ARA CAP AQUÍ, ARA CAP ALLÀ

El cap de setmana, el començo el divendres a dos quarts de tres i com ja es norma vaig sortir a corre una mica per muntanya, però el divendres es va decidir nevar. Feia dies que no corria nevant i tenir aquesta sensació tant agradable que et dona la neu. Sssssshhhhh !!! silenci total. És impressionant, com la neu amortigua el so... Res una horeta i quinze minuts 400 metres cara amunt 400 cara avall i feliç cap a casa....

Finalment desprès de divagar; ara Santa Linya, ara Tartareu... Rebo un correu de l’Albert Cortès, autòcton del salvatge oest català i em recomana Os de Balaguer i tota una llista de bones vies. Sempre m’aconsella amb encert. Gràcies Albert.
Sortim a les vuit de casa, tenim 140 quilometres per endavant...Dues horetes si fa o no fa, contant parades. A les deu en punt estem parats a Os i amb un pam de nas veiem (es un dir) una boira freda i humida al nostre davant. Cullons !!! Ja es mala sort. Cap problema, com que teníem d’anar a Sabadell, a dormir. Cotxe i 180 quilometres més i ja estem a Sabadell. Passarem les properes cinc horetes tibant amb els col·legues de la Panxa del Bou. Un cop inaugurat encara no hi havíem passat. Fem corda, bloc sortides en mantel i acabem amb els dits trinxats. El nanu està feliç, feliç... i la santa es fot un parell de vietes de primera (quina crak). Els graus baixos (6b i 6b+) per mi estan durs i els 6c em semblem més correctes... El lloc està guapu i molt bon ambient.

El diumenge el nanu ha quedat amb el David a Montserrat. Som el David, L’Andrea una noia hongaresa (8b+ amb 18 anyets, glups !!!), el Mike Lecomte que per cert el tio està feliç; ha guanyat el premi de Temps d’Aventura al festival de cinema de Torelló per la seva peli Patagonia Dreams i també i som el nanu i jo.
Jo em pregunto que cony i foto aquí?. Doncs res, pendre el sol i arrossegar-me per dos 6c, rebotossos, de la Roca d’en Barberà a Sant Benet. Ells estan més forts que el vinagre. És guapu veurel’s tibar. Al nanu el posen a un 7b, per que sàpigue de que va el tema. El tio flipa...Però s’ho passa teta...

Ara cap aquí ara cap allà.

Salut gent... I demà començo el fisio....

DE MOMENT SEGUEIXO CORRENT

Si, gent, això ja sembla un blog d’un running no d’un trepa (en el sentit d’escalador). I es que entre que el roco està xapat, per la redistribució de totes les presses desprès de la compe. i que l’espatlla ja no ser si es meva o del veí del 3er 1ª em passo els dies corrent.... Aquest tema, el de l’espatlla, ja em comença a tenir una miqueta preocupat. De dia no em molesta massa, però a la nit, dormint, fins i tot se m’adorm el braç. Ara el dilluns visita al metge i desprès espero i suposo unes sessions miraculoses de fisio amb la meva “estimada” Marta, mans miraculoses...
Ben mirat el tema de corre ja m’està prou be, és una bona manera d’anar preparant l’hivern (espero que aquest any ni hagi). Tenir el fons suficient per poder anar tranquil alhora de fer les aproximacions als corredors, goulottes i alguna que altre cara nord. Esquís de randonnè als peus i amunt. És una altra bogeria que tinc... Quan la neurona del cervell nota el fred, raca, es gira i visc dins del mon de la neu. Ja us explicaré.

Be, ahir de moment 11 quilometrillos a ritme (48 minuts temps total) i a sota d’una intensa pluja. És un dels bons plaers que em dona el corre, rodar sota la pluja... I arribar a la perfecta comunió: cervell, pulmons i cames per aconseguir el karma del ritme mantingut i sostingut... bufffff quines sensacions !!! Feia molts dies que no les tenia corrent; quan els tres elements en son un i el ritme intens flueix tot sol es el clímax, una canya !!!!

Això si, avui roco.

COMPE DE BLOC MÉS TIBAR A PERLES IGUAL A: ESPATLLA TRINXADA

Dissabte el matí va ser un d’aquells dissabtes tant gratificants que has de fer País i currar per ningú (si no ho enteneu tranquis, coses meves). En definitiva: Treballava (grrrrrr).

Plego a la una i vaig tranquis cap a casa a menjar alguna coseta per poder estar ben tibantós, per que a la tarda hi ha la última prova del circuit d’Escalada d’Andorra. Jo no hi “corro” mai, però aquesta és l’última i els colegues s’han fet un bon curro i he decidit anar-hi a fer bulto. Bulto? Però si està ple de penya, quina gentada...fins i tot a pujat gent de Catalunya: el Xavi, Miquel ? i l’Anna Jimenez del Sant Llorenç de Terrassa, l’Oriol del Santpedor, el “Catx” i la seva prole de Berga i mooolta canalla d’Andorra. La prova es de bloc: Tens un munt de blocs de diferents dificultats, diferents puntuacions i dues hores i mitja per anar fent. Divertit, però la cosa se’ls hi desbordar i hi hagut algun moment de caos...Però molt bon rotlluuu entre tothom.
Jo tibat com un lolu (sense ser-ho) loku i al final m’he quedat sense pell ni sensibilitat a la meva castigada espatlla dreta...El nanu em mirava i anava fent que no amb el cap (pobra quin exemple que te a casa). Al final repartiment de trofeusss i soreteig de regals (a mi m’ha tocat uns joc de tasconillus, que ni fet exprès). El nanu ha quedat tercer del circuit d’Andorra. Amb 13 anyets ha participat a la categoria sub-19. Està content !!! .

El diumenge anem a Perles, tenim poc temps i creiem que és lo més ràpid. A banda a Perles i sol fer una molt bona temperatura i si sol està de conya.
El Bernat vol provar un 7a (cent heretgies) llarg i diuen que difícil i dur. El vol fer a vista i passant cintes... Som tot una colla. La Santa, la Marta i la Mercè. Per escalfar el nanu i jo muntem dues vies de 35 metres i 6a a les noies i els hi deixem amb top rop. Acabem d’escalfar a un 6b i el nanu em diu que no es troba be, que li fa mal la panxa (el pica pica de la compe no perdona!!!). Hem poso a un 6c, molt xulo (pas pèndol) ha on un error de lectura em fa caure (cagon tot). “Buenuuu” que hi farem, tot i així estic molt content, feia molts dies que no feia esportiva i em trobo fi...però la pobra espatlla es queixa i de valent i el mal em baixa més avall del colze, per avui paro.
El Bernat diu que s’ha refet una mica i vol provar la via...La lluita i lluita fa bones lectures (va be a vista, el tio) aguanta i pateix fins que un peu li falla i zas avall...moc, moc, moc. Llàstima, es desconcentra i s’està força estona per sortir de l’espit (si, si la via es de spits). Al final la lliga. És tard i em de marxar corrents, però corrents. Està content un pegue, una caiguda i diu que li veu molt color...A la propera la monta i el pegue bo (això esperem).
Apali ara de pet al metge....Pobra espatlla

La fotillo és gentilessa del Simon Carters

LAURÈDIA ROMANICA O CORRE ENTRE CAPELLES

El divendres va ser un dia fred, i com ja es habitual a la tarda volia corre per muntanya. Però ha on, amb el fred que fot?. Doncs vaig fer un “apanyico” i vaig barrejar dos circuits que tinc, just sortint de casa, si des de la porta de casa. No em cal agafar el cotxe ni desplaçar-me, i a més com que visc a la parròquia més “surenya” d’Andorra sol assegurat i una temperatura força agradable.

La ruta que vaig fer passa per dues capelles romàniques i de les més antigues d’Andorra Sant Martí de Nagol (any 1048) i Sant Serni de Nagol (any 1055). La primera està literalment enganxada a la penya i és un bon niu d’ocells (quin acudit fer una capella en aquest racó), te una vista genial sobre el poble de Sant Julià i a mi em transmet una pau al·lucinant. Sant Serni, ja és molt més turística, està al peu de la carretera i és més “comercial”, està situada al damunt d’un turonet i és molt bonica, no tan austera com la seva veïna Sant Martí.
Fetes les presentacions us explico la ruta. Surts corrent de Sant Julià direcció Andorra a la sortida del poble hi ha el camí, a ma dreta (inici unes escales de pedra). Comença i és mantè molt costerut fins a Sant Martí. La pujada és durísima, molt tiesa (camí de cabres). Un cop a la capella, mig planeges, per un caminet molt solà fins el poble de Nagol, aquí pilles 500 metres la carretera fins la següent capella, Sant Serni, i aquí ja agafes l’antic camí, ral, que puja fins el poble de Certès. Aquí podríem seguir amunt fins el collet de Costa Seda (per anar a Andorra) o la collada de la Caülla, ja nevada, que ens porta cap al Madriu. Però, avui, faig mitja volta i baixo un altre cop pel camí vell fins Sant Serni i d’aquí per un camí mitjaval (ara trinxat per les motos) fins la porta, literalment, de casa meva.

Ruta:
Sant Julià-Sant Martí de Nagol 175 metres desnivell pos.
Sant Martí-Sant Serni de Nagol 65 metres desnivell pos.
Sant Serni de Nagol-Certès 160 metres de desnivell pos.

Total desnivell positiu: 400 metres amb 33 minuts de pujada intensa.
La baixada més relaxada (16 minuts).

En total (arrodonint) 50 minuts d’activitat explosiva, per enfortir els pernils que ja s’olora la neu...
Salut