema i, a més, te les fotien en castellà!!! I com tots sabeu, els les fotien, les bastonades catalanes, als indignats que n’estan i n’estem fins als mateixos pebrots (que els publicistes de Nike van utilitzar, diuen que brillantment, per celebrar un títol) que la classe política prengui la gent per ximplets... Ja és hora que diguem prou!!!
I aquesta ciutat tan tolerant a la ribera de la Mediterrània, aquest cap de setmana va rebre la visita del circuit de la Copa d’Espanya d’escalada a la sala Climbat, al costat de la “Fuixi”.
I és que amb la prova de Barcelona es posava punt final a la tournée que ens ha tocat fer per les espanyes i, finalment, per terres catalanes.
Com sempre, diumenge al matí, dia de la competició juvenil, la manifestació d’hormones era d’alta intensitat i la ratlla, amb la calor, marcava el punt vermell de màxima alerta del descontrol hormonal. Sort que el conseller bastoner, Felip Puig, no en va estar informat perquè potser, confós per l’emoció del càrrec, hauria enviat a la “Fuixi” l’esbart bastoner que actua a cop de xiulet.
A la categoria sub-18 hi havia molts nervis per aconseguir pujar al podi. Quatre escaladors es jugaven estar al segon o al tercer lloc. El primer estava decidit per a l’escalador andalús Jose Miguel Martín. Un d’ells era el Bernat, que durant una final molt emocionant va aconseguir fer tercer. Amb aquest lloc aconseguia els punts necessaris per pujar al tercer graó del podi de la classificació general de la Copa d’Espanya. Felicitats, nanu!!!!
Fotos de família, abraçades, petonets... i carretera i manta. Aquest cop ho tenim a prop, dues horetes i a caseta...
Però ves per on i casualitats de la vida, mentre alguns seguien indignats a la plaça de Catalunya, uns altres indignats a casa pels cops rebuts, un altre indignat a l’UCI d’un hospital en hores baixes per les retallades i sense la seva melsa gràcies als cops precisos d’un bastoner català... Érem, el Bernat i jo, parats amb el cotxe en un semàfor de la Gran Via de Barcelona que pel nostre davant passa el gran Millet tan tranquil·lament, amb la seva dona passejant sota el solet primaveral de la ciutat que porta el nom d’un club. Sí senyors, viure per veure.
Salut!
Felicitats un cop més, Bernat.
