Aquest cap de setmana ha sigut un retorn als caps de setmana de fa mesos: sopars, festa, escalada i la novetat va ser la cursa de diumenge ( la Mercè 2009).
A pams. Divendres sopar-festa a la Panxa del Bou, un bon company celebrava una nova història personal de la seva vida i calia celebrar-ho. Nosaltres tres (Sueca, Santa i jo) no i podíem faltar. Poca cosa a dir-vos.
Dissabte al matí la Sueca i el Jordi decideixen anar a tibar al territori més lolo de la Font Soleia. La Sibèria. El nom potser per que el sector està lluny, lluny, o perquè senzillament no hi ha sol i fot força rasca. Poca gent per la Soleia i quatre màsters a la Sibèria, l’hivern s’acosta de mica en mica i la roca ho agraeix.
L’Ester i jo els acompanyem i anem de tranquis a caminar una miqueta pels voltants. Olors a bosc i ha humitat.
Avans, de la caminada, tinc el goig i el plaer de tornar a veure el Nanu tibar amb tot el seu estil i el seu punt d’honor, a mort i al límit, com sempre a la roca, a la via Dr. Jeckil (7b). L’encadena al flash. Està content. Més tard es posa a un 7c i li fot tres pegues, però cau al passar l’última cinta, llàstima. No hi ha queixa, desprès de la mega pinya de l’estiu està posant-se les piles. A mort Nanu !!!!
I el diumenge res de nou; cursa.
Deu quilòmetres d’asfalt (feia cinc anys que no feia ruta). Als primers quilòmetres vaig boig, no agafo ritme i estic despitadot. La primera noia que arriba del darrera i envoltada per algun màster que li marca el ritme precís. Tinc d’enganxar-me amb aquest grup i no deixar-lo. I així ho faig. Ritme, ritmes, constància i cadència. Quina disfrutada. Al quilòmetre 9 (que pica amunt) faig un canvi i deixo el meu grup de viatge, encara tinc un pel més de força i torno a canviar per entrar per l’avinguda Maria Cristina sprintant amb un “company”. Stop crono. Bona marca i bones sensacions sobretot a partir del quilòmetre 5. Arribo a casa i miro l’agenda de les marques m’he quedat a 5” de la meva marca en un deu mil de ruta. Be.
Salut gent
